Bighouse
Em dic Carlos Casamajó encara que la majoria d’amics em diuen Carlitos o Charlie. Sempre he sigut el petit així que sempre han utilitzat aquest diminutiu.
Tinc 30 anys i sóc llicenciat en Ciències Polítiques. La major part de la meva vida he viscut a Barcelona tot i que al 2010 vaig viure i treballar a Vancouver.
Al 2011 vaig estar estudiant a Suència i al 2016 vaig viure mig any a Texas, Estats Units.
Actualment treballo a ESADE, a l’associació d’antics alumnes. Anteriorment vaig estar treballant 4 anys a Dorna, l’empresa que gestiona els mundial de MotoGP.
Sóc bastant “cul inquiet”. A part de córrer m’agrada molt la moto, el ciclisme i la muntanya. M’agrada molt el cinema, llegir i la música.
Sóc bastant d’idees fixes per el que si em vicio a un grup o gener musical puc estar molt temps escoltant-lo. De fet, amb 12 anys em vaig passar tot un any escoltant 2 cds: La flauta màgica, de Mozart, i Rabo de Nube, de Silvio Rodriguez.
Soc...
Bighouse
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- Sens dubte, Barcelona, de Freddie Mercury i Montserrat Cavallé. Quan la posen a la línia de sortida de la marató de Barcelona se’m posa la pell de gallina.
Però sempre m’agrada mencionar a Silvio Rodriguez. Es un cantautor que porto escoltant des de que vaig néixer gràcies als meus pares i em sé la lletra de la majoria de les seves cançons.
Per què corres?
- Sóc una persona que necessito canalitzar tota l’energia que tinc d’alguna manera. Treballo 8h a una oficina, així que si marxo directe a casa després de treballar em torno boig. Em vaig iniciar amb triatló al 2009, però a la llarga he agafat la disciplina que se’m dona millor: el córrer.
De totes maneres segueixo vinculat en certa manera al triatló. M’encanta el ciclisme i segueixo sortint en bici, tot i que els meus objectius han canviat i a nivell competitiu em centro al 90% en córrer.
Crec que també corro perquè el fet de ser una persona molt constant i metòdica fa que a l’hora de planificar objectius em costi molt poc entrenar. De fet crec que hauria d’entrenar menys i millor.
Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- Sant Antoni 2009. 44’50 vaig fer... Recordo que plovia i si veig fotos de la cursa veig l'evolució que he tingut en aquests casi 10 anys com a corredor... M’encanta!
Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses; N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?
- Recordo molt bé quan vaig acabar el meu primer Ironman a Barcelona. Va ser el 2013. Estava al km 41 de la marató i pensava: ostres no pot ser que no estiguis emocionat. Tants kms, tant de temps pensant en acabar una prova així.....i va ser veure la meva família i els amics que van venir a veure’m i posar-me a plorar com una magdalena.
El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Ni de lluny. Sempre he dit que m’agradaria córrer una marató al voltant de 2h30. Si més no, apropar-me més a 2h30 que a 2h35.
Quina frase motivadora t'acompanya en els moments difícils?
- No sóc gaire fan de frases motivadores, i menys ara que les xarxes socials estan plenes de tonteries relacionades amb frases i propaganda “basura”. El simple fet de tenir un objectiu clar em motiva suficientment com per a seguir en moments difícils.
Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- A l’hora d’entrenar no sóc gaire maniàtic. Quan es tracta de competir ho sóc molt. M’agrada llevar-me molt d’hora per esmorzar tranquil i anar sense presses. Quan arribo per deixar la roba no m’agrada estar pendent d’esperar a ningú, vaig a la meva. I sempre sempre he de passar per el WC després de l’escalfament.
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- Jo crec que tots els que correm sabem perfectament les sensacions. Qualsevol prova, sigui el nivell que sigui, només que impliqui superar el teu temps, o una distància, és una sensació indescriptible. Recordo les últimes dues setmanes preparant la marató de Berlín: a tots els rodatges, series o tirades visualitzava el reportatge de “Informe Robinson” sobre el Haile Gebrselassie. M’imaginava creuant la porta de Brandemburg i se’m possava la pell de gallina.