Zenon
Carme
- Vaig tenir el privilegi i el honor de coneixer i passar bones estones en el Guiera,fent la cerveçeta, sempre em va donar anims i em va ajudar a superar moltes coses. Jo no l'he vist malalt, el meu record és el del Zenon corrent, rient, feliç, i aquella sonrisa que enamorava. Fin i tot varem fer pel.licules junts, inclòs de poo, o la de Carrros de Fuego, els que em coneixen soposo que no ho han oblidat.
Jo per circumstàncies de la vida, vaig haver de marxar, i poc a poc amb vaig allunyar de una de les èpoques més felices de la meva vida .
T'he estimat i t'estimo. Ho sento molt, Maite. Que dir-te?, que ell sempre estarà amb tu, i amb tots nosaltres. Ens va donar molt. Era una gran persona i un gran esportista en tots els sentits.
Mai oblidaré el primer sopar a on es va idear el premi pastanaga. Com vas disfrutar! I el segon, el tercer... i molts més. Tu sempre hi seràs.
Zenon, on siguis, rep la més folta abraçada de la Carme.
Vicenç
- A Can mercader 2013, vaig sortir com acostumo optimista/irresponsable i al darrer kilòmetre anava minvant el meu ritme, a uns 300 m de l’arribada, veig en Zenon que és a punt d’atrapar-me. Cal aclarir que en Zenon i jo teníem ritmes semblants: ell acostumava a guanyar-me en curses de 10000 i jo a las maratons. Doncs l’amic Zenon em diu: “Tranquilo que no te esprinto”. I així ho va fer. Jo, en aquell moment, tenia un embolic al cap: agraïa el detall, però volia que guanyés ell. Era el mes just. I tot té una solució: vaig pensar: accelerem el ritme uns metres abans de l’arribada i, just abans de trepitjar la catifa de temps, em paro., i amb la inèrcia em guanyarà. Evidentment, no li vaig dir res, i va funcionar!. El somriure de tots dos al final no te preu.
Hyuste
- La TW de Madrid va ser la primera cursa on vaig arribar a fer 100 km. Mai ho hagués pensat. Em sento satisfet per diverses raons. En primer lloc, per poder formar part d’un equip amb uns autèntics cracks com són la Yolanda, el Gabi, i en Xeix, en segon lloc, pel Zenon, que acompanyant-los en un entrenament que feien des de Llagostera fins a S’Agarò em va motivar a fer algun dia una TW,
Antirco
- Podría poner infinidad de momentos pero estas dos las tengo grabadas a fuego
Maratón Barcelona 2009. El gran Zenon capitaneando la mega barqueta sub 3:30. No deja de sonreír y dar ánimos: ¡Si, amigo, lo conseguimos! Zenon aun mejor que yo, claro, como siempre.
Pero si me quedo con una será la Media de Sitges, ese mismo año con el transatlántico sub 1:35 capitaneado por Dani y ManoloM, donde Zenon también hizo un carrerón . En el km 18 sus palabras fueron: - "Estoy bien, me veo fuerte, ¡me voy para adelante!"
FerRun
- Vull compartir unes fotos que he trobat del 2012, d'un entrenament compartit que vam fer els Apocapoc Team i l'EsKaMot Vallesà preparant la Trailwalker d'aquell any. Des d'aquell ja llunyà 2012, ens han deixat dues grans persones com són la Teresa (3a) i en Zenón (un de cada equip). Malauradament el dia de les fotos la 3a no va poder participar a l'entrenament.
mario.cat
- No sé quin any era, però ja el coneixia de vista (aquell estrany fet de que tothom es fixava en ell...) encara que jo no estava associat a Corredors. Va ser a la cursa de la Festa Major de Terrassa. Arribava jo en mala forma, com sempre, i necessitava algú que fes de llebre per fer un temps digne.
Quan el vaig veure escalfant a la Rambla de Terrassa, vaig pensar: “Tate, enganxat al seu cul i aquest et durà a bon port.”
I així vaig fer. Van donar la sortida i jo enganxat a ell, sense adonar-se que m’estava fent de llebre. Va fer una feina molt bona sense saber-ho. Però vàrem arribar a meitat de cursa, al avituallament i quina va ser la meva sorpresa, que el bo del Zenón es va parar completament per agafar aigua i beure tranquil·lament. Total, que va deixar-me tirat a mitja cursa i vaig tenir que continuar tot solet.
Anys després, quan ja vaig associar-me, un dia, parlant amb ell, li vaig comentar el fet i es va fotre un fart de riure. Va dir-me que el tema del avituallament ho portava molt malament i que li costava molt córrer i beure aigua a la vegada i que havia moltes curses que es parava completament a beure l’aigua amb tota tranquil·litat.
Encara recordo aquell somriure que feia, conforme li anava explicant els fets.
Dani
- Moltes batalletes hem viscut tots amb ell. Jo en recordo una que exemplifica com era. Espluga de-no-se-quin-any, jo estava lesionat i em poso al km14 a animar una mica als companys. Molta calor, com sempre. Van passant tots, i veig de lluny al Zenon. No va gaire ràpid, va una mica baldat... I just, es para al costat meu, totalment fos. Ni m'ha vist. Li engego: - "¿Qué pasa Zenon, que ya has acabado?" Es sorprén, em mira, i es fot a riure! "¡Ostras Dani, qué sorpresa!" Aquest riure que li sortia de sèrie, natural, que inmediatament et convidava a somriure. I em diu: "Bueno, yo voy tirando". Em saluda amb la mà, li dic que no fa falta que esprinti, es gira, i torna a riure. Així era ell. En els mal moments, feia que la vida fos millor.
- Cursa per relleus de Mataró, a l'estiu del 2010. Els GPT volem fer diversos equips, crec que 6 o 7. Però que siguéssin el més equilibrats possible. Així, vam posar en una base de dades, el temps previst per nosaltres i el nostre matemàtic de guàrdia (oliveras) va crear un programa informàtic perquè fes els equips arribéssin en el mateix temps. El diferencial teòric seria de 30 segons o menys. Per tant, hi hauria molta emoció.
Però, és clar, un parell de corredors (Agus i Zenon) van arribar... contents. Crec que un dinar allargat, una copa de cava, dos, tres, quatre.... (o cinc) Venien el que es diu axispats. El pobre Agus va caminar a les primeres de canvi, deixant el seu equip sense opcions. En Zenon no podia parar de riure (més de l'habitual). Un li fotia la culpa a l'altre. En Zenon va complir. I tant! I no podia parar de riure quan l'Agus li explicava que havia caminat diversos cops. Quin parell!
- "Venga Agus no te enfades, y vamos a tomar un cava!"
- En Zenon va guanyar un munt d'anys el PREMI PASTANAGA AL CORREDOR MÉS ESPECIAL. S'ho mereixia, i a ell sempre li feia vergonya recollir-lo. I no hi havia un premi més merescut, la veritat.