Buscant una marató per fer el 28 d’abril, aprofitant que a l’escola de la Fiona feien el pont llarg de l’1 de maig, vaig descobrir que hi havia una altra marató de Boston, molt més propera a casa que la mítica prova de l’estat nord-americà de Massachussets. Em va fer gràcia tenir a l’historial una marató de Boston a Amèrica i una altra a Europa i m’hi vaig apuntar. Vam passar un gran cap de setmana familiar en terres angleses...però la marató va ser una experiència molt més dura del què m’esperava.
Anem a pams. El viatge va començar amb una bonica sorpresa per a la Fiona. Vam assistir a l’estadi londinenc d’Stamford Bridge al partit de tornada de la semifinal de la Champions femenina entre el Chelsea i el Barça, que va acabar amb la classificació de les blaugranes per a la final.
Després del partit va tocar conduir les 122 milles que separen Londres de la petita ciutat de Boston, al comtat anglès de Lincolnshire. Van ser tres hores conduint cap al nord-est, de nit, amb pluja constant i amb cotxe anglès, amb el volant a la dreta, concentrat en tot moment per anar per l’esquerre... Un estrès gens recomanable la vigília d’una marató!
Vam arribar a Boston prop de la una de la matinada, plovent, és clar. Em vaig ficar al llit confiant que els meteoròlegs no l’encertarien i que l’endemà la pluja ens respectaria. Quan ens vam llevar a tres quarts de 7 del matí vaig mirar per la finestra...i plovia amb més intensitat encara que el dia abans. De bona gana m’hauria quedat al llit, però havíem anat fins allà per fer aquesta marató i no era qüestió d’arronsar-se. Per sort meva, la Cristina i la Fiona van decidir que no farien la cursa de 5 km, i gràcies a això vaig poder fer servir les malles i la samarreta de màniga llarga de la meva filla...perquè jo només havia agafat la roba de competició, és a dir, samarreta sense mànigues i pantalons curts! Sembla estrany que després de 40 anys de maratonià encara cometi aquests errors de principiant...
Per anar a la sortida ens vam posar les capelines que havíem comprat per si plovia durant els tres dies de turisme que ens esperaven fins dimecres. En això sí que vam ser previsors perquè ja se sap quin temps acostuma a fer a la Gran Bretanya.
La marató, així com la mitja, els 10 km i la cursa dels 5, començava a la Market Place, és a dir, la plaça del mercat. L’organització era molt modesta. Una petita carpa on quatre voluntaris repartien als dorsals als que no l’havien rebut per correu. Tot el que et donaven era això: el dorsal amb el xip enganxat al darrere i quatre imperdibles. Res més.
Un minut abans de les 8 del matí em vaig treure la capelina i em vaig situar a la línia de sortida. Vaig veure molt poca gent, tenint em compte que la marató i la mitja començaven alhora. Després vaig saber que dels 1.023 inscrits a la marató només vam sortir 705 “valents”. Per tant, n’hi va haver 318 que van preferir estalviar-se la remullada i es van quedar al llit. 41 més van decidir plegar durant la prova, i només 664 vam arribar fins al final.
Vaig sortir una mica capficat amb el temps, tot i que, un cop començada la marató, la pluja ja no feia tanta nosa. La gorra va molt bé per evitar que t’entri aigua als ulls i ja estic acostumat a córrer plovent. El problema són les conseqüències que provoca la pluja, sobretot quan fa molta estona que plou, és a dir, els bassals que vas trobant en el recorregut. Això, acompanyat del vent, a estones molt fort, i el fred (vam començar amb 5 graus i no vam passar de 
va convertir la marató en una petita odissea.
El recorregut va per carreteres secundàries que uneixen petits nuclis urbans, masies i granges. Amb bon temps probablement l’hauria gaudit molt perquè el paisatge era gairebé idíl·lic, però només tenia ulls per l’asfalt i per mirar d’esquivar els bassals, cada vegada més freqüents i més grans.
No hi havia línia blava. Només unes fletxes amb els quatre colors del parxís quan arribava un revolt, que t’indicaven per on havies d’anar. Color blau per la marató, vermell per la mitja, verd pels 10 km i groc per als 5 km. Excepte en els avituallaments tampoc vaig veure massa voluntaris, suposo que pel mal temps. Però no hi havia pèrdua perquè no vaig veure ni una sola cruïlla sense la corresponent fletxa a terra. Els avituallaments, per cert, eren molt bàsics. Només ampolles d’aigua. Com els vells temps. Cap al final vaig veure que oferien unes gominoles, que no vaig agafar per si les mosques...
La marató es va convertir en una lluita contra els elements. No portava guants (una altra errada de principiant imperdonable en la meva 160a marató) i entre la mullena i el fred de seguida vaig començar a perdre el sentit del tacte. Ho vaig notar a l’intentar agafar l’ampolla d’aigua en un avituallament. Els dits no van ser prou amatents a tancar la mà i l’ampolla va caure a terra. A partir d’aquet moment, les havia d’agafar amb les dues mans, com es pot veure en una fotografia que em van fer en un dels avituallaments.
A mesura que anava avançant, cada vegada tenia la roba més molla. Les malles i la samarreta estaven completament enganxades al cos. Si mirava cap endavant, tenia una curiosa sensació de no portar roba, com si anés totalment despullat. Però el problema principal era el vent. Com que anàvem canviant tot sovint de direcció, a vegades el tenies totalment de cara, i amb ràfegues tan fortes que pràcticament no podies avançar.
Evidentment, a tot això el què menys em preocupava era el temps que faria. La mitja la vaig passar en 2.18. Estava clar que no baixaria de 4.30, però el què no pensava és que acabaria arribant a les 5 hores. Però és que la segona part va ser horrorosa. Els bassals eren cada vegada més grossos fins que va arribar un moment que ja ocupaven tota l’amplada de la carretera. Tothom mirava d’evitar-los passant pels vorals, però encara era pitjor perquè estaven completament enfangats i no s’hi podia córrer. Havies de caminar i era impossible evitar que les sabatilles quedessin plenes de fang. Al final, la majoria optàvem per tirar pel dret i passar pel mig de l’aigua, amb el perill que suposava el fet de no veure si hi havia algun forat a l’asfalt. No cal dir que les sabatilles, els mitjons i els peus estaven completament xops.
Hi havia algun fotògraf en el recorregut però no hi ha cap fotografia que reflecteixi exactament el moment de córrer amb aigua fins els turmells. Sí que es veu en alguna com molts corredors passen pel fang quan els bassals de la carretera encara eren poca cosa.
Estava tan concentrat en la lluita contra els elements que, gairebé sense adonar-me’n, em vaig plantar als afores de Boston. El meu rellotge marcava 40 km i, fent un petit càlcul, vaig veure que acabaria clarament per sota de les 5 hores. Però quan vaig veure la marca de la milla 25 ja no ho vaig tenir tan clar...
Poc abans de l’últim revolt vaig veure la Fiona que em venia a buscar. Afortunadament havia deixat de ploure i fins i tot semblava que volia sortir el sol. Gairebé semblava un acudit. De la mà de la meva filla vaig creuar la línia d’arribada en 5 hores i 18 segons. El meu rellotge va marcar 42 km i 660 metres. Segur que la distància de la marató era la correcta perquè vaig fer moltes ziga-zagues per esquivar els bassals.
L’experiència a l’altra marató de Boston, doncs, va ser ben peculiar. Una més per explicar. El més important és que la vaig acabar i que ja en tinc 160 a la saca. I aquesta era la 99a diferent. Si no hi ha res de nou, la xinxeta número 100 al meu mapa de les maratons la clavaré el 13 d’octubre a Budapest.
Llegeix més...
Hola tots!
Ja estan obertes les inscripcions per al 32è Cross Caixabank l'Ametlla de Merola, que aquest any torna després de dos anys d'absència per la pandèmia. Serà el diumenge 11 de setembre. Aquest any s'escau amb la Diada. Puntua doble a la Lliga Campionchip.
Ja podeu fer les inscripcions aquí:
xipgroc.cat/ca/curses/Ametlla2022/10k/inscripcio/10k_5k
Com a novetat, aquest any la samarreta de regal inclourà el nom del corredor. Això sí, només està garantit si feu la inscripció abans de l'1 de setembre. O sigui que no badeu!
Tota la informació la trobareu a:
cross.ametllademerola.cat/
Us esperem a tots. Hi trobareu l'ambient de sempre!
Llegeix més...
Obro el fil perquè ja s'han començat a comentar aspectes de la marató d'aquest any en el fil del 2019. Millor fer-ho per aquí.
Llegeix més...
Ja estan obertes les inscripcions per al Cros de l'Ametlla d'aquest any, que serà el 15 de setembre. No coincideix amb la Mercè, o sigui que no teniu excusa...
Inscripcions per a la cursa gran que, com és habitual els últims anys, permetrà córrer 5 o 10 km, a decidir sobre la marxa. Si voleu acabeu a la primera volta i si no feu la segona... Els preus són 12 euros amb xip groc, 15 sense i 18 amb compra de xip nou propi.
xipgroc.cat/ca/curses/Ametlla2019/10k/inscripcio/run
També hem obert les inscripcions de les curses infantils, de 600, 1.200 i 2.400 metres segons l'edat. La novetat d'aquest any és una "cursa" de nadons, gatejant uns 4 metres (4,2195). Han d'haver nascut després del Cros de l'any passat, o sigui no poden tenir més d'un any. Aquesta cursa és gratuïta. Les altres infantils valen 5 euros.
xipgroc.cat/ca/curses/Ametlla2019/infantils/inscripcio/kids
No ho deixeu per setembre. Millor aprovar el juny!
Llegeix més...
Aquest dissabte correré una marató molt especial, la Marató dels vins de Blaye, una petita població al nord de Bordeus, que organitza una marató que, com altres a França, té el vi de protagonista.
www.marathondesvinsdeblaye.com/
No és una marató tan coneguda com la del Medòc, ni tampoc com la Beaujolais, però té molt bona pinta i fins i tot ofereix més degustacions durant la prova. La pàgina web parla d'una trentena, és a dir, aproximadament cada quilòmetre i mig. Per això donen 7 hores per acabar-la. Aquestes són algunes de les característiques de la prova:
Course dans le sens de 2009 (départ vers le sud)
Course le samedi
14 communes en fêtes traversées
17 animations musicales
12 Châteaux traversés
Plus de 30 dégustations de vin offertes le long du parcours
300 m de dénivelé positif et négatif
Indication des kilomètres, balisage et fléchage à chaque carrefour, sécurisé par des bénévoles
20 ravitaillements
Les 195 derniers mètres sur tapis rouge par la porte Dauphine de la Citadelle de Blaye
Durée de la course limitée à 7h00
Pel què he vist a la pàgina web, gairebé tothom corre disfressat, com al Medòc, el Beaujolais o al Priorat.
Si us interessen les característiques dels vins que degustarem, aquí en teniu una breu explicació en francès:
Le vignoble de Blaye et de Bourg, appelé aussi vignoble du Blayais et du Bourgeais, est une région du vignoble de Bordeaux bordant la rive droite de la Gironde et s'étendant sur 5 000 hectares autour des villes de Blaye et de Bourg.
Le vignoble regroupe quatre AOC :
blaye ;
côtes-de-blaye ;
côtes-de-bordeaux (dénomination blaye-côtes-de-bordeaux) ;
côtes-de-bourg.
Les vins rouges sont puissants et fruités. Ils accompagnent bien les viandes rouges ou les fromages, tels que :
civet, petit gibier
agneau (navarin, gigot)
bœuf (rôti, entrecôte, côte)
canard
chèvre sec
brebis
Les vins blancs sont secs et aromatiques. Exemples d'accompagnement pour des premières-côtes-de-Blaye :
fruits de mer
poêlée de Saint-Jacques
poisson en sauce
tourte au saumon
Ja us ho explicaré.
Llegeix més...
Catorze anys després vaig tornar a Marràqueix per córrer la marató. La data m’anava bé per fer-ne una abans de Barcelona i el viatge és prou atractiu, còmode i econòmic. Aquesta vegada el vol era directe, i no com el 2004, que vam haver de fer escala a Casablanca. L’experiència va ser bona, tan pel que fa al viatge com al resultat de la marató, ja que dos anys després vaig tornar a baixar de quatre hores.
Vam viatjar amb la Cristina i els nostres amics Santi i Sandra, que regenten, entre altres, el prestigiós restaurant Toc al Mar, a Begur. Ja havíem coincidit amb ells a L’Havana i a Nova York.
Vam fer el turista tot el dissabte, voltant per la famosa plaça Djemà-el-Fna. És la plaça principal de Marràqueix, freqüentada igualment per locals i pels turistes. Durant el dia, està ocupada predominantment per parades de suc de taronja, amb macacos encadenats i ensinistrats per a sortir a les fotos dels turistes i encantadors de serps. És un no parar de gent, igual que els carrerons del voltant, amb els mercats tradicionals del nord de l'Àfrica. Els altres costats estan plens de terrasses de cafeteries per escapar-se del soroll i confusió de la plaça. Els carrers estrets porten pels carrerons de la medina, la ciutat vella. A ponent, s'obre una avinguda que arriba fins la mesquita Kutubia.
Amb el Santi vam mirar de no cansar-nos gaire, i diumenge, poc abans de les 8 del matí, ens vam situar a la sortida de la marató, a l’Avinguda de la Menara, a pocs metres de l’hotel Le Meridien, que és el que havíem triat precisament per la seva proximitat amb la sortida i l’arribada de la marató.
A diferència del 2004, els maratonians sortíem sols, i els que feien la mitja marató, que eren majoria, ho feien mitja hora després. L’organització continua amagant la participació real a la marató barrejant els inscrits de totes les curses, però el cert és que els maratonians no arribàvem a mil. Concretament, vam acabar 868 corredors. Les coses han millorat des del 2004, en que només vam ser 267, però francament m’esperava una altra cosa.
De fet quan corres la marató sembla que et transportis una mica en el temps, amb detalls com ara els avituallaments, només d’aigua, o el marcatge dels punts quilomètrics, només cada 5 km. Aquí no hi ha beguda isotònica ni gels. Això sí, no hi falten les taronges i els dàtils, un símbol d’identitat...
A la sortida feia fred. Només tres o quatre graus, i vam sortir abrigats amb roba per llençar. De fet, jo vaig aguantar mitja marató amb guants i “manguitos”. S’ha de dir, però, que el dia era ideal per córrer perquè no hi havia gens d’humitat i vam acabar amb 10 o 12 graus, temperatura perfecte per fer una marató.
La primera part va per avingudes prou àmplies com perquè no hi hagi empentes, i es dóna la volta als jardins de la Menara per anar tot seguit cap al sud de la ciutat per la carretera de Barrage i tornar a pujar per la d’Ourika. Després el circuit va cap a l’Est, per la carretera d’Agdal. Crec que no hi havia massa diferència amb el recorregut del 2004, ja que bona part de la marató transcorre allunyat del centre de la ciutat.
En alguns trams coincidíem amb els corredors de la mitja, que van sortir trenta minuts després i tenien un circuit diferent. Això ens va portar algun problema, ja que t’avançava molta gent i tenies la sensació d’anar molt lent. El cas és, però, que amb el Santi vam anar tota la marató com un rellotge. Volíem baixar de les 4 hores i vam decidir mantenir un ritme d’entre 5.30 i 5.40 el quilòmetre, sense accelerar-nos en cap moment.
En el punt on havíem quedat amb la Sandra i la Cristina ens vam emportar una decepció, ja que no hi eren. El Santi va dir que segur que les trobaríem més endavant. Jo no ho tenia tan clar, però, efectivament, van aparèixer molts quilòmetres després, quan ja havíem passat la mitja en 1:59:25 i estàvem per la zona del Palmeral, molt allunyats del lloc on havíem quedat amb les dones.
Un cop abandonat el tram del Palmeral, en què vam veure molts camells i poques persones –corredors al marge-, el recorregut començava el camí de retorn cap a la zona de l’Hivernage, on hi havia tota la infraestructura de la sortida i l’arribada. El retorn es feia a través de la carretera N9, la que va a Casablanca, amb molt de trànsit. Els urbans deixaven pas de tant en tant als automobilistes inquiets, que no paraven de fer sonar els clàxons. Aquest era un altre detall que et transportava a les maratons dels anys 80...
Vam afrontar els perillosos quilòmetres finals. Seguíem a ritme però no ens podíem permetre el luxe de “punxar”, perquè no anàvem sobrats de segons. De fet, vam córrer tota la marató a ritme, sense sorpreses ni mals moments. L’únic instant en què em va semblar que podia començar a tenir problemes, un parell de dàtils em van tornar l’energia. Probablement siguin molt millor les ajudes naturals que els gels que ens prenem avui dia...
Sense cap incidència ens vam plantar a l’Avinguda Mohammed VI i vam fer el revolt final per encarar l’Avinguda Menara, i ja vam veure els arcs publicitaris que precedien la línia d’arribada. En passar per la tribuna vam veure que la Cristina i la Sandra hi havien pogut accedir. De fet, no en teníem cap dubte... Ens van fer un parell de fotos i un vídeo i vam creuar tot seguit la línia d’arribada. El temps oficial va ser de 3:59:11. El real, 3:58:50. És a dir, vam fer les dues meitats de la marató exactament amb el mateix temps.
Vaig acabar doblement satisfet. Primer, perquè vaig aguantar tota la marató a ritme, sense defallir al final i, a més, sempre amb la companyia del Santi, cosa molt difícil d’aconseguir. En segon lloc, em vaig adonar que feia dos anys que no aconseguia baixar de les quatre hores. L’última vegada havia estat el febrer del 2016 a Los Angeles.
Ho vam anar a celebrar menjant xai en un local autèntic, situat en un dels carrerons que porten a la plaça Djemà-el-Fna, i a la tarda, complint amb la tradició instaurada 14 anys abans, vam anar a fer el te a l’Hotel La Mamounia, un dels més famosos del continent africà. Igual que el 2004, la medalla de la marató ens va salvar. Si no, no ens haurien deixat entrar...
Com sempre, podeu veure la crònica amb fotos a la meva pàgina web:
www.arcadi42.cat/index.php/croniques/441-marraqueix18
Llegeix més...
Aquesta tarda, a les 6 hora nostra, s'obre el període d'inscripció a la Marató a la pàgina web, que estarà obert un mes, fins el 15 de febrer.
Això és pels que tinguin alguna "guarenteed entry" o vulguin entrar a la "lotery". Lògicament els que van per touroperador han de contactar amb l'agència.
Llegeix més...