mario.cat
Explica'ns el teu nick: per què mario.cat?
- No te cap misteri. El meu nom amb un toc de catalanitat. Fem País!
Quan vas començar a còrrer?
- Al col·legi, quan tenia 7 ó 8 anys. Hi havia un grup d’alumnes que ens agradava l’atletisme i ens quedàvem per les tardes després de les classes i amb l’assessorament d’un professor fèiem sortides pels camps que abans teníem a Ripollet. Els que hagueu fet la cursa de la Festa Major de Ripollet, els dos primer quilòmetres de la cursa, eren camps de vinyes i cereals, i arribaven fins a una pineda anomenada Els Pinetons. Doncs un parell de dies a la setmana fèiem tots els camins que creuaven aquells camps. Allà va començar la meva afició.
Després, quan vaig casar-me vaig deixar-ho una mica, sense oblidar-ho del tot, ja que anava sortint de tant en tant. Sortia a entrenar però no feia cap cursa ni tenia relació amb el món del atletisme popular.
Poc a poc i a mesura que vaig començar a disposar de més temps, vaig anar incrementant els entrenaments fins al dia d’avui.
Quines son les teves zones habituals d’entrenament?
- Principalment la llera del riu Ripoll des de casa fins a Sabadell, o fins a Montcada. És una pista de terra, sense cotxes i amb un bonic paisatge
Si tinc ganes de fer muntanya, vaig per Collserola que ho tinc molt a prop de casa també, i si tinc ganes de fer pla total, doncs faig un” Wela” o un “mono” des del pàrquing de la Mar Bella.
Per què CoRReDoRS.CaT?
- Doncs, no ho sé. Feia temps que veia samarretes de color pastanaga però no se m’havia passat pel cap associar-me. Però va arribar un moment que tenia que sortir dels entrenaments en solitari i una de les opcions que em va agradar va ser aquella de la samarreta pastanaga amb la senyera catalana al costat. Vaig associar-me però no vaig comprar-me la samarreta. Em feia vergonya anar a les fotos que es feien abans de les curses ja que no tenia samarreta i no coneixia a ningú.
Un bon dia, vaig treure’m la vergonya del damunt i vaig presentar-me a gent de l’associació. Els dos primers Correcats que vaig conèixer van ser el Jordi Mas i el Ramón Beltra a una cursa al Estadi Olímpic.
A partir d’allò, vaig comprar-me la samarreta pastanaga i ja va ser un no parar.
Li dec molt, moltíssim a Corredors.cat. Sense l’associació no hagués conegut gent tant maca i amb qui he fet unes molt bones amistats.
Quelcom més?
- No m’agradaría acabar aquesta entrevista sense anomenar a dos grans amics com són l’Albert Isidro, Grampy, i la Anna López, Sabadellenca, que el passat mes de setembre van ajudar-me a fer una de les travesses que tenia jo mitificada i creia que no estava al meu abast: la Matagalls-Montserrat. Gràcies a ells vaig poder fer realitat un somni.
La crònica d’aquella travessa, va ser, com el company profe va anomenar, una tragèdia grega amb èpica inclosa. Gràcies companys.
