Entrevistem... Anna_cleta
Em dic Anna i tinc 38 anys, vaig nàixer a Solsona, tot i que els meus pares són de La Marina Alta (País Valencià).
La meva infància va transcórrer entre Sant Carles de la Ràpita i Pego.
Treballe al Departament d'Art de la Fundació Vila Casas.
A més de córrer, m'agrada practicar ioga i dedicar temps a la meva filla i, si em queda temps, un bon llibre també és una de les meves aficions...
Soc...
Anna_cleta
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- Town Called Malice. The Jam. És una cançó que em recarrega energies, com un bon entrenament.
Per què corres?
- Crec que per salut (mental). En el meu cas em fa l'efecte que amb el temps i els de la vida, els motius pel quals córrec han anat variant. Vaig començar perquè m'havia posat uns quilets, i em vaig iniciar amb la cinta del gimnàs. Primer feia 5 minuts, després 10, després mitja hora... En aquell moment, el meu marit em va animar a provar de sortir al carrer i xafar l'asfalt, i més tard a preparar la Cursa de la Mercè, i aquí em vaig enganxar!
Després vaig conèixer la gent correcat i em vaig sumar al grup que feia sèries els dijous a Can Mercader. En aquell moment, córrer era, a més d'una manera de mantenir-me en forma, una excusa per socialitzar-me. Conèixer gent amb tanta experiència com a corredors, a més, em va descobrir aquest món. Vaig aprendre'n molt del què significa córrer. Mai els ho podré agraïr prou. En aquest grup hi ha gent que és molt especial per a mi.
Ara, amb una nena, això ha canviat. Sempre correc sola al matí i, per motius de logística familiar, he reduït molt el nombre de curses que faig a l'any. Em sap molt greu haver perdut contacte amb la gent, però pense que a la vida hi han èpoques. Ara mateix, córrer per a mi és com una mena de teràpia, una via per treure tensions i una excusa per trobar temps per a mi i per estar sola. Aprofite aquestes estonetes per ordenar pensaments. Córrer em serveix per aprendre a enfrontar-me als meus límits i és important no deixar de fer-ho mai. És com un entrenament per a la vida del que em fa l'efecte que mai deixes d'aprendre'n (almenys a mi encara em queda molt de camí per recórrer).
Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- La meva primera cursa va ser la Mercè 2010. La vaig fer amb l'Àngel - el meu marit, Anguru per als correcats - i vaig flipar. La Gran Via plena de corredors de fit a fit, i jo entre tota aquella gent amb qui mai hauria imaginat que tindria res a veure... La sensació de felicitat que tenia en acabar-la era tan bèstia que mai l'oblidaré. M'hi vaig enganxar.
La Mercè és una cursa significativa per a mi, va ser la meva primera cursa però també la primera cursa que vaig fer després de ser mare. I tinc un record magnífic de l'any que la vaig poder fer amb mon pare qui, durant un temps es va aficionar a córrer, però que malauradament ho va haver de deixar per problemes d'articulacions, aquella va ser, sens dubte, una de les curses més especials que he fet mai.
Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses; N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?
- La veritat és que sóc una corredora amb poques curses a l'esquena. Em falta molta experiència. Més que anècdotes, el que recorde són detalls frapants, moments que t'arriben, la gent que t'anima sense conèixer-te o el recolzament de la família. Després, a nivell més íntim, hi ha moments com el de creuar la meta a la darrera mitja de Barcelona, quan vaig fer marca i ni jo m'ho podia creure! Tot això és brutal.
El teu somni com a corredora potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Pense que el meu somni com a corredora és seguir corrent, no defallir. Aconseguir desenganxar-me dels llençols quan em sona el despertador a les sis del matí i calçar-me les bambes i fer que això passe setmana rere setmana i anar sumant anys... és fantàstic. Que d'aquí a deu, vint o trenta anys això puga seguir passant és el meu principal somni com a corredora. Ara mateix he travessat una època en la que, per motius personals, he hagut de deixar de córrer unes setmanes, i el que més m'horroritza és perdre l'hàbit. Així i tot hi ha moltes coses que encara no he fet i una és la Marató, voldria fer-la com a mínim un cop a la vida. Fins ara ho he anat posposant però cada cop senc que el moment és més a prop...
Quina frase motivadora t'acompanya en els moments difícils?
- Quan estic en cursa i senc que les forces defalleixen intente pensar en la sensació de satisfacció que tindré si aconsegueixo vèncer els "mals pensaments" i arribar a la cursa sense haver-me traït. Crec que aquest plantejament és una de les millors coses que m'ha ensenyat el fet de córrer: controlar la ment en els moments difícils és clau, també en la vida.
Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- Tinc poques manies relacionades amb el córrer. Crec que com que surto a entrenar tan d'hora, encara estic molt dormida i no em dóna temps a pensar-hi gaire!
En cursa és diferent. Els dies previs mire molt el temps i soc molt indecisa sobre l'equipament convenient. A les darreres curses he de dir, però, que m'he deixat aconsellar per l'Àngel i l'ha encertat bastant!
Per córrer em molesta molt la calor i si em passe amb la roba ho note molt.
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- M'ho prenc amb molta filosofia. Evidentment que l'alegria d'assolir objectius és molt gratificant i et deixa en un núvol. Però també sóc conscient que no sempre ho pots aconseguir i, si no és així, doncs cal seguir intentant-ho, no defallir i ser constant. El que no porte gaire bé, però, és precisament quan no asssoleixc objectius perquè m'he deixat portar pels mals pensaments que et deia abans, quan em "traeixc" a mi mateixa i no acosegueix dominar el meu cap, això em deixa un regust molt amarg.
