Cerca d'atletes o descendents d'atletes del Club Femení i d'Esports

Aquests darrers dies han estat molt interessants. He pogut conèixer i entrevistar a tres atletes dels anys 30!

Anem a pams amb les seves identitats i mèrits:

En la primera imatge apareix la Lluïsa Giró badalonina que va estar vinculada a l'Institut Escola i que representant a Palestra va competir als campionats de Catalunya del 1936. Em va captivar la facilitat amb la que va identificar les atletes de la foto que us adjunto tot seguit i la vitalitat amb més de 90 anys. Per concertar la visita m'havia de consultar l'agenda i no precisament per comprovar si havia d'anar al metge!

D'aquells campionats va obtenir una primera posició als relleus 4x75 m i diverses bones posicions en altres proves. Destaco però els seus 29.2 en els 200 metres fets en solitari a Montjuïc. La guerra ho va estroncar tot i als 40 va decantar-se molt més pel bàsquet.

A la foto és la noia rosa d'abaix a l'esquerra.

A la mateixa foto, a la dreta de tot i també agenollada tenim la Rosa Bruxola que va quedar campiona de Catalunya de llargada el mateix 36. Formada al Prat de Llobregat va dedicar-se a l'atletisme només un any fins que va esclatar la guerra.

Per coincidències de la vida, es va casar amb un badaloní i viu des de fa més de 65 anys a 200 metres de la Lluïsa Giró. Cap de les dues no ho sabia i no es van reconèixer mai malgrat haver-se creuat de ben segur infinitat de cops. Estic actuant de mitjancer per fer una retrobada 76 anys després.

Avui he conegut la tercera protagonista: la Rosa Andreu Germana dels notables Manel i Joaquima Andreu, la Rosa va participar exclusivament el 1938 en plena guerra i bàsicament en festivals d'ajut a reraguarda i d'animació a les tropes. Aquell any l'administració francesa va oferir la possibilitat d'acollir un equip d'atletes catalanes per participar al cros del diari 'La Populaire' com a gest antifeixista davant del conflicte bèlic.

La Rosa va quedar sisena i la seva germana Joaquima segona. Un resultat espectacular i cal pensar que amb una millor alimentació i entrenament el rendiment hauria estat encara millor.

A la foto que ens mostra el grup a la porta de l'hotel on s'allotjaven a París, la Rosa és la segona per l'esquerra i sa germana Joaquima queda a l'esquerra de tot.

Seguim....

danili,

Poc a poc a seguir tirant del fil 

Vinga, company, molt bona feina 

Danili, te molt mérit el que estàs fent. Escriure un llibre sobre l'atletisme actual resulta difícil, fer-ho dels anys 80 o 90, més complicat encara, però fer-ho de l'atletisme d'abans de la Guerra civil és com buscar petroli a Collserola.

Amb les hores que estàs dedicant a aquest projecte segur que queda un llibre ben interessant. A més a més tinc la sensació de que està sent una experiència molt enriquidora a nivell personal.

Una abraçada amic, i endavant.

Increïble la feina que estàs fent. Molts ànims. Segur que quedarà un llibre molt interesant. És aquella feina de xinos que ningú havia fet mai i sempre aporta molt.
Tinc un company de feina que va acabar escrivint un llibre sobre el metges republicans espanyols exiliats a la Unió Soviètica... amb una tasca de documentació impressionant

Merci a tots. Crec que sí, que ha de sortir un llibre interessant. Alhora espero que sigui un referent per mèrits propis. De totes maneres ho serà perquè establirà un punt de partida donat que no hi ha pràcticament res que parli d'elles. A hores d'ara tinc documentades unes 250 atletes en el període 1929-1938. La gent que hi entén es posa les mans al cap i ni jo mateix no ho esperava. Un munt de dones es pot dir que en general, estan oblidades. Ara ja serà més difícil trobar atletes vives tot i que encara lluito com demanava al primer post, per trobar-ne alguna del Club Femení, el referent de l'època però alhora el més antic i del qual les seves components van néixer ja fa un segle o més.
Es una experiència molt particular la que representa mirar fotos antigues on surten persones que saps que són mortes o bé si ho desconeixes ja hi pots comptar que ho són. Alhora m'ha sorprès la serenor de la gent gran i la consciència que saben que no viuran gaire anys, un fet que es reforça quan miren una foto i veuen que elles són les darreres que són vives. Es el cas de la foto de la Rosa Andreu d'ahir a París.

Danili molt bona feina ¡¡¡. Aquestes dones mereixen el reconeixement que els hi estas donan't (i molt mes ¡). Tota la meva admiracio per elles i tot el meu agraiment a tu per fer el que estas fent ¡¡

Merci David C!

----

Confirmo pel primer escrit, tot i que de fet ja ho recordava, que ara fa cosa d'any que vaig començar a interessar-me de debò per saber-ne més de les primeres atletes catalanes i que un any sencer m'ha costat trobar l'Anna Tugas.

De fet ha estat una mica desídia meva. L'Anna té un carrer amb el seu nom a Badalona, la població on va néixer, i vaig interpretar que com passa a Barcelona, si tens un carrer és que ja ets mort. Vaig desestimar cercar-la atenent la prioritat d'altres atletes que sí sabia o intuïa que eren vives, fins que no fa gaire vaig buscar els seus fills. Sorprenentment no va ser gens fàcil, el temps esborra molt,  i a través de gent del Museu de Badalona em van fer veure que potser no era morta. No ho sabien però a Badalona la norma del nomenclàtor no funciona com a Barcelona (a grans trets la proposta s'ha de fer com a mínim 5 anys després de la seva mort) i malgrat que comptava que l'Anna tindria 101 anys ho vaig intentar.

La foto és d'aquest matí. L'Anna per la seva edat gaudeix de bona salut i té molt bon humor. Malauradament la memòria és puntual i va a dies. Per mi ha estat fantàstic compartir un matí amb una campiona que va haver d'aturar la seva passió per l'esport només per culpa de la guerra.

Com a esportista corpulenta que era va destacar en llançaments i va ser campiona de pes de Catalunya i d'Espanya en diverses ocasions. En Catalunya concretament va ser-ho de manera continuada del 1931 al 1936. Segons el meu recull de resultats encara inèdit només va perdre dues competicions de pes a la seva vida i va tancar el rànquing amb les 20 millors marques catalanes del període 1929-1938.

Malgrat no ser la seva especialitat també va llençar el disc i la javelina. D'aquest darrer va tenir el rècord català d'abans de la guerra i va ser campiona d'Espanya el 1935.   

L'Anna mai no va arribar a ser olímpica. Cap catalana ho va ser en atletisme fins el 1976. Eren bàsicament mals temps per a la dona esportiva que tot just començava a treure el nas i on li van coincidir els Jocs del 1932 a Los Angeles, un viatge car per a la República i el 1936 a Berlín amb el conegut boicot als Jocs de Hitler.

Una llàstima per una de les atletes catalanes que més va excel·lir a l'època!

Endavant danili en aquest projecte!

Una cosa queda clara, les dones esportistes viuen molts anys!!!   

No estava a l'aguait d'aquest treball que estas duent a terme danili. Avui he fet un repas i veig que estas fent una feina titànica, a la vegada que molt engrescadora. És un gran somni que de ben segur faras realitat perquè hi estas possant totes les teves energies. I a més a més és una temàtica molt interessant. Jo també estaré atent de la seva evolució, i tingues per segur que seré un dels compradors del teu llibre.

Moltes felicitats i endavant, fins al final.... 

curat,
Tiren cap a dones longeves, sí que és cert. Potser tot plegat: la genètica, la guerra i la postguerra i una força per anar endavant.

Raimon,
Una mica amagat sí està aquest fil. Per a incondicionals!
De totes maneres quan el llibre estigui avançat ja us ho comunicaré en un fil més cridaner. Es probable que faci un micromecenatge i m'interessarà que sigui així! De moment com et deia aquest matí fins a finals d'any ho veig impossible.

...

Avui anada i tornada llampec a Castelló per conèixer els fills de la Mercè Castelltort.

Mirar amb deteniment les notícies i blocs diversos que hi ha a internet d'allò que toca als temes preferits o d'estudi- també pot dir-se buscar amb avidesa rastres amagats- et duu de vegades a encontres inesperats. Fa cosa d'uns tres anys i a través de l'historiador Dani Cortijo que escriu al bloc 'altres barcelones' es va treballar per recuperar la memòria d'en Miquel Pedrola, un milicià del POUM que era veí de la Barceloneta de qui s'havia dedicat un carrer rebatejat durant la Guerra Civil -una pràctica habitual a la República- de manera totalment espontània i feta amb quitrà. La història la teniu de primera mà aquí :

altresbarcelones.blogspot.com.es/2009/03...-pedrola-urgent.html

i aquí:

altresbarcelones.blogspot.com.es/2011/03...tanca-el-cercle.html

De tota la informació que anava llegint no em va passar gens desapercebut el nom de la seva companya: Maria Valero, que coincidia amb el d'una efímera atleta de la qui jo havia registrat la seva participació l'any 1932 amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC) -un partit comunista que més tard va derivar al POUM- i de qui tenia un interès molt alt a saber-ne més per lligar l'aparició d'una secció femenina atlètica d'un partit polític. L'única que he documentat en el meu rastreig. Hi havia moltes possibilitats que es tractés de la mateixa persona i via la historiadora francesa Cindy Coignard s'ha pogut arribar a l'Amada Pedrola filla d'en Miquel Pedrola i de la Maria Valero per confirmar aquest fet.



BOC 1932. D'esquerra a dreta: (Lola?) Cos- Maria Valero- Rosa Castellví

L'Amada no va arribar mai a conèixer son pare. En Miquel Pedrola va morir al front d'Aragó el 1936 deixant la seva parella Maria embarassada de l'Amada. Al 1939 van haver de fugir a França i el rastre es va perdre afegint a més que l'Amada, en casar-se va perdre el seu cognom.

La Maria va quedar sotscampiona de 600 metres als Campionats de Catalunya del 1932. La seva filla coneixia la pràctica atlètica de la seva mare i aquest títol però desconeixia la seva vinculació esportiva - no pas política- al Bloc i mai no havia vist cap foto de les que veieu aquí. Una recuperació històrica al meu parer molt important però la gènesi de la secció atlètica del Bloc i com una noia de catorze anys s'hi va vincular seguirà doncs essent en part un misteri.



Maria Valero, segona per la dreta, amb el número 11


**********************

Avui també tinc un record especial per l'Adela Tarrida, que va morir fa dues setmanes a Barcelona amb 92 anys. Com em temia algunes de les protagonistes ens deixen sense que el llibre estigui acabat. Vaig poder entrevistar l'Adela a casa seva sense avisar (per aquest motiu no tinc cap foto amb ella) i recordava perfectament amb il·lusió la seva participació amb l'Institut Escola l'any 1936 on va arribar a llençar el disc en 21.07 que era rècord escolar. En relleus 4x100 va arribar a córrer en 59.6

danili no coneixia aquest fil, ostress !!! noi gracies per compartir-lo, ara ja tinc més lletres per llegir 

Però si fa un any que aquest fil rutlla! (Si fos el 5 cèntims de diumenge...)

Bé, d'aquí uns mesos hauré de demanar aportacions de micromecenatge per tirar endavant la impressió. Hauré de parlar amb la junta perquè l'anunci tingui visibilitat.

El llibre crec que agradarà a molts amics correcats. A tu segur!

Una breu actualització aprofitant que tanquem l'any. En un mes espero ja començar a escriure el llibre!
La tasca de recollida d'informació, buidats de premsa, entrevistes, posada en ordre de tota la documentació que ja ocupa un espai important de casa meva (al final uns 5.000 documents) ha estat de bon tros molt més llarga del que preveia inicialment, resultat en part de la meva ambició per elaborar un bon treball. Espero doncs que pel 2013, dos anys després que maquinés la idea d'escriure'l, el llibre estigui ja definitivament a les llibreries i amb el temps a les biblioteques. Ja aniré actualitzant en aquest fil les novetats al respecte.

Segur que escriuràs un molt bon llibre 

Con la información que nos has adelantado se ve facilmente que tendrás un excelente y bien documentado libro.

Ya lo veo como libro obligatorio en algunas clases universitarias de Historia Moderna o en los de licenciatura en educación física.

Felicidades de antemano por tu libro.

Ferny

Anims danili!!!
Aviam si ho tenim aviat.

Danili, el dia que me vas ensenyar tota la documentació que tenies per revisar quasi em marejo. M'alegro que la feina més pesada ja s'hagi acabat. Suposo que ara que començaràs a escriure, tot i que serà també una feina costosa, tindrà un costat més agrait veient com pren cos el llibre.

Tant de bo, al 2013 pugui veure la llum el teu projecte, una abraçada.

Merci a tots. Rebre premis o que sigui llibre de referència i de lectura obligada no ho espero pas. Que agradi i recordi a gent oblidada, sí. Au, a fer feina!