Cosmo-Barça

www.fcbarcelona.cat   04-06-2015
El considerat millor jugador del món en aquell moment, l’argentí Diego Armando Maradona, va ser presentat com a reforç de luxe per al FC Barcelona de la temporada 1982/1983. Va ser un dia molt important per a l’entitat catalana, que havia desembutxacat 1.000 milions de pessetes per contractar-lo del Boca Juniors, tot i que s’havia format a l’Argentinos Juniors. La roda de premsa, celebrada a la Sala de Juntes del Club, va crear una gran expectació. Hi havia cent periodistes, una xifra aleshores impensable, que mostraven l’enorme impacte mediàtic del fitxatge del crac argentí, que pocs dies després havia de disputar el Campionat del Món de seleccions liderant l’equip argentí. Diego es va presentar humil, i va afirmar que volia ser un jugador més i que volia donar molts títols al Club. Unes bones intencions que es van veure frustrades per diverses circumstàncies, inclosa una hepatitis i una greu lesió provocada per una duríssima entrada d’un rival (el fill de puta d'en Goicoechea) , però que van permetre als culers veure en directe actuacions extraordinàries de l’argentí, que es va estar dues temporades al Barça.

www.cbarcelona.cat   05-06-2015

Josep Guardiola, immers en plena fase d'ascens a Segona B com a tècnic del filial, va firmar com a nou entrenador del primer equip per a dues temporades. El de Santpedor havia estat l’escollit per començar una nova etapa després de cinc anys amb Frank Rijkaard a la banqueta del Camp Nou. I va acceptar el repte. “És una gran responsabilitat”, va dir Guardiola, un home de la casa que havia passat per totes les divisions inferiors i que havia triomfat al primer equip, en què va arribar a ser capità i un jugador molt respectat pel seu talent i correcció dins i fora dels terrenys de joc. Va confessar: “Tot ha estat molt ràpid. Fa poc que vaig decidir-ho i avui es fa oficial, però intento no despistar-me, he de pensar en el Barbastro (el darrer rival a la fase d’ascens) i res més”. Va arribar amb Tito Vilanova com a segon, el mateix amb qui va començar la seva aventura tècnica a Tercera Divisió al davant del filial barcelonista.

www.fcbarcelona.cat   06-06-2015
El FC Barcelona havia perdut 2-0 el partit d’anada dels quarts de final de la Copa del Generalísimo contra el Reial Madrid a Chamartín. Una setmana després al Camp Nou, ple a vessar, s’esperava la tornada amb esperances de capgirar el resultat advers. I així era per a l’equip de Vic Buckingham, que havia arribat al descans amb 1-0. Quedava la segona part. Un gol separava el Barça de la pròrroga. Però va arribar el més inesperat, quelcom inimaginable: al minut 60 una escapada de Velázquez és tallada per Rifé fora de l’àrea i el jugador madridista cau a dins i, davant la sorpresa i la indignació general, l’àrbitre Guruceta Muro assenyala la pena màxima. Un penal de totes totes inventat, davant un coliseu barcelonista ple fins la bandera. Protestes, tumult, llançament massiu de coixins, expulsió d’Eladio per dir al jutge “ets un madridista, no tens vergonya”...

Va empatar el Madrid (Amancio) i es va acabar el partit, que no va arribar al temps reglamentari. Només es va allargar fins al minut 85 per la indignació del públic, que no va parar de protestar i llançar objectes al terreny de joc, en un dels episodis més tristos viscuts a l'estadi barcelonista. Els mitjans de comunicació de l'època no van poder amagar l'escàndol, i la discussió era a quants metres de l'àrea havia estat abatut Velázquez.

El president Montal va parlar d'"atropellament", "ineptitud" i "injustícia", mentre que a Guruceta li van caure sis mesos de suspensió, a Eladio dos partits, i a l’equip barcelonista una multa de 90.000 pessetes i comminació de clausura del terreny de joc. Finalment, el partit es va donar per acabat tot i haver-se jugat només 85 minuts.

www.fcbarcelona.cat   7-06-2015

Com era propi dels anys del franquisme, l’elecció del president del Club va recaure només en els socis compromissaris, que en aquella ocasió eren 280 dels 54.000 socis de l’Entitat. L’elecció es va fer en el transcurs de l’Assemblea de Compromissaris, vigilada des de la presidència pels delegats governatiu i de la federació espanyola. Dels 280 compromissaris n’hi van assistir 224, que en votació secreta van anar introduint les paperetes a l’urna.

Enric Llaudet va aconseguir 122 suports, i Jaume Fuset, 98, a més de tres vots en blanc i un de nul. El recompte va ser molt emocionant i es va arribar a un empat a 92, però les darreres paperetes van inclinar la balança cap a Llaudet, que es va imposar amb una diferència de 24 vots. Després de resultar elegit, el nou president va prometre treballar honradament i eficaçment pel prestigi d’un club.

Tenia com a objectius immediats renovar l’equip després de l’etapa d’Helenio Herrera i resoldre el problema econòmic generat arran de la construcció del nou estadi. Llaudet va afegir: “Treballaré amb noble força, reactivaré la inquietud barcelonista, faré tot el que estigui al nostre abast i més si cal perquè el Barcelona torni a ser aquell club poderós i estimat, amb prestigi i grandesa estesos arreu del món”.

En total el FC Barcelona suma ja 39 Copes d’Europa.

Mana l’hoquei patins (21), seguit de l’handbol (9), el futbol (5), el bàsquet (2) i el futbol sala (2).


Hoquei, 21  1973, 1974, 1978, 1979, 1980, 1981, 1982, 1983, 1984, 1985, 1997, 2000, 2001, 2002, 2004, 2005, 2007, 2008, 2010, 2014, 2015

Handbol, 9  1991, 1996, 1997, 1998, 1999, 2000, 2005, 2011, 2015

Futbol , 5  1992, 2006, 2009, 2011, 2015

Bàsquet, 2  2003, 2010

Futbol sala, 2 2012, 2014

www.fcbarcelona.cat   8-06-2015
El president del FC Barcelona Josep Lluís Núñez i l’alcalde de Sant Joan Despí Eduard Alonso van firmar l’acord per a la construcció de la Ciutat Esportiva als terrenys que el club barcelonista tenia a la localitat del Baix Llobregat. Era un pas més en un projecte que venia de lluny i que s’havia començat a concretar amb la compra dels terrenys a l’estiu del 1987. No obstant això, havien sorgit problemes burocràtics que havien aturat pràcticament tot el procés.

Per això, en presentar-se oficialment el conveni entre el Club i l’Ajuntament de Sant Joan Despí, el president Josep Lluís Núñez se’n va queixar, i va dir irònicament que “només hi faltava la benedicció del Papa”. Tot i que la signatura del conveni encara no significava superar tots els tràmits, sí que va ser un pas important, i un any i mig més tard, al gener del 2002, començaven les obres, que van configurar la Ciutat Esportiva Joan Gamper, inaugurada oficialment l’1 de juny del 2006.

www.fcbarcelona.cat   09-06-2015

Un partit amb molt contingut simbòlic
El Camp Nou va acollir el primer partit de la selecció catalana després de la mort de Franco. No va ser una iniciativa de l’Entitat, però sí que hi va col·laborar obrint les portes del seu terreny de joc, on es van concentrar uns 35.000 aficionats. La idea que fos Rússia el rival va sorgir de Francesc Sanuy, director de Fira de Barcelona (que per primera vegada comptava amb una representació de la Unió Soviètica) i que havia organitzat els actes del 75è aniversari del Club. L’equip català l’integraven jugadors del Barça i de l’Espanyol, amb independència del seus orígens, per tal de poder formar un seleccionat més potent amb el qual fer front al duel amb els russos.

Van jugar Mora; Ramos, Costas, Verdugo; Ortiz Aquino, Neeskens; Rexach, Solsona, Cruyff, Marcial i Caszely. A la segona meitat va entrar Fernández Amado per Marcial, i als 70 minuts, Cuesta per Cruyff. L’holandès Neeskens va anotar l’1-0 als darrers moments del primer temps, i els russos van empatar al minut 59. El seleccionador català va ser Pepe Gonzalvo.

El partit tenia un alt contingut simbòlic. La Banda Municipal va interpretar l’himne nacional rus i la ‘Santa Espina’, que va ser escoltada tot i que no estava autoritzada. Per això una de les autoritats va obligar a interpretar la Marxa Reial, que va ser xiulada. A la Llotja de l’Estadi, el president Montal va haver de donar explicacions, i el secretari general del Club, Joan Granados, juntament amb el gerent Jaume Rosell, van haver d’anar a declarar a comissaria. Un més després a Granados se li va imposar una multa de 100.000 pessetes.

www.fcbarcelona.cat   10-06-2015

Un dels gran ídols del barcelonisme, un jugador excepcional, dotat d’un físic privilegiat i un talent innat pel futbol. Eslovac, amb arrels poloneses, va néixer a Budapest (Hongria), on el seu pare, Pavel, futbolista professional, jugava al Ferencvaros. Conegut com ‘el noi de la pilota’ perquè estava sempre al carrer Ludovigeum donant puntades a la pilota, Laszi va mostrar des de ben petit inquietud per seguir les passes del seu progenitor.

Va fitxar als 17 anys pel Ferencvaros, però la mort del seu pare va fer que la seva mare i, amb ella, Kubala, tornés a la seva Bratislava natal. Kubala va  passar a jugar llavors per l’Slovan, on va conèixer Daucik, el seu futur cunyat. Va tornar a Budapest, reclamat pel Vasas. El comunisme s’estava estenent per la zona, i va ser llavors que va decidir fugir a Àustria, on es va instal·lar. Va rebre llavors una oferta del Torino, que no es va concretar, i poc després una del Pro Patria, que va acabar amb èxit, tot i que va haver de complir un any de sanció per haver trencat de manera unilateral el seu compromís amb el Vasas.

Malgrat tot, passat el temps la FIFA no el va perdonar. Li va caure el món a sobre. Amb altres exiliats, es va organitzar llavors un equip, l’Hungaria, que es va dedicar a jugar partits amistosos per poder guanyar-se la vida. El 1950 l’Hungaria va arribar a Espanya per jugar contra l’Espanyol, i Samitier, a la tribuna de Sarrià, va quedar impressionat amb el joc de Kubala.

Des d’aquell moment ‘Sami’ es va posar en marxa fins a aconseguir la incorporació d’aquell fenomen, que va condicionar el seu fitxatge també amb el de l’entrenador, el seu cunyat, Daucik. Va firmar el juny del 1950, però els tràmits burocràtics no van acabar fins l’abril del 1951, quan finalment va poder debutar oficialment amb el seu nou equip. Començava aleshores una trajectòria d’èxits al Barça, equip del qual és una de les principals referències futbolístiques.

www.fcbarcelona.cat   11-06-2015

A l’inici de la temporada el primer equip ja havia viatjat al Japó, i ara hi tornava, però amb més expectació que mai després d’aconseguir el campionat de Lliga. Era el final de la temporada, i l’equip ja no tenia objectius a assolir, però sí que va ser una bona manera de continuar la projecció del Club en terres asiàtiques, tant amb objectius socials com comercials.

Es tractava d’ajudar a estendre la marca Barça, i la rebuda per part dels seguidors japonesos no podia ser més entusiasta. Ja els esperaven a l’aeroport un munt d’aficionats, que van fer-se seu el popular crit d’“¡¡U-U-Oleguer!!”, dedicat al jugador Oleguer Preses.

L’expedició era molt completa, amb l’única excepció de Ronaldinho, i va ser molt efectiva per aprofundir els lligams del Club i el Japó, com es va poder constatar amb el seguiment dels partits que es van jugar amb el Yokohama Marinos (dia 12) i l’Urawa Red Diamonds (dia 15). S’avançava un pas més en la internacionalització de l’Entitat.

www.fcbarcelona.cat   12-06-2015

Emotives i espectaculars. Així van ser les dues jornades del gran homenatge a Nicolau Casaus, vicepresident del FC Barcelona des del 1978 i barcelonista íntegre. Un acte pel record, organitzat amb el cor i amb tota l’estima per retre tribut a la labor d’un home que es va escarrassar pel Club. Va reunir més de 2.000 penyistes al Palau Sant Jordi en un acte al qual va assistir, fins i tot, el president de la Generalitat, Jordi Pujol.

Casaus, que va rebre centenars de regals, es va emocionar en descobrir un bust que es va ubicar al Museu i que va ser possible gràcies a la col·laboració de les 1.300 penyes que tenia llavors l’Entitat. “Avui ha parlat l’autèntic Barcelona. Mai ho oblidaré. Us estimo”, va dir.

El president Núñez va destacar: “Nicolau és un home irrepetible, és el president de les penyes, l’home més estimat, un símbol. El 1978 ja vaig pensar que seria el millor ambaixador del Barça en tot el món. Porta 21 anys i ha fet uns 200 actes anuals. Treguin vostès comptes...”

A l’endemà, amb ocasió del Barça-Betis (4-1) de Lliga, es va dur a terme la segona part de l’homenatge. Casaus va sortir al camp, on va ser aclamat, i Rivaldo, després de firmar el segon gol, ho va celebrar ensenyant una samarreta en què, en lloc del seu nom, es llegia el del veterà dirigent. “No, no... Decididament, no m’ho mereixo. Els qui ho mereixen són els 104.000 socis, no jo”, insistia un emocionat Casaus, que va reconèixer: “Tot això ha estat massa per a un vell com jo”.

www.fcbarcelona.cat   13-06-2015
El Camp Nou va acollir la cerimònia d’obertura del Mundial 1982. Es va calcular que uns 500 milions d'espectadors van veure les imatges de l'estadi barcelonista poc després de les 7 de la tarda, quan el llançament d’un coet va obrir l’acte. Gegants, enlairament de 22.000 globus amb els colors de la bandera espanyola i de la FIFA (grocs, vermells i blaus), les banderes dels països participants... A poc a poc es va anar desvetllant un dels secrets més ben guardats: desfilades, les notes del ‘Concierto de Aranjuez’... I l’aparició dels Reis d’Espanya a la Llotja.

El rei, en el seu discurs, va dir: “Confio en que la competició esportiva que avui s’inicia serveixi per reforçar l’amistat de totes les nacions aquí representades per les seves seleccions nacionals. El poble espanyol s’honora en rebre-us i us ofereix la seva hospitalitat més afectuosa. Declaro obert el XII Campionat del Món de Futbol del 1982”.

Seguidament va haver-hi ball -no hi va faltar la sardana- i al camp es va configurar el colom de la pau de Picasso. Però el moment culminant encara havia d’arribar: el nen Víctor Puente, uniformat amb els colors de la selecció, va saltar a la gespa i es va dirigir al centre del camp. Des d’allà va obrir la pilota que portava sota el braç i va deixar anar un colom que representava la pau i la unitat, el missatge que Barcelona llançava al món.

El Mundial va obrir-lo el duel Argentina-Bèlgica, que els europeus van guanyar per 0-1 amb gol de Vanderbergh al minut 62.

www.fcbarcelona.cat   14-06-2015

Barça i Júpiter es van enfrontar a Les Corts en un partit amistós per homenatjar l’Orfeó Català pels seus èxits acabats d’aconseguits a l’estranger. La celebració va començar amenitzada per la banda de música de l’esquadra de la marina anglesa, que havia fondejat a Barcelona el dia 11 i que va accedir a tocar després que Gamper regalés algunes invitacions al comandament militar.

“Després de fer algunes interpretacions, moments abans de començar el partit van tocar la Marxa Reial, o sigui, l’himne d’Espanya. Els més de 14.000 espectadors van començar a xiular i a cridar amb una actitud hostil contra la interpretació de l’himne, amb una clara referència al règim de Primo de Rivera, i no van deixar escoltar la música. Les protestes es van mantenir i allargar fins al final de la interpretació musical. Aquesta reacció va ser unànime i es va estendre a tot el camp. A la Llotja, Gamper, Cambó i la major part dels assistents van quedar-se asseguts i impassibles davant les notes de l’himne, en una prova de conformitat amb el públic i d’indiferència al significat d’aquella música. Fins i tot el mateix delegat governatiu, desconcertat, es va quedar assegut”, es recull en el llibre ‘El tancament de l’Orfeó Català i el FC Barcelona’, de Jaume Llauradó i Joaquim Monclús.

Després la banda va interpretar el ‘Good save the King’, l’himne anglès, fet al qual el públic va respondre amb un respectuós silenci. Va guanyar el Barça 3-0, però el dimarts 16 el govern civil de Barcelona suspenia la celebració de partits, reunions i espectacles a Les Corts. L’entitat es va defensar-se, però el 24 de juny va arribar la sentència definitiva: “Clausurar sis mesos el funcionament de la Societat”. Jaime Milans del Bosch, no content encara, ‘va convidar’ el president Gamper a abandonar el territori espanyol.

www.fcbarcelona.cat   15-06-2015

Després de passar la preceptiva revisió mèdica i signar el contracte, a les 7 de la tarda Hugo Sotil, ‘Cholo’ Sotil, va ser presentat com a jugador del Barça a les oficines del Club, a la Masia. Era el primer fitxatge que feia l’Entitat després d'aconseguir que la Federació Espanyola obrís la porta a la incorporació de futbolistes estrangers, i aquest fet donava especial rellevància a l’acte. Sotil estava molt content, perquè feia el salt al futbol europeu, i el president Montal tampoc podia amagar la seva felicitat de poder materialitzar el primer contracte d’un jugador estranger.

El 'Cholo' signava per tres anys, procedent del Municipal de Lima, i tenia un gran potencial com a davanter golejador, com va mostrar al llarg de la primera temporada, en què va formar tàndem amb Johan Cruyff. En la breu presentació Montal desitjava que el jugador entrés amb bon peu al Club i que no es cregués una vedet. En acabar l’acte el jugador va tornar al Perú per concentrar-se amb la seva selecció, i va quedar fixada la incorporació definitiva a la disciplina blaugrana per al 6 d’agost.

www.fcbarcelona.cat   16-06-2015

La Copa és una competició centenària, però només en una ocasió s'han trobat Barça i Espanyol a la gran final. Va ser el 16 de juny de 1957 a l'Estadi de Montjuïc, i l'equip blaugrana va acabar aixecant el títol després d'un ajustat 1-0. S'esperava que la victòria culer fos molt més còmode, ja que els homes de Domènec Balmanya s'havien plantat a la final després d'eliminar l'Atlètic de Madrid a vuitens per un global de 13-3, el Reial Madrid a quarts per 8-3, i la Reial Societat a semifinals per 10-2. En total, 31 gols en sis enfrontaments, amb una mitjana de 5,16 gols per partit.

No semblava que ningú hagués de frenar la màquina barcelonista, però l'Espanyol no ho va posar gens fàcil en una final catalana que, per gràcia d'El Caudillo, va disputar-se excepcionalment a Barcelona, a en un camp neutral com l'Estadi de Montjuïc. El partit va estar molt igualat i es va definir al minut 79, quan Sampedro es va avançar a Argilés i Vicente per rematar al fons de la xarxa una falta llançada per Vergés. D'aquesta manera, el Barça aconseguia el seu 13è títol de Copa, en un partit que va formar amb els següents onze jugadors: Ramallets; Olivella, Brugué, Segarra; Vergés, Gensana; Basora, Villaverde, Eulogio Martínez, Kubala i Sampedro.

www.blaugranas.com   17-06-2015

Josep Guardiola va ser presentat, com a nou entrenador del 1r. equip, en la Sala París del Camp Nou davant una multitudinària representació de la premsa. Era com el retorn del fill pròdig. El de Santpedor, en aquells moments, estava concentrat en ascendir el filial, el Barça Atlètic, de Tercera a Segona Divisió B. Havia quedat primer de grup i en la primera eliminatòria de la fase d’ascens ja s’havia desfet del Castilla. Esperava el Barbastro. En la seva presentació deixà les coses molt clares. Les seves idees, la línia, el mètode... “Sento que no us fallaré. Crec en la cultura del treball diari, en l’esforç i en el compromís... i també en el talent”, va dir, per afegir que “permetré que un jugador no l’encerti, però no que no s’esforci. No toleraré que un futbolista es posi per davant del grup”. I quant a la filosofia va fer desaparèixer tots els dubtes que podien existir: Sóc un fan absolut del futbol d’atac”. Tenia molt clar que el vestidor seria una pinya perquè “un, per si sol, no pot fer res. Junts, tots som més forts, fins i tot més del que en realitat som”. No va tenir cap objecció en deixar fora Ronaldinho, Deco i Eto’o del seu projecte, tot i que finalment el camerunès es va quedar: “Vull un vestidor fort, on tots se sentin importants”. El president Laporta, per part seva, va dir que “amb el Pep saps que te la pots jugar”. Se la va jugar (només tenia un any d’experiència.. a Tercera) i va guanyar...

www.fcbarcelona.cat   18-06-2015

El FC Barcelona va conquerir el seu 19è títol de Copa derrotant l’Sporting de Gijón en la final disputada al Vicente Calderón (3-1). L’equip, amb fam de títols, va mobilitzar 30.000 seguidors, que van veure com els homes d’Helenio Herrera feien realitat els seus somnis. El Barça va marcar un gol psicològic just abans del descans, al minut 44, obra de Quini. Un davanter que va havia defensat durant molts anys la samarreta del quadre asturià.

Però només sortir dels vestidors, l’Sporting va respondre amb una diana igualment psicològica (Maceda, minut 49). El partit tornava a estar empatat, però el Barça va prémer l’accelerador i novament Quini (min 58) va tornar a avançar el conjunt barcelonista. A partir d’aquell moment, l’equip d’Helenio Herrera va disposar-se a rematar la final i no va trigar gaire en fer-ho, ja que al cap de vuit minuts Esteban va fer pujar el definitiu 3-1 al marcador. El Barça necessitava guanyar sí o sí aquella final de Copa, sinó es quedaria fora de les competicions europees, i van saber fer els deures. Més tard del que hauria d’haver estat, però al cap i a la fi l’objectiu s’havia complert.

L’eufòria es va escampar pel vestidor culer, i després del partit el tècnic Helenio Herrera va reconèixer que “és el millor comiat de la banqueta que hagués pogut somiar”. També va aprofitar per ironitzar: “Tothom ho ha pogut veure, ha estat una millor final que la de París entre el Liverpool i el Reial Madrid. El nostre ha estat un gran partit i una gran victòria”.

El ‘Mag’ va afegir que “tots els jugadors han donat una lliçó d’amor propi, però m’agradaria destacar Esteban, sens dubte el millor de tots els que han jugat avui. Ha ofert un recital de futbol modern, amb rapidesa, velocitat, habilitat... tot combinat. En fi, com es juga avui a futbol. Us havia promès un títol i aquí el teniu. La Lliga no va poder ser, però sí la Copa, que la dedico a l’afició perquè s’ho mereix”.

En aquella final, el primer equip del FC Barcelona va estar format per Artola; Ramos, Alexanco, Olmo; Zuviría Schuster; Estella, Martínez, Simonsen, Quini i Esteban.

www.fcbarcelona.cat   19-06-2015

Dos grans jugadors del FC Barcelona van rebre un càlid i emotiu homenatge a Les Corts davant el Sants, equip que el quadre barcelonista va superar per 5-2. Ramon Bruguera, porter, sempre va demostrar molt bones qualitats, però la presència de Zamora, primer, i de Platko, després, li va tancar les portes de la titularitat. Francesc Vinyals, extrem, va destacar sempre pel seu joc fàcil i per la seva velocitat. Per la seva poca alçada era conegut popularment com a ‘Vinyalets’. Tant l’un com l’altre, que van participar en un primer partit entre veterans i reserves del FC Barcelona, van agrair que el públic s’hagués bolcat amb ells i poder recordar sempre la jornada que acabaven de viure: “Restarà sempre inesborrable amb nosaltres”, van confessar. El Barça va saber acomiadar com es mereixien aquests dos futbolistes que tantes tardes de glòria van donar a l’Entitat.

www.fcbarcelona.cat   20-06-2015

Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el FC Barcelona va marxar cap a Mèxic el 18 de maig de 1937. La intenció era fer una gira per recaptar fons que l’ajudessin a sobreviure als difícils temps que vivien, quan les competicions esportives pràcticament havien desaparegut i era impossible sostenir un equip professional. El dirigent Rossend Calvet, secretari general del Club, va ser l’ànima d’aquesta gira per Mèxic i els Estats Units que va mantenir l’equip fora de Catalunya fins al 7 d’octubre, data en què no van tornar tots els expedicionaris, ja que alguns, veient com anaven les coses per Espanya, es van quedar a Mèxic o a França, on va arribar l’equip en vaixell després d’abandonar el continent americà.

Fins a finals d’agost, el Barça va disputar un total de deu partits en terres mexicanes, i el seu primer rival va ser l’América (2-0). Al mes de setembre van jugar-ne quatre més als Estats Units. D’aquesta manera el Club va aconseguir mantenir en actiu el seu primer equip uns mesos més, i uns diners que serien molt importants quan es va acabar la guerra. És clar que els franquistes van prendre nota del significat simbòlic de la gira, ja que el Barça apareixia com una mena d’ambaixador esportiu de la República, i el 1939 va passar comptes amb jugadors i empleats que no havien aprofitat la gira per passar-se al bàndol franquista.