Alfons 99

Gràcies, company 

La veritat és que em feia falta 

A veure si ens veiem algun dia. fas res a les 24 hores? Jo m'ho estic rumiant

Penjo Crònica de la meva cinquantena de 10k


Cinquanta deu mils

Finalment, avui a L’Hospitalet he pogut fer la primera celebració atlètica d’enguany; he completat la meva cursa nº 50 de 10 quilòmetres. Ho he fet amb una cursa de barri, Corre amb l’Apel.les que compta amb les intal.lacions de l’IES Apel.les Mestres del barri Sanfeliu deL’Hospitalet. La coincidència no ha estat buscada, ja que el cinquentenari s’havia de produir el passat mes de gener al barri de Sant Antoni, però una grip molt forta em va tombar al llit i em va deixar fora de combat el dissabte anterior.

Corria aquest 10k per primer cop i ja sabia que el recorregut era exigent, perquè el perfil és trencacames i compta amb dos petits “murs” al recorregut que et deixen amb la llengua fora.

Hem arribat força d’hora avui amb el Rafa i el Carles amb qui veníem junts des del metro. M’he trobat amb una bona colla de correcats i m’ha fet il·lusió saludar-ne uns quants, tant abans de començar com en cursa i al final. Els 10 quilòmetres es completen en fer dues voltes a un circuit de 5.

Només començar, ja es veu el que serà el perfil perquè en un quilòmetre i mig ja es fan dues baixades força pronunciades i després entrem al Parc de Can Boixeres per fer alguna volta interior-exterior per la seva extensió. Aquí m’he trobat amb algun problema ja que de vegades m’ha donat la sensació de retallar involuntàriament només pel fet de seguir tots els els corredors que anaven davant meu, com quan se surt del parc per pujar i tornar a entrar. Tothom corria per la vorera i jo al darrere; però el carrer estava tallat al trànsit, hauríem d’haver corregut per la calçada, tal i com he fet a la segona volta. Quan he arribat al km 2 he vist que era molt curt i des d’aquí jo sempre anava un centenar de metres pel darrere dels controls quilomètrics marcats. Dins del Parc hi ha dues pujades “assassines de ritme” que, juntament amb el petit mur que hi ha per salvar la Ronda una mica més endavant, m’han deixat força tocat per apretar després del 4, ja que el darrer tram del circuit era en baixada. Però a la primera volta només m’ha servit per recuperar alè...i veure com m’avançaven un munt de corredors. Ja a la segona volta he mirat de regular una mica millor a les pujades i he estat capaç de fer un bon darrer quilòmetre, amb sprint final inclòs que m’ha permès superar un corredor pràcticament a la línia d’arribada. El temps, superior a l’esperat, 55’04, res de l’altre món però tenint en compte les pujades, el dono per bo ja que les sensacions han estat positives.

Realment, cada cop m’agraden més aquestes curses poc massificades, on tracten bé als corredors, molts voluntaris somriuen i s’afegeixen a la festa i a més ofereixen petites-grans coses com la botifarra o la xocolata d’arribada o una bossa on hi trobes alguna cosa més que propaganda i la samarreta.

Què puc dir de la cinquentena? És una fita conquerida i penso que potser he après alguna cosa de còrrer la distància ja algunes vegades. Tot i així encara vaig coix del mateix peu tot sovint. Segueixo corrent massa el primer quilòmetre i ho pago després, em segueix costant molt mentalment el tres-quarts de cursa (la devallada de temps i ritme sol ser habitual entre el 6 i el 8 ). Però no em fustigaré del tot; crec que tinc la distància treballada, encara supero força corredors de les meves característiques i darrerament, tinc un bon sprint que em fa arribar molt fort als finals.
De la resta, resumint, d’aquesta colla de 10mils puc dir que he fer tot un ventall de temps entre el ja-vell-i-famós 50’14” de la Nocturna d’Hospitalet del 2011 i l’1h11’04” dels Nassos de 2012. 50 vegades en arribar a la meta, on el 53’ és el minut que més cops apareix (11).50 petites victòries de motivar-te a fer una cursa, participar-hi i acabar-la. Per cert, cap abandonament en cursa, afortunadament.

Propera fita, el centenar de curses que–espero- caurà també aquest any, potser a la tardor (amb la d’avui ja en van 92). Celebro el 10k nº 50 l’any en que faré 50 anys. Encara em queden uns quants quiòmetres per patejar, al meu ritme habitual, gambada curta, mirada a terra i esbufegant força. Però endavant; seguim endavant.


Salut

Alfons, moltes felicitats per la teva fita

Ara a per aquests 100  :yes:

Salut

Espectacular, enhorabuena  :smile:

Enhorabona Alfons, 50 10K són molts!!  :yipi:

Per cert, cap abandonament en cursa, afortunadament.

Això diu molt de la teva fotaleça i del teu coco!!!

I quan arribis a les 100 curser, festa grossa, eh!!?? 

Gràcies, companys.

Sí, Koose; ho he de celebrar. Estava pensant en subornar a tots els participants de la meva categoria en una cursa petiteta per poder "tocar cuixa" i fer un podi  :glasses:

Salut

M'en alegro molt Alfons, Moltes felicitats àmic !!!!  :yipi: 

Arribàvem a Montornès amb ganes de fer-ho bé i ens vam trobar amb un ensurt abans de començar. Per una errada d’inscripció apareixo com a participant en la cursa de 6km enlloc de la Mitja  , però no tinc cap intenció de fer la curta, jo faig la mitja com sigui...

Sortia amb la intenció de seguir al Sufridor com a llebre sub-2h durant gran part de la cursa i la intenció era arribar al 18 ó 19 i tirar endavant des d’aleshores. Al sortir, feia goig veure tant correcat rodejant el Sufridor, el Rafa (Nesko 71), Bernaus, Grampy, Nolo, Manel 59, Pereboss i algun altre que em deixo. Sortim en barqueta però cap al km 2-3 em trobo còmode en companyia de l’Albert (Grampy) i sense adonar-me em trobo 30 metres per davant de la llebre. En aquell moment em fa mandra baixar el ritme per deixar-me agafar i miro de seguir endavant ja que porto un bon ritme i miro de regular per no cremar-me abans d’hora. Sortim en direcció a Vilanova i veig que el meu ritme de cursa és 5’36/km que considero apropiat i miro de mantenir-lo tot i les pujades de la anada a Vilanova-La Roca. El circuit, de tota manera, és ondulat però suportable. M’agrada el fet de que els punts kilomètrics de tornada (visibles tot i que estiguin girats) estiguin gairebé al mig dels kilòmetres d’anada; això em marca una rutina de mirar el ritme que porto dos cops cada kilòmetre i evitar ensurts. Em trobo al km 10 força regular quan m’he de barallar amb l’envoltori d’una pastilla de dextrosa que volia prendre’m i que m’ha costat Déu i ajuda obrir per extreure’n la pastilleta de marres. La meva lluita deu haver estat titànica perquè he fet un crit de Mecagüen...  :grrrrrr: que ha fet girar dos corredors que duia al davant.
Aquestes curses que fan passar anada i tornada pel mateix carrer/carretera m’agraden perquè permeten animar a companys i llebres i mentalment em va molt bé. He esperonat a molta gent i a punt d’arribar a la volta de la placeta de La Roca em creuo amb el Rafa que va un minut davant meu. Quan dono tota la volta em creuo amb la barqueta sub-2h a la que esperono oportunament. Li porto uns 30-40” d’avançada i segueixo en bona línia. Sobre el km 14 atrapo al Rafa que s’ha aturat a fer un gel i ja veig que no va gaire fi. Quan consulto el rellotge abans del 15 veig que el meu ritme ha baixat fins a 5’38 global. Porto poc avantatge sobre la possibilitat de baixar de les dues hores i miro d’apretar una miqueta. Les baixades ajuden i en dos kilòmetres consecutius baixo el parcial fins 5’36. Aleshores em marco la fita d’arribar al 19 en menys d’una hora i 48 minuts. Això gairebé asseguraria el sub-2h. Entre el 19 i el 20 he vist una pujada que em fa una mica de por que es converteixi en un mur. Cauen els kilòmetres i comença a apretar la calor. Malauradament als avituallaments del 10 i del 15 em donen l’ampolla d’aigua oberta i sense tap, cosa que m’impedeix carretejar l’ampolla per usar l’aigua com a dutxa en kilòmetres intermitjos, com acostumo a fer.
Arribo al 19 fort i veig que el crono marca 1h47’XX i em convenço de que ja baixo de les 2 hores, tinc l’objectiu a l’abast  . M’adono que la pujada no era tan forta com esperava i la passo bé. Passat el 20, un altre cosa que ja m’ha passat altre cop. Una parella de corredors, on l’home va esperonant la dona prop del final, com si fos un entrenador en cursa. Està molt bé sempre i quan no se’t posi just al davant maniobrant bruscament d’una banda a l’altra i fent estrebades  . Com em posa neguitós, apreto les dents i el ritme i els passo amb un bon canvi. Mantinc la progressió però arriba un moment que ja vaig prop de límit i no veig el final. Faltarà molt? No, finalment veig al rellotge i continuo avançant corredors fins a la meta. Faig al darrer kilòmetre a menys de 5’ i passo uns quants corredors abans de l'arribada  :yes:
Acabo en 1h58’14” que no apareixeran en cap llista oficial però que a mi em senten de meravella  :yipi: . Torno a baixar de les dues hores en una mitja (no ho feia des de Granollers/12 quan preparava la Marató) i ho faig àmpliament. I, potser el més important; tot i que em sento carregat de cames, no em fa mal el genoll 

Agafem el lot de polvos típic de Montornès i celebrem la fita amb uns amics amb una calçotada ben regada que s’allarga fins quarts de set de la tarda.

Molt content per la cursa, pel ritme mantingut, per la regularitat (15 kms entre 5’20 i 5’40), pel cap, per la força de cames...

Tot fantàstic

Felicitats Alfons!!! Com bé dius, el millor de tot es acabar i que no et facin mal antigues lesions. També està molt bé acabar en progressió tal com vas fer, això demostra que vas fort!

A veure si ens veiem en alguna cursa.

Ori

Enhorabona!!

Cada dia amb més il·lusió!!  :yes:

Molt be Alfons, moltes felicitats !!!!

Penjo crònica de la nocturna de dissabte


Varios años después, Alfons había de recordar aquella noche del último día de abril de 2011 cuando acabando la Nocturna de l’Hospitalet marcó una mejor marca personal dejándola en 50’14”. Casi sin quererlo, con la motivación de superar un registro previo de 51’45 conseguido en Sant Antoni meses atrás, se había acercado al mítico paso de rebajar la barrera de los 50 minutos en una carrera de 10 km. Y se había acercado mucho. Desde entonces, hubo varios intentos de asalto a esa barrera, que parecía infranqueable, indómita, dura e inaccesible. Aquella temporada acabó con buena forma, pero los intentos se perdieron en las cuestas de Sant Quirze y el bochorno de Cornellà.
La temporada siguiente se inició con calores fuertes que se eternizaron hasta octubre. Y saliendo de la canícula apareció la fascitis que impedía a Alfons mantener un ritmo de entrenamientos adecuado. Una vez superada esta traba, la preparación de la maratón y una berraca tendinitis en ambas rodillas retardaban la búsqueda de ese “dorado particular”. Aún así, se intentó pero el éxito se mostraba esquivo. De nuevo Cornellà y la liebre sub-50, con la que aguantó más que nunca.- hasta el kilómetro 7- fue la prueba más cercana al objetivo, pero falló por menos de un minuto.
La temporada posterior fue activa pero cruel; su maltrecha rodilla derecha dijo basta y tras una resonancia magnética y aconsejado por su fisio llegaron a la conclusión de que debía bajar el ritmo, entrenar menos, rebajar distancias y tomárselo con mucha calma. Mentalmente, abandona el objetivo y se dedica a competir menos, tratar de disfrutar las carreras desde atrás (del todo) del pelotón e intentar gozar más del ambiente que rodea la competición. Aún así, su rodilla seguía quejándose y sus tiempos se hundían en las proximidades de la hora. Acababa las carreras cojeando y sus entrenos se convertían en rodajes sin objetivos.
Y así inicia una nueva temporada. Compite menos, cambia su manera de entrenar y empieza a usar la bici y las caminatas para intercalar ejercicio físico menos agresivo para su rodilla. Y baja ostensiblemente de peso, cosa que le hace ganar en autoestima y fuerza de piernas. En los entrenos ya baja de los 6’/km regularmente y empieza a hacer buenas carreras (la Behobia 2013, ¡genial!). Llega el invierno y aumenta la cantidad de caminatas manteniendo rodajes y vuelve a hacer series. Se siente bien, motivado; su rodilla está estable y le permite correr rápido otra vez. En marzo hace la BDN Running y marca un 51’25” muy esperanzador. Se plantea una calendario de carreras rápidas (Hospitalet, Can Mercader, Sant Just, Vila Olímpica) y vuelve a ilusionarse en la posibilidad de batir su marca y bajar de 50’. ¿Será capaz? ¿Podrá alcanzar el objetivo? De momento lo dice con la boca pequeña, no quiere hablar antes de tiempo y fastidiarla.
Y se planta otra vez en Hospitalet, tres años después. Los turnos de fin de semana le impidieron repetir las dos temporadas anteriores. Este año no hay trabajo; por tanto, no hay turno. Vuelve a Hospitalet; vuelve a la nocturna que le dio aquella satisfacción.
De momento parte con un objetivo conservador; quiere bajar de 51’ para ir acercándose poco a poco. Eso que las nocturnas son extrañas, por la tarde está tenso en casa, velando armas, con mucho tiempo por delante. Por la mañana no hay tiempo para pensar. Uno se levanta, desayuna, se viste de torero y sale pitando...
Y finalmente la salida. Alfons sale como un cohete haciendo eslálom entre la gente, buscando buena situación y evitando estorbos entre los más lentos (el sistema de cajones funciona si hay control, si no lo hay, toca culebrear entre la gente para situarse). Rafa (Nesko 71) y Javi Ortega son sus referencias y con algunos tirones se planta con ellos en el km 2. Javi le comenta que van muy rápidos, pero ambos mantienen el ritmo. Hace un primer 5 muy rápido y exigente y se planta con 24’21. Su cabeza bulle de cálculos sobre opciones de bajar de 50’ o bajar de 51’. Pero va muy exigido. Y el tramo del 5 al 8,5 marcará el resultado. Tradicionalmente, suele bajar bastante el ritmo en este punto y si hace varios kms a 5’20-5’30 como es habitual... se va todo al carajo. Trata de apretar los dientes y no perder sus referencias. Javi se va unos metros y lo pierde, pero mantiene a Rafa y a Maite Zaldibia a unos metros por delante. Pasa del avituallamiento porque unos segundos pueden ser vitales (visionario!!!). Se impone no mirar el crono salvo en los puntos kilométricos para no agobiarse demasiado; pero los kilómetros empiezan a hacerse largos. Cuesta tanto llegar al siguiente. Afortunadamente, el bajón de ritmo es estrecho y mantiene el margen en el 6 y el 7. Llega al 8 en 39’59 y se acabó el colchón. Justo entonces aparece el viento de cara y crecen las dudas (¿Podrá con dos kilómetros a 5’? En condiciones normales, sin problemas, pero empieza a ir justito de combustible). El 9 no llega nunca, el tramo del polígono es desconocido y su única ambición es seguir hacia delante. Finalmente, aparece el 9; una ojeada al crono y 45’03... Es necesario hacer un último km a 4’55 y las piernas ya pesan tanto... Aprieta los dientes y sigue adelante. Avanza a Maite y a Rafa y continua. Gira hacia la Gran Vía y busca desesperadamente el reloj. El reloj marca la meta y está aún tan lejos. No pares, no pares. Y sigue y sigue. Se come las ganas de mirar su crono y pone lo último que tiene, ya no hay más. Cabeceando, sufriendo, braceando, llega a la meta. Para el crono y mira: SÍIIIIII 49’56” Sub-50 por fin. Y tenía que ser en la nocturna de l’Hospitalet. Algo tiene esta carrera que le va. Dos participaciones, dos Mejor Marca Personal. ¡Toma ya! Prueba superada y todo a escasos 10 días de cumplir 50 años. Una buena despedida de la década de los 40...
49’56” con 49 años 11 meses y 20 días.

Bravo!! Alfons, me n'alegro molt que ho hagis aconseguit.
Molt bona crònica i espero que puguis ratificar-la en moltes curses més. :yes:


Pd:
Jo també he trencat el crono avui a Montmeló i he rebaixat en 2 segons la meva MMP deixant-la en 47:43 :yipi:

¡Qué emocionante!
Enhorabuena por esa MMP que te ha costado lo que no está escrito, disfrutala.  :smile:

Enhorabona Alfons, realment les marques assolides després de tant de patiment tenen un regust especial

Enhorabona Alfons!! 
Però ja trigues en actualitzar la marca al peu de signatura... 

Vagi bé!

wolves

Enhorabona Alfons!! 
Però ja trigues en actualitzar la marca al peu de signatura...   

Vagi bé!

wolves

Òndia, tens raó  :oh:

Moltes Felicitats Alfons, mereixies fer Sub 50 per tots els entrenaments i lesions sofertes.  :yipi:

Moltes Felicitats Alfons, mereixies fer Sub 50 per tots els entrenaments i lesions sofertes.  :yipi:

Gràcies, Biel. Realment, va ser una fita ben desitjada  :yes:

Cinquantenari



Bé, ja han caigut els 50. I em plantejo, com te trobes? La veritat és que físicament molt bé. Estic més en forma que fa 10 anys i molt més que quan en tenia 30, o sigui que aquí hem guanyat.
En època de maduresa, em trobo estable i tranquil emocionalment gràcies a la relació de parella que mantinc i el recolzament que m’aporta la Maite. Miro de no perdre el nord i cercar una solució laboral a la incertesa actual però sense perdre de vista el procès i buscar activitat per a tots els dies i poder seguir amb una petita tensió basada en rutines -siguin físiques o domèstiques- que mantinguin el cap amoblat i la moral per sobre de la línia de flotació. De moment sóc viu, em sento viu i puc viure el dia a dia sense pastilles. La droga més dura que em permeto és el running i les endorfines subsegüents. Com m’he aprimat, em permeto menjar el que em roti (encara que sigui ben dolç) i sense penediments posteriors. He trobat la dieta ideal: menja el que et doni la gana però crema-ho sempre (abans o després).
Running, senderisme, caminates i bicicleta. La meva recepta ideal per mantenir-me en forma, animat, amb ganes de viure. Miro de mantenir un puntet de caràcter infantil al meu esperit que em permeti cridar, riure, sorprendre’m una mica més del compte i seguir “fent el burro” quan la ocasió ho requereixi
50 anys de maduresa emocional
40 anys per la convivència en parella
30 anys quant a l’activitat física
20 anys per la voluntat de descobrir noves fronteres
10 anys d’esperit
I el queda al davant...