TIRANA marathon - 20/octubre/2024

TIRANA MARATHON – 20/OCTUBRE/2024

El principal objectiu d'aquesta tardor era poder córrer la marató de Pequín, que és la marató que em falta córrer per completar el meu repte de córrer en totes les ciutats que han estat seu dels Jocs Olímpics d'estiu (total 23 ciutats). El problema de poder córrer a Pequín és que la informació de la marató, incloent-hi la data de celebració, no es publica fins 4 setmanes abans de la marató, i a sobre, amb un sistema de lottery (30.000 dorsals per més de 300.000 sol·licituds), i amb uns resultats de sorteig que són publicats a 3 setmanes vista de la marató.

Amb aquest escenari, i preveient una data de marató de Pequín del 27/octubre, sobre la base d'edicions passades (finalment la data ha acabat sent la del 3/novembre), vaig fer reserves d'hotel a Pequín (amb opció de cancel·lació), i vaig mirar vols i inclús circuits turístics de 2 setmanes per visitar la Xina, amb la intenció d'empalmar amb el circuit un cop hagués fet la marató. A més, és clar, vaig enfocar l'entrenament de les setmanes prèvies pensant en data de marató 27/octubre.

Però, evidentment, havia de dissenyar un pla B, per si Pequín fallava, i el pla B va ser la marató de Tirana. La data de la marató de Tirana, publicada amb molts mesos d'antelació, era el 20/octubre, i a més de marató, també hi havia la possibilitat de triar mitja marató, la qual cosa m'anava molt bé, ja que si finalment anava a Pequín a córrer la marató, a Tirana hi correria la mitja marató, que també em serviria per al meu repte de mitges maratons europees.

Així les coses, em vaig inscriure a la marató de Tirana (amb la possibilitat de canviar a mitja marató a l'últim moment), i vaig reservar vols i hotel, tot plegat el mes de febrer, amb moltíssima antelació.

Arribats finals de setembre, i sense publicar-se encara res de Pequín, i amb dubtes de quan fer les tirades llargues pre-marató, ja vaig preveure que la data no seria el 27/oct. La primera setmana d'octubre van publicar finalment la informació. Data del 3/nov, i 3 dies per inscriure's a la lottery. Vaig haver d'esperar uns dies més (fins al 15/octubre) per saber que enguany no aniria a Pequín, vaig quedar fora de la ballot. Us ho podeu imaginar? Amb només 19 dies d'antelació saber si vas o no a Pequín? En fi, això de l'Organització de la Marató de Pequín és un tema que mereix un monogràfic, ja ho tractaré en un altre moment.

Fixeu-vos, doncs, que el 6/octubre encara no sabia si aniria a Pequín, i que el 6/octubre estava a 4 setmanes de la marató de Pequín (3/nov) però només a 2 setmanes de la marató de Tirana (pla . Ja havia fet un parell de tirades llargues, i vaig decidir fer-ne una darrera, de 27km. La jugada em va sortir malament. Vaig castigar el cos més del necessari a 2 setmanes de la que, al final, seria la marató que correria, i després ho vaig acabar pagant...

Amb tot plegat, i per acabar-ho d'adobar, em va passar per alt un altre fet imprescindible en el protocol pre-marató, que és el fet de passar per la físio per una sessió de descàrrega. En fi...

Arribats a Tirana, tot va ser molt senzill, ja que el vol va ser directe, l'autobús de l'aeroport a Tirana (400 LEK=4€) et deixa just en el centre de Tirana, a la plaça Skanderbeg, veritable quilòmetre zero de la ciutat, i on estaven situades les carpes per anar a recollir el dorsal i la samarreta, i a més, teníem l'hotel just al costat, a uns 500 metres. Malgrat tot, estava ja a Tirana, i seguia tenint el cap a Pequín...

Vam anar a recollir el dorsal el divendres a la tarda, cel tapat i una mica de plugim. Poca gent. Una sèrie de carpes, dins un espai entre tanques, en un costat de la plaça. Samarreta per a tots els participants, de diferents colors, en funció de la distància a córrer (marató, mitja marató, 10K). Una segona samarreta, de pagament, una mica més vistosa que l'anterior. Bossa del corredor amb una barreta de proteïnes. Res més. Resta dels estands, tots buits. Absència de fira del corredor. Munió d'empreses patrocinadores en el dorsal, gairebé no hi cabien els logos. Fins i tot hi figurava l'ambaixada de Grècia a Albània, com a patrocinadora. Per citar-ne unes quantes, Spar, Adidas, Heineken, Intersport, Banc de Tirana, i així fins a 26 logos.

Dissabte vaig anar a córrer un quart d'hora pels voltants de la plaça Skanderbeg. Molta gent, i molta calor. S'havia acabat la cursa de 5K que es feia el dissabte, i barreja de participants en aquesta cursa i participants que anaven a buscar dorsal per córrer l'endemà.

I diumenge, dia de la cursa, vuitena edició de la marató de Tirana, hora d'inici 9:00h. Cel serè, cap núvol, gens de vent, 22ºC i 70% d'humitat, que pujarien fins a uns 27ºC al final de la cursa. Al voltant d'uns 3500 participants entre les 3 curses: marató (dorsal groc), mitja marató (dorsal verd) i 10K (dorsal blau). Cap passadís de sortida, cap ordre de calaixos, cap indicació de col·locació. Sense llebre. Instruccions per megafonia, crec que en albanès (amb la cridòria no es podia entendre res). En una d'aquestes, la gent va començar a passar per sota de l'arc de sortida, per iniciar la cursa. Uns quants membres de l'organització impedien que alguns participants que volien passar sota l'arc i començar a córrer ho poguessin fer. Eren els de 10K, dorsal blau, que segons sembla havien d'esperar que els participants de marató i mitja marató (dorsals groc i verd) haguéssim sortit. Sembla que ningú ho sabia (potser ho van dir per megafonia...) Això va representar un bon tap i desgavell sota l'arc de sortida, i els de marató (uns 250 participants) i mitja marató (uns 600 participants) vam anar sortint molt espaiats, i en comptagotes, tot sortejant els corredors de 10K (uns 2500 participants, eren majoria) que taponaven la sortida.

Circuit de marató a dues voltes (una volta pels participants en la mitja marató). Per tant, primera mitja marató més o menys acompanyat (800-850 participants) i segona volta molt solitària. Recorregut trencacames, amb 5 avingudes/volta d'anada i tornada (per tant, 10 revolts de 180º en tota la cursa), i amb les 5 avingudes d'anada i tornada amb pendent. També formava part del circuit una volta de 5 quilòmetres (x 2 voltes), amb una altimetria força complicada, pel “parc de Tirana”, autèntic pulmó verd de Tirana i racó de relax (en una ciutat sorollosa i amb elevat nivell de contaminació i tràfic incívic).

Cap, però cap punt quilomètric assenyalat. Increïble. Crec que és la primera vegada que m'hi trobo. I el GPS, òbviament, no és una referència vàlida. Per tant, sense marcats els punts quilomètrics i sense llebres, l'única referència que vaig tenir en tota la cursa va ser la del pas per la mitja marató, en passar per sota l'arc de sortida en acabar la primera volta.

Avituallaments amb aigua, aigua, i aigua. Res més, si exceptuem un avituallament de Redbull. Ni isotònics, ni gels, ni barretes, ni fruita, ... I, a més l'aigua calenta en alguns dels avituallaments, ja que, malgrat ser avituallaments proveïts de tendals que feien ombra, i sota els quals les ampolles haurien pogut estar a cobert del fort Sol que feia. Doncs no: les ampolles estaven exposades al Sol, ben calentetes, esperant que passéssim els corredors...

Animació nul·la en tota la cursa, amb molts carrers del centre de la ciutat que es van haver de tallar, i amb molta policia de tràfic intentant contenir els conductors enfurismats que tocaven el clàxon perquè els deixessin passar. Un parell de punts musicals en tota la volta. Ciutat absolutament d'esquena a la marató.
I calor, força calor, i bastant humitat. Vaig haver de beure més de 4 litres d'aigua, més les sals i els gels, per poder anar fent. Sort de la hidratació.

I és que no vaig tenir el dia, francament. Suposo que va ser una barreja de tot plegat, però em va sobrar tota la segona volta. Al pas per la mitja marató ja hauria plegat, ja li vaig dir a la Tere, quan em va donar una ampolla amb el segon Recuperation. I és que la segona volta se'm va fer eterna, pesada i desagradable. Cóm podia ser? Feia dues setmanes que havia fet 27 quilòmetres sense problemes, i ara amb 21 quilòmetres ja no podia seguir amb garanties... Per si no n'hi hagués prou, i en un dels revolts, poc abans d'arribar als 30 quilòmetres de GPS, en un canvi de sentit que et feia passar per damunt d'una catifa provisional posada damunt unes voreres amb gespa que feien de mitjana, vaig i em foto de cap. Vaig anar per terra, picant sobre la mà que precisament m'havien operat feia un parell de mesos. Sort d'un parell de voluntaris que em van aixecar, jo sol no sé si hagués pogut. Darrers quilòmetres en modalitat “robocop”, tot el tren inferior anquilosat, afortunadament sense cap rampa muscular, però.

Arribada solitària, tots els de la mitja ja havien acabat i ja havien marxat, sembla que arrasant amb els avituallaments finals. I és que un cop acabada la cursa, també vaig poder tenir tota l'aigua que vaig voler: aigua, aigua, i només aigua, per avituallar-me. En preguntar, em van dir que hi havia hagut altres provisions, però que ja s'havien acabat. I això que jo no vaig pas ser dels últims a acabar...

Posició 131/219 en la general, sense classificació per categories, amb un temps de 4:34:02, i encara gràcies. Dels 219 participants, 178 no albanesos, i 41 d'Albània (un bon senyal que el running no té massa seguidors en aquest país). 177 homes i 42 dones. Els 3 primers en categoria homes, de Kènia, amb 2h20', 2h22' i 2h23'. La guanyadora en categoria dones, d'Albània, amb 2h34'.
Per franges de temps d'arribada, 9 sub3h, 74 sub4h, 75 sub5h, 38 sub6h, i 23 sub7h, força dispersats.

En fi, 52a marató al sac, 37è país diferent en el qual corro una marató, i experiència poc interessant.

Com sempre m’ha encantat llegir la teva crònica, fas unes descripcions boníssimes pels que volguem fer les Maratons que fas!
Aquest estiu vaig estar a Tirana i vaig pensar que m’agradaria fer-ne la Marató, tot i que després de la teva experiència… els deixaré alguna edició perquè facin millores a l’organització 😅
Espero que el 2025 puguis fer Pekin 😉
Gràcies per la descripció!