Cerca d'atletes o descendents d'atletes del Club Femení i d'Esports

De retruc ho he sabut i blanc m'he quedat.

Dissabte era a la cerimònia de comiat d'en Castelló, amb força històrics de l'atletisme català, i tot seguit quan sortíem es va donar el comiat a la Lluïsa Saavedra, que havia estat campiona de salt d'alçada de 1936 i que pertanyia al Club Femení. Gairebé ja segur, la Lluïsa, a qui havia intentat trobar durant temps, ha estat la darrera atleta amb vida que va pertànyer a aquest club.

Tot això, ho he sabut ara. Rastrejant i de casualitat. I com de vegades passa, massa tard. Ara podré trobar, espero, el contacte dels fills. QEPD i a seguir fent memòria que ho mereixen.

Si algú coneix alguna persona d'uns setanta anys de cognoms Espinosa Saavedra que em faci, si us plau, un missatge privat.

Nota 14-02-2014. No és necessari. La Maria Lluisa Saavedra no va tenir fills.

Hola Danili,

Al nostre blog hem publicat una entrada on es presenta el teu llibre. Té pinta que serà tot un èxit!

creunegraduatletica.blog.cat/2014/02/14/...itat-esport-cultura/

Moltes gràcies! Essent un llibre autopublicat la vostra difusió serà molt benvinguda.

La maquetació avança bé i ara sí que estic molt satisfet. Aviat deixaré mostres de la nova presentació al web. Les que hi ha ara són les antigues.

Fa uns dies feia una crida per trobar familiars o coneguts de la Maria Lluïsa Saavedra, atleta del Femení els anys 1936-1937, que havia mort uns dies enrere a Barcelona als 99 anys. Avui m'he pogut reunir amb dues persones que la van conèixer.
Els ha fet il·lusió saber que encara sóc a temps d'incloure al llibre algun apunt sobre ella.

Les fotos que segueixen corresponen al 5 de juliol de 1936 quan la Maria Lluïsa va guanyar el títol de campiona de Catalunya en la prova de salt d'alçada. Pocs dies després esclataria la guerra.

 

danili. supòs que vas enfeinat perfilant els darrers detalls, ja ens aniràs informant!
Venga, ànims que segur qua d'aquí a poc estaràs molt orgullós amb el teu llibre acabat a les mans.

Merci Helena. S'està endarrerint molt (massa) i apreto tant com puc però sortirà pel maig o juny. Espero donar notícies aviat però depenc d'altres persones.

Merci Helena. S'està endarrerint molt (massa) i apreto tant com puc però sortirà pel maig o juny. Espero donar notícies aviat però depenc d'altres persones.

Una llàstima doncs per Sant Jordi seria un bon detall.
Esperarem el que calgui Danili :yes:

He actualitzat el web amb algunes imatges de pàgines ja pràcticament definitives. Espero que donin una bona idea de per on van els trets. Aquest dies el llibre ha avançat molt i ja hi ha capítols gairebé tancats. Espero que en un mes i mig el tingui. A veure!

feminitatesportcultura.plisweb.com/7/mostres



Moltes atletes jugaven també a bàsquet. En aquesta curiosa fotografia es pot veure un partit celebrat al mateix Estadi Municipal, futur Estadi Olímpic Lluís Companys. Autor: desconegut. Col·lecció particular de Joaquim Guardiola.

1- Angelina Tubau, 2- Maria Morros, 3- Emília Trepat, 4- Antònia Jerez, 5- Salud Ordóñez i 6- Conxita Torres (al fons). Les altres dues jugadores no les he identificades. Totes són del Club Femení i d'Esports de Barcelona (ca. 1933).

La ubicació d'aquest fil al 'Podeu ajudar-me?' segueix estant justificat gairebé tres anys després del seu inici. El company JMMARCH, que ens va aportar les fotos de la marató que va fer al km 29 de la marató em va donar un cop de mà en un projecte paral·lel que jo barrinava de feia un temps.









Les imatges corresponen a una sessió fotogràfica realitzada aquest passat dimecres a l'Estadi Olímpic on es recreaven els possibles colors de la samarreta i escut de la secció d'atletisme del Club Femení i d'Esports. La informació recollida en alguns butlletins i les poquíssimes comunicacions orals actuals apunten que la samarreta era grana i l'escut blau i daurat.

La samarreta i l'escut són, doncs, reproduccions actuals, els pantalons són dels anys 50 i les sabatilles, que són originals de l'època (1935-1937), pertanyien a l'Emília Saavedra del Club Femení i d'Esports. No em consta cap activitat registrada d'aquesta atleta malgrat que s'entrenava amb la seva germana Maria Lluïsa. Aquesta darrera, com ja comentava en un missatge anterior, va ser campiona de Catalunya en salt d'alçada el 1936.

Les sabatilles, com es pot apreciar, tenen uns claus imponents, i es conserven tots. Són, fràncament, una peça molt rara, que poden estar a un museu. Van trepitjar de nou l'Estadi, amb molta probabilitat, després de 78 anys de no fer-ho.

De totes les fotos fetes, crec que més cinc-centes i com en el llibre només hi podran anar-hi una o dues, n'he escollides algunes per a aquest fil com a testimoni.

Agraïments a l'Institut Barcelona Esports (entre d'altres, al company d'aquest fòrum, Frank63) i a Barcelona de Serveis Municipals.

Autor de les fotografies: Josep Maria March.
Model: Roser Buetas, 13 anys, de Sant Cugat del Vallès.

Cal citar aquests dos noms en qualsevol reproducció.

danili,

ja està fornejat del tot? 

Acabo de canviar la signatura! A veure si per juny. Bé, hauria de ser juny!

El llibre té tres parts i uns annexos. Dues parts estan tancades. L'altra part i els annexos estan molt avançats (darrers tocs de disseny, petites correccions...). Compto que en quinze dies estigui enllestit. Després disseny de portada i cap a impremta.

O sigui que ara el forn s'està escalfant!

Sprint final !

Supòs que hi haurà algún acte, no?.
Amb acte o sense, esper que el Juny sigui  el més definitiu.  :yes:
Venga, que això ja està a punt!

Sí, ja ho avisaria amb temps. Probablement es faci al Museu Olímpic.

I una altra presentació als mil socials?

estaria bé, oi? 

Quan tingui la data de la presentació prevista ho podré valorar. No podria ser abans i passar per davant per deferència a la subvenció que he rebut.

El llibre està encarant la recta final! Aquesta setmana farem les darreres correccions i ja passarem en pocs dies al disseny de portada i impressió.

Aprofito que passo pel fil per esmentar el centenari d'un esdeveniment esportiu que em temo que passarà desapercebut: el del primer partit de futbol femení celebrat a Catalunya.

Encara que les atletes que protagonitzen el llibre 'Esport, Feminitat, Cultura' van practicar en alguns casos a més de l'atletisme, bàsquet, natació, hoquei herba, esquí, tennis, rem o esgrima no van arribar a tastar el futbol que en aquells anys no es practicava. Sorprenentment, uns anys abans, el 1914, el futbol femení ja havia debutat mitjançant dos equips, el Montserrat i el Giralda que es van enfrontar diversos cops aquell any abans de desaparèixer.



L'equip blanc, el Montserrat i el vermell, el Giralda, van disputar aquest històric primer partit al camp de l'Espanyol el 9 de juny de 1914, el proper segon dilluns de Pàsqua farà cent anys, aprofitant una causa benèfica destinada a la Federació Femenina contra la Tuberculosi. El resultat final: Giralda 2- Montserrat 1.

La crònica de dos dies després a El Mundo Deportivo deia: 'Esta primera actuación de la mujer en el viril futbol, no nos satisfizo, no sólo por su poco aspecto sportivo, sino que también porque a las descendientes de la madre Eva, les obliga a adoptar tan poco adecuadas como inestéticas posiciones, que eliminan la gracia femenil'

D'aquell partit es conserva, crec, només aquesta imatge (veure nota editada a final):



Dos dies després van jugar un segon partit en el mateix camp en el qual es va empatar a un gol.

En els següents mesos, no gaire més, es van disputar altres partits: Sabadell, Reus, Manresa... en una mena de promoció pel territori.

Del partit de Reus del 7 de juliol sabem que van quedar 2 a 0 a favor de les del Giralda. Del partit celebrat a Sabadell tenim una altra fotografia:



Nota: A l'Arxiu Nacional de Catalunya acabo de descobrir una altra foto . Té els drets protegits i no es pot publicar en aquest web. Per la mida dels edificis i les tanques blanques sembla que és el camp de l'Espanyol que es veu a la segona foto. Desconec exactament a quin dels dos partits correspondria.

Bon centenari recuperat pel nostre amic Danili i que la immensa majoria de nosaltres desconeixiem
Grácies per compartir-lo Danili :yes:

Fantàstic centenari Danili :yes: :yes: :yes:

Sens dubte, el futbol femení un món apasionant en els seus origens. El mèrit d'aquestes dones era enorme. Com a curiositat, anys abans, a finals de segle, diaris de Madrid com "La Época" o el "Diaro de avisos de Madrid" qualificaven el futbol com un esport de salvatges i d'alta mortalitat i el comparaven amb els toros.

Aquí un article publicat pel diari "La Época" el 1892 i que transcric del llibre que escriu el meu germà sobre els origens del Barça:

“Líbrenos el cielo de salir á la defensa del espectáculo, al cual los españoles damos el pomposo título de «fiesta nacional.» Nos gustan, sí, los toros, pero también nos gustan las patas de rana condimentadas con pimienta de Cayena, y esto no es razón bastante para negar que este guiso sea muy apropiado para salvajes. Los ingleses así nos llaman porque nos entusiasmamos viendo destripar caballos, y de vez en cuando á algún torero ¿Qué podríamos llamarles á ellos por el entusiasmo que les produce una partida football, juego que toma en Inglaterra grande incremento, á pesar de las roturas de costillas, brazos y piernas, y hasta muertos que ocasiona?
Nuestros toreros acuden á la lidia por su propia voluntad y serenos de espíritu: van á jugar con una fiera, que ataca por instinto y noblemente. Los jugadores de football acuden á la arena, ó borrachos del todo, ó muy cargados de alcohol, y van á luchar contra hombres, siéndoles permitido hacer todo aquello que pueda inutilizar las fuerzas ó la destreza del contrario.
La zancadilla, el rodillazo en el bajo vientre, la cabezada en el pecho, el empujón por la espalda, el puñetazo en el rostro y el pateo del cuerpo caído, son armas que emplea el jugador de football en una lucha que, á los veinte segundos de empezada, se convierte en batalla feroz. A medida que el interés del partido crece, aumentan también las apuestas. La inutilización de un combatiente la saluda el público jugando á favor del bando contrario; también en las arenas se oyen insultos y se profieren denuestos, como en cualquiera Plaza de Toros de nuestro país.
No quiere decir esto que todos los ingleses sean amantes del juego ó lucha de football, y fuera, por lo tanto, injusto involucrarles á todos en el salvajismo de unos cuantos.”

Una vegada més, Danili, felicitats i gràcies per anar-nos deixant aquests interessants apunts