Als darrers temps estem sentit parlar molt dels entrenaments en zona 2, principalment perquè s’ha convertit en la base d’entrenament de molts atletes populars. Però també perquè atletes d’alt nivell, han reconegut fer molts quilòmetres en aquesta zona.
Pels que no sapigueu molt bé del que estic parlant, els entrenaments en zona 2 són sessions d’exercici a una intensitat baixa o moderada. Si divideixes l’esforç en rangs de freqüència cardíaca quedaria així:
Zona 5: 90-100%
Zona 4: 80-90%
Zona 3: 70-80%
Zona 2: 60-70%
Però com totes les coses hi ha opinions per tots els gustos. Vaig a intentar desglossar el principals arguments tant dels que es mostren a favor com dels que es mostren en contra, a veure què n’opineu.
A FAVOR
Base aeròbica sòlida i sostenible: La Z2 és la intensitat òptima per desenvolupar més capacitat de crema de greixos i millor eficiència energètica: el cos genera més potència amb menys estrès.
Baix risc de lesió i fatiga: Un dels grans arguments, doncs permet acumular molt volum d’entrenament sense sobrecàrrega. Facilita la recuperació activa i permet mantenir intensitats altes en altres sessions setmanals Això la fa ideal per a atletes d’edat avançada, principiants o en períodes de càrrega elevada.
Millores molt transferibles al rendiment: Tot i no ser alta intensitat, la Z2,augmenta el llindar aeròbic, fent que zones més altes siguin més accessibles i menys costoses energèticament. I permet mantenir ritmes més ràpids amb la mateixa percepció d’esforç. Molts entrenadors la consideren la base sobre la qual se sustenta la velocitat real.
Afavoreix la recuperació i la constància: Fer entrenaments “còmodes” però útils: redueix el risc de sobreentrenament, augmenta la motivació a llarg termini, afavoreix una millor adherència a l’entrenament Per això els programes de llarga distància posen tant focus en la Z2.
Compatible amb tots els nivells: Una de les seves fortaleses és que: funciona igual per a principiants, aficionats i professionals, és fàcil d’aprendre i controlar (freqüència cardíaca o conversa fluida) Això la converteix en una opció segura i versàtil.
Clau en esports de fons i ultra resistència: En marató, ciclisme de llarga distància, trail o triatló: la major part del temps de competició es passa en intensitats properes a la Z2. Entrenar-la millora l’economia i la capacitat de sostenir hores d’esforç És la raó per la qual molts programes polaritzats i piramidals dediquen entre un 70–90% del volum a intensitats baixes (Z1–Z2).
EN CONTRA
Millores massa lentes: Les adaptacions aeròbiques de la Z2 són efectives però molt lentes. Atletes amb poc temps disponible poden obtenir millors resultats amb entrenaments més intensos.
No prepara prou bé per a competicions d’alta intensitat: La Z2 millora la base aeròbica però no replica les demandes reals de curses que inclouen pujades dures, canvis de ritme o esprints.
Risc d’acumular massa volum: Els atletes que fan molta Z2 han d’entrenar massa hores per intentar progressar. Amb el risc d’acabar amb fatiga crònica o manca de temps per a la resta de zones.
Pot substituir massa altres estímuls: Si es dona massa prioritat a la Z2, es dedica menys temps a treballs de força, tècnica, VO₂max o llindar. Això pot generar un atleta “descompensat” amb una gran base però poca potència o capacitat anaeròbica.
No és tan eficaç en persones molt entrenades: Ja tenen adaptacions aeròbiques molt desenvolupades. Les millores addicionals amb Z2 són petites en comparació amb entrenaments d'alta intensitat.
Pot ser difícil mantenir la intensitat correcta: Molta gent fa la Z2 massa alta (convertint-la en Z3), cosa que anul·la els beneficis i afegeix fatiga. Altres, la fan massa baixa i no aconsegueixen l’estímul desitjat .