- Missatges: 1021
Cosmo-Barça
09 Abr 2015 00:25 #402
per Sancho (Associat/da)
El Barça escombrà a l’equip “merengue” en una tarda pletòrica de bon futbol i encert en els darrers metres. El duel, corresponent a la 21ª jornada (faltant-ne cinc pel final) de la Lliga 1944-45, enfrontà al primer i segon classificat. S’hi jugaven molt, i fou el quadre català qui acabà donant una passa de gegant per a poder cantar l’alirón. La primera part acabà amb avantatge mínim pels homes de Pepe Samitier, però en la segona arribà el festival d’un Barça que acabà atropellant. Van marcar César (2), Bravo, Escolà i Gonzalvo III. El tècnic, tot i l’eufòria que es va desfermar, optà per la prudència: Diré, únicament, que estic orgullós de com s’han comportat els jugadors aquesta tarda. L’equip està magnífic de forma i cadascú rendeix físicament com cal en el camp”. Van jugar: Quique, Elias, Benito, Calvet, Sans, Gonzalvo II; Valle, Escolà, César, Gonzalvo III i Bravo. José Luís Las Plazas en la crònica apareguda en El Mundo Deportivo, comentà que “va ser, senzillament, el Barcelona que la gent que sent el futbol i el viu a prop estava esperant; va ser l’equip que surt a guanyar i que ho aconsegueix en una superació de totes les seves línies. Múltiples i molt grans èxits ha tingut l’onze blaugrana en el decurs del seu historial, però cert que no en recordo molts, en cinc llustres de veure triomfs barcelonistes, que puguin igualar en lluïment l’aconseguit ahir a la tarda pels nois que vesteixen el maillot grana i blau damunt de la cuidada gespa de Les Corts”.
25 de Març del 1945 : Fa 70 anys Golejada al Madrid a Les Corts (5-0)
www.blaugranas.com
25-03-2015
El Barça escombrà a l’equip “merengue” en una tarda pletòrica de bon futbol i encert en els darrers metres”
El Barça escombrà a l’equip “merengue” en una tarda pletòrica de bon futbol i encert en els darrers metres. El duel, corresponent a la 21ª jornada (faltant-ne cinc pel final) de la Lliga 1944-45, enfrontà al primer i segon classificat. S’hi jugaven molt, i fou el quadre català qui acabà donant una passa de gegant per a poder cantar l’alirón. La primera part acabà amb avantatge mínim pels homes de Pepe Samitier, però en la segona arribà el festival d’un Barça que acabà atropellant. Van marcar César (2), Bravo, Escolà i Gonzalvo III. El tècnic, tot i l’eufòria que es va desfermar, optà per la prudència: Diré, únicament, que estic orgullós de com s’han comportat els jugadors aquesta tarda. L’equip està magnífic de forma i cadascú rendeix físicament com cal en el camp”. Van jugar: Quique, Elias, Benito, Calvet, Sans, Gonzalvo II; Valle, Escolà, César, Gonzalvo III i Bravo. José Luís Las Plazas en la crònica apareguda en El Mundo Deportivo, comentà que “va ser, senzillament, el Barcelona que la gent que sent el futbol i el viu a prop estava esperant; va ser l’equip que surt a guanyar i que ho aconsegueix en una superació de totes les seves línies. Múltiples i molt grans èxits ha tingut l’onze blaugrana en el decurs del seu historial, però cert que no en recordo molts, en cinc llustres de veure triomfs barcelonistes, que puguin igualar en lluïment l’aconseguit ahir a la tarda pels nois que vesteixen el maillot grana i blau damunt de la cuidada gespa de Les Corts”.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
09 Abr 2015 00:30 #403
per Sancho (Associat/da)
26 de Març del 1981, Fa 34 anys : Benvingut, Quini!
www.blaugranas.com
26-03-2015
Encara amb barba i poques hores després d‘haver estat alliberat, el davanter del FC Barcelona s’exercità com qualsevol altre dia”
Damunt la gespa del Camp Nou es va viure una de les matinals més emotives de la història amb el retorn a la feina d’Enrique Castro Quini. Encara amb barba i poques hores després d‘haver estat alliberat, el davanter del FC Barcelona s’exercità com qualsevol altre dia. Fou rebut amb un emotiu missatge a la pissarra del vestuari: “Benvingut a casa Quini, amb l’estimació de tots”. Després, quan saltà al camp, portant el sac de pilotes per a dur a terme la sessió preparatòria, va rebre una ovació per part del miler d’aficionats que es van apropar a veure’l i donar-li ànims i per part dels representants de la premsa. Quini, sense forçar, jugà el partidet i marcà dos gols. Després s’afaità la barba i va donar una roda de premsa a la tarda, al costat del president Núñez i altres directius, en la qual explicà com el van segrestar. El davanter el FC Barcelona va fer front a la cita amb gran enteresa, explicant-ne detalls, amb valentia i una gran serenitat. Va reconèixer que van ser setmanes inacabables, que ocupava el temps llegint, tot i la poca llum que hi havia en l’habitacle, en fer exercicis físics ja que hi havia molta humitat... I que gairebé no podia dormir. “Recordo també que vaig pensar en el suïcidi, fins i tot”, va admetre. I també va perdonar als seus segrestadors: “Em van tractar bé i no els recrimino res en aquest aspecte. L’únic que em va doldre és haver estat en aquella cova sense espai i menjant solament entrepans”. Quant a la seva immediatesa en tornar a la feina, digué: “Ho necessitava”.
26 de Març del 1981, Fa 34 anys : Benvingut, Quini!
Encara amb barba i poques hores després d‘haver estat alliberat, el davanter del FC Barcelona s’exercità com qualsevol altre dia”
Damunt la gespa del Camp Nou es va viure una de les matinals més emotives de la història amb el retorn a la feina d’Enrique Castro Quini. Encara amb barba i poques hores després d‘haver estat alliberat, el davanter del FC Barcelona s’exercità com qualsevol altre dia. Fou rebut amb un emotiu missatge a la pissarra del vestuari: “Benvingut a casa Quini, amb l’estimació de tots”. Després, quan saltà al camp, portant el sac de pilotes per a dur a terme la sessió preparatòria, va rebre una ovació per part del miler d’aficionats que es van apropar a veure’l i donar-li ànims i per part dels representants de la premsa. Quini, sense forçar, jugà el partidet i marcà dos gols. Després s’afaità la barba i va donar una roda de premsa a la tarda, al costat del president Núñez i altres directius, en la qual explicà com el van segrestar. El davanter el FC Barcelona va fer front a la cita amb gran enteresa, explicant-ne detalls, amb valentia i una gran serenitat. Va reconèixer que van ser setmanes inacabables, que ocupava el temps llegint, tot i la poca llum que hi havia en l’habitacle, en fer exercicis físics ja que hi havia molta humitat... I que gairebé no podia dormir. “Recordo també que vaig pensar en el suïcidi, fins i tot”, va admetre. I també va perdonar als seus segrestadors: “Em van tractar bé i no els recrimino res en aquest aspecte. L’únic que em va doldre és haver estat en aquella cova sense espai i menjant solament entrepans”. Quant a la seva immediatesa en tornar a la feina, digué: “Ho necessitava”.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
09 Abr 2015 00:35 - 09 Abr 2015 00:36 #404
per Sancho (Associat/da)
“Dos gols en la primera meitat, obra d’Eulogio Martínez i Evaristo, i un altre a la segona, a càrrec de Kocsi”
El Barça s’imposà 0-3 al Betis en la jornada 27 del campionat 1959-60. L’equip d’Helenio Herrera, d’aquesta manera, mantenia el liderat aconseguit la jornada anterior guanyant al Real Madrid en el Camp Nou i ja no l’abandonaria fins a cantar l’alirón. De Sevilla, al títol... Dos gols en la primera meitat, obra d’Eulogio Martínez i Evaristo, i un altre a la segona, a càrrec de Kocsis, donaren al Barça dos punts d’or que li van servir per a mantenir-se i consolidar-se al cap d’amunt de la taula. Amb la seguretat que tenia llavors el quadre de H.H. no hi va haver cap rival que pogués frenar al Barça, que mantenia la corona guanyada en l’exercici anterior. L’alineació estava composada per Ramallets; Olivella, Gensana, Gràcia; Vergés, Segarra; Coll, Kocsis, Eulogio, Martínez, Evaristo, Ribelles i Villaverde.
27 de Març del 1960 : Fa 55 anys De Sevilla al títol
www.blaugranas.com
27-03-2015“Dos gols en la primera meitat, obra d’Eulogio Martínez i Evaristo, i un altre a la segona, a càrrec de Kocsi”
El Barça s’imposà 0-3 al Betis en la jornada 27 del campionat 1959-60. L’equip d’Helenio Herrera, d’aquesta manera, mantenia el liderat aconseguit la jornada anterior guanyant al Real Madrid en el Camp Nou i ja no l’abandonaria fins a cantar l’alirón. De Sevilla, al títol... Dos gols en la primera meitat, obra d’Eulogio Martínez i Evaristo, i un altre a la segona, a càrrec de Kocsis, donaren al Barça dos punts d’or que li van servir per a mantenir-se i consolidar-se al cap d’amunt de la taula. Amb la seguretat que tenia llavors el quadre de H.H. no hi va haver cap rival que pogués frenar al Barça, que mantenia la corona guanyada en l’exercici anterior. L’alineació estava composada per Ramallets; Olivella, Gensana, Gràcia; Vergés, Segarra; Coll, Kocsis, Eulogio, Martínez, Evaristo, Ribelles i Villaverde.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
09 Abr 2015 00:38 #405
per Sancho (Associat/da)
Una multitud es va citar als terrenys on s’anava a alçar el nou camp del FC Barcelona. Per a l’Entitat era un dia que passaria a la història, ja que significava el primer pas cap a una modernitat que no podia esperar. Sota la presidència del governador civil Felipe Acedo Colunga, i amb la benedicció de l’arquebisbe de Barcelona Gregorio Modrego, es va col·locar la primera pedra davant 60.000 aficionats. Va ser un acte solemne en què no van faltar les tradicions del país (hi van actuar els Cors de Clavé) ni els discursos.
I, en aquest sentit, emotiu va ser el del president Miró-Sans. Va deixar, entre d’altres, missatges com “la pedra que hem enfonsat és la llavor que sembrem” i “hem posat el ciment més ferm, que és la presència de tots nosaltres, units en la santa germandat barcelonina, per tal que després junts, sense excepció de ningú, en fervent unitat, col·laborem amb els nostres mitjans materials a que aquest solar obert a tots els quadrants es converteixi en una impressionant estructura de ferro i ciment”.
28 de març del 1954: Primera pedra del Camp Nou
www.fcbarcelona.cat
28-03-2015
Acte de la col·locació de la primera pedra del Camp Nou / ARXIU FCB
Una multitud es va citar als terrenys on s’anava a alçar el nou camp del FC Barcelona. Per a l’Entitat era un dia que passaria a la història, ja que significava el primer pas cap a una modernitat que no podia esperar. Sota la presidència del governador civil Felipe Acedo Colunga, i amb la benedicció de l’arquebisbe de Barcelona Gregorio Modrego, es va col·locar la primera pedra davant 60.000 aficionats. Va ser un acte solemne en què no van faltar les tradicions del país (hi van actuar els Cors de Clavé) ni els discursos.
I, en aquest sentit, emotiu va ser el del president Miró-Sans. Va deixar, entre d’altres, missatges com “la pedra que hem enfonsat és la llavor que sembrem” i “hem posat el ciment més ferm, que és la presència de tots nosaltres, units en la santa germandat barcelonina, per tal que després junts, sense excepció de ningú, en fervent unitat, col·laborem amb els nostres mitjans materials a que aquest solar obert a tots els quadrants es converteixi en una impressionant estructura de ferro i ciment”.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
09 Abr 2015 00:45 #406
per Sancho (Associat/da)
Un devastador incendi l’estiu del 1986 havia assolat la muntanya. El FC Barcelona, una vegada més, va mostrar tota la seva sensibilitat vers un dels símbols de Catalunya i va acudir al seu crit de socors per l’estreta relació d’ambdues institucions. El 4 de febrer va començar la plantada dels 80.000 pins que corresponien a la zona assignada al Club. El 29 de març es culminava aquesta acció. Amb el president Núñez al capdavant, el barcelonisme va anar a plantar el darrer arbre de la seva zona.
L’abat Cassià Just va agrair la repoblació barcelonista (supervisada per un tècnic de la Generalitat) amb unes sentides paraules: “Gràcies en nom dels monjos, de l’Escolania i, m’atreveixo a dir, de tots el catalans. Que actes com aquest ens mouen a seguir en el camí dels nostres ideals i del nostre coratge per a lluitar i per a vèncer. Us exhorto a no ser mai rancuniosos i a ser sempre una família ben unida. Una vegada més, gràcies”.
La jornada va concloure amb un dinar de germanor al qual van assistir més de mil comensals (la inscripció es va haver de tancar quan es va arribar al límit de la capacitat del menjador del restaurant Montserrat). El barcelonisme s’havia mobilitzat per mostrar el seu costat més solidari. El Club va demostrar el seu compromís amb el país amb un acte carregat de simbolisme.
Per algun racó de casa encara guardo els dos "diplomes" de col·laboradors en aquesta repoblació, així com els tiquets del dinar. Es va viure un dia amb un gran ambient barcelonista ..Llavors ja, quan al final dels parlaments es cridava Visca el Barça i Visca Catalunya, alguns ja cridàvem: "Lliure"
29 de març del 1987: Repoblació a Montserrat
www.fcbarcelona.cat
29-03-2015
Un devastador incendi l’estiu del 1986 havia assolat la muntanya. El FC Barcelona, una vegada més, va mostrar tota la seva sensibilitat vers un dels símbols de Catalunya i va acudir al seu crit de socors per l’estreta relació d’ambdues institucions. El 4 de febrer va començar la plantada dels 80.000 pins que corresponien a la zona assignada al Club. El 29 de març es culminava aquesta acció. Amb el president Núñez al capdavant, el barcelonisme va anar a plantar el darrer arbre de la seva zona.
L’abat Cassià Just va agrair la repoblació barcelonista (supervisada per un tècnic de la Generalitat) amb unes sentides paraules: “Gràcies en nom dels monjos, de l’Escolania i, m’atreveixo a dir, de tots el catalans. Que actes com aquest ens mouen a seguir en el camí dels nostres ideals i del nostre coratge per a lluitar i per a vèncer. Us exhorto a no ser mai rancuniosos i a ser sempre una família ben unida. Una vegada més, gràcies”.
La jornada va concloure amb un dinar de germanor al qual van assistir més de mil comensals (la inscripció es va haver de tancar quan es va arribar al límit de la capacitat del menjador del restaurant Montserrat). El barcelonisme s’havia mobilitzat per mostrar el seu costat més solidari. El Club va demostrar el seu compromís amb el país amb un acte carregat de simbolisme.
Per algun racó de casa encara guardo els dos "diplomes" de col·laboradors en aquesta repoblació, així com els tiquets del dinar. Es va viure un dia amb un gran ambient barcelonista ..Llavors ja, quan al final dels parlaments es cridava Visca el Barça i Visca Catalunya, alguns ja cridàvem: "Lliure"
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
11 Abr 2015 23:38 #408
per Sancho (Associat/da)
La victòria a la Copa del Rei va significar el passaport europeu
Final de la Copa del Rei a Madrid entre el FC Barcelona i la Real Sociedad. Pel Barça és alguna cosa més que una final o un títol... És la clau, la única clau que pot obrir-li les portes a les competicions europees de la propera temporada, doncs ja havia caigut en la Copa de l’UEFA i en la Lliga ocupava la posició número 11 amb 28 punts, a 22 del líder, a falta vuit jornades. Amb tot això, l’equip de Luís Aragonés, posà els cinc sentits en la final i sorprengué per la seriositat amb que van jugar tots els components del conjunt. Van deixar els nervis a la caseta i van apel·lar al seu orgull i professionalitat per tal de treure endavant una final que era l’única taula de salvament on agafar-se.
Alexanko marcà l’únic gol del duel i així va explicar-ho Sport: “Pilota penjada per Calderé a l’àrea donostiarra, entra a rematar Urbano i l’esfèric queda mort als peus de Lineker, que dispara, refusa curt Arkonada i Alexanko, que seguia atentament la jugada, marca”. Els pocs aficionats que l’equip arrossegà a Madrid van celebrar la conquesta del capità, també els que van seguir les incidències per la petita pantalla. I també Luís, l’entrenador, que estava content pels seus jugadors. “Han demostrat que poden guanyar a qualsevol”.
30 de març de 1988: Títol balsàmic
www.fcbarcelona.cat
30-03-2015La victòria a la Copa del Rei va significar el passaport europeu
Celebració conjunta a la gespa del Camo Nou de la Copa del Rei de futbol i la Recopa de bàsquet / ARXIU FCB
Final de la Copa del Rei a Madrid entre el FC Barcelona i la Real Sociedad. Pel Barça és alguna cosa més que una final o un títol... És la clau, la única clau que pot obrir-li les portes a les competicions europees de la propera temporada, doncs ja havia caigut en la Copa de l’UEFA i en la Lliga ocupava la posició número 11 amb 28 punts, a 22 del líder, a falta vuit jornades. Amb tot això, l’equip de Luís Aragonés, posà els cinc sentits en la final i sorprengué per la seriositat amb que van jugar tots els components del conjunt. Van deixar els nervis a la caseta i van apel·lar al seu orgull i professionalitat per tal de treure endavant una final que era l’única taula de salvament on agafar-se.
Alexanko marcà l’únic gol del duel i així va explicar-ho Sport: “Pilota penjada per Calderé a l’àrea donostiarra, entra a rematar Urbano i l’esfèric queda mort als peus de Lineker, que dispara, refusa curt Arkonada i Alexanko, que seguia atentament la jugada, marca”. Els pocs aficionats que l’equip arrossegà a Madrid van celebrar la conquesta del capità, també els que van seguir les incidències per la petita pantalla. I també Luís, l’entrenador, que estava content pels seus jugadors. “Han demostrat que poden guanyar a qualsevol”.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
11 Abr 2015 23:43 #409
per Sancho (Associat/da)
Al Palau el Barça va assolir una gran remuntada
El Palau Blaugrana va acollir el partit de tornada de la final de la Copa Korac entre el FC Barcelona i l’Estudiantes. Va guanyar l’equip d’Aíto García Reneses (97-70), que així remuntava la derrota soferta en el primer partit a Madrid, després d’una jornada inoblidable, màgica i apoteòsica. El quadre barcelonista va trigar 17 minuts a igualar els 16 punts de renda que havia aconseguit el seu adversari, però quan va fer-ho ja res ni ningú va poder aturar-lo fins a la consecució del títol.
Els madrilenys, un cop superats, no van aguantar la pressió del Palau i es van enfonsar. “No ho veia utòpic, però remuntar era molt difícil, tot i que amb el suport del públic tot ha resultat més fàcil”, va comentar l’entrenador barcelonista al final. Els campions eren: Rodríguez, Esteller, Navarro, Alston, Fernández, Djordjevic, Gurovic, Dueñas i Rentzias. El Barça engreixava el seu palmarès europeu 12 anys després de la darrera conquesta, també la Copa Korac de 1987, guanyada davant el Limoges.
Un partit d'aquells en els quals penses que és impossible (16 punts havia de recuperar), però que amb un Palau al màxim tot és possible. Con dic sempre "El Palau de les grans ocasions"
31 de març del 1999: Campió de la Copa Korac
www.fcbarcelona.cat
31-03-2015Al Palau el Barça va assolir una gran remuntada
El Palau Blaugrana va acollir el partit de tornada de la final de la Copa Korac entre el FC Barcelona i l’Estudiantes. Va guanyar l’equip d’Aíto García Reneses (97-70), que així remuntava la derrota soferta en el primer partit a Madrid, després d’una jornada inoblidable, màgica i apoteòsica. El quadre barcelonista va trigar 17 minuts a igualar els 16 punts de renda que havia aconseguit el seu adversari, però quan va fer-ho ja res ni ningú va poder aturar-lo fins a la consecució del títol.
Els madrilenys, un cop superats, no van aguantar la pressió del Palau i es van enfonsar. “No ho veia utòpic, però remuntar era molt difícil, tot i que amb el suport del públic tot ha resultat més fàcil”, va comentar l’entrenador barcelonista al final. Els campions eren: Rodríguez, Esteller, Navarro, Alston, Fernández, Djordjevic, Gurovic, Dueñas i Rentzias. El Barça engreixava el seu palmarès europeu 12 anys després de la darrera conquesta, també la Copa Korac de 1987, guanyada davant el Limoges.
Un partit d'aquells en els quals penses que és impossible (16 punts havia de recuperar), però que amb un Palau al màxim tot és possible. Con dic sempre "El Palau de les grans ocasions"
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
11 Abr 2015 23:54 #410
per Sancho (Associat/da)
“La campanya entre el president i el candidat, Sixte Cambra, fou molt dura”
Eleccions a la presidència del FC Barcelona. Les primeres a que va fer front Josep Lluís Núñez per a continuar en el càrrec després del seu triomf el 1978. La campanya entre el president i el candidat, Sixte Cambra, fou molt dura. El barcelonisme va passar uns dies molt entretinguts, malgrat que la marxa de l’equip continués generant dubtes. Els comicis es van celebrar abans d’un Barça-Real Madrid (0-0) en que hi va debutar el paraguaià Julio César Romero. Núñez, en unes eleccions que van registrar rècord de participació, s’imposà amb comoditat a Cambra aconseguint el 58,27% dels vots (25.441). El seu oponent es quedà amb el 40.33% (17.609). Hi va haver 398 vots en blanc (0,91%) i 215 nuls (0,49%). Malgrat la derrota, Cambra desitjà “el millor” a l’entitat i Núñez, el guanyador, que s’assegurava la seva continuïtat fins el 1993, comentà que “ha guanyat el Barça”. Afegí que ara es tractava de “aconseguir la unitat del club per tal que segueixi creixent, essent encara més gran. No tinc cap rancúnia i seré generós amb aquell que no ho han estat amb mi”. I tenia molt clar, això sempre era així, que “el soci m’ha donat el seu vot per tal que el Barça segueixi mantenint la seva independència més absoluta” Les eleccions, no obstant, deixaven constància que el barcelonisme estava dividit.
1 de Abril del 1989 : Fa 26 anys Núñez guanya el pols a Cambra
www.blaugranas.com
“La campanya entre el president i el candidat, Sixte Cambra, fou molt dura”
Eleccions a la presidència del FC Barcelona. Les primeres a que va fer front Josep Lluís Núñez per a continuar en el càrrec després del seu triomf el 1978. La campanya entre el president i el candidat, Sixte Cambra, fou molt dura. El barcelonisme va passar uns dies molt entretinguts, malgrat que la marxa de l’equip continués generant dubtes. Els comicis es van celebrar abans d’un Barça-Real Madrid (0-0) en que hi va debutar el paraguaià Julio César Romero. Núñez, en unes eleccions que van registrar rècord de participació, s’imposà amb comoditat a Cambra aconseguint el 58,27% dels vots (25.441). El seu oponent es quedà amb el 40.33% (17.609). Hi va haver 398 vots en blanc (0,91%) i 215 nuls (0,49%). Malgrat la derrota, Cambra desitjà “el millor” a l’entitat i Núñez, el guanyador, que s’assegurava la seva continuïtat fins el 1993, comentà que “ha guanyat el Barça”. Afegí que ara es tractava de “aconseguir la unitat del club per tal que segueixi creixent, essent encara més gran. No tinc cap rancúnia i seré generós amb aquell que no ho han estat amb mi”. I tenia molt clar, això sempre era així, que “el soci m’ha donat el seu vot per tal que el Barça segueixi mantenint la seva independència més absoluta” Les eleccions, no obstant, deixaven constància que el barcelonisme estava dividit.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
11 Abr 2015 23:57 #411
per Sancho (Associat/da)
El FC Barcelona fou distingit amb el Premi a l’Esperit de l’Esport en la Gal•la Laureus, celebrada en el Palau Sant Jordi. Recollí el guardó el president de l’entitat, Joan Laporta, de mans d’un dels gran i més reconeguts actors de Hollywood, Morgan Freeman. L’Acadèmia Laureus, integrada per 44 ex-esportistes d’elit i amb vocació humanitària, atorgà aquesta distinció al FC Barcelona per la seva innovadora iniciativa amb Unicef. “M’omple d’orgull”, digué Laporta quan va recollir el premi. De totes maneres, va ser com un premi de consolació, ja que el Barça havia aspirat al Millor Equip en aquell acte, guardó que es va concedit a la selecció italiana, campiona del món a Alemanya 2006.
2 de Abril del 2007 : El FC Barcelona fou distingit amb el Premi a l’Esperit de l’Esport en la Gal•la Laureus”
www.blaugranas.com
El FC Barcelona fou distingit amb el Premi a l’Esperit de l’Esport en la Gal•la Laureus, celebrada en el Palau Sant Jordi. Recollí el guardó el president de l’entitat, Joan Laporta, de mans d’un dels gran i més reconeguts actors de Hollywood, Morgan Freeman. L’Acadèmia Laureus, integrada per 44 ex-esportistes d’elit i amb vocació humanitària, atorgà aquesta distinció al FC Barcelona per la seva innovadora iniciativa amb Unicef. “M’omple d’orgull”, digué Laporta quan va recollir el premi. De totes maneres, va ser com un premi de consolació, ja que el Barça havia aspirat al Millor Equip en aquell acte, guardó que es va concedit a la selecció italiana, campiona del món a Alemanya 2006.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
12 Abr 2015 00:01 #412
per Sancho (Associat/da)
L’entrenador del FC Barcelona, Frank Rijkaard, va ser escollit per la Federació Internacional d’Història i Estadística de Futbol (IFFHS) com el millor entrenador de l’any 2006. Els seus mèrits, conquerir la Lliga i la Champions. Va rebre el trofeu a les instal·lacions del Camp Nou i va superar en l’elecció a José Mourinho (Chelsea) i a Juande Ramos (Sevilla) en una gala celebrada el 8 de gener a Salzburg, tot i que el lliurament del trofeu havia quedat ajornat fins al dia 3 d’abril.
L’entrenador holandès, poc amic del protagonisme, va voler compartir el premi amb el seu equip. Per tant, es va rodejar de tots els seus ajudants: Johan Neeskens, Eusebio Sacristán, Juan Carlos Unzué, Paco Seirul·lo i Albert Roca. “Treballem en conjunt”, va dir Rijkaard, per afegir: “És per això que dedico el premi als companys, al Club i a l’afició”. En representació del FC Barcelona va assistir a l’informal acte Marc Ingla, vicepresident de l’Entitat.
3 d’abril del 2007: Rijkaard, millor entrenador de la temporada 2005/2006
www.fcbarcelona.cat
3-04-2015
Rijkaard comparteix el trofeu amb el seu staff tècnic / ARXIU FCB
L’entrenador del FC Barcelona, Frank Rijkaard, va ser escollit per la Federació Internacional d’Història i Estadística de Futbol (IFFHS) com el millor entrenador de l’any 2006. Els seus mèrits, conquerir la Lliga i la Champions. Va rebre el trofeu a les instal·lacions del Camp Nou i va superar en l’elecció a José Mourinho (Chelsea) i a Juande Ramos (Sevilla) en una gala celebrada el 8 de gener a Salzburg, tot i que el lliurament del trofeu havia quedat ajornat fins al dia 3 d’abril.
L’entrenador holandès, poc amic del protagonisme, va voler compartir el premi amb el seu equip. Per tant, es va rodejar de tots els seus ajudants: Johan Neeskens, Eusebio Sacristán, Juan Carlos Unzué, Paco Seirul·lo i Albert Roca. “Treballem en conjunt”, va dir Rijkaard, per afegir: “És per això que dedico el premi als companys, al Club i a l’afició”. En representació del FC Barcelona va assistir a l’informal acte Marc Ingla, vicepresident de l’Entitat.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
12 Abr 2015 00:03 #413
per Sancho (Associat/da)
A la final es va produir el comiat de Valero Rivera i Enric Masip
L’equip d’handbol del FC Barcelona es va adjudicar la Copa del Rei derrotant a la final el Ciudad Real, vigent campió, per 27-25 a Pamplona. L’equip va patir per tornar a guanyar una competició que li era esquívola des de la temporada 1999/2000. Va ser la millor manera d’acomiadar dues de les peces clau de l’anomenat Dream Team d’handbol, Valero Rivera i Enric Masip, que deien adéu després de molts anys integrats a la secció. Ambdós, a més de somniar amb un adéu així, també se’l mereixien. Valero va comentar al final: “Aquest títol el gaudeixo com si fos la primera Copa d’Europa. Sóc molt feliç i vull agrair als jugadors que he tingut al llarg dels darrers 20 anys la seva feina i dedicació; també a l’afició, que m’ha donat forces en tot moment”.
Masip, per part seva, també estava emocionat. Havia jugat poc, però suficient per ajudar l’equip fins arribar a una victòria molt dolça. “S’ha de lloar l’esforç de l’equip”, va dir, i va afegir: “Ha estat, sens dubte, un dels títols més especials”. Els campions van ser Barrufet, Ohlander, O’Callaghan, Fernández, Franzen, Nagy, Ortega, Skrbic, Solberg, Xepkhin, Hernández i Masip. Per poder arribar a la final i guanyar-la el Barça va deixar a la cuneta el Caja España Ademar a quarts (30-26) i el Teucro a semifinals (26-22). Va ser el títol número 70 de l’era Valero, el quart de la temporada després de la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i la Lliga dels Pirineus.
4 d’abril del 2004: Una nova Copa del Rei d’handbol
www.fcbarcelona.cat
4-4-2015A la final es va produir el comiat de Valero Rivera i Enric Masip
La plantilla del Barça d'handbol celebra la Copa del Rei / ARXIU FCB
L’equip d’handbol del FC Barcelona es va adjudicar la Copa del Rei derrotant a la final el Ciudad Real, vigent campió, per 27-25 a Pamplona. L’equip va patir per tornar a guanyar una competició que li era esquívola des de la temporada 1999/2000. Va ser la millor manera d’acomiadar dues de les peces clau de l’anomenat Dream Team d’handbol, Valero Rivera i Enric Masip, que deien adéu després de molts anys integrats a la secció. Ambdós, a més de somniar amb un adéu així, també se’l mereixien. Valero va comentar al final: “Aquest títol el gaudeixo com si fos la primera Copa d’Europa. Sóc molt feliç i vull agrair als jugadors que he tingut al llarg dels darrers 20 anys la seva feina i dedicació; també a l’afició, que m’ha donat forces en tot moment”.
Masip, per part seva, també estava emocionat. Havia jugat poc, però suficient per ajudar l’equip fins arribar a una victòria molt dolça. “S’ha de lloar l’esforç de l’equip”, va dir, i va afegir: “Ha estat, sens dubte, un dels títols més especials”. Els campions van ser Barrufet, Ohlander, O’Callaghan, Fernández, Franzen, Nagy, Ortega, Skrbic, Solberg, Xepkhin, Hernández i Masip. Per poder arribar a la final i guanyar-la el Barça va deixar a la cuneta el Caja España Ademar a quarts (30-26) i el Teucro a semifinals (26-22). Va ser el títol número 70 de l’era Valero, el quart de la temporada després de la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i la Lliga dels Pirineus.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
12 Abr 2015 00:09 #414
per Sancho (Associat/da)
Un títol que va salvar una temporada irregular
S’esperava molt de la segona temporada de Johan Cruyff a la banqueta. Després d’un any d’adaptació en què es va guanyar la Recopa d’Europa el 1989, ara aspiraven a conquerir la Lliga per tornar a la Copa d’Europa. Però no va poder ser... El Barça va salvar la temporada i l’holandès, el seu cap, en conquerir la Copa del Rei a València (escenari escollit per sorteig) i contra el Reial Madrid (2-0). Va ser una final molt disputada que no es va resoldre fins força entrada la segona meitat. Amor, després d’una assistència de Begiristain, va inaugurar el marcador. I ja en temps afegit, Julio Salinas va anotar el segon, desfermant l’eufòria entre l’afició barcelonista. El Flaco va jugar amb Zubizarreta; Aloísio (Serna, min 27), Koeman, Alexanco; Amor (Soler, min 70); Eusebio, Bakero, Roberto; Salinas, Laudrup i Begiristain.
A la banqueta es van quedar Unzué (porter), Valverde i López Rekarte. Uns vint mil barcelonistes van acompanyar l’equip fins a la capital del Túria, on van poder celebrar la gran victòria, de la mateixa manera que es va viure a Barcelona. La derrota no va caure gens bé als madridistes, especialment al lateral Chendo, que al final del duel va manifestar: “Hem jugat una final contra un equip estranger i l’hem perdut. El que em molesta és que la Copa del Rei l’ofereixin a uns que no se senten espanyols”. Hores després el jugador convocava una roda de premsa per matisar les seves paraules. A Barcelona, la festa era total.
No hase falta desir nada más
5 d’abril del 1990: Campions de la Copa del Rei
www.fcbarcelona.cat
5-4-2015Un títol que va salvar una temporada irregular
S’esperava molt de la segona temporada de Johan Cruyff a la banqueta. Després d’un any d’adaptació en què es va guanyar la Recopa d’Europa el 1989, ara aspiraven a conquerir la Lliga per tornar a la Copa d’Europa. Però no va poder ser... El Barça va salvar la temporada i l’holandès, el seu cap, en conquerir la Copa del Rei a València (escenari escollit per sorteig) i contra el Reial Madrid (2-0). Va ser una final molt disputada que no es va resoldre fins força entrada la segona meitat. Amor, després d’una assistència de Begiristain, va inaugurar el marcador. I ja en temps afegit, Julio Salinas va anotar el segon, desfermant l’eufòria entre l’afició barcelonista. El Flaco va jugar amb Zubizarreta; Aloísio (Serna, min 27), Koeman, Alexanco; Amor (Soler, min 70); Eusebio, Bakero, Roberto; Salinas, Laudrup i Begiristain.
A la banqueta es van quedar Unzué (porter), Valverde i López Rekarte. Uns vint mil barcelonistes van acompanyar l’equip fins a la capital del Túria, on van poder celebrar la gran victòria, de la mateixa manera que es va viure a Barcelona. La derrota no va caure gens bé als madridistes, especialment al lateral Chendo, que al final del duel va manifestar: “Hem jugat una final contra un equip estranger i l’hem perdut. El que em molesta és que la Copa del Rei l’ofereixin a uns que no se senten espanyols”. Hores després el jugador convocava una roda de premsa per matisar les seves paraules. A Barcelona, la festa era total.
No hase falta desir nada más
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
12 Abr 2015 00:28 #415
per Sancho (Associat/da)
La mort de l’uruguaià va ser molt sentida pel barcelonisme
“La muerte está agazapada siempre, aunque procuremos ignorarla. De ahí, el mazazo brutal, terrible que ha representado la escueta nota que nuestro informador nos comunicó poco después de las cuatro de la tarde desde la Clínica de la Cruz Roja: Benítez ha muerto”. Amb aquestes sentides paraules Juan José Castillo, a ‘El Mundo Deportivo’, començava el, segurament, més trist dels articles que va escriure al llarg de la seva etapa professional. Si, el lateral dret del FC Barcelona, l’uruguaià Julio César Benítez, de 27 anys, havia mort el dissabte 6 d’abril a causa d’una fulminant gangrena gasosa. Havia ingressat aquell matí mateix al centre mèdic, però ja no van poder salvar-lo.
Tot això va succeir la vigília d’un Barça-Madrid de Lliga que es va suspendre per tal que el barcelonisme pogués acomiadar-se del qui era el seu ídol, pel coratge i la voluntat que demostrava en totes les accions sobre el terreny de joc. Des de les 10 del matí de diumenge fins a les 3 de la tarda de dilluns uns 150.000 aficionats van passar per la capella ardent instal·lada a la Llotja Presidencial per retre un darrer i emotiu tribut d’admiració al ‘charrúa’, el noble jugador del Barça. El dimarts 9 es va jugar el Clàssic i es va guardar un minut de silenci en memòria de Benítez. Els jugadors barcelonistes van lluir braçalets negres en un partit que va acabar amb empat a un.
Un dels primers records clars. Em va impacta molt veure tota aquella quantitat de gent, fent cua, llargues cues fent esses a l'esplanada de tribuna. No sabria dir exactament quanta estona vam estar esperant a la cua, però si que va ser molta. Dolor, sorpresa. La mort d'algú jove i esportista sempre ho comporta. Tot això barrejat amb una certa incredulitat que una intoxicació de musclos fos la causa d'aquesta mort. Anys més tard es tornava a parlar molt del tema, ja que amb l'arribada d'un altre uruguaià,Amarillo, aquest va anar a visitar la tomba de Benitez (al cementiri de Les Corts) i deia que li parlava i li deia que havia estat enverinat . Això mateix va dir la dona de Benitez quan als 38 anys de la seva mort va ser entrevistada per Enric Bañeres per a La Vanguardia. tot i afegint que mai havia arribat a menjar els musclos que es va dir li produiren la mort.
La veritat no la sabrem mai, però la teoria de la conspiració la vaig escoltar jo mateix a la cua de tribuna per donar l'últim adéu a Benitez. DEP
6 d’abril del 1968: Benítez que estàs al cel...
www.fcbarcelona.cat
6-4-2015La mort de l’uruguaià va ser molt sentida pel barcelonisme
Benítez, durant un partit amb la samarreta del Barça / ARXIU FCB
“La muerte está agazapada siempre, aunque procuremos ignorarla. De ahí, el mazazo brutal, terrible que ha representado la escueta nota que nuestro informador nos comunicó poco después de las cuatro de la tarde desde la Clínica de la Cruz Roja: Benítez ha muerto”. Amb aquestes sentides paraules Juan José Castillo, a ‘El Mundo Deportivo’, començava el, segurament, més trist dels articles que va escriure al llarg de la seva etapa professional. Si, el lateral dret del FC Barcelona, l’uruguaià Julio César Benítez, de 27 anys, havia mort el dissabte 6 d’abril a causa d’una fulminant gangrena gasosa. Havia ingressat aquell matí mateix al centre mèdic, però ja no van poder salvar-lo.
Tot això va succeir la vigília d’un Barça-Madrid de Lliga que es va suspendre per tal que el barcelonisme pogués acomiadar-se del qui era el seu ídol, pel coratge i la voluntat que demostrava en totes les accions sobre el terreny de joc. Des de les 10 del matí de diumenge fins a les 3 de la tarda de dilluns uns 150.000 aficionats van passar per la capella ardent instal·lada a la Llotja Presidencial per retre un darrer i emotiu tribut d’admiració al ‘charrúa’, el noble jugador del Barça. El dimarts 9 es va jugar el Clàssic i es va guardar un minut de silenci en memòria de Benítez. Els jugadors barcelonistes van lluir braçalets negres en un partit que va acabar amb empat a un.
Un dels primers records clars. Em va impacta molt veure tota aquella quantitat de gent, fent cua, llargues cues fent esses a l'esplanada de tribuna. No sabria dir exactament quanta estona vam estar esperant a la cua, però si que va ser molta. Dolor, sorpresa. La mort d'algú jove i esportista sempre ho comporta. Tot això barrejat amb una certa incredulitat que una intoxicació de musclos fos la causa d'aquesta mort. Anys més tard es tornava a parlar molt del tema, ja que amb l'arribada d'un altre uruguaià,Amarillo, aquest va anar a visitar la tomba de Benitez (al cementiri de Les Corts) i deia que li parlava i li deia que havia estat enverinat . Això mateix va dir la dona de Benitez quan als 38 anys de la seva mort va ser entrevistada per Enric Bañeres per a La Vanguardia. tot i afegint que mai havia arribat a menjar els musclos que es va dir li produiren la mort.
La veritat no la sabrem mai, però la teoria de la conspiració la vaig escoltar jo mateix a la cua de tribuna per donar l'últim adéu a Benitez. DEP
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
13 Abr 2015 21:38 #416
per Sancho (Associat/da)
El Barça de Michels guanya el títol a manca de cinc jornades
Havia plogut molt entre el darrer ‘alirón’ i el que va cantar el Barça El Molinón, on havia guanyat l’Sporting de Gijón per 2-4. Catorze anys per, novament, assaborir la mel del triomf... Massa temps. Per aquesta raó haver conquerit la Lliga 1973/1974 és una de les fites més recordades a la història de l’Entitat, ja que es va aconseguir després d’un inici desastrós, practicant un futbol vistós i de gran qualitat. I passant per Madrid a la velocitat de la llum: 0-5...A la jornada 29, a falta de cinc, es va proclamar campió el Barça de Michels, que va alinear en el partit decisiu, en el primer ‘match ball’ per aconseguir l’anhelat títol, Sadurní; Rifé, Torres, de la Cruz; Juan Carlos, Costas; Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil (Gallego, min 87) i Marcial.
El gols van ser obra de Rexach i Marcial, que es va apuntar un ‘hat-trick’ en 13 minuts. Al final del duel, com no podia ser d’altra manera, es va desbordar l’alegria, el vestuari del Barça va ser una festa. Agustí Montal, el president, assegurava: “Després de catorze anys, això és un gran premi a la labor de tots”. Un dels més emocionats va ser el peruà Hugo Cholo Sotil, que va resumir en dues paraules el sentir del moment quan va telefonar al seu país: “¡Mamita, campeonamos!”.
Catorze anys de passar gana,
catorze anys d'anar fent figa,
potser si que eren molt anys
catorze anys sense una lliga.
Això deien fa dos anys
els afeccionats culés
i ara diuen: potser haurem
d'esperar catorze anys més
Un, dos, tres, botifarra de pagès !
Quan la cosa no funciona
no ens ve pas de cent milions,
i com que la bossa sona
hem portat a Barcelona
les millors cuixes del món.
Si tot va millor que abans,
gastar duros no ens espanta,
ja ho diem els catalans
que pagant Sant Pere canta,
amb permís dels capellans.
La senyera ja voleia amb gran eufòria,
la tenora llença al vent son cant joiós,
recordant un gran moment de nostra història
celebrant un cinc a zero gloriós.
Sonaren cinc campanades
allà a la porta del sol
cinc cops plorà la Cibeles
Madrid estava de dol
pels carrers es comentava:
En Flandes se ha puesto el sol.
Un, dos, tres, botifarra de pagès !
I als culés de veritat
ja ens han fet gastar els bitllets,
comprant llibres, ninotets
pòsters, discos dedicats,
pintures i calçotets.
Mentre ragi la mamella
ens voldran fer fer el titella
i arribaran a inventar-se
desodorant per l'aixella
que porti els colors de Barça.
Cruyff, Cruyff, Cruyff...
Qual vulgar cor de granotes,
ensalcem les teves potes,
i cridem plens de moral:
L'any que ve no farem riure
Visca Catalunya lliure
Visca el Barça i en Montal.
Catalanistes desfogueu-vos
que ara es pot gracies al futbol,
crideu ben fort fins escanyar-vos
som i serem ... socis del Barça
tant si es vol com si no es vol !
tant si es vol com si no es vol !
7 d’abril del 1974: La Lliga 14 anys després...
www.fcbarcelona.cat
07-04-2015El Barça de Michels guanya el títol a manca de cinc jornades
Els jugadors en el moment de la celebració als vestidors / ARXIU FCB
Havia plogut molt entre el darrer ‘alirón’ i el que va cantar el Barça El Molinón, on havia guanyat l’Sporting de Gijón per 2-4. Catorze anys per, novament, assaborir la mel del triomf... Massa temps. Per aquesta raó haver conquerit la Lliga 1973/1974 és una de les fites més recordades a la història de l’Entitat, ja que es va aconseguir després d’un inici desastrós, practicant un futbol vistós i de gran qualitat. I passant per Madrid a la velocitat de la llum: 0-5...A la jornada 29, a falta de cinc, es va proclamar campió el Barça de Michels, que va alinear en el partit decisiu, en el primer ‘match ball’ per aconseguir l’anhelat títol, Sadurní; Rifé, Torres, de la Cruz; Juan Carlos, Costas; Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil (Gallego, min 87) i Marcial.
El gols van ser obra de Rexach i Marcial, que es va apuntar un ‘hat-trick’ en 13 minuts. Al final del duel, com no podia ser d’altra manera, es va desbordar l’alegria, el vestuari del Barça va ser una festa. Agustí Montal, el president, assegurava: “Després de catorze anys, això és un gran premi a la labor de tots”. Un dels més emocionats va ser el peruà Hugo Cholo Sotil, que va resumir en dues paraules el sentir del moment quan va telefonar al seu país: “¡Mamita, campeonamos!”.
Catorze anys de passar gana,
catorze anys d'anar fent figa,
potser si que eren molt anys
catorze anys sense una lliga.
Això deien fa dos anys
els afeccionats culés
i ara diuen: potser haurem
d'esperar catorze anys més
Un, dos, tres, botifarra de pagès !
Quan la cosa no funciona
no ens ve pas de cent milions,
i com que la bossa sona
hem portat a Barcelona
les millors cuixes del món.
Si tot va millor que abans,
gastar duros no ens espanta,
ja ho diem els catalans
que pagant Sant Pere canta,
amb permís dels capellans.
La senyera ja voleia amb gran eufòria,
la tenora llença al vent son cant joiós,
recordant un gran moment de nostra història
celebrant un cinc a zero gloriós.
Sonaren cinc campanades
allà a la porta del sol
cinc cops plorà la Cibeles
Madrid estava de dol
pels carrers es comentava:
En Flandes se ha puesto el sol.
Un, dos, tres, botifarra de pagès !
I als culés de veritat
ja ens han fet gastar els bitllets,
comprant llibres, ninotets
pòsters, discos dedicats,
pintures i calçotets.
Mentre ragi la mamella
ens voldran fer fer el titella
i arribaran a inventar-se
desodorant per l'aixella
que porti els colors de Barça.
Cruyff, Cruyff, Cruyff...
Qual vulgar cor de granotes,
ensalcem les teves potes,
i cridem plens de moral:
L'any que ve no farem riure
Visca Catalunya lliure
Visca el Barça i en Montal.
Catalanistes desfogueu-vos
que ara es pot gracies al futbol,
crideu ben fort fins escanyar-vos
som i serem ... socis del Barça
tant si es vol com si no es vol !
tant si es vol com si no es vol !
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
13 Abr 2015 21:43 #417
per Sancho (Associat/da)
El Barça va golejar en una gran nit al Camp Nou
El FC Barcelona de Pep Guardiola va derrotar per primera vegada el Bayern de Munic en competició oficial. Fins aleshores el balanç era d’un empat i tres derrotes. Tot i això, un Barça tocat per la vareta màgica del tècnic de Santpedor va fulminar l’equip bavarès i, en 45 minuts, va cancel·lar tots els comptes pendents. Messi, al minut 9; Eto’o, al 12; un altre cop Messi, al 38, i Henry, al 43, van arrasar l’equip de Klinsmann, que ja es va donar per eliminat en el partit d’anada dels quarts de final de la Champions League.
“És el final de la nostra trajectòria en aquesta competició”, va dir. I és que el Barça havia jugat de pel·lícula. El seu futbol, memorable. Un partit que va passar a la història per tot: l’ambient (93.219 espectadors al Camp Nou), la golejada, la possessió de la pilota que va tenir el Barça (del 65%) i la quantitat de rematades (19, de les quals 12 entre els tres pals). No es podia demanar més. Guardiola, que va ser expulsat al minut 20 per demanar un penal (amb 2-0 en el marcador) per empenta a Messi dins l’àrea, va celebrar “l’esforç dels jugadors”. Va afegir, sense grans eufòries: “Aquest és el camí, el millor que podem ensenyar a la gent”.
Un dels millors partits de futbol que recordo. La primera part és per emmarcar. Per veure-la una i altra vegada. Increible.
8 d’abril del 2009: Primera victòria davant el Bayern de Munic
www.fcbarcelona.cat
08-04-2015El Barça va golejar en una gran nit al Camp Nou
El FC Barcelona de Pep Guardiola va derrotar per primera vegada el Bayern de Munic en competició oficial. Fins aleshores el balanç era d’un empat i tres derrotes. Tot i això, un Barça tocat per la vareta màgica del tècnic de Santpedor va fulminar l’equip bavarès i, en 45 minuts, va cancel·lar tots els comptes pendents. Messi, al minut 9; Eto’o, al 12; un altre cop Messi, al 38, i Henry, al 43, van arrasar l’equip de Klinsmann, que ja es va donar per eliminat en el partit d’anada dels quarts de final de la Champions League.
“És el final de la nostra trajectòria en aquesta competició”, va dir. I és que el Barça havia jugat de pel·lícula. El seu futbol, memorable. Un partit que va passar a la història per tot: l’ambient (93.219 espectadors al Camp Nou), la golejada, la possessió de la pilota que va tenir el Barça (del 65%) i la quantitat de rematades (19, de les quals 12 entre els tres pals). No es podia demanar més. Guardiola, que va ser expulsat al minut 20 per demanar un penal (amb 2-0 en el marcador) per empenta a Messi dins l’àrea, va celebrar “l’esforç dels jugadors”. Va afegir, sense grans eufòries: “Aquest és el camí, el millor que podem ensenyar a la gent”.
Un dels millors partits de futbol que recordo. La primera part és per emmarcar. Per veure-la una i altra vegada. Increible.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
13 Abr 2015 21:46 #418
per Sancho (Associat/da)
Després del funeral per Benítez es va jugar el Clàssic entre Barça i Madrid, suspès per la mort del saguer uruguaià. Va ser, sense dubte, el partit de la màxima que menys intensitat va tenir, malgrat que era decisiu per al futur de la Lliga. El Barça hi arribava amb 34 punts, tres per sota del Reial Madrid, que en sumava 37. Un triomf, a la jornada 27, hauria posat el desenllaç del campionat força interessant, però el resultat final, empat a un, va deixar les coses tal com estaven. Van jugar Sadurní; Torres, Gallego, Eladio; Muller, Zabalza; Rifé, Zaldúa, Mendonça, Fusté i Rexach.
Es va avançar el Barça per mediació de Zaldúa als 12 minuts, però va empatar Pirri al 43. Juan Gich, gerent del FC Barcelona, va escriure unes ratlles en memòria de Benítez a ‘El Mundo Deportivo’, i les va acabar així: “Benítez reposa en un nicho que mira al Estadio. Casualmente, desde el mismo se contempla el voladizo de la tribuna. Hasta su última morada llega el resplandor de los focos, en los partidos nocturnos, como ayer con el Real Madrid. Y por la mañana, cuando el día se levanta, el sol le saluda. Benítez reposa para siempre en el cementerio de Les Corts, a la vera del Estadio. Montañas de flores quedaron depositadas al pie de su tumba. Flores que llegaron de España entera”.
9 d’abril del 1968: El Clàssic més emotiu
www.fcbarcelona.cat
9-4-2015
Un empat sota els efectes de la mort de Benítez
Zaldúa va ser l'autor del gol del Barça en l'empat contra el Reial Madrid / ARXIU FCB
Després del funeral per Benítez es va jugar el Clàssic entre Barça i Madrid, suspès per la mort del saguer uruguaià. Va ser, sense dubte, el partit de la màxima que menys intensitat va tenir, malgrat que era decisiu per al futur de la Lliga. El Barça hi arribava amb 34 punts, tres per sota del Reial Madrid, que en sumava 37. Un triomf, a la jornada 27, hauria posat el desenllaç del campionat força interessant, però el resultat final, empat a un, va deixar les coses tal com estaven. Van jugar Sadurní; Torres, Gallego, Eladio; Muller, Zabalza; Rifé, Zaldúa, Mendonça, Fusté i Rexach.
Es va avançar el Barça per mediació de Zaldúa als 12 minuts, però va empatar Pirri al 43. Juan Gich, gerent del FC Barcelona, va escriure unes ratlles en memòria de Benítez a ‘El Mundo Deportivo’, i les va acabar així: “Benítez reposa en un nicho que mira al Estadio. Casualmente, desde el mismo se contempla el voladizo de la tribuna. Hasta su última morada llega el resplandor de los focos, en los partidos nocturnos, como ayer con el Real Madrid. Y por la mañana, cuando el día se levanta, el sol le saluda. Benítez reposa para siempre en el cementerio de Les Corts, a la vera del Estadio. Montañas de flores quedaron depositadas al pie de su tumba. Flores que llegaron de España entera”.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
13 Abr 2015 21:49 #419
per Sancho (Associat/da)
El calendari va voler que el Barça visités Sarrià en la penúltima jornada de la Lliga 1959/1960, un camp en el qual no ho tindria gens fàcil si quan hi actués s’hi estigués jugant el seu futur a la competició. I es va arribar al penúltim capítol del campionat amb un derbi encès. El Barça dominava la taula amb 44 punts, els mateixos que el Reial Madrid, però en tenir millor ‘goal-average’ anava al davant, ja que en el particular també estaven empatats. El Barça necessitava guanyar al camp del seu rival ciutadà per rematar, la setmana següent, el títol al Camp Nou.
Nervis, molts nervis es van viure durant el partit. Massa. Circumstància que va provocar que l’espectacle destaqués per la seva absència, però no l’emoció, que va mantenir atents els aficionats fins al final. Un gol del paraguaià Eulogio Martínez al minut 81 va desfermar l’eufòria barcelonista. La Lliga continuava controlada. Helenio Herrera va admetre que als seus deixebles els van trair els nervis, i a diferència d’altres ocasions es va mostrar contingut amb les seves paraules: “Campions? D’això res. Falta jugar contra el Saragossa. I mai hi ha enemic petit”.
10 d’abril del 1960: La Lliga va passar per Sarrià
www.fcbarcelona.cat
10-04-2015
Eulogio Martínez en el moment del gol que va significar la victòria davant de l'Espanyol / SÁEZ GUERRERO
El calendari va voler que el Barça visités Sarrià en la penúltima jornada de la Lliga 1959/1960, un camp en el qual no ho tindria gens fàcil si quan hi actués s’hi estigués jugant el seu futur a la competició. I es va arribar al penúltim capítol del campionat amb un derbi encès. El Barça dominava la taula amb 44 punts, els mateixos que el Reial Madrid, però en tenir millor ‘goal-average’ anava al davant, ja que en el particular també estaven empatats. El Barça necessitava guanyar al camp del seu rival ciutadà per rematar, la setmana següent, el títol al Camp Nou.
Nervis, molts nervis es van viure durant el partit. Massa. Circumstància que va provocar que l’espectacle destaqués per la seva absència, però no l’emoció, que va mantenir atents els aficionats fins al final. Un gol del paraguaià Eulogio Martínez al minut 81 va desfermar l’eufòria barcelonista. La Lliga continuava controlada. Helenio Herrera va admetre que als seus deixebles els van trair els nervis, i a diferència d’altres ocasions es va mostrar contingut amb les seves paraules: “Campions? D’això res. Falta jugar contra el Saragossa. I mai hi ha enemic petit”.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
13 Abr 2015 21:52 #420
per Sancho (Associat/da)
El FC Barcelona dirigit per l’uruguaià Enrique Fernández, després de guanyar l’Athletic a Les Corts per 3-0, es va proclamar campió de Lliga per tercera vegada a la seva història. Va haver d’esgotar les 26 jornades per poder cantar l’aliró, ja que el València havia arribat a la penúltima data només un punt per sota (35-34). El Barça, amb Velasco; Elias, Curta; Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II; Basora, Seguer, César, Badenes i Valle, va sortir a totes i va resoldre el campionat en tan sols deu minuts, entre el 12 i el 22, quan Seguer, Badenes i Valle van deixar KO un Athletic que no hi va poder fer res davant la motivació, l’urpa i l’esperit mostrats pel Barça.
Fernández, al final del partit, era un home feliç: “Em sento orgullós dels meus jugadors. La seva disciplina i el seu desig de jugar i de merèixer la victòria han estat la clau dels triomfs que pas a pas s’han anat aconseguint. Espero assolir amb ells nous títols per al ja gloriós i històric Barcelona”. Al final, amb la derrota del València a Vigo (5-2), el Barça va acabar la lluita amb tres punts d’avantatge sobre el segon (37-34).
11 d’abril del 1948: Campions de Lliga
www.fcbarcelona.cat
11-04-2015
Un títol aconseguit a l’última jornada
Celebració del títol de Lliga de la temporada 1947/48 / BERT
El FC Barcelona dirigit per l’uruguaià Enrique Fernández, després de guanyar l’Athletic a Les Corts per 3-0, es va proclamar campió de Lliga per tercera vegada a la seva història. Va haver d’esgotar les 26 jornades per poder cantar l’aliró, ja que el València havia arribat a la penúltima data només un punt per sota (35-34). El Barça, amb Velasco; Elias, Curta; Gonzalvo III, Calvet, Gonzalvo II; Basora, Seguer, César, Badenes i Valle, va sortir a totes i va resoldre el campionat en tan sols deu minuts, entre el 12 i el 22, quan Seguer, Badenes i Valle van deixar KO un Athletic que no hi va poder fer res davant la motivació, l’urpa i l’esperit mostrats pel Barça.
Fernández, al final del partit, era un home feliç: “Em sento orgullós dels meus jugadors. La seva disciplina i el seu desig de jugar i de merèixer la victòria han estat la clau dels triomfs que pas a pas s’han anat aconseguint. Espero assolir amb ells nous títols per al ja gloriós i històric Barcelona”. Al final, amb la derrota del València a Vigo (5-2), el Barça va acabar la lluita amb tres punts d’avantatge sobre el segon (37-34).
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
