stone_apo
Hola, sóc l’Albert Plaza Ordoñez.
Tinc 39 anys, casat, una filla, de Barcelona.
Treballo com a consultor SAP amb una consultora informàtica.
Dins de les meves aficions hi ha escoltar música, veure pel.lícules i sèries i, com no, fer esport.
Com veureu, sóc un tio molt senzill.
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- No sóc de posar-me música quan faig esport, sigui de curta o llarga distància, però quan necessito algo de música per algun motiu em poso algo canyero, ja sigui rock o música dance, per acabar rebentat: The Final Countdown.
Per què corres?
- No ho se ben bé... És el que he vist fer a mon pare tota la vida quan la meva afició esportiva anava encaminada al futbol... Després de deixar el futbol vaig començar a córrer, perquè algo dins em deia que no podia estar parat, i corrent no necessites res: et poses unes sabatilles i al carrer.
Quan corro m’oblido de tot i això és un plus. Quanta més distància, més buit deixo el cap i això a mi personalment em va molt bé.
Evidentment, és bo per la salut i bla, bla, bla...
Tot i que fa molt temps que corres, pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- I tant! La meva primera cursa va ser la cursa que feien al Port Olímpic, que ja no es fa. Només la recordaran els veterans. Em va portar mon pare, ja que ell corria la distància normal. Jo no anava inicialment a córrer, però ja que estava allà vaig provar amb la cursa de nens... i vaig acabar rebentat. Devia tindre vuit anys, o sigui, que ja han passat uns quants.
El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Doncs, com mai he sigut dels de la marquitis, els meus somni - o millor dit, objectiu - només han estat veure fins on podia arribar, però no en termes de velocitat, sinò de distància... i en ello estamos... Gràcies a això, he pogut conéixer grans persones, com alguns que corren pel foro. Ells ja saben a qui em refereixo, perquè són amb els que tracto cada dia per privat... En el món de la marquitis també hi han grans persones, però estan molt flipats i em rebenten...
Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses; N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?
- Realment, d’anècdotes no tinc gaires, o crec que no en tinc, perquè ara no se m’ocurreix cap. Lo que sí que em mola són les paranoies que t’entren quan estàs sol per la muntanya. Portes vint hores corrent, i caminant, i saps que et queden encara unes quantes... És algo que aconsello a tothom...
Quina frase motivadora t’acompanya en els moments difícils.
- Les frases no motiven, al menys a mi. És una cosa que estem cansats de veure al punyetero facebook o al youtube, i és tot una p...a mentida: Where is the limit?
Ves a cagar, home!, o a un altre lloc que no diré ara...
Si no entrenes, no vas. És així de clar.
- Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- Doncs, cap. Només em poso la roba, les sabatilles, i a córrer. El cos mana: si em trobo bé, apreto més, i quan no puc, afluixo... Tot dins de les meves possibilitats de trotón...
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- La satisfacció d’assolir un repte és gran, sobretot si d’avançada vas amb el neguit de no saber si podràs fer-ho... És el que deia abans: veure fins on un mateix pot arribar. El que no m’agrada és la penya que tal com acaba ho posa al FB perquè tothom vagi a ensabonar-lo. Però bé... cadascú és com és..
Comentaris
