Retirar-se

Estic d'acord amb les vostres reflexions, tot i que no sempre he predicat amb l'exemple especialment al principi de participar a les curses. Sempre recordaré com als 15 minuts d'haver fet el primer triatló (Un Ironman, que no em poso per menys  :he: i quan només havia fet una marató) no podia amb el meu cos, no era risc per la salut, però estava buit.

Ara em conec el cos, l'estat de forma i la capacitat de patiment que tinc sense arribar a zona de perill. Si veig que no estic gaudint en cursa o no vaig bé doncs afluixo i vaig fent fins a meta, el temps dóna igual i hi han més curses que llonganisses. En altres ocasions ajudo a algú, ja sigui d'inici o fins i tot prenent la decisió a mitja cursa. Un exemple a la Nocturna d'Hospitalet. No estic entrenant molt, venia de 3 dies fora de casa i vaig veure que no gaudia i no trauria res d'aquella cursa. Vaig fer un gir de 180º al tram d'anada i tornada (abans que arribessin els primers) i vaig anar a ajudar a una companya. A més el dia següent feia de llebre a la mitja de Calella a un ritme que encara que no estic en forma vaig còmode i és una altre manera de gaudir de la cursa i ajudar a la gent.

De moment només he deixat de córrer en una de les curses que hauré fet (i en 10 anys hauran caigut unes 300), la darrera Behobia. Ja sabia que no estava bé del genoll però vaig voler intentar veure que tal. Al km. 10 em vaig aturar i d'allà fins a meta caminant. Aquell dia vaig poder veure com gent que estava fregida l'animaven i es posava a córrer uns pocs metres per tornar-se a aturar després i estar igual o pitjor. En el meu cas vaig sortir de dins la cursa i anava per darrera la gent. Lamentablement vaig poder veure com els serveis mèdics atenien a una persona que a poc de l'arribada va caure fulminat, després vaig escoltar que havia mort un corredor en aquella zona. Ens hem de saber aturar a temps, però tot i així, i per moltes proves que ens fem, hi ha casos sobtats contra els que no sempre es pot actuar.

Sempre és millor un aturada a temps que lamentar-ho després. Amb independència de la distància que sigui sempre tindrem d'altres oportunitats i sempre s'ha de gaudir fent el que ens agrada.

Bon debat, squash  :love:.
La meva màxima superació, repte  i límit amb tot, és aixecar-me cada dia a les 6h per anar a fer feina, la resta és pura diversió...i que córrer, entrenar i fer curses és la part divertida de la vida, on segur hi ha un puntet de patiment ,...dit això, jo he abandonat dues curses:
- La primera, la Mitja Marató "La Hivernal de Campdevànol" , un dia de molt fred de Febrer del 2015. Al km 4  o 5 vaig començar a notar les mans gelades,  jo tenc una espècie de hobby que és fer quadre vagals per dolor, o quan fa molt fred (se me gelen ses mans i comença tot). Ja reconec el mínim símptoma i se perfectament el que he de fer per no arribar a caure rodona a terra. Quan vaig a esquiar hi pos remei tot d'una, però aquell dia tot i haver-me recuperat de seguida vaig decidir que era una irresponsabilitat continuar i a més putejar a l'organització si tornava a tenir un problema més amunt. Me va fer molta ràbia el mateix dia, però dies després ho vaig viure com lo més lògic del món.
- La segona, una Marató fa 1mes i mig. Aquesta si que va fer mal, vaig plorar i tot. Impotència i sentir-te gilipolles. No estava ben preparada , havia d'haver-me passat a la Mitja la setmana abans , però vaig sortir i vaig veure que si, que podria fer una Marató arrossegant-me....però que en tres setmanes probablement no podria entrenar i tanmateix no hagués acabat contenta. Les llàgrimes varen durar un dia, el cabreig dos..ara crec que vaig fer bé i una lliçó que me n'he duit.

Cada un és lliure de fer el que cregui convenient si no fa mal a ningú. Lo de posar el cos al límit no va gaire amb jo, com diu en Dani , no iimporta anar a passejar a les curses, però tampoc cal deixar-s'hi la salut....recordem que al dia següent de la cursa tots tornam a la feina.
I no només xerr de deixar-se la pell físicament, també xerr de la part mental i emocional, si aquell dia el cap no tira i un creu que ho ha de deixar anar, idò ben decidit està.
Però quan passa fot i molt! Sort tenim de tenir aquest racó er explicar-ho, que almenys saps que algú t'entén.... :yes:

Jordi, una reflexió interessant i encertadíssima.

9 dies després no puc estar més d'acord.

No tornaré a explicar perquè vaig plegar a Copenhague però no me'n penedeixo gens i sé que, amb les condicions que hi havia i el que encara em quedava, vaig fer el correcte. El més dolorós però el més correcte.

Jo sempre dic que dels covards mai se n'ha parlat però no és menys veritat que els cementiris estan plens de valents.

A Copenhaguen si cal s'hi torna l'any que ve. Viena style.

Amunt i crits.

Potser s'ha de diferenciar, retirar-se per lessió/trobar-se malament o escollir malament el ritme. La 1a opció no hi ha dubte, retirar-se (jo ho he fet en diferents cops i distàncies). La 2a opció en la que no pots aguantar el ritme, aquí cadascú pot decidir si li paga la pena acabar la cursa en un temps superior o no. També està bé experimentar amb el mur, bloqueig de cames i escarmentar per la propera vegada.

Salut!

Moltes gràcies pel fil, squash. Si la nostra retirada ha servit per obrir aquest petit debat o fer rumiar algú, benvinguda sigui 

Ahir pensava justament en la diferenciació que fa el curat. Òbviament no totes les retirades es poden posar al mateix sac. Si una lesió impedeix continuar, doncs la cosa és clara i no cal donar-hi gaires voltes.

El segon tipus de retirades (no poder aguantar el ritme), és més complex. Quan hi ha algun símptoma estrany, desconegut o mínimament "alarmant", crec que tampoc no hi ha d'haver dubte i el correcte és retirar-se. La clau deu ser saber interpretar correctament els senyals que dóna el cos. Jo no sóc defensor de llençar la tovallola a la primera de canvi. Lluitar i patir és sinònim de les curses de fons, i és innegable que trobem un punt de plaer en el patiment. Però no fins al punt de posar en risc la salut. Òbviament no sempre és fàcil saber veure quan ens estem passant de la ratlla, i tenim exemples tristos i propers, en algun cas. Gent fins i tot amb molta experiència que no ha pogut/sabut veure quan exposava massa la resistència del seu cos. 

En el meu cas a Copenhagen, ja vaig explicar a la crònica que vaig tenir sensacions de rodament de cap, més o menys (em costa explicar-ho perquè em costa recordar-ho exactament, en una marató hi ha detalls que se'ns difuminen a la memòria). Sí que recordo molt bé que va ser una decisió fulminant: plego. Estic gairebé segur que al rerefons, conscientment o no, hi ha un tema d'evitar qualsevol risc, tenint en compte que viatjàvem amb dos nens petits, lluny de casa... És evident que ni per un segon posaria en risc el que més estimo per la dèria de córrer. Un molt bon amic em va dir: "has prioritzat la salut a l'amor propi". Una i mil vegades faria el mateix.

Vinculat amb tot plegat hi ha un debat que recordo que algun cop ha plantejat el jaume. Encara que no tinguem la sensació de posar en risc la salut, si hem punxat, val la pena acabar una marató quan ja hem deixat de competir i estem fora de cursa? Acabar caminant o a un ritme molt superior al previst té sentit? Hem d'acabar peti qui peti per la "glòria" de ser "finishers"? I fins i tot, sense que ningú no s'enfadi per atiar una mica la polèmica i per dir-ho com ho explicava el jaume: si fem alguns km caminant, podem dir que hem disputat una marató?

Aquesta diferenciació d'en curat es la que em te boig entre trobar-se malament i no aguantar el ritme hi ha moments que realment en cursa jo no crec ser capaç de discernir entre 1 o 2, perquè el patiment fins que no hi hagués una sensació de vòmit o de mareig no entendria que realment estic fotut i potser ja pararia tard, mareig i al terra i segurament si vomites i hem sentis "alliberat" continuaria

En el meu cas el fet de ser tossut fa que si he pres una decisió difícilment la canviaré i això crec te més coses bones que dolentes, però que en aquests casos hem pot jugar una mala passada  :beurk: tan debò les experiències explicades dels companys serveixin per tot i al final no saber perquè, com comenta en Joan3 "has prioritzat la salut a l'amor propi" 

No deixo de donar voltes a company de barqueta a la Maquinista que ho va passar malament (m'agradaria que "debatis" públicament, si no necessitaré parlar en privat).
Tinc la sensació que "vaig forçar" a que continués i que ho va fer i hem va donar les gracies, però potser hauria estat millor no ser-hi i deixar que acabes o no com ell hagués volgut Fins a quin punt vaig forçar una situació no natural e inconscient  :eyes:


Salut!
Jordi

Alhora de retirar-se o no també cal tenir en compte més condicionants.

Si la prova està dintre d'un campionat pot interessar arribar al final, sense comprometre la salut. Si no és així de vegades és interessant no sobrecarregar-se per recuperar abans i estar en millor forma.

Els casos que heu exposat fins ara són de curses en ruta, ho porto al meu negociat, a muntanya cal tenir més condicionants, el principal la seguretat pròpia i sobre tot aliena. Abandonar fora d'un control a muntanya pot ser molt perillós per un mateix, et jugues una hipotèrmia molt sovint, però si t'han de venir a buscar no sempre pot venir un helicòpter, no ve darrera un ambulància  :no: , jo he dut gent a braços  :beurk: Potser per això ens cal avaluar sempre que hem d'arribar al següent avituallament, si hi ha dubtes l'assenyat és no sortir.

El cap de setmana passat feia Emmona 129km 10200m+, al km 48 3900m+ (13h) em vaig trobar molt cansat havíem començat a les 22h de divendres, venia el tram més tècnic començant amb la pujada al Gra de Fajol petit des de Vallter on havien instal·lat cordes fixes en certs punts per donar més seguretat, doncs ho vaig deixar estar podria prendre mal jo i el que em sabria molt més greu podia fer caures pedres sobres els que venien darrera. En aquest cas calia estar al 120% i jo no ho estava. De fet de 209 només van arribar 55, sense cap desgràcia.

Joan3, el debat de la puresa del caminar o no, a muntanya no el tenim, camina (o ens arrosseguem més d'un cop) del 1er al darrer, potser per això no ho veig un problema, per mi es tracta de ser eficient. Si cerques millor material, si prens gels enlloc d'un entrepà per comoditat, si en un punt necessites caminar pel que sigui on està el problema?

Gracies per l'aportació muntanyenca, ara mateix no ho havia tingut present  , però crec que es un punt de vista molt encertat i que tindré en compte quan faci el canvi a la muntanya  :^^:


Salut!
Jordi

Curat i Xeix han explicat clarament el que volia matisar jo. 

Efectivament no es pot aplicar el que comentàvem aquí a la muntanya, especialment en aquestes proves tan llargues, en què òbviament t'atures, menges tranquil·lament, t'asseus o t'estires a descansar... Fins i tot segur que rumies tranquil·lament si és convenient retirar-te o no. Jo m'estava referint bàsicament a curses de ruta (maratons principalment)

I fins i tot, sense que ningú no s'enfadi per atiar una mica la polèmica i per dir-ho com ho explicava el jaume: si fem alguns km caminant, podem dir que hem disputat una marató?

Doncs sí.
Es mereixen el mateix respecte tant els que es retiren com els que decideixen continuar afluixant el ritme i acabar en un temps superior al previst.

I fins i tot, sense que ningú no s'enfadi per atiar una mica la polèmica i per dir-ho com ho explicava el jaume: si fem alguns km caminant, podem dir que hem disputat una marató?

Què té més mèrit, acabar en menys de tres hores caminant l'últim quilòmetre o fer-la corrent sense parar en sis hores?

Depenent del nivell del corredor, és possible que les dues per igual, no?

El guanyador d'una marató és aquell atleta que realitza els 42195 metres en el menor temps possible.

En cap article del reglament s'especifica que el fet de caminar et desqualifica de la prova, no?

Us esteu desviant  heu saltat a la polèmica 


Salut!
Jordi

I mira que el Joan3 escriu i s'explica bé...

Hola

la polèmica i l'intercanvi d'opinions és sempre benvingut.

Aprofito la intervenció per demanar disculpes als que vaig citar-vos al missatge inicial; cert és que em vaig precipita sense preguntar-vos-ho, potser a algú no ho volia ser-ne.

Ho apuntava en Dani, el mal que han fet els manuals i consignes que pregonen cercar els límits; és ben bé la política de qui la té més grossa, i si a sobre l'existència de les xarxes socials permeten arribar la gesta a un públic al que impressionar, s'entra en una espiral d'hipertròfia de l'ego.



Fins ara.

Jordi

Desviar-nos? Polèmica? Què va!!! Això no passa mai per aquí 

Crec que seguim parlant del mateix, el tema és retirar-se, doncs... T'has de retirar de una marató pel sol fet de caminar per poder acabar-la?

La meva opinió és que no. 

Jo crec que aquí no es parlava de si et tens que retirar a una cursa qualsevol pel fet de posar-te'n a caminar.

El tema es si aquest temps que et poses a caminar, per en principi donar una treva al cos per sensacions dolentes, si al intentar tornar a córrer encara que sigui a un ritme mes lent que el previst, com reacciona el cos. si després de caminar una estona i tornar a intentar recuperar la marxa les sensacions no son bones, jo crec que s de savis retirar-te'n. Aquesta es la meva opinió. Com han comentat per aquí, això es un hobby, una vàlvula de desconnexió, per que tothom tenim algú que ens espera a la arribada o a casa i no estem per fer tonteries.

I parlo de curses d'asfalt, que a la muntanya ens regim per altres patrons com bé ha explicat en Xeix.

No puc fer un quote


Joan3 ha dit.
Vinculat amb tot plegat hi ha un debat que recordo que algun cop ha plantejat el jaume. Encara que no tinguem la sensació de posar en risc la salut, si hem punxat, val la pena acabar una marató quan ja hem deixat de competir i estem fora de cursa? Acabar caminant o a un ritme molt superior al previst té sentit? Hem d'acabar peti qui peti per la "glòria" de ser "finishers"? I fins i tot, sense que ningú no s'enfadi per atiar una mica la polèmica i per dir-ho com ho explicava el jaume: si fem alguns km caminant, podem dir que hem disputat una marató?

Cadascú és un món. Val la pena ? Doncs depèn de qui SI i depèn a qui NO. Pel corredor novell potser si. Jo mateix vaig fer la primera marató amb grip. La il.lusió, la inconsciència, la novatada.... Aquell dia em va semblar una bona idea. Ara penso que vaig ser un gilipolles. Per la tarda a 39 de febre, i grogui.

A part de malalties, jo em vaig retirar a Valencia, km25 per passar-me totalment de ritme. Ja anva de caiguda ( i quan caus a una marató no et salva ni la mare que ens ha parit) Vaig reflexionar... acabo amb 3h20-3h30 i trinxat ? Paro i com només he fet 25km podré seguir entrenant amb normalitat els propers dies / Setmanes ? Doncs mireu, a mi aquests 17km m'aportaven zero patateru.

Tot i que la marató va a una categoria diferent. He petat deu mil cops en 10km i mitja, i baixant el ritme, arribes (en principi) sense problemes.

La marató consta d'avançar, sigui corrent, caminant, fent la pata coixa o el retro-running. Que passa, que el rècord d'Espanya no copmte perquè el corredor va parar uns segons ? Va home va !

Potser també heu d'introduir el concepte de l'objectiu.

Sempre feu una cursa amb l'objectiu de fer marca? Suposo que no, si no ho teniu magre el dia que ja no milloreu, que fareu seure a veure passar els demés?
Si l'objectiu de la cursa, independentment de de distàncies és fer marca, una retirada a temps pot ajudar-vos a aconseguir-ho més aviat, però a banda de l'objectiu marca, pot ser una cursa turística, podeu ajudar company@s a un altre ritme, etc... no sempre doneu-ho tot per perdut

No ha parlat de retirar-se si es camina sino de, si camines realment disputes la marató?

jordi mas i sergio heu citat precisament aquesta frase i després heu anat interpretant el que no deia fins al punt de semblar que el Joan demanava que la gent que caminava en una marató d'asfalt s'havia de retirar.

En fi, per això deia que tal com escriu i s'explica, si es llegeix bé, tampoc és tan díficil d'entendre, hi estiguis d'acord o no.

I en el meu cas, ni ritme equivocat, ni caminar, ni lesionat, simplement em trobava malament i no era necessari augmentar el nombre d'hospitalitzats!.