XXXIII Maratón de Sevilla 19/02/2017

Han  passat sis anys de la meva participació en la marató de Sevilla(20011)  on vaig tenir una forta devallada en els kms 36 i 37.Unes gotes  que em posava els ulls per la presió  ocular tenien com efectes secundaris  mareig en condicions d´esforços extrems..Havia posat  molta il.lusió en aquella marató on tenia previst fer marca personal.Tot apuntava per bon cami on vaig passat la mitja en 1: 39.Peró en el km 36 vaig perdre el mon de vista,tot s´em va quedar gris i ennuvulat .Van ser dos kms on vaig caminar quasi sense saber on anava;un company em va donar un gel i em vaig refer una mica i vaig acabar la marató.
Vaig quedar tocat psicologicament i em vaig propossar que algun dia tornaria a Sevilla a disfrutar d´aquesta bonica marató.

Han passat sis anys i he tornat a Sevilla.
Tinc unes ganes boges de gaudir d´aquesta marató  per treurem l´espina que tinc clavada del 2011.
Son les 7 del matí ,l´estadi Olímpic de la Cartuja queda molt lluny de l´hostal on he passat la nit.Quasi 45´ a peu.L´opció d´un bus és molt complicada ,els tres punts de la ciutat  que posen  autocar llançadera queden molt lluny també,queda només l´opció taxi.Però en el que no comptava és que tota la gent sevillana que surt de marxa també pilla taxis .Després d´unes quantes series de 100 i 200 m  per avançarme als  “fiesteros” aconseguim pillar un taxi  amb l´Esther perqué ens dugui a l´estadi.

Es de nit.Aquí a Sevilla el dia es desperta molt més tard que a Barcelona.
Tot en ordre.Ens  fan caminar quasi un km per anar al punt de sortida.Està molt ennuvolat  i plovisqueja una mica.He agafat la gorra ,que encara que em molesta molt, en cas de pluja em va molt bé.

Sortida puntual.Em poso a 5´km i en cap moment vull apretar més.
Cap el km  10 sento una veu per darrera que em diu “Josep  ja t éstàs dopant ¿ “ ,és en Jramon  que està preocupat perqué ha perdut tots els gels.
Bon company de carrera.El ritme segueix en 5´km..Super cómode ¡
Avans de la mitja em diu que ell afluixa  que vol dosificar una mica l´esforç.
Al km 25 me n´adono que he accelerat una mica massa,em trobo perfecta,i les cames em diuen que corri més  peró m´he propossat corre amb el cap .

Estic pel km  30 i veig com  no paro d´adelantar corredors,la majoria amb dorsals de calaix de 3.15-3.30.Estic amb la moral pels nuvols i estic gaudint  de la marató ¡.

Km 40 ,l´Esther  m´està animant al km 40 ¿ ,noia si estàs aquí  no arrivas a l´estadi avans  que jo ¡ si vols faig algun km de més per donarte temps d´arrivar tu a l´estadi ,ja,ja,ja ¡

I quasi sense adonarme  entro a l´estadi  i paro el crono en 3:33:41.De cop  em venen unes ganes boges de plorar i de riure a la vegada.He aconseguit  disfrutar com mai d´aquesta marató.Tenia un repte personal amb Sevilla i l´he superat amb molt bona nota.

Cinquanta cinc segons només de diferencia entre la primera i la segona mitja,i més de sis cents corredors adelantats a partir del km 21 son algunes dades de “ SEVILLA 2017 MARATÓN “

Enhorabona companys i moltes gracies per fer crònicas.

Hola companys:

Grans maratons per part de tots i molt bones cròniques. 

Felicitats 

Salut

Jospon, gran crónica que m'ha fet pensar i inspirar la meva. Allá va...

Vaig sortir del hotel gairebé preparat per córrer, perquè no m’agrada deixar bossa al guarda-roba. L’única diferencia respecte al moment de la sortida era el ponxo de plàstic groc de la Mitja de Barcelona, que havia corregut el cap de setmana abans, per protegir-me del fred i de la possible pluja que anunciaven (i al final, sortosament no va caure).

Em dirigia al pont de l’illa de la Cartuja, per agafar el bus C1, que em portaria cap a la sortida. Tot estava ben programat, com toca en una marató. A la parada només havien dos nois molt animats i equipats per córrer. Casualment eren de Barcelona. De seguida van anant arribant mes. Alguns passaven de llarg per anar a la sortida caminant o en bicicleta. D’altres es quedaven formant una petita cua a la nostre parada.

Els corredors continuaven arribant, però del bus ni rastre. Aquella espera no estava programada i això em va posar nerviós. Així que vaig decidir anar caminant amb la parella de corredors de Barcelona. Quan portaven 10 minuts un d’ells treu el mòbil i ens diu que encara queden 3 kilòmetres. Caminant arribaríem massa justos. Així que parem un taxi que paguem entre tots (sort que portava un parell d’euros per si de cas) i vam arribar quan encara faltaven 45 minuts. Jo havia calculat arribar amb una hora de temps, així que anava una mica nerviós.

El estadi de la Cartuja estava envoltat de gent i no sabia en quin costat hi érem respecte a la sortida. Vaig buscar primer els lavabos, que tenien una cua immensa. No se quan temps vaig ser-hi a la cua, però quan sortia del lavabo, només faltaven 15 minuts pel tret de sortida. Vaig anar corrent i esquivant corredors fins els calaixos.

El accés als calaixos era molt difícil perquè només hi havia un petit passadís als costats amb una barreja de corredors amb familiars, nens, cotxets... Molts corredors van saltar les barreres protectores de la carretera (les baixetes) i jo vaig decidir fer el mateix, rascant-me braços i cames amb branques d’arbres.

Ben nerviós arribo al calaix. Faltaven 5 minuts i em trec el ponxo, quan m’adono que els 5 gels que portava havien desaparegut. Amb tota seguretat van caure quan vaig saltar la barrera. El dia abans, a la fira del corredor em vaig comprar una cinta de gels amb una butxaqueta pel mòbil. En lloc de portar la meva de sempre, em vaig portar aquesta. Les gomes pels gels son un xic mes amples, amb lo que tots els gels van relliscar fàcilment amb el meu salt. Torno enrere, però res dels gels. Així que cap el calaix un altre cop i a prendre la sortida: sense temps per estirar, sense gels, sense control però amb nervis. En lloc de pensar en córrer, pensava en com solucionar el problema, ja que només donen gels al kilòmetre 27,5. Hauria de conformar-me amb aquest i esperar que tot vagi be, doncs mai he fet una marató sense gels. La meva única esperança era que els gels no fossin realment necessaris. De seguida em trobo amb Karnaplosky que m’ofereix un gel. La veritat es que això ho va canviar tot, perquè ara podia prendre aquest gel en el kilòmetre 15 i el altre al 30. Em vaig tranquil·litzar molt, tot i que ja no tenia bones sensacions a les cames.

Després veig al Jospon i em poso al seu costat perquè se que va al meu ritme de 5:00. I així anem tranquil·lament fins que al kilòmetre 16 decideixo baixar una mica el ritme i deixar-lo anar, perquè no acabo de recuperar les bones sensacions a les cames que tenia a les tirades llargues.

Cap al kilòmetre 20 sento a la parella de Barcelona que em saluden amb l’alegria de sempre. Un d’ells s’ofereix a donar-me un altre gel. Això era fantàstic, perquè podia prendre aquest en el 25 i deixar el del 27,5 al 35. I així ho faig, però en el 27,5 agafo dos gels. Així que al final el tema gels no ha anat tan malament:

• Kilòmetre 15 amb el de Karnaplosky
• Kilòmetre 25 amb el de la parella de Barcelona
• Kilòmetre 30 amb el de la organització
• Kilòmetre 35 amb el de la organització

El problema de les cames va anar cada vegada a pitjor. Vaig passar la mitja en 1h 48 min. No era mal temps, tenint en conte que volia fer sobre 3 h 40 min. Però els dos darrers kilòmetres els havia fet en 5:25. Així que si podia mantenir sobre 5:30, podia acabar en 3:43.

Fins al 33 vaig mantenir aquest nou ritme de 5:30, més còmode. Però el mal de cames es va incrementar bastant. El meu objectiu de acabar a prop de 3:40 es va anar a norris. Quan arribo a aquest punt, l’únic que tinc al cap es acabar sense deixar de córrer. En el llibre “La llarga marxa” de Stephen King hi ha una frase que recordo respecte a això:

“El seus peus i cames havien anat mes enllà de la rebel·lió sorda i irritada, i estaven ara a un pas del motí.”

No podia mantenir ni tant sols el ritme de 5:30, quan les tirades de 30 les havia fet a ritme de 5:00. Vaig pensar que a un ritme de 6:00 podia acabar per sota de 3:50.

El kilòmetre 36 passa pel Parque de Mª Luisa, del que no gaudeixo el que m’hagués agradat. Després avancem pels diferents carrers cap al Estadio de la Cartuja. Recordo ensopegar amb una petita vorera que no veig i per poc caic degut a la falta de forces a les cames.

Paso el kilòmetre 40 en 6:05, però la imatge de saber que ja falta poc m’anima a arriscar al ritme de 5:40 i acabar en 3:47:22, amb un mal de cames que no recordava.

Jospon, ara el repte amb Sevilla el tinc jo. Tornaré a aquesta marató per treure’m la espina i gaudir-la com cal. Jo no em quedo amb aquesta historia com definitiva.

Jospon, ara el repte amb Sevilla el tinc jo. Tornaré a aquesta marató per treure’m la espina i gaudir-la com cal. Jo no em quedo amb aquesta historia com definitiva.

Jramon tu ja saps ben be prou que arrivar tranquil i relaxat a una marató és tan important com correr la carrera.Ja tens doncs un altre repte pendent.
Anims i endavant!

Objetivo cumplido

Corria esta maratón por un motivo muy personal, se celebraba el mismo dia en que mi mujer hubiese cumplido 58 años y en la ciudad que se quedo con ganas de conocer.

Cuando empece a correr despues del paron de mas de cinco años me propuse el reto de correr ese dia esa mararton y de verdad que ha merecido la pena.

Vi a Jospom en el avión el viernes cuando viajaba a Sevilla en un vuelo que tuve que buscar el jueves a ultima hora ya que la manera en la que tenia que ir a sevilla se trunco el jueves al mediodia y hubo que andar con prisas para buscar vuelo asi que yo iba en un vuelo y mi famila en otro mas tarde.

El viernes por la tarde quedo con un primo que vive en Sevilla y corria tambien la maraton para recoger el dorsal.
El sabado todo el dia de visita turistica por Sevilla, la familia 9 en total que venian conmigo quieren conocer la ciudad y claro hay que complacerlos asi que todo el dia de caminata y tapeo por el centro.

El domingo  salgo del apartamento en el centro de Sevilla y me dirijo a coger un taxi ya que me aconsejo mi primo que seria la mejor opción, pero despues de casi 20 minutos en la parada no llega ninguno y aunque tengo tiempo de sobra empiezo a preocuparme ya que estoy muy lejos de la salida cuando de pronto llega un taxi, se para  y no veo que en la parte de atras van dos chicas y le pregunto al taxista si me puede llevar a la Cartuja cuando desde el interior me dicen que si no veo que el taxi esta ocupado y que estan esperando a un chico que llega en ese momento y me pregunta que si yo tambien voy a correr la maraton le digo que si y me dice que ellos tanbien van a correr que si quiero me puedo ir con ellos, veo el cielo abierto y ademas no quieren que les abone nada por compartir el taxi, son de Zaragoza y ni que decir tiene que mi agradecimiento para con ellos fue muy grande.

Una vez en la Cartuja dejo la bolsa en el guardorropas e intento ver a mi primo donde habiamos quedado pero no hay manera no lo veo por ninguna parte asi que me voy para el cajon de salida y alla cada uno por su lado.

Una vez comienza la carrera me centro en porque estoy alli y porque he venido a Sevilla, asi que me pongo a correr segun lo planeado, correr por sensaciones sin importarme el tiempo que tarde y disfrutar de esta maraton ya que esta es la maraton de Carmen.

Durante el recorrido veo a mis hijos en distintos puntos de la ciudad, ellos si estan haciendo otra maraton ya que desplazarese por Sevilla de un sitio a otro no es como Barcelona pero lo consiguen, ellos si son grandes, el esfuerzo que hicieron fue impresionante.

Disfruto de todo el recorrido de la maraton, no me flaquean las piernas ni siento nada que me pueda detener en cumplir con mi objetivo, el paso por el centro es impresionante la gente no deja de animar y yo con lagrimas en los ojos y una sola persona en la cabeza solo pieso en llegar a la Cartuja.

En el Km 41 estan todos mis hijos esperandome y gritandome que ya lo tenia lo que siento en ese momento no puedo explicarlo y la entrada en el estadio me impresiona de tal manera que las lagrimas me salen y ya no dejo de llorar hasta la linea de llegada donde llevandome la mano al corazón y lanzando un beso hacia arriba solo pienso en Carmen.

Objetivo cumplido, tiempo 4 horas 12 minutos pero eso es lo de menos, el tiempo no hera el objetivo.

Felicidades Barcia, un gran homenaje para Carmen.

Barcia   :love:

Gran maraton  que se ha llevado Carmen  :love: despues del paron de estos años sin correr y tu hijos tambien  :love:  ahora toca descansar y ya sabes tu otro objetivo es la maraton de Florencia donde iremos juntos muchas felicidades crak 

gracies per les croniques 
barcia , que orgullosa tiene que estar carmen  :yes:  :love:

Paco, veo que coincidimos en lo difícil que es llegar a la línea de salida y es verdad que los acompañantes lo tienen difícil para seguirla. Felicidades

Barcia, seguro que Carmen te ayudó con sus fuerzas desde donde esté.

Un abraxo crack 

jospon, jramon, me han encantado vuestras crónicas, gracias.  :smile:
Barcia qué emocionante tio, muchas gracias por contarlo  :smile:

Barcia,

m'he emocionat llegint la teva crònica i el motiu del retorn maratonià. Felicitats!  :yes:
Una abraçada! :love:

jospon,

ja has aconseguit la revenja sevillana  :wink2: Enhorabona!!! 

I la meva no t'ha agradat Curat?  :'(

jramon,

una altra al sac. Quin patiment de cames, noi! I també amb els gels... suposo que aquesta situació et va estressar bastant, però almenys ho vas poguer solucionar. Enhorabona! 

PS Vaig per parts. M'he deixat pel final la del karna  :intello:

Puñetero Karna y su manía de escribir a lo bestia.  :mdr:

Enhorabona karna 
has gestionat prou bé la marató  :yes:
Sort a BCN que he llegit "por ai" que també la faràs, locooooooo  :he:

PS Les fotos de pose boníssimes!!!  :intello:

Gracias, poco a poco voy aprendiendo.

Y sí corro el de Barcelona, se me cruzó una oportunidad cojonuda y voy a aprovecharla... mi idea es olvidarme un poco del crono y disfrutar de la carrera y de la ciudad. A ver que tal  :smile: