Ultra Pirineu 04÷06.10.2019 - 94 km i 6200m D+

Helena, a la mateixa web de la UP:

https://ultrapirineu.livetrail.net/coureur.php?rech=995

Edito: espectacular i emotiva arribada

Jo fent la pujada dels empedrats pensava en tu.. no sé per què, però vaig témer que anaves sola, en la foscor… però ja veig que anaves ben acompanyada!!!

Nois enhorabona a tots!!

Jaume Baraut, has actuat amb seny, ànims que segur que aquesta encertada decisió et permetrà recuperar abans i fotre-li canya de nou molt aviat... i com diuen per aquí, la UP continuarà al seu lloc esperant-te de nou

Dennis, un crack tiooo.... tot i que era encara d'hora ja et vaig veure de fàbula al Pendís, i els teus parcials feien presagiar elmillor com així ha estat!!

No Surrender, als teus peus si senyora , sabíem que no fallaries com a bona coneixedora del terreny hehe, friso per llegir la teva crònica!!

M'heu fet dentetes, potser un any d'aquests....

Enhorabona companys!!!. Déu n’hi do quin desplegament.

No Surrender ja ho saps, quina il·lusió!!!. Recordo quan vàrem sortir fa dos anys... Esperant impacient la teva crònica.
Dennis lo teu no té nom, ja has fet de més grosses .
Jaume Baraut molt bona decisió!!!. Cuida't i a la propera segur que tot anirà bé!!

LA NOSTRAULTRAPIRINEU
La setmana prèvia he estat bastant nirviosa, més de lo habitual amb jo. Passava molta pena dels temps de tall i no volia que l’angoixa impedís que comences bé la cursa. Volia acabar la cursa i des de fa mesos he anat visualitzant l’arribada, calculant els temps de pas, provant el menjar i el sistema d’hidratació per no tenir problemes intestinals; però sempre amb el pensament fred de saber que si no passava el temps de tall no em podia frustrar, ja que era una cursa potser no apte pel meu nivell.

Divendres horabaixa, vaig anar ben d’hora a recollir el dorsal i a passar el control de material. Després d’una volta pel poble i de gaudir de l’ambient vaig sopar amb el meu fill Adrià a les 20h per poder estar al llit a les 21h. En Toni i n’Aixa eren a la Nit Pirineu , m’hagués agradat anar-hi, però ja vàrem decidir que no hi aniria i que ells soparien a fora per no fer renou a ca nostra i que jo pogués dormir. Dormir, si, segur .
A les 21h estic plantada al llit tancant totes les notificacions del mòbil per estalviar bateria al dia següent i contestant el darrers missatges d’ànim . A les 21’30h en Depa (l’speaker habitual de l’UP) comença a fer proves de so a la plaça de la porxada (que està a 70 metres de casa). Posen la cançó de El último mohicano més de 5 vegades i en Depa dona la sortida sencera amb compte enrere i tot dues vegades, a més d’altres proves...de veritat està passant això? Impossible relaxar-se i pensar en una altre cosa i intentar dormir . Després entre que ells arribaren i que jo tenia uns ulls com a plats, a la 1 encara vaig sentir la campanada de l’Església. Ja no record res més fins que va sonar el despertador a les 3’45h.

No m’entra res de berenar, però agaf un plàtan i me l’enduc. Anam amb en Toni i n’Aixa a fer un cafè mentre esperam a na Marta i allà ja me’l menjaré. Crec que la fase nirviosa ha passat a histèrica i no ho entenc, a mi això no me sol passar. Aquesta vegada és diferent .

Arriba na Marta , cafè i ara ja més tranquil·les i motivades ens feim unes fotos a l’arc d’arribada i anam cap a casa a agafar alguna cosa més. De camí ens trobem a na Dolors, n’Aitor i na Raquel, són uns bons amics que venen a veure la sortida. El meu entrenador Cristian (que a més també és un bon amic), surt al balcó (ell fa l’Sky i es queda a dormir unes hores més) per desitjar-me sort i jo cridant i rient li dic que avui rebentaré el crono . Precisament ahir parlant amb ell li havia dit que passés el que passés ell no s’havia de frustrar, que jo ho lluitaria tot, però que si no passava els temps de tall, no passava res.

Ja estam al calaix, algunes cares conegudes, alguns companys que feia temps que no veia. Tots amb ganes de començar a córrer. Busco a en Dennis, no el trob. Sort que ahir ens vàrem veure i ens desitjarem sort. Em col·loc pel final, que és allà on em pertoca, però tampoc darrera del tot per no menjar-me els taps.

Quina sort que tenc de ser aquí , de tenir salut per poder ser-hi, de no haver-me fet mal pel camí, per tenir la il·lusió de voler fer-la. Sona la música, pell de gallina, últimes abraçades amb na Marta (com si no ens haguéssim de veure les properes 24h)...10, 9...compte enrere i amb el mític “arribaaaaaaaaa” de’n Depa comença l’aventura.

No podem començar a córrer fins que han passat un parell o 3 de minuts, però tanmateix a la primera pujada cap a El Rebost, ja tenim el primer tap. Enguany han avançat la sortida a les 5’30h, i és molt xulo veure tota la filera de corredors amb els frontals. Anam pujant molt lentament pels taps que són exageradíssims, però jo ja m’he col·locat on tocava no podia posar-me més endavant, no seria ètic. M’estic agobiant una mica, al pas que anam no arribaré al Rebost en 2h i després no tendré marge de temps per arribar bé al Niu.

Arrib al Rebost en 1h 59’...merda a sobre 2’ més que fa dos anys. Intent no agobiar-me més i anar tirant cap amunt sense més. Amb na Marta ni una paraula, ja havíem pactat que fins arribar al Niu no obríem la boca, ella s’ho pot permetre, jo no. Mica en mica, sense pausa i al meu ritme vaig pujant, les imatges avui són molt espectaculars, no em canso d’admirar-ho i seguesc agraint a la vida poder estar allà. Arribada al Niu a les 9’10h. Perfecte!!! Sobren 50’ del temps de tall, però el millor és que les sensacions són molt bones. Somric i pens que ARA si...ara estic a dins la UP!!!!. Canvio el frontal per la gorra i continuem.

Estic molt contenta , vull fer les coses ben fetes, i vaig bevent cada quant toca i menjant als avituallaments. M’ho pas pipa a Penyes altes, mira que el pugis o el baixis és xulo perquè si. Ara amb na Marta tot i que anem concentrades, ja anem comentant alguna cosa i anam baixant cap al Serrat de les esposes. No és una baixada difícil, podem anar còmodes i ja tenc ganes de veure la família al refugi. Estan molt preocupats i nirviosos per mi, de que tot me vagi bé. Pel camí vaig recordant coses de fa dos anys, i de les males sensacions que ja tenia a aquestes alçades. Avui tot és perfecte. Ens trobem a en Dabit, no se si ja per primer o per segon cop i ens dona molts ànims i ens fa fotos com sempre (vaja crack). A l’última pujadeta cap al refugi, en Toni ens espera, ens anima i ens diu que anam molt bé sobre el temps previst. Arribam a el Serrat a les 12h 02. N’Aixa està fantàstica i fa super bé d’equip de suport, me dona tot el que necessit i s’anticipa a tot. També hi ha n’Adrià na Dolors, Aitor i Raquel. Després de menjar una mica i repostar aigua, demano al refugi per anar al WC, me diuen que no, que estan tancats perquè estan embussats
(començam amb la realitat que ens trobem sempre els que anem per darrere). Els demano per favor que m’he de canviar un tampax i al final m’han deixat una habitació, sort que som previsora i he portat de tot perquè no sabia en quines condicions m’hauria de canviar, ja prou merda és tenir la regla en un sarao d’aquests com per sobre no poder canviar-te a gust.

Ens acomiadem dels amics i família i partim cap a Cortals de l’Ingla, aquest és un tram molt fàcil i molt agraït per mi, anam molt bé i molt contentes . El dia continua espectacular, ara sí que me baix els “manguitos” i me trec els guants, però no m’he tret la tèrmica , vaig molt bé i no vull patir els meus problemes de ferides per fricció i com la samarreta és boneta va absorbint la suor. Ens anam trobant gent amb quin ens fem la goma contínuament, fa molta gràcia perquè a vegades t’acabes avançant uns als altres més de 10 vegades, però en distàncies tan llargues anar al teu ritme de creuer és importantíssim.

A Cortals veig que no hi ha control de pas i ho demano, no per res, però de la família ja m’he acomiadat perquè ja fins a Gòsol no en veiem i que sapin per on paro i com vaig de temps és important. Me diuen que el control és a Coll de Pendís...ai si, és veritat, no m’enrecordava. Ara si, només duim 36km i ja fa 8h que estam en cursa .

Ara ve un tram per mi complicat, no pel terreny si no perquè estarem gairebé 12km fins a Prat d’Aguiló amb un bon desnivell i vulguis o no ja no estas tan fresc com al principi i ja vas pensant en les complicacions que et venen per davant . Jo no pens gaire molt enllà, només me concentr en el proper avituallament i allà on tornaré a veure als meus perquè me donin força. Res més. Ens anam trobant un al·lot jovenet, està cansat però no desanimat del tot, anam una estona junts i me diu que a les 17h serem a Gòsol , intento explicar-li que igual no...però n’està tan convençut, que al final li dic...que no se que li passarà a ell, però que jo IMPOSSIBLE que a aquella hora sigui a Gòsol...crec que no te clar on s’ha ficat .

A les pujades na Marta sempre ha tirat molt més que jo, i ja ho sabem...ella es posa a davant a les pujades i jo vaig al meu ritme, i quan he d’aturar-me a agafar aire ho faig. Fa molt riure, perquè quan m’espera i arrib, a vegades bufa i diu...va parir!...com si a ella també li hagués costat igual que a mi ...no ho se, ho trob molt tendre . Arribam a Prat d’Aguiló, i això ja comença a ser campi qui pugui, les cares dels corredors no donen gaires ànims , noltros anam bé, però clar, ara hem d’arribar al Pas del Gosolans. Només són 2km, però quins 2km...ja ho sabem, ens avituallem bé i partim. No anam malament de temps, de fet anam amb més d’1h i mitja de marge .

De camí a Pas de Gosolans, ens anam trobant a gent que de cada vegada va pitjor, jo no vaig sobrada, quan hi ha tan desnivell no és el meu millor moment, però vaig fent...a poc a poc i anar lluitant metre a metre. De baixada tot es veu més clar, però ara el genolls comencen a donar per sac. N’hi ha un que me fa bastant de mal, li coment a na Marta (ella és Fisio) i me diu que en arribar a Gòsol em fa un arreglo, ella de genolls tampoc està anant molt bé, a més els isquis ja fa bastanta estona que també l’estan molestant però anam tirant endavant amb il·lusió . Ens tornem a trobar a l’al·lot jovenet , va fet pols, rondinant, l’avancem i em sap molt greu però així com està d’ànims i de cap amb tot el que queda per davant, ja és fora de l’Ultra.

Quan ens apropem a Gòsol, els ànims tornen a pujar com l’escuma, a 1km del pavelló ja hi ha en Toni que ens espera, després n’Aitor i n'Aixa, una mica més endavant en Xavi amb en Nil amb el picarol a tota castanya, ens acompanyen cridant, animant...en Dabit i la Vanesa també animant i fent fotos, Gòsol és una festa !! Estam exultants en veure tanta gent animant i donant-nos forces. Na Dolors, na Mireia, na Raquel, en Cristian... que ha acabat l’sky i s’ha marcat un Bagà-Niu amb 2h15’ , quin cabró!! Entram al pavelló, allà una mica frustrant ...no hi ha la pasta promesa, no hi ha la botifarra, gairebé no hi ha menjar...osti...com pot ser? Falten més de 2h perquè tanquin el control i encara falten molts corredors per arribar. Jo no tenc problema, igualment no n’hauria menjat perquè som vegetariana, però la pasta potser si m’hagués vengut de gust. El responsable de l’avituallament es disculpa , i em diu que fem una queixa, que li fa molta vergonya i es torna a disculpar. Evidentment no és culpa seva, agaf una mica de caldo perquè n’hi ha de verdura i un tros de pa amb oli amb tomàtiga. N’Aixa ho continua fent super-bé, m’ajuda, me prepara la beguda amb les sals, em treu els fruits secs, estic una mica esgarrifada, perquè ho està vivint amb tal intensitat que ja pas pena de que en un anys hi sigui ella . Ens canviem de roba, la tèrmica passa a ser la de màniga llarga, buff al cap, fora gorra, frontal posat i guants. En Cristian no para de dir-me lo content que està, que em veu molt bé, que quan feia l’sky només patia per com anava jo...i és que és el SENSEI..pateix més per noltros que per les seves curses . Na Marta em fa l’arreglo promès als genolls . Ens acomiadem de tots, abraçades, i ara ja fins a Vents del Cadí.

Quina sort partir de Gòsol de dia, allà és un punt d’inflexió molt important. La primera part d’ultra només penses en arribar a Gòsol en condicions, això ja ha passat...ara només queden menys de 40km per endavant i la nit. Com hem sortit d’allà exultants i com si ens haguéssim de menjar el món, hem durat 7-8 minuts . Afluixam el ritme ràpid o haurem de fer autoestop.

Seguim al nostre rollo, i cada vegada anem avançant a gent, els anam animant, alguns responen, altres no estan per la labor. Arribar a Estassen no és complicat, però ja t’has de concentrar amb el terreny perquè no és el mateix de dia que de nit i les cames van pesades i el risc de caure ara és elevat. Quan arribam a Estassen i anem al wc, una dona em pregunta que quan ens falta per acabar, jo estic amb pensament molt lent i no se contestar-li, mir el dorsal amb el perfil dues vegades i no puc restar, no se quan me falta i li contest: 94km menys 66km . Ella se’m queda mirant i jo me preocup. No dic res a na Marta quan surt del wc, partim...però jo m’he quedat preocupada, no tenc el cap clar, vaig menjant i bevent?, si crec que si...

A Gòsol en Toni m’ha donat el seu rellotge perquè el meu s’havia quedat sense bateria, i clar, ell el té configurat al seu gust...vaja quina puta merda ....cada 15’ me diu BEBER, cada 45’ me diu COMER entre tant me va dient 100m de D+, 100D- i no se quantes putes hòsties més
...m’estic ratllant molt i estic a punt d’agafar el puto rellotge i xafar-lo amb una puta pedra .

Anam una estona amb un corredor, com ja veig que s’ha acopat a noltros (és normal a la nit fer-ho) ja li pregunto el nom (fer-me la simpàtica potser me baixa el nivell de mala llet que porto a sobre ). És portuguès, habituat en aquest saraus, ens explica que ha volgut plegar des del principi per molèsties abdominals, però com a la TDS de Montblanc no li va anar bé, avui volia acabar (ja veia jo, que ell no jugava a la nostra lliga , però mita’l, aquí amb la plebe i tan feliç ). Ell i na Marta van endavant, jo les pujades de cada vegada me costen més, però després els vaig atrapant.

Anem sentint sorolls a Gresolet, tenen un festival muntat , això ens anima, na Marta ja comença a anar més cansada, jo ratllada, però aquí tothom aguanta les seves misèries perquè hem de sobreviure com sigui .

Arribam a Gresolet, la que tenen liada els voluntaris! , sort en tenim, perquè aquí l’ambient és bastant desolador, però vamos...noltros concentrades a lo nostre. El portuguès s’acomiada, noltros necessitam una mica més de temps. Una vegada menjada i beguda, allà me n’adono que ho estic fent fatal i que des de Gòsol a aquí he menjat i begut molt poc, això explica la lentitud mental, i que m’estigui costant tot tant. M’assust una mica , perquè si no aconseguesc revertir-ho ràpid potser hagi de plegar a Vents...que no és que jo vulgui plegar , però potser m’he adonat massa tard que no ho estic fent bé i ja no hi hagi remei . Sortim de Gressolet, ja se la pujada que ens espera, vaig mooooooolt lenta, tinc molt ofec, he anat més de 13h amb una freqüència mitja de 150x’ (és que de veres, això no és sa) i a les pujades encara és més drama que de normal. Ara el puto relloge s’ha convertit en el meu millor amic i quan me diu BEBER, peg glopada i quan me diu COMER idò fruits secs al canto...així anam fent fins que començam a baixar cap a Vents.

Na Marta ja va ben fotuda, jo començ a estar millor de tot, dels dolors, de la rallada mental, ara torn a estar positivíssima i m’he de menjar el món ...però a l’hora estic preocupada per no arribar a temps, aquesta última pujada ha estat un drama i ens espera Sant Jordi. A 500m de Vents en Toni ja ens espera , està content, ens diu que anam molt bé de temps...jo ja no control res, la veritat...ens acompanya a Vents, allà ELLS ja l’estan liant...a més també s’hi ha fegit en Jere i n’Ona a més dels habituals ...criden ens animen, aplaudeixen ...jo només els mir a ells ...hi ha molts corredors asseguts a cadires de plàstic, però que ara mateix deu ser com estar a sofà comodíssim, no els miris, tu a lo teu, només mira als teus, als positius, als que t’animen...fem un avituallament ràpid però ben fet. Li deman a en Toni si arribarem a temps, me diu que si, que a les 3h arribarem a Sant Jordi. Li deman per la pujada de després de Sant Jordi i me diu que no és res, un repetxón i ja està. Tu tira...

Partim, na Marta no diu res, però sé que va més fotuda que mai, ens coneixem massa, no importa dir res...tiram amunt... ens criden, ens animen com si no hi hagués un demà . Quina sort que tenc de tenir-los a la meva vida, són els millors del món mundial .

Ara jo vaig davant, na Marta me diu, bé ara són 4km de pujada. Li dic que no, que són 5, me diu aquí al dorsal diu que 4km!!. Ara ja és això uns km més o menys és un puto drama...no Marta, fes-me cas són més de 4, me sé cada pedra de memòria, m’encanta venir aquí, tota sola, amb els nins, entrenant, sempre és un bon moment . Anam pujant, jo pas pena per no arribar a temps , joder, és que jo vull arribar, i a ella l’he liada, m’ha ajudat molt i també ha d’arribar. Vaig tirant...ens trobem a gent n’avancem i ens avancen...Els Empedrats de nit és una putada, però més putada és baixar-ho per què rellisca lo que no està escrit. Ment positiva!! ..quina sort tenc d’estar pujant enlloc de baixant...ara el nivell de positivisme ja és aquest...estar contenta de pujar enlloc de baixar ...mare meva...com ens hem de veure...

Arribam Sant Jordi!!! Subidón com mai!!! Arribo allà pletòrica no, lo següent , tope animada vaig dient Bonaaaaa niiiiit!!! Saludant als corredors i als voluntaris...tothom està super-mega-amargat ....sent a un corredor que diu...Joder ...Bona nit! Que educada....i jo que no ho entenc ...a veure a aquestes hores de la vida, i el que ens queda,...anem a estar contents, no???? Jo a lo meu....ens hem marcat una pujada a Sant Jordi apoteòsica, hem arribat a les 2h 25', quan pensàvem ho faríem a les 3h...bueno...ja sé que molts ho fan en molt poc temps, però que voleu que vos digui....després de 80km amb mogollón de desnivell fer un Sant Jordi amb 1h44’, estic super mega contenta ...però l’alegria s’acaba ràpid . Preguntem per la pujada que ens queda...aquella que en Toni m’ha dit: res....un repetxonet, i jo ja sé que és mentida perquè menteix fatal i perquè quasi 20 anys que estic casda amb ell...Ens diuen: bé, ara una pujada forta d’1km amb 200+...joder, me cago en la puta , perquè no ho he entrenat , perquè no ho he fet mai, joder, joder, joder...na Marta no s’ho pot ni creure....va anem ràpid, que quan abans partim abans em podré divorciar de’n Toni . Ara mateix no l’aguant.

Anam baixant, lentes, na Marta te els genolls ben cardats. I tampoc volem anar gaire ràpides perquè estam esperant la puta pujada...entretant mir el rellotge, que per cert, he tornat a canviar a Vents de cadí i torn a portar el meu que no em dona per sac amb BEBER, COMER, D+, D-....quan el mir i faig càlculs li dic a na Marta, ostres anam bé, miram de no fer-nos mal i d’anar a recollir la medalla...entretingudes amb això, ja començam a pujar....tot d’una mir el rellotge, per saber exactament quan s’acabarà el puto km ...va bé , perquè passa una eternitat, na Marta em pregunta varis cops quan queda de pujada, jo li vaig mentint, li dic sempre que queden uns 200m més del que crec, perquè no de li faci tan llarg, la conec...va fotuda, però és una campiona i no diu res, perquè sap el que vol, i lluita per aconseguir-ho, com jo, però això ens entenem tan bé .

S’acaba la puta pujada, ara si, li dic a na Marta que gràcies per haver-me acompanyat, que potser després se m’oblida dir-li...ella me diu que gràcies per haver-li proposat, ella ni se li passaria pel cap fer una cosa així...Marta, l'Ultra ja és nostra, i més serem sub24h, Marta que si...li vaig explicant el que ens queda, crec que necessita saber exactament tot el que queda per arribar. Som a la carretera de Coll de Pal , ens feia mandra trepitjar l’asfalt però ara mateix ha estat com saltar sobre un matalàs d’aigua!!! No pot ser més èpic Bagà-Cavalls del Vent- Carretera Coll de Pal ....ho tenc tot en una mateixa cursa......que afortunada som d’estar aquí , avui i ara...Na Marta sobreviu, jo ho estic gaudint, l’ultra ja és nostra fa estona, només hem d’arribar....li dic a na Marta de trotar una mica més ràpid, em diu que no ho sap, però ho prova....comencem a córrer, collons mir el rellotge i anem a menys de 6’...ja se que sembla una xuminada, però anar jo amb el meu nivell de rapidesa a menys de 6’ després de 90km...està molt i molt bé....passam a corredors, cridant i animant com boges...és nostra, la tenim!! , alguns ens contesten, altres van tan fotuts que segurament ens volen matar ....aquí ja és arrossegar-se i arribar com sigui.

Me diu: Parem, se’m tornen a carregar els genolls...seguim trotant, però felices....Ara no vull que s’acabi, vull que això, aquí i ara duri eternament , vull seguir dins l'ultra la resta de la meva vida ......crec que ella no...però tant és...

Agafem el desviament cap al càmping, es fa una mica llarg, però finalment veig a en Toni; sabia que estaria allà, ve amb la cussa...pobre animal, aquest cap de setmana no deu entendre res. Baixam , li continu explicant a na Marta que arribarem a la carretera de Gisclareny, que hi haurà un “falso llano”, després una pujada forta però molt curta i després unes escales...i ja cap a meta. Quan arribem a la carretera n’Aixa i na Berta ens estan esperant assegudes a un banc amb una manta...que mones! ens segueixen, li dic a en Toni...creus que arribam abans de les 5?...No ho sé, me diu...no falten gaires minuts, però joder, arribar abans de les 5h seria ja l'hòstia. Va Marta, som-hi...que no puc córrer, que si, va trotam una mica més...va, venga, va....veim la costa que va cap a les escales de la pujada a Palau...va Marta, va, som-hi....hòstia puta, que arribam abans de les 5h, va, va, va...baixam les escales, hòstia que guai...passa’m per casa, n’Adrià està dormint...que faig el despert? , va, deixa’l dormint...va Marta, uns quants escalons i ja hi som....va Marta, va....Treptjam la catifa verda, no sé que me passa però començ a cridar tenc massa energia i emoció acumulada al meu cos i ho he de treure, crid, crid, crid ...fins que arribam a meta que continu cridant...abraçades mentre la família i amics ens estan aplaudint...més morts que vius perquè el que han fet ells no té nom . Veig a la Maribel, joder, això si que no m’ho esperava! Abraçades, amb tots, medalla finisher, fotos...anem a prendre alguna cosa...ells cacaolat, cafès i coses calentones, na Marta i jo una estrella....lo de la Voll ara no ho acabo de veure ...cervesa i medalla en mà, els hi dic....podria viure en un ultra permanent...me miren amb cara d’estàs com una puta cabra i segueixen prenent el cafè.

Ara si, s’ha acabat la NOSTRAULTRAPIRINEU, la meva, la de na Marta, la de la meva família, la de'n Toni, la de l' Ares Arena, la del meu entrenador Cristian, la dels meus amics, la de la gent que m’ha acompanyat a fer cims , la de la gent de la sortida al Carlit, la dels voluntaris, la dels corredors que han acabat i la dels que han plegat, la de la família correcat, la de TOTS els que ens heu fet suport i ens heu anat seguint.

GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES .

Moltes felicitats Helena
Molt bona la crónica, explicant tots els detalls.
Has fet una gran Ultra, tot planificat i seguin el guió fill parranda.
Hem trec el barret.

Molt gran Helena, la cursa i la crònica!!

Aquesta part és de pell de gallina i mostra del respecte i preparació que s'ha de tenir per fer algo així

No Surrender va escriure: Quan arribam a Estassen i anem al wc, una dona em pregunta que quan ens falta per acabar, jo estic amb pensament molt lent i no se contestar-li, mir el dorsal amb el perfil dues vegades i no puc restar, no se quan me falta i li contest: 94km menys 66km . Ella se’m queda mirant i jo me preocup. No dic res a na Marta quan surt del wc, partim...però jo m’he quedat preocupada, no tenc el cap clar, vaig menjant i bevent?, si crec que si...

Brutal crònica No Surrender, pell de gallina!!!
M'has fet reviure el 2017.

Helena, brutal, sense paraules.

Qui et va veure en aquell 2017 i qui et veu ara.

Només dir-te, enhorabona. Res mes, tu ja m'entens !!!!!

Gràcies No Surrender, s'ha fet curta
Espero poder llegir la teva propera ultra permanent , però no oblidis fer-me spoiler del final que sino pateixo massa


Salut!
Jordi

Helena, crònica emocionant plena de detalls i sentiments. Entren ganes de provar alguna bogeria d'aquestes algun any. Enhorabona campiona!!

Hola Helena-NoSurrender, el teu nick realment et fa justícia. He tingut la sensació de córrer l'ultra des del sofà de casa llegint la teva crònica, potser és el més proper que estaré mai de fer una cosa com aquesta. Els que feu aquestes distàncies esteu fets d'una pasta especial i una ment privilegiada.
Moltes felicitats i ara ja toca pensar a fer la següent i descansar una mica abans per recuperar com Déu mana.
Salut i kms!!

Helena moltes felicitats, campiona una crònica de finisher tremenda, brillant i brutal.

Bravo.

Jaume Baraut

Helena, quina crònica, quina crònica campiona

La he imprimit, llegit, llegit de nou amb Stabilo Boss, i ara la he guardada en la carpeta de cròniques meves.
(sense fer spoiler, ja saps el meu vot Pastanaga a la millor crònica )

Sense ànim de ser "empalagoso" Quin gust de llegir una crònica en to femení. Després de llegir tantes cròniques narcisistes (les meves incloses, sens dubte ), no pots imaginar-te el plaer que hem tingut de llegir la teva crònica tan sentida, tan humilde, tan sincera...
Fantàstica!!

Vaig aixecar-me a les 3:33 i a les 4:00 al cotxe i per tant sobre les 4:30 a la plaça... vaig esperant 15' sense veure't i després vaig ficar-me al calaix i ja sabia que era impossible trobar-nos.. Com has dit tu, sort que ens vam trobar el dia abans i em vas donar la confiança que aquest cop sí!!!

Quina contradicció... tens la casa a 70 metres per dormir més hores... i el depa fent proves per no dormir res... ni que no ho havia practicat prou tots els anys anteriors Tindràs "l'últim mohicà" imprès al cap.

Vaig trigar 1h32 en pujar al Niu (sense embussos) i vas trigar 1h40... no estem tan malament pujant, ehh!!
Jo preocupat per tu... i resulta que has fet 96 kms amb na Marta... que ja és difícil aguantar-se (menys de) 24 hores amb qualsevol persona, i més en situacions... doncs....

Em quedo amb les teves sàvies paraules:

Vull que això, aquí i ara duri eternament!!, vull seguir dins l'ultra el resta de la meva vida
Amén!!

Sense paraules!

Després de la enorme crònica de No Surrender estava a punt de no publicar la meva crònica... que poc es pot afegir.

Tot i així, aquí la meva crònica.
Jo també preferiria fer la crònica directamente al fòrum, però el fet de poder posar només 4 fotos....

https://dionitulipan.blogspot.com/2019/10/ultra-pirineu-2019.html

Ultra Pirineu 2019




La Ultra Pirineu 2019!!
La gran Ultra Pirineu que cada año deja a miles de personas en las listas de espera.
Todo empezó cuando mi compañero de pistas Roger Montoto me retó a hacer una cursa de 200 kms entre los dos. Quise hacer asfalto, 10 miles, maratones, pero claro... tenía que entrenar un poc en la montaña.
Soy relativamente rápido.. pero poco resistente, así que tenía que hacer algunas cursas para no ralentizar demasiado nuestro tándem.

Me apunté a la Ultra Montseny, y porque no... me inscribí a la Ultra Pirineu, sabiendo que las posibilidades iban a ser ínfimos, siendo mi primer intento. La idea es no poder entrar para tener más posibilidades un hipotético segundo intento el año siguiente.
Pero fui uno de los elegidos...

Nada más pagar la inscripción (148€.. una barbaridad), el Roger se lesionó y cambio la Garmin Trail de Junio por la Trail dels Bastions. Un sufrimiento sin igual me llevó a ser finisher, y ya pensaba que me comía el mundo... hasta que la Helena-No Surrender me animó a hacer el entreno idóneo para la UP... la cursa de Cavalls del Vent.
Me inscribí como último y pude participar aquel fatídico día que siempre recordaré como día más caluroso de mi vida... 42ºC... cursa anulada, y con todo mi inconsciencia acabando la "cursa" solo, a las tantas de la noche, sin avituallamientos y tardando 20h26.

Se me habían bajado los humos rápidamente, y teniendo en cuenta que la UP era unas 3 horas más largo que Cavalls del Vent... ya sabía que ni mucho menos tenía que pensar en tiempos muy inferiores a las 20 horas.

Pero ahí venía mi amigo Jorge Piernas que estaba convencido que se podía hacer en 16 horas... y hasta el momento nunca me había dejado atrás....
Tuve que leer de nuevo la gran (pseudo) crónica (2017) de David Blogmaldito para volver a la tierra y tomármelo con el sosiego necesario y imprescindible.

El viernes plego a las 14h, jalo un plato enorme de macarrones y un par de horas más tarde voy para Bagà. Recogida rápida del dorsal, también de la bolsa del corredor (los 148€ al menos daban para una camisa térmica Salomon de muy buena calidad) y una charla con el David (qué crack!) que aunque no participa... es omnipresente para ayudarnos en todo y para hacer unas fotos que no tienen precio.

Son las 19h y veo un stand donde venden hamburguesas y acierto de lleno hacerme con 2 de ellas a esta temprana hora..



Poco después llega también el Sr. Piernas y esperando a que recoja su camisa térmica me topo con la Helena que está más confiada que nunca. Teme el tall horari, pero ya me dice que por la demás va a llegar a Bagà sí o sí... un gran consuelo! Un beso, un abrazo, y Piernas y yo van al coche.

Vamos concretando las estrategias del día siguiente:
Yo erre que erre que 19h30 es un tiempazo y si puede ser 18h30 para acabar antes del 0:00 del domingo ya sería la hostia y él que nada de esto... 10 horas hasta Gósol, y 6÷6,5 horas más para acabar.. uff. Suerte de la crónica del David, que si no, me lo creo...



Voy enseguida al hotel en Berga, que aunque algo lejos de Bagà.... estaba a tope, todos Trailrunners.
Disfruto del Mundial en la tele, preparo la maleta, y a las 22:47 me engaño que ya es de noche y me meto en la cama... y a pesar de los nervios duermo como un niño hasta las 03:33 cuando me despierta el reloj... Bien!! Buena señal, más que nada para la vuelta en coche... la parte más peligrosa "de la cursa".

Abro la ventana al patio, y veo luces en todas las ventanas.. jolín..

A las 4:25 aparco en Bagà y a las 4:30 ya estoy en la plaça.
Espero 15 minutos para ver si encuentro a Piernas y Helena (sin éxito), y me meto en el cajón (es decir, la plaza).

Son 45 minutos de espera pero es una sensación fantástica. Viendo los nervios de los compañeros desconocidos, la ilusión, los miedos...
y a falta de 20 minutos empieza el speaker a darnos ánimos y a presentar a los cracks y empieza a soñar el último mohicano. Lo he leído tantas veces que pensaba que no me iba a afectar pero es totalmente imposible que no se te erice el vello... piel de gallina y lágrimas de alegría... solamente por poder estar aquí, por ser uno de los elegidos hoy!

son las 05:29:50... 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1.. Vamos!!!!!!

Estoy tan alucinado que se me olvida de apretar el crono... y hasta 50 segundos más tarde no me doy cuenta.



Estoy muy adelantado, tengo unos 300 corredores delante, y 800 detrás... pero aun así en la primera esquina empiezan los tapones. Tras 300 metros veo un chico que me adelanta por la derecha a toda hostia y en el primer badén veo como sus piernas ya no son capaces de aguantar la velocidad horizontal de la cabeza y se cae en plancha sobre el asfalto. Un caída terrible con la cabeza incrustado en el asfalto, y yendo a 4'30" veo como se queda desplomado como un muerto... OJO, mucho OJO.

Vamos enfilándonos por unos caminos estrechos, en fila india, y oigo la gente quejándose....
yo por contra disfruto de los parones, que soy muy Diesel (cada vez más) y aprovecho para dar unas bocanadas de aire profundas y para bajar las pulsaciones que estaban a nivel taquicardia.

Un tramo por pista con posibilidades de ser adelantado y vuelto a hacer el último tramo de corriol hasta el primer refugio, el de Rebost. He perdido al menos 50÷100 posiciones y llego en la posición 416, 1h32.

Aún es de noche, y aún están llenos los Soft-Flasks de agua así que seguimos el camino al Niu de l'Àliga!

Voy muy, muy forzado siguiendo a la peña en fila india, obligándome a no dejar ningún hueco, que si me he puesto "tan" delante, la ética te obliga al menos a no hacer tapón a los demás...
Empieza a salir la luz de día y la primera alegría del día:

Un speaker espontáneo a media subida nos llama a todos por nuestro nombre, me anima en inglés cuando vea mi nombre anglosajón... hasta que se dé cuenta que soy yo: "Eeeh Holandés, saps qui sóc?".... Claro, es el Jordi, mi salvador de la TRAIL Bisaura XL del año pasado, el que me llevó desde la niebla del Belmunt hasta la meta. Qué subidón!!

15 Minutos más tarde, con el corazón a mil, me alegro de tener la excusa perfecta para dejar pasar a los que me persiguen y así coger algo de aire... qué vistas, por dios!!!

El Pedraforca que sobresale de un mar de niebla, con las primeras rayas de sol... hay algo más bonita en el mundo??
Quien habla de sufrimiento cuando estamos en el paraíso?

Naturaleza en estado puro





Intento mirar el LiveTrail para ver cuánto detrás se encuentra el amigo Piernas, pero no hay forma.
Los amigos Fondistes de Sant Feliu me desean suerte por el whatsapp, y mis amigos JB me dan ánimos y me informan cómo voy en la carrera. Posición 500 aprox... uff, quizás me haya relajado un poco demasiado haciendo fotos y disfrutando del paisaje??

Hago una última foto de la subida al Niu y sigo con la cursa... tenemos que mejorar la posición, y si puede ser, pues... sub 400.
Es difícil de expresar lo mucho que ayudan los ánimos virtuales cuando estás ahí arriba totalmente solo en una cursa tan larga y agotadora. Da media vida... aun cuando por falta de fuerza y cobertura tú te sientes incapaz de contestarles. Está claro que siendo un deporte totalmente individual, los medios virtuales lo transforman en un deporte de equipo.

Eternamente agradecido a todos los que me han hecho el seguimiento y los que me han animado de manera virtual. No es un grano de areno...es un castillo!!



Niu de l'Àliga, 3h04, un par de trozos de melón, lleno los bidones, y rápidamente hacia abajo.
Este mismo tramo de subida fue un calvario hace 3 meses en Cavalls del Vent, per ahora de bajada es un pim-pam. Sin darte cuente ya te encuentras en el Coll de Jou para iniciar las incómodas subidas y bajadas hasta les Penyes Altes. Pierdo al menos 15 posiciones, pero una vez arriba empieza el tramo maravilloso hacia el Coll de Moixerò, quizás la parte más estética de la cursa.



Recuerdo que aquí la ruta de Cavalls del Vent te lleva por una muy rápìda bajada por en medio del bosque, pero extrañamente la UP te hace correr largos kilómetros por pista. Bueno... no es tan vistoso, pero al menos aumentamos un poco la velocidad media. Van pasando los kilómetros, se hace largo, pero tras 2h20 llego por fin al refugio Serrat de les Esposes.
Y qué sorpresa... ahí está el Dabit Patán Blogmaldito para inmortalizar nuestro paso!!
Gran, gran foto, muchísimas gracias David!!



También me saluda Quico Peinado, que me sorprende ver por aquí. Resulta que acompaña a un amigo suyo que por pura casualidad llega al mismo tiempo allá. Me ayuda con el avituallamiento y me da ánimos para seguir al siguiente avituallamiento. Como siempre tengo la sensación de que no paran de adelantarme, pero veo por Whatsapp que he ganado 20 posiciones... (sin entenderlo, aunque probablemente mi punto fuerte son los "avituallamientos-express")

Un tramo corto y ya estamos en Cortals de la Ingla. No hay Control, pero sí un avituallamiento con muy buena gente que me reconoce de otras cursas y aprovecho para hacerles un pequeño homenaje.



Han pasado ya 6 horas 12 y empiezo a tener un poco de hambre, pero de momento nos tenemos que apañar con fruta, frutos secos, chuches y plum cake. No pasa nada. Ya queda menos para Gósol.

Salgo de nuevo, posición 491, y vamos al Coll de Pendís.
Voy delante de un grupito, sigo recto por la pista forestal cuando de repente mi Fenix 5X me avisa que estoy off course, fuera de cursa! Coño... qué suerte que me compré el nuevo reloj! Volvemos y vemos claramente el desvío, con un palo en medio del camino (parece mentira que ninguno de los 6 no lo ha podido ver...)

Unos minutos más tarde ya estamos en el Pendís, y qué sorpresa! Están allí el Danistal y la Belenka que me animan muchísimo.
Ahora un largo tramo hacia el oeste, Coll de la Moixa, Pas del Bou... han pasado ya 7 horas y media y siguen pasándome tanto chicos como chicas en todas las subidas. Voy bien, animado, pero es un poco frustrante ver que no puedo aguantar la rueda de nadie.

Por suerte, las vistas siguen preciosas, y tras 8h35 llego por fin al Prat d'Aguiló.






Aquí tengo algo de cobertura y veo que sigo en la posición 491... pero qué?!? Resulta que Piernas ya había pasado por el refugio 14 minutos antes!! Cachis... y he estado tan pendiente de él!!

Bueno, asumo mi derrota, y sigo decidido a hacer la subida al Pas dels Gosolans.
Empieza a hacer bastante calor, son las 4 de la tarde, pero no hay vuelta atrás.

Son unos 450 metros de desnivel positivo, bastante empinados, y me obligo a apretar al máximo, para que no me adelante más de un corredor por cada 50 metros de desnivel. Me pasa uno, otro, otro, y es entonces que me doy cuenta que mi manía de ir sin palos me está costando muchas posiciones.
Son muy, muy pocos los "puristas" que han salido sin ellos, y la diferencia de velocidad parece ser notable.. Manos en las rodillas, sufrir un poco más, y finalmente me adelantan tan solo 5 chicos.

Una foto rápida en la cima, pasado la cresta,




y ahora por fin una larga y muy cómoda bajada hacia Gósol. Empiezo a sentirme bien, el terreno es muy suave y da gusto alargar un poco la gambada tras tantos kilómetros de subida. Llevamos poco más de la mitad, unos 50 kms, pero ya hemos hecho dos tercios del desnivel positivo!!
Voy adelantando a varios corredores, y de repente veo una cara conocida. ¡Piernas!
Joder... no está en su mejor momento! Problemas estomacales le están pasando factura. Me quedo un rato con él, pero da la impresión que prefiere ir a un ritmo más lento... lástima!!
Me tranquiliza, diciendo que hoy sí acabará la UP. "Por lo poco que queda, unos 30 kilómetros desde Gósol", me dice (?)... yo no quiero fastidiar su fiesta, así que no le llevo la contraria y salgo corriendo.


Sigo bajando, adelantando de vez en cuando a algún corredor, y cuando llego a Gósol...SORPRESÓN! Es el Jordi Garriga de mi pueblo Sant Feliu que sin yo saberlo me ha seguido por la aplicación y me espera justo antes de entrar en el recinto del avituallamiento. Estaba buscando bolets por la mañana y dice que en breve va a comer (son las 16:30?!?). Voy hecho un guarro tras 58 kms y casi 11 horas de cursa, pero aun así me da un abrazo fuerte y me sigue hacia dentro del avituallamiento.
Ya solo tengo que sentarme, que él me sirve la comida, las bebidas, me hace fotos, vídeos y pide una foto conmigo porque dice que "vull una foto amb la élite". Cachondo!
No tengo palabras... mi mujer me quiere mucho, pero seguro que no me había tratado tan bien como el amigo Jordi. Impresionante!!
(A propósito, ¿había dicho ya que un 5 de Octubre hace 18 años
me había casado?.. por suerte mi mujer es bastante despistada con esta fecha así que yo me hago el despistado también, jeje).


No obstante, estamos en plena cursa, así que 14 minutos después de entrar en el avituallamiento ya me despido de él y sigo mi cursa.



Me comentan los amigos por Whatsapp que he ido ganando posiciones (ahora voy en la posición 410) y me motiva a seguir avanzando. Además, tenía previsto tardar 11 horas para llegar a Gósol, media hora de descanso, y luego 8 horas más hasta Bagà, para llegar antes de la 1 de la noche.
Así que al salir de Gósol tras 11 horas y 3 minutos, tenía casi media hora de margen.

Habiendo salido de Gósol ya no hay duda de que vas a acabar la cursa y voy trotando en las zonas planas y los falsos llanos... pero algo no va bien. Siempre he tenido un estómago de hierro -puedo comer butifarras en plena marcha- pero hoy no me encuentro bien. O el plato de macarrones no ha entrado muy bien, o es un corte de digestión... da la impresión de que es lo segundo. No pasa nada, pero tengo que bajar el ritmo para no vomitar.

No quiero parar, porque mi gran objetivo es llegar a Gresolet con luz de día, que sin duda es la bajada más chunga (de hecho la única bajada chunga) y si la pillo con sol bajaré con mucho más seguridad.

Así que me voy arrastrando hacia Estasen, acompañado por un grupillo de 5.. porque ahora ya nadie lleva un buen ritmo. No pierdo ni tiempo en llenar los bidones y voy directo a por la bajada. Bajo muy mal, siempre con miedo, pero ahora me encuentro cómodo bajando y tengo cierta expectación, oyendo un gran ruido que sale a varios kilómetros de aquí.
Voy pasando una decena de compañeros y cada vez se hace más fuerte el ruido.
Ya falta solamente un kilómetro y en un claro del bosque veo la gran fiesta que han montado en Gresolet.
Otro subidón. El Speaker nos anima uno por uno, alzo las manos y les aplaudo, y me pregunta cómo es posible que tenga tan buena cara tras 13 horas y 23 minutos de cursa. Lo dirá a todo el mundo, claro, pero recarga la moral.

Ahora viene una muy molesta subida al Coll de la Bauma, donde me doy cuenta que no vamos tan bien. Hasta 15 corredores me adelantan y no hay forma de impedirlo. Una vez arriba queda una larga bajada de 8 kilómetros y ya recupero las buenas sensaciones, pero me preocupan los 650 metros de desnivel positivos que vendrán después del avituallamiento de Vents.
Y de repente se me ilumina la bombilla!! Collons, pero si lleva 3 sobres de Recuperation y ni me había acordado de ellos. Por si acaso ya saco uno de los sobres de la mochila para que la pereza no me gane la partida y con él en la mano voy trotando hasta Vents.



Llevo 80 kilómetros, 15 horas y 13 minutos, posición 376, y veo mucha gente con muy malas caras, mucha gente sentada en sillas de plástico, y reconozco que el mal ajeno me hace crecer. Lleno el bidón con agua y el sobre de Recuperation, y dos minutos más tarde ya salgo a hacer la última larga subida.

El plan es fácil, un sorbo de Recuperation cada centenar de metros de desnivel, y un sorbo de agua los 50 metros para así alternando. Y bajo ningún concepto permitir que me pase más de un corredor cada 50 metros. Y empieza el milagro... No sé si es la poción mágica, el efecto placebo, o el placer de poder mojar los pies cada dos por tres pero me he transformado en otra persona. De repente me siento genial y en vez de ser adelantado, adelanto yo a una decena de companys. Lo que pensaba que iba a ser un calvario, resultaba ser puro disfrute, allí de noche, pasando por los Empedrats, el tramo más mágico de la UP. Cruzando el río por la derecha, por la izquierda, hasta los tobillos en el agua y sabiendo que la victoria será nuestra.

En 1h10 llego a St. Jordi (16h24) donde me comentan que tan solo nos quedan 15 minutos de subida.
No pierdo tiempo y salgo corriendo que ahora ya seguro que llegaré antes de las 12 de la noche.
Un par de kilómetros de bajada, un kilómetro de subida (los 15 minutos... largos) y son las 17 horas y 6 minutos. Me quedan 8 kilómetros y veo que aun podría bajar de las 18 horas. Ya sería la hostia!

Pero la bajada es demasiado pronunciada (un 15÷20%) por lo que no consigo bajar de 7'30"/km.
(puede parecer una contradicción: con un 5% de inclinación puedes volar, pero con un 20% sobre un camino de piedras vas realmente lento).
Ahora ya ha acabado la parte más empinada, pero aun me quedan 6 kilómetros clavados y llevo 17 horas y 23 minutos. Imposible hacerlos en 36 minutos!
Pero no queda más, hay que seguir corriendo, y cuando llego al asfalta me veo ir a 4'30". Vamos, todavía es posible... voy como un descerebrado corriendo, como si no hubiera un mañana, gritando a todos los que adelanto que "som-hi, encara podem baixar de les 18 hores, VAMOS!".
Sigo corriendo por los corrioles, sigo corriendo en la última subida por asfalta, corro por las escaleras y tras muchos giros por fin la tan deseada alfombra verde... y el paso por el arco de Salomon.

Han valido la pena los 8 kilómetros de angustia, para acabar tras 17h59:07 en la posición 336!!

Me colocan la medalla y ya sé que lo soy. Finisher Utra Pirineu 2019.



P.D. Es una gran cursa, un ambiente fenomenal y muy contento de haber vivido esta gran fiesta deportiva por dentro. Áun así, no creo que repita!
Falta la magia, la épica de una Ultra TRAIL Bisaura XL, O de la Trail o Ultra dels Bastions.
Puede ser porque la climatología fuera extremadamente benévola (y me alegro, porque no olvidaremos nunca a la Teresa)... pero no es lo mismo.
Ademas... es una Ultra muy, muy cara (148€), y prefiero el cariño de las cursas más pequeñas...
Pero no prometo nada!!

Ostres Dennis. Vaig a fer feina. A la nit m’ho miro...quina intriga!

Enhorabona novament Dennis. Bona crònica, ja es veu que estàs en un altre lliga.

Molt gran Dennis!

Ja et vaig posar per algun lloc que de gran vull ser com tu! Aquesta mentalitat de disfrutar de tot el que ens dóna el córrer, tan sigui donant voltes a una pista com fent 100km per dalt les muntanyes és genial! Que segueixi així per molts anys!

Gràcies Dennis Teuling, no deixis de ser com ets i d'escriure cròniques
Impressionat amb l'obsessió de posició (és una Ultra!!!!), jo de gran no crec que sigui com tu en aquest aspecte , però si en el tema dels pals


Salut!
Jordi

Només puc dir Gran Dennis, tota la Ultra pendent de la posició, i de no perdre temps ens els avituallaments
Una gran crónica, plena de detalls.
Només puc dir-te MOLTES FELICITATS !!!!

Moltes gràcies hyuste, Estanis, JRDi69, Biel

Llàstima que no hi havia categoria de "Sense Pals"... seria just, oi?, Jordi
( a propòsit... ens deus una crònica tu també )