Volia fer un comentari curt, però ha sortit vast i extensíssim. Us demano disculpes, però sempre us queda el recurs de saltar-se'l.
Començo a escriure, sense ordre ni concert! O més ben dit, aniré escrivint, tal com raja, amb una única condició: no deixar-me ningú. (Si algú no s'hi sent al·ludit, adduïu-ho a la meva manca de capacitat).
Vull començar per l'organització.
Elles i ells han fet possible l'esdeveniment. I durant tota l'estona (que ha estat llarguíssima!), han vetllat per cobrir totes —i insisteixo, totes—, les nostres necessitats per tal que només haguéssim de centrar-nos en l'activitat. Entre ells i elles vull referir-me als qui tinc la cara més gravada a la memòria. Crec que el locutor es diu
Debutante (però si m'equivoco, no és pas amb mala intenció, disculpeu). Ell ha estat anticipant tot allò que havia de succeir a l'estadi. Res no estava posat a l'atzar i es coordinava amb tot l'equip per resoldre les incidències de la prova. També vull esmentar en
Meep, que crec que es diu Jordi, amatent als detalls i a les nostres necessitats, amb un somriure als llavis i amabilitat a flor de pell. La
Mona —Mariona— que també ens va explicar en anglès allò que calia saber per als qui el català o el castellà no els era entenedor. També voltava com una abella per la zona d'avituallaments, pencant com el que més, que eren tots. Pel que fa a organització, la resta de vosaltres que no conec de nom, us he anat gravant la vostra fesomia al meu cap i us estic molt agraït. Doneu-vos per felicitats tots vosaltres.
No vull deixar de referir-me a un company vostre que ara ja deu haver fet la Cursa del Mediterrani (per cert, no t'he trobat als llistats. Has corregut disfressat?
). És en Dennis,
Dennis Teuling. Va ser el primer cop que ens trobàvem cara a cara, però era com si ja ens coneguéssim de fa molt temps. Va ser per mi una trobada especialment emotiva. És veritat que jo anava passant pel seu davant sense parlar amb ell —llevat del darrer moment, eh?—, però sempre mirant de cua d'ull com oferia avituallament.
Aquell moment que et vaig dir el que pensava de l'amistat, serà inesborrable i en aquest precís instant, ara, faig el conjur per tornar a trobar-nos en el futur —o seguir "veient-nos" aquí al fòrum.
Als altres a qui vull esmentar són els meus companys de cursa (i de les curses laterals adjacents). Començo pels de 24 hores: una afectuosa abraçada per a en
Diego, en
Paco i l'incombustible
Ferran. Considereu-vos tots tres posats en primera posició, ja que sou unes grandíssimes persones i uns atletes a qui admiro. Totes les voltes en que vam coincidir, les tindré per sempre impreses al foc, al meu cor.
I estic molt content per tot allò que esdevingué a la meva cursa, la de les 12 hores. Com que no érem gaires, vaig tenir l'oportunitat de saludar i animar a
totes quasi totes les meves companyes i companys
Jo vaig començar a animar la
Sarah en anglès, pel cognom, però al final, amb la seva simpatia i el seu castellà, la nostra conversa es va tornar molt més fluïda i agradable.
Curiosament, amb l'
Everton no vaig creuar cap paraula. Des del principi va començar amb un pas infernal, i el vaig veure tan concentrat que vaig creure que era millor deixar-lo fer.
La
Isabel portava un pas molt bo; llàstima que no m'anava bé a mi. Però cada vegada que m'avançava (i van ser força) en retornava el senyal d'ànims amb respostes agradoses.
En
Sinuhé va lluitar tota l'estona per mantenir el ritme fins que va arribar als 50 km. Jo vaig creure que amb uns estona de recuperació, continuaria per doblar la distància, (o més). Però es va quedar i només ens vam poder fer una darrera abraçada mentre ell esperava la seva dona
Gaby.
En
Christian va ser un company a qui recordo corrent amb el corredor romanès
Marius (tots dos, un parell de torres altíssimes). La seva simpatia quan em responia em feia sentir molt bé. Després tan sols el vaig tornar a veure algun cop durant la cursa i en acabar... Em quedo amb el record de la seva darrera abraçada, als pocs minuts de la jornada següent, 5 de març.
La
Irene va ser admirable! Va començar corrent i després seguia avançant alentint el pas i caminant, però amb una constància de ferro. Això va fer que al final assolís els 86 km. Chapeau!
He esmentat la
Gaby, companya d'en
Sinuhé. Ella va començar forta, i va acabar encara més forta! Durant la cursa, alternava el caminar amb córrer. Quan corria, jo no podia atrapar-la! Al final, fa ver 93 km. Impressionant l'equip mexicà!
Del següent corredor lamento una cosa: no conèixer ni l'eslovac ni l'alemany. Grrr! En
Milos (i pronuncieu-ho així, a la catalana) es va afermar en el seu pas. Jo pretenia animar-lo, però apart del "Go Milos, go!" no sabia què més dir-li...
Amb en
José m'hi vaig sentir molt identificat: va tibar com una bèstia fins a ben bé la novena hora. però després la màquina ja no li arriava. No em feu repetir com el vaig acompanyar, ja que la situació era la d'aquell moment. Però entre tots dos vam treure forces de d'on no n'hi havia i vam apropar el límit dels cent km fins a nosaltres. Després encara va retrobar-se amb el seu ànim altre cop i em va acompanyar a mi per a arribar als meus cent! Crec que si alguna cosa fa l'ultrafons diferent d'altres proves és la capacitat d'emocionar-nos, de fer-nos vibrar, de —al menys a mi—, fer-me plorar, a la meva edat.
L'
Antonio em va sorprendre, especialment pel seu calçat. I pel que fa a la nova norma de la prohibició de córrer amb soles de més de 4 cm., ell no havia de patir: corria descalç! Però això no li va impedir d'aconseguir una gran marcassa. A mi em va fer picar la curiositat. Però em fa por que els meus dos esperons no estaran gaire d'acord a fer la prova del
barefoot!
En
Perico, de Menorca va fer un recital en la seva incursió a les proves de pista. Ell, un gran en les proves trail, es va adaptar de forma espectacular, de manera que, a la seva edat (62 anys, i perdó per la indiscreció) va abastar gairebé els 110 km.
Amb en
David hem tingut diverses experiències comunes, coincidint en la "Corre pels que no poden", del
Paco, i la d'ahir em va permetre tenir un contacte més estret, més personal. L'únic que podia fer jo, com amb els companys que segueixen, era animar-los quan m'avançaven un cop i un altre, però això m'ha agradat molt de fer-ho.
En
José Prudencio venia de Tenerife, i va mantenir un ritme molt regular durant tota la cursa, fort, al principi, i després, adaptat a les forces que ens quedaven a tots. Crec que el primer cop que el vaig animar, es deuria sorprendre, ja que es va girar a mirar que l'havia anomenat.
En
Marius, com en
Christian, era alt com un Sant Pau i xuclat com un clau. Era a qui li sonaven més les passes i les movia força cap als costats exteriors. Al cap d'uns cops d'animar-lo, em va demanar que no ho fes. Potser es devia sentir cohibit. Però al final vam parlar de forma molt personal i vam fer una gran amistat.
I per acabar, el trio del podi. De fascinador cal qualificar la tasca duta a terme pel
Francesc. Ja va començar fort, per sota de 5 minuts al quilòmetre, les primeres quatre o cinc hores, i després per sota dels sis durant cinc hores següents... Impressionant! Només feia que passar-me un i altre cop, amb una regularitat i tenacitat fora del comú.
La polonesa
Malgorzata tenia un pas que semblava fàcil. O això creia jo... Quan m'avançava, jo em mirava com corria i pensava ara ho faré igual... Però així que passaven uns instants, ja es trobava a una desena i mitja de metres de mi. Vaig animar-la sovint quan passava. Incidentalment, us diré que estava just davant meu —quan feia poc que s'havia començat el gir de les 21 hores—, quan va ensopegar amb la catifa de l'arc d'arribada (ja que l'ombra, camuflava la catifa i no la devia haver vist).
I per acabar, us parlaré de l'
Iñaki. Amb ell vaig coincidir a les darreres 12 hores de Santander. I com llavors, anava molt ràpid i em doblava sovint (Allà no tant, perquè el circuit era de 1824 metres). Però apart de la seva capacitat física —que per una bona estona ens va fer pensar en un nou rècord d'Espanya—, se'l veia sempre amb un bell somriure als llavis. Perquè us feu a la idea, les primeres set hores va portar un ritme que rondava els 4 minuts i mig el quilòmetre, i fins a la desena hora, va continuar a prop de 5 minuts: indescriptible!
Estic molt exultant d'haver allargat un any més poder fer una cursa de 100 quilòmetres, enguany dintre de la prova de 12 hores. I em complau enormement haver pogut animar els meus companys de cursa, encoratjant-los pel seu nom. Vaig retornar a caseta com un nen amb sabates noves!
I ara, amb la tranquil·litat de la feina feta, voldria fer una desiderata a l'organització, que tal vegada ajudaria a millorar la prova (des del meu punt de vista). Jo ho exposo, i si es pot dur a terme, genial! i si no... perfecte! Referint-me als dorsals (bona idea, els dos dorsals, per assegurar la lectura a la catifa), potser seria més personal posar-hi el nom que els cognoms. Així els corredors —o el públic—, podríem adreçar-nos els uns als altres directament. (Jo vaig haver d'estar una estona mirant el llistat de l'organització per aprendre'm els noms).
En fi. Crec que no em deixo res al tinter. Espero haver recordat totes les persones amb qui vaig tenir contacte. Si no és així, disculpeu. L'edat, i les poques connexions de què són capaces les meves neurones en són les responsables (Clar: així m'espolso la responsabilitat
).