Per si us pot ser d'utilitat, us copio el capítol dedicat a la marató de Chicago del nou llibre que estic escrivint:
Chicago, a la riba del llac Michigan, és la tercera ciutat més gran dels Estats Units, l'àrea metropolitana de la qual té una població de gairebé 10 milions d'habitants.
Tot i que tothom associa els gratacels a Manhattan, Chicago es considera l’origen dels edificis alts. N’hi ha més de mil, el més alt dels quals és el Willis Tower, abans anomenat Sears Tower.
El gran incendi del 1871 i les històries d’Al Capone dels anys 20 i 30 del segle XX són els trets més coneguts de la història de Chicago, que actualment és una ciutat dinàmica i culturalment diversa. És un centre internacional per als negocis i els viatges d'oci, degut en part, a l'accessibilitat de la ciutat mitjançant el transport, una pròspera comunitat de negocis i hotels, restaurants i centres comercials.
Chicago és una ciutat molt esportiva. Té dos equips professionals de beisbol, els Chicago Cubs i els Chicago White Sox; un de futbol americà, els Chicago Bears; un altre de futbol, el Chicago Fire; un de bàsquet, els Chicago Bulls del mític Michael Jordan, i dos equips professionals d'hoquei sobre gel, els Chicago Blackhawks i els Wolves.
Des de fa uns anys, la seva marató urbana suposa un dels grans esdeveniments anuals, i porta milers de visitants a la ciutat, rivalitzant
directament amb la cèlebre marató de Nova York, que es disputa poques setmanes després.
La cursa va néixer el 1977, però fins el 1982 no va posar premis en metàl·lic: 12.000 dòlars per als guanyadors (home i dona) i 77.000 en total. El 1983 va arribar als 6.700 participants, i un any després el britànic Steve Jones hi va batre el rècord del món (2:08:05). El 1986, per celebrar la desena edició, es va ampliar la participació a 10.000 corredors i els premis ja van superar els 285.000 dòlars. Però l'any següent van arribar les vaques magres. El patrocinador principal, Beatrice Foods, va plegar,i els organitzadors van haver de suspendre la prova.
El 1990 hi va haver un canvi en la direcció de la marató i les coses van començar a anar bé. Aquell any la cursa va establir un rècord encara vigent: la diferència més petita entre el primer i el segon en una marató. El mexicà Martín Pitayo va derrotar el polonès Antoni Niemczaka per...3 dècimes de segon!
La moderna marató de Chicago va néixer el 1994 amb l'arribada de Lasalle Bank com a patrocinador. Van tornar els dòlars a la llista de premis i va créixer la participació tant d'elit com popular i es va convertir en una seriosa competència per a Nova York. La fama de la cursa va créixer a partir del 1997, quan un jove marroquí anomenat Khalid Khannouchi, molt més conegut aleshores a Catalunya, on havia viscut, que no pas als Estats Units, va guanyar la prova amb un temps de 2:07:10, rècord del món per un debutant. L’any següent establiria un nou rècord mundial absolut, amb la primera marca de la història per sota de les dues hores i sis minuts.
Khannouchi, amb quatre victòries a Chicago, va contribuir especialment en la popularització de la prova, i perquè no hi faltés res en el seu historial, la kenyana Catherina Ndereba hi va batre el rècord del món femení el 2001...un rècord que Paula Radcliffe milloraria l’any següent en el mateix circuit.
En els últims anys, Berlín ha superat clarament Chicago en la lluita pels rècords del món, però la prova nord-americana continua creixent de la mà d’un nou patrocinador, Bank of America, que va agafar el relleu de Lassalle Bank.
El circuit és una de les claus de l’èxit d’aquesta marató. Tots els maratonians saben de la importància que tenen els recorreguts. Molts prefereixen que siguin plans, per poder portar un ritme constant i fer-hi una bona marca; d’altres, prioritzen que tinguin pocs revolts, per no fer metres de més; molts tenen en compte si és un circuit rodó, lineal, si es passa més d’una vegada pel mateix lloc, o fins i tot si s’han de fer dues voltes al mateix circuit. La immensa majoria, però, busquen que el recorregut de la marató sigui bonic, passi pels llocs més coneguts de la ciutat i, evidentment, que tingui una bona presència de públic.
A Chicago podríem dir que es donen una mica totes les circumstàncies. El circuit és ràpid, com ho proven els rècords i les grans marques que s’hi han fet, interessant, no és monòton i té molt públic al carrer.
La sortida es dona en una immensa zona verda que hi ha al costat del Llac Michigan, que inclou una sèrie de parcs i museus i la coneguda Buckingham Fountain. La primera milla és tot un homenatge al centre històric de Chicago, amb el Mies Van der Rohe Building, la John Hancock Tower, que no és tan alta com la Sears Tower, actualment Willis Tower, però és molt més maca, o el famós Chicago Theatre. La cursa creua la Magnificient Mille i comença un primer bucle cap al Nord de la ciutat. Cap a la milla 4 passa per l’església de l’Ascensió, que data del 1857, i pel Museu d’Història de Chicago. A la milla 5 es pot veure el Lincoln Park Zoo i a la 6 el monument a Goethe.
A la milla dotze es torna a arribar el centre i es passa el Riu Chicago, que en total es creua cinc vegades durant la marató. S’arriba així a la meitat de la cursa, a la Union Station, i es passa pel punt de sortida de la mundialment famosa Ruta 66, i s’arriba a l’alçada del United Center, el pavelló on juguen els Chicago Bulls, tot i que es passa dos carrers per sota.
A partir d’aquí es fa un segon bucle, ara cap al Sud, i es passa per l’Acadèmia de Policia, el Centre d’Arts Mexicanes, la porta del Chinatown, el Chicago Blues Museum i també es pot veure el US Cellular Field, la seu de l’equip de bèisbol Chicago Shite Sox.
Aquí s’inicia el camí de retorn cap al centre, passant per l’institut de tecnologia d’Illinois, el McCormick Plaza, que és l’immens centre de congressos on hi ha la fira del corredor, i el Willie Dixon’s Blues Heaven Foundation and Blues Garden. El final de la marató és espectacular, amb moltíssim públic animant constantment a tothom. Es passa pel monument al soldat desconegut, el museu d’art de veterans del Vietnam, i ja s’entra al parc d’arribada, amb el Field Museum, el Shedd Aquarium i l’Adler Planetarium, que queden al costat, tocant al llac Michigan.
Quan acabes veus davant tot el perfil de la ciutat, un “skyline” que si no existís Manhattan et deixaria amb la boca oberta, i, sobretot, tens milers de veus que animen i aplaudeixen. Aquesta és la diferència de les maratons americanes. El públic sap perfectament el què és la marató...
Vaig córrer aquesta marató l’any 2006, com a part del projecte que vaig anomenar Repòquer Maratonià, que va consistir en córrer cinc maratons en cinc diumenges seguits: Mediterrani, Amsterdam, Chicago, Washington i Nova York. Per fer les tres últimes, em vaig instal·lar a Nova York, on vaig fer un curs intensiu d’anglès de tres setmanes. La idea la vaig anar madurant aquell mateix any i, quan vaig fer la planificació del projecte i vaig procedir a tramitar les inscripcions per a les cinc maratons, em vaig trobar que a Chicago havien
tancat i no acceptaven més corredors. L’única opció eren els touroperadors oficials, però no n’hi havia cap a Barcelona ni a Madrid. Vaig enviar correus electrònics a totes les agències europees que sortien a la pàgina web de la marató, demanant si em podien facilitar un dorsal, sense vincular-lo al viatge amb el grup, perquè jo ja seria a Chicago. No tenia gaire esperances, però em va contestar una agència de Bèlgica dient que els sobrava un dorsal i que, si els feia un transferència bancària, era meu. Tot i que em trobava a França, cobrint el Tour per TV3, vaig córrer a fer l’ingrés i, uns dies després, vaig rebre la confirmació del dorsal. Va ser una anècdota més de la meva carrera maratoniana...
Arribat el dia, vaig volar dissabte des de Nova York, amb la idea de córrer, i tornar diumenge a la tarda cap a la casa del barri de Queens, on viva durant les tres setmanes del curset d’anglès.
La diferència més gran que vaig notar quan vaig arribar de Nova York va ser la temperatura. M’esperava fred, però no tant. Vaig anar a la fira de la Marató, l'última de les World Marathon Majors, que em faltava per córrer, ja que Tòquio encara no formava part de la llista en aquell moment.
El diumenge em vaig llevar a les 5 del matí i vaig mirar per la finestra. Plovia. Vaig engegar l’ordinador i vaig buscar les previsions del temps. La temperatura prevista per tot el dia era d’entre 0 i 8 graus. I jo no portava ni guants ni gorra d’hivern... L’únic que havia agafat era una dessuadora vella per llençar després de la sortida.
Vaig sortir de l’hotel per agafar el metro. A cada parada anaven pujant corredors. Evidentment, no calia preocupar-se per saber on s’havia de baixar...
Sortint del metro, riuades de corredors ens dirigíem cap a la zona de sortida, al Millenium Park, una àrea immensa per acollir els prop de 40.000 corredors inscrits. Tot estava perfectament senyalitzat.
Encara era fosc, però de seguida vaig veure files i més files de lavabos portàtils per tot arreu, i un formiguer de gent amunt i avall. La zona per deixar les bosses estava clarament indicada, amb els números corresponents als dorsals, i servia tant per la sortida com per l’arribada. Són els avantatges que no tenen a Nova York o Boston, per exemple, que han de traslladar les bosses en autobusos, per la gran distància que hi ha entre la sortida i l’arribada.
Després calia seguir les indicacions per anar als diferents corrals de sortida. Jo tenia el “Prefered I”, que és el que hi havia just darrere del “Elite corral”, “Sub-elite corral” i “Competitive Corral”. Darrere meu quedava el “Preferred II” i l’”Open Seeding”. Lògicament, hi havia controls a l’entrada de cada corral, per evitar que ningú es “colés”...
L’organització de la sortida em va semblar molt més senzilla i còmoda que la de Nova York. Després de l’inevitable himne americà, va sonar el tret de sortida i la gran serp multicolor es va posar en marxar. Vaig trigar 2 minuts i 20 segons a passar la ratlla de sortida. Feia fred i, evidentment, no vaig llençar la dessuadora, sinó que vaig decidir portar-la una estoneta més. L’estoneta es va convertir en tres hores i mitja, ja que no la vaig llençar fins al km 35... Sort que érem molts i sempre et podies posar dins d’algun grup, perquè el fred era intens i en algunes zones bufava el vent...
La majoria dels carrers d’aquesta marató són amples i, per tant, no hi havia cap problema perquè cadascú pogués córrer al seu ritme. A diferència d’Amsterdam, els avituallaments estaven perfectament col·locats, amb llarguíssimes fileres de voluntaris a cada banda. Això sí, com en totes les maratons multitudinàries, els gots eren de plàstic tant per l’aigua com per la beguda isotònica...
Vaig anar fent la cursa al ritme “de sempre”, per assegurar baixar de les quatre hores, tot i que calia controlar el temps en milles i no en quilòmetres. Sabia que a 9 minuts la milla faria 3:56. Després vaig veure que també posaven tots els quilòmetres, cosa que no acostumen a fer en les altres maratons anglosaxones. Curiosament, les catifes del control del xip estaven posades en els punts quilomètrics, i no en les milles.
Aquesta vegada no tenia gregària. La Cristina em seguia des de Catalunya, a través de la sensacional web que anava actualitzant els temps de pas. La vaig trobar a faltar i la cursa se’m va fer més llarga en no tenir els habituals llocs de trobada.
Vaig passar la mitja en 1.56, amb molta comoditat, i la veritat és que a la segona part les coses van continuar igual de bé. Al km 32 vaig veure un termòmetre que anava canviant de Fahrenheit a Celsius i vaig poder comprovar que estàvem a 5 graus. Sort de l’escalfor de la gent ,que en els llocs més cèntrics no parava d’animar. Es calcula que van ser un milió i mig els que van sortir al carrer a veure la marató.
A la recta final se’m va posar la pell de gallina, en veure l’skyline de Chicago al davant i sentir la cridòria eixordadora als dos costats del carrer. I això que arribàvem els de quatre hores... Al final vaig afluixar una mica i tot, per fer 3.55 i no 3.54, tenint en compte que havia fet 3.57 al Mediterrani i 3.56 a Amsterdam. Així no em posava el llistó tant alt per al diumenge següent a Washington, tot i que m’empipava una mica perquè, en principi, no m’havia posat objectius de marques en el Repòquer, i ara semblava que si no feia 3.54 a la següent no estaria content...
Després de la línia d’arribada l’organització continuava sent impecable. La medalla, la manta d’alumini, menjar a dojo, beguda, tot amb una gran amplitud i sense empentes, fins que arribaves al lloc de recuperar la bossa. En general, tot em va semblar perfecte i molt professional, potser més encara que a Nova York. Com a mínim, la sortida és més senzilla i a l’arribada no s’ha de caminar tant. I això que, segons les inscripcions, érem 40.000. En realitat, hi va haver 33.618 classificats, i jo vaig quedar el 10.032.
Per cert, la marca, 3.55.10, va ser la primera repetida de la meva vida, exactament la mateixa que a Ushuaia. Van haver de passar 70 maratons per tenir dues marques iguals...
Després d’una dutxa ràpida vaig marxar cap a l’aeroport i aquella nit ja vaig tornar a dormir al meu llit de Queens. Set dies després m’esperava la marató de Washington.