O'Neill

Hola! Em dic Yolanda.

Tinc 43 anys. Tinc parella i una nena maquíssima de 18 anys.

Vaig néixer a l'Hospitalet del Llobregat, però desde fa uns anyets visc a Ripollet.

Treballo de Vigilant de Seguretat.
Vaig començar els estudis d'Enginyeria Tècnica Naval Especialitzat en Màquines Navals.
Com que no la vaig acabar, però, continuo fent de "Vigi".

g.i.janes

 

Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista? 

- M'agrada tota mena de música. No sabria dir quin génere m'agrada més. Us sorprendria la música que escolto quan corro, pels ritmes tan tranquils que sonen. És clar, el meu córrer es molt tranquil. De totes maneres, em preparo la música al mp3 segons cregui que estaré d'ànims, i sempre poso estratègicament música que amb els primers acords em fan riure, m'aixequen l'ànim i fan que m'oblidi del patiment, de la calor o de la sed. "I'm Gonna Be (500 miles)", de The Proclaimers, ho fa perfectament.

Per què corres? 

- No ho sé, de vegades per estar sola amb mi mateixa, i d'altres per estar acompanyada, perquè tinc ganes de gaudir i d'altres de patir, perquè estic empipada o perquè em trobo en el millor moment de la meva vida. Les raons del per què ho faig no són el més important, el que compta és com em fa sentir després de fer-ho, la sensació de serenor, de felicitat, a vegades de sorpresa per les fites aconseguides i també per la sensació de força. Encara que no quedi bé dir-ho, m'agrada saber que soc difícil de derrotar. Bé, qualsevol ho pot fer tant en distància, com en desnivell o en temps, però no és aquest tipus de derrota a la que em refereixo, més aviat és en el terreny personal.


La teva primera cursa?

- Bombers de 2006. Estava molt nerviosa i morta de por. La meva parella va estar-se amb mi fins el mateix moment de la sortida, i si hagués estat possible, me l'hagués emportat amb mi tota la cursa, amb sabates i texans com anava. En acabar vaig quedar al.lucinada, pensava que era lo més gran que havia fet. Vaig córrer 10 kms sense parar, no m'ho podia creure. Ja m'havia enganxat.

Quines són les teves zones d’entrenament? Alguna anècdota? 

- Generalment vaig per Collserola, sortint desde Cerdanyola, i també per la llera del riu Ripoll, sempre per pista o corriols, mai per asfalt, però si per motius d'horaris no ho puc fer, vaig desde la feina fins Fabra i Puig, travessant tota Brcelona, uns 10 Kms, i allà agafo el bus. És curiós però trigo el mateix que anant en metro.
 D'anècdotes n'hi ha unes quantes, però em ve a la ment una de molt especial en que em van esbroncar de valent la meva familia. Hores d'ara, encara m'ho retreuen. Tinc una gossa, la Lluna (Pastor Aleman). Ara ja està molt velleta, però abans me l'emportava a córrer amb mi. Un dia vaig estar-me una bona estona corrent, més dels 10 km que feiem sempre. La tornada va ser agònica per ella, tant que ja no va poder pujar els 3 graons per arribar a casa. Es va tombar i ja no es va poder aixecar en dos dies. Literalment, vaig acabar amb ella. El problema es que li vaig donar una pastilla pel dolor, com que no podia portar-la a cap lloc i era de nit, vaig cercar que donar-li de la nostra farmaciola, però vaig errar de valent amb la dosi i li vaig petar l'estomac. Al final vam haver d'anar al hospital perquè em pensava que l'havia enverinat. Tothom em mirava malament a casa i jo mateixa no em podia mirar a la cara. Però la Lluna, amb l'estómac desfet i sense poder-se posar dreta, quan veia que em posava les sabatilles, plorava i s'arrossegava per poder venir amb mi. He acabat amb ella dos o tres cops més, però es que li agradaba molt sortir amb mi. Les darreres sortides amb ella van ser d'uns 5 quilòmetres d'escalfament, i la deixava a casa per poder continuar.

El teu somni com a corredora?

- Uf! Somniar per somniar, fem-ho a lo gran. Coses impossibles, si no no seria un somni, sino un repte. Per tant, seria una gran cursa, inaccessible per a mi, tant per distància com per desnivell, inclemències climatològiques, o despeses econòmiques per dur-ho a terme. Seria, per exemple, una "Badwater" anomenada també "la cursa a peu més dura del mon", un "Tor de Geants" o la "Marathon des sables", d'aquí cap amunt. Però ja dic que es un somni, totalment inaccessible per a mi.

Quina frase motivacional t’acompanya en els moments difícils.

- N'hi han moments veritablement durs durant la cursa. Sembla que el mon s'atura en un instant, deixant-te atrapada a una espiral de patiment i tortura que no s'acaba mai. En aquests moments mai em paro. Encara que no pugui, torno a donar un pas, i un altre, encara que sigui molt lentament, perquè cada pas que dono estic una mica més aprop d'arribar, i per tant, de que tot s'acabi. Aleshores, començo a pensar que la vida passa molt de pressa, en un instant estic patint i al següent estic estirada al sofà de casa intentant recrear i recordar tota la cursa, i intentant gaudir quan ja s'ha acabat, torno doncs a la cursa i al patiment i es quan veritablement començo a gaudir, gaudir del dolor de cames, de la calor sofocant o de l'abatiment en que estic immersa, i penso: "aixó també s'acabarà, gaudeix-ne ara que pots".

Manies? 

- Crec que no en tinc. A lo millor els altres sí que s'han adonat d'alguna. El que sí que m'he fixat es que un parell de setmanes abans d'un gran repte, deixo d'entrenar per mil i una excusa i començo a menjar de forma molt desordenada xocolata, ous ferrats, salses i greixos, total, que afronto els reptes sense estar entrenada i amb un parell o tres de kilos de més. Pot ser són els nervis o, senzillament, que estic morta de por.

Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?

- L'alegria es inmensa, però sempre ho miro amb sorpresa, no acabo d'entendre com soc capaç de fer certes coses. Gairebé no entreno, no per les distàncies que faig: he fet maratons sense entrenar i, fins i tot, la darrera Trailwalker vam decidir fer-la un mes abans, sense temps d'entrenar. Per tant, és alegria per haver lluitat a la cursa, però no satisfacció per veure els resultats d'un dur treball de mesos enrera. Això ho hauríem d'arreglar. 
Quan he fallat, si és per lesió, no hi ha res a fer. Segurament jo m'ho he buscat, perquè el cos sol avisar. Així que, resignació. Davant un repte no assolit penso a veure si era un repte massa gran per a mi. Si es així, sempre penso que hauré de tornar, però positivament, perquè això ho fem per gaudir. 

Quina cursa ha marcat un abans i un després a la teva vida atlética i/o personal?

- Sense cap mena de dubte, la Trailwalker del 2012. Atléticament parlant va ser un gran repte que mai a la vida hagués somiat fer: 100 kms, una distància inabastable per a mi. Em vaig deixar portar, vaig tancar els ulls i vaig deixar que fessin. El resultat va ser increïble. Em van demostrar que els límits no els posen els quilòmetres, sinó el cap, i que existeixen persones molt especials, capaços de donar-ho tot pel teu somni. Aquestes persones romandràn lligades a mi d'una forma molt especial, per sempre.

tw2

 

Comentaris