La marató en genèric
07 Mar 2011 17:02 - 14 Mar 2011 20:56 #461
per danili (Associat/da)
21097 1:22:43 (Vilanova 1994 i Mollerussa 2005)
42195 2:59:56 (Donosti 2005)
'Feminitat, Esport, Cultura - Pioneres de l'atletisme català: 1921-1938'
Comandes: feminitatesportcultura.plisweb.com/3/comandes
Per motius que mai no he comprès quan llegeixo un diari acostumo a deixar les notícies que trobo més interessants pel final, unes postres de gaudi després de fullejar-ne la resta. Recordo perfectament quan un diumenge 1 d'abril de 2001, aviat farà deu anys, vaig quedar tan bocabadat en llegir una notícia importantíssima per a mi que no vaig poder deixar-la pel final. La vista es va quedar clavada en un enunciat colpidor: 'Diego García mor entrenant-se' 1. Tenia 39 anys i la notícia esmentava que el dia abans havia patit un atac de cor. Era difícil de creure com un cor com el d'aquell atleta, un maratonià d'elit havia fallat.
El cor de Diego García (Azkoitia, Guipúscoa, 1961) deuria ser prou gran perquè era una persona molt apreciada entre els seus companys que no ho oblidem el tenien com a rival a la competició. Un dels corredors que sovint el recorda més és el Martín Fiz i en el pròleg del llibre 'Grandes momentos del maratón español' 2 ho diu clar: 'Creo que Diego García ha dejado huella, ha marcado mucho, yo lo estoy pasando fatal. /.../ Lo único que os puedo decir es que para mí Diego era un hermano'
Pels populars Diego García era l'atleta que es cruspia els quilòmetres i que personificava la imatge de maratonià. Va començar a córrer tard, als 20 anys quan feia el servei militar a El Ferrol i amb la intenció d'adquirir la llicència esportiva que li permetés quedar-se a terra i no haver d'embarcar-se al vaixell Juan Sebastián Elcano Amb 1.72 m pesava aleshores uns 71 Kg i acreditava uns meritoris 17'14'' en els 5.000. Era l'any 1981.3
Els anys següents de consolidació atlètica (en pocs mesos passa a 14'54'' i en el Campionat d'Espanya Militar del 76è al 2n) els combinava amb la seva feina força dura a l'empresa Forjas y Acerías que va retallar personal l'any 1986 deixant-lo al carrer 3 En aquell moment assessorat pel seu entrenador Santiago Pérez, decideix provar sort com a professional, moment que ell qualificava en una entrevista com el seu pitjor moment atlètic perquè va coincidir amb una lesió. 4
L'any 1989 a la marató de Sant Sebastià els primers classificats alteren la taula dels millors temps en marató estatal. Quan el rècord el tenia en Santiago de la Parte amb 2:11:10 del 1984 i els millors temps del 1988 que oscil·laven entre 2:12 i 2:13 i que es trobaven alhora entre les millors marques espanyoles de sempre (Vicente Antón, Honorato Hernández, Alfonso Abellán); quatre atletes simultàniament es planten en 2:11-2:12 un fet insòlit aleshores a la marató espanyola. El quart amb debut va ser Diego García en 2:12:48 darrera de Juan Francisco Romera, Alberto Juzdado i José Esteban Montiel. Les marques però s'anul·len quan es mesura el circuit de nou i hom troba que és 462 metres curta. La marca de Romera del 1987 al mateix circuit en 2:11:52 també queda anul·lada. El fet va ser frustrant però va motivar els atletes a reafirmar les marques. El nivell estava pujant i de reüll tothom mirava els JJOO de Barcelona'92.
García corre dues maratons el 1990, que es sumarien al total de 29 maratons de la seva carrera professional, amb registre a Londres en 2:13:48 que milloraria de nou a la capital anglesa l'any següent a la Copa del Món en 2:12:54. S'estava afermant com un atleta amb possibilitats internacionals i va ser seleccionat per competir als mundials de Tòquio del 1991 on va fer un bon 14è lloc que el posicionava com a bon candidat a ser olímpic l'any següent a Barcelona.
Per formar part de la selecció olímpica en marató, la RFEA estableix com a obligatòria la participació uns mesos abans a la marató de Barcelona del març que és Campionat d'Espanya. El circuit de la marató tot i no ser tan turístic com el previst als JJOO, manté el recorregut per la N-II i l'arribada a Montjuïc i aquests són els factors clau que vol avaluar la federació en el rendiment dels atletes.
Els atletes, entre ells García criticaven aquesta norma de selecció, en una entrevista a l'atleta i periodista Rodrigo Gavela deia quan li preguntaven sobre la seva opinió: 'Después de lo que hecho en Londres, y sobre todo , en Tokyo, me hacen correr este campeonato para ganarme el puesto, cuando yo creí que iba a preparar sólo la Olimpiada. No me queda más remedio que prepararme al 100% para el 15 de marzo /.../ Lo primero es que prácticamente hemos estado engañados, pues hemos ido a una Copa del Mundo a jugarnos una Olimpiada y ¿para qué hemos ido?...y haciéndolo bien, mira...estoy fuera de la Olimpiada. No puede ser que a seis meses de la cita más importante te digan que tienes que jugártelo todo a una carta. Deberían haber trabajado desde hace dos o tres años con un grupo de cuatro o cinco atletas y ahora ya deberían tener los fijos, y no andar con esto.5
La marató va situar a García en una situació delicada. Va fer 6è amb 2:15:50 i amb tres espanyols per davant seu: Rodrigo Gavela segon amb 2:14:27, Juan Antonio Crespo quart amb 2:15:24 i José Esteban Montiel cinquè amb 2:15:37. La federació finalment va acabar resolent que els seleccionats serien Gavela, Montiel i García
La selecció de Diego García va ser encertada. De fet va rendir com pocs ho esperaven i va ser 9è a una única plaça de ser finalista. En una marató molt valenta i sempre entre els primers, en un avituallament sobre la meitat de cursa es va avançar i va anar líder uns moments, va arribar a Montjuïc alternant el 6è i 7è tenint els líders a uns 30-40 metres6. Al final els primers atletes van entrar molt junts i es va quedar a 93 segons de l'or i a 56 del bronze. Aquest rendiment demostra a García que pot trobar-se a nivell mundial entre els millors i que pot apropar-se a baixar de 2h10'
Aquell vespre es va obrir una porta a un altre atleta basc que destacava força: Martín Fiz. Decebut de la seva posició en els 5.000 davant la superioritat africana, Fiz escoltava com en García li deia que s'havia de passar a la marató 7. Es pot concloure amb la visió dels anys i dels èxits de Fiz i Antón que aquest 9è lloc de García als JJOO del 92 va ser determinant dels èxits de la marató espanyola.
A finals d'any a la marató de Fukuoka en una cursa pensada a fer marca i no a fer posicions com en les que s'havia trobat darrerament, García va fer 2:10:30 establint un nou rècord d'Espanya. En aquesta època es comença a saber que feia volums de treball molt alts. En una entrevista de Emeterio Valiente comenta que quan va començar a córrer marató feia 160-170 km/setmana, en el seu debut ja anava a 190, al segon any 220 i darrerament 260 6 Aquests volums van forjar la imatge de maratonià que es tenia d'ell. Una imatge que reforçava sovint dient que ell es considerava un 'obrer de l'atletisme' 8 però que tampoc no l'estusiasmava. En una entrevista sentenciava: 'Es un error dedicarse al cien por cien al maratón. Por eso puse un negocio, una tienda de material deportivo, entre otras cosas para que sirviese como tapadera. Necesitas algo que te distraiga, porque si no, acabas obsesionándote y terminas siendo un fracasado. Conozco a muchos atletas que por ese motivo han terminado frustrados'9
L'any 1993 participava amb èxit a la Copa del Món de Sant Sebastià on acaba 10è amb 2:10:58 però veu com davant seu en Rodrigo Gavela li supera el rècord d'Espanya que mai més no recuperaria.
Els Europeus de Hèlsinki de 1994 es presentaven com una prova molt atractiva no només per a García, sinó pels altres companys de selecció: Martín Fiz i Alberto Juzdado. El primer venia de debutar en 2:12 l'any anterior en la marató de la mateixa Hèlsinki fent el salt a la distància tal i com li havia recomanat García, i el segon que havia reprès l'activitat maratoniana el 1991, després del disgust de l'anul·lació de la seva marca de Sant Sebastià, i que ja tenia 2:11. La cursa que no va ser retransmesa per TVE va tenir un desenllaç imprevist per a la majoria. Els tres atletes van fer la tripleta que ha passat a la història. Les imatges dels tres atletes abraçant-se i els crits de Diego García a l'arribada van ajudar a que fos foto de portada de diaris. L'aleshores president de la IAAF, Primo Nebiolo era clar: 'El triplete en la maratón masculina ha sido el máxor éxito en la historia del deporte español. Espero que sepan ustedes valorarlo en su justa medida' 10 La marató venia i ara anys després queden llunyans els dies quan els diaris no necessàriament esportius, venien farcits de fotos i notícies de maratons. Passaríem de veure a un Juzdado encara assalariat a una empresa d'artesania a un munt de diners com a fix de sortida pels professionals.
En unes declaracions recollides al diari 'Sport', Diego García es va tornar a mostrar solidari: 'No me importó trabajar más /.../ No me importaba la medalla que obtuviera. Sabía que yo era el más lento de los tres en caso de llegar juntos al estadio. El triunfo, en un posible sprint, iba a ser para Martín o para Alberto. Desde luego, no para mí, pero estaba en juego algo más que la medalla. Me ha tocado trabajar más, pero ellos también han ayudado bastante en la labor11
Les expectatives i ressò dels mitjans per la marató dels Mundials de Göteborg de 1995 eren altes. Els tres atletes ja coneguts pel gran públic eren fixos i si bé no es comptava a repetir una tripleta sí es pensava en una bona classificació de tots tres. Diego García va córrer al febrer a Sevilla realitzant 2:11 guanyant la seva única marató de totes en les que va prendre sortida.
A l'estiu el resultat va ser també esplèndid i Diego García va fer un sisè lloc als Mundials, prova que va guanyar Martín Fiz. Per a molts però les 5a i 6a posicions que van fer Juzdado i García no van ser prou valorades. Es queixava García en una entrevista: De alguna manera, a partir de Fiz sucedió como en ciclismo con Indurain. Que la victoria parecía tan fácil que dejó de valorarse un quinto o sexto puesto. Y yo me acuerdo que cuando yo era joven no era así. Entonces se daba gran valor al hecho que Marino Lejarreta fuese quinto o sexto en un Giro de Italia. Pero a partir de Fiz parecía como sí solo valiesen las medallas' Afegia: 'Me faltaba poco para sentirme fracasado'12
El nivell per ser olímpic amb la selecció espanyola de marató començava a ser molt exigent i abans dels JJOO d'Atlanta malgrat la irrupció d'Antonio Serrano que havia baixat de 2:10 ningú no dubtava de qui serien els tres seleccionats. A finals d'any García havia realitzat a Fukuoka també un sub2:10 (2:09:51) que seria la seva marca personal quan es va retirar.
A Atlanta la història no va ser tan gratificant per a García. Amb problemes estomacals només va poder ser 53è amb 2:22 la seva pitjor marca de sempre. Va ser el primer entrebanc seriós com a professional. Aquell moment va coincidir alhora amb la incorporació de nous atletes a la especialitat: Abel Antón feia 2:09:15 a Berlín i Fabián Roncero 2:09:43 a Carpi aprofitant especialment el primer la finestra oberta per Fiz i ell mateix anys abans. Els moments d'èxit de Garcia amb 36 anys ja s'havien acabat. L'any 1998 va realitzar encara 2:10 a Londres però també es van ajuntar tres abandonaments (els seus únics en 29 sortides) entre els anys 1997 i 1999 coincidint amb els Mundials d'Atenes i els Europeus de Budapest.
Diego García es va retirar a finals del 2000. Reflexionava aleshores: Estoy feliz. Han sido muchos años a un alto nivel /.../ me retiré en noviembre, he descansado. Ahora entreno tres o cuatro veces a la semana. Disfruto corriendo. Voy con el reloj de los domingos, sin cronómetro /.../ Estoy orgulloso de haber convivido con ellos [Fiz y Antón] en el atletismo. He tenido envídia deportiva. Muchos me lo decían: 'qué pena que tengas enfrente a Martin o a Abel', y yo les respondía que no, que era una gozada. Nunca he sufrido la envídia de la frustración /.../ Me ha faltado calidad. No he podido ser un campeón porque yo soy un buen atleta y Martín, por ejemplo, es un extraordinario atleta. El objetivo de Martín o de Abel es llegar entre el primer y tercer puesto. Mi objetivo era estar entre los ocho primeros. 13
Ja al 2001 tenia previst córrer la mitja marató Azkoitia-Azpeitia que tenia lloc el dia 1 d'abril. Rodant el dia abans de la cursa a l'Av.Loiola que uneix les dues poblacions, amb l'Alejandro Gómez, García de sobte li va dir que s'aturés perquè es trobava malament. Va caure fulminat i va morir allà. Gómez va demanar ajuda immediatament però no hi havia res a fer. Ningú, ni ell, no ho sabia però Diego García patia una cardiopatia tipus arritmogènica biventricular que substitueix les fibres cardíaques per teixits fibrosos o greix. Es totalment asimptomàtica i no es detecta per proves d'esforç o eco-electrocardiogrames.14
Al funeral van dur el seu taüt els següents companys: Martín Fiz. Alberto Juzdado, Abel Antón, Alejandro Gómez, Antoni Peña i José Manuel García.
Cites
1 'El Periódico de Catalunya' ed. català 1-04-2001, p.50
2 'Grandes momentos del atletismo español' Dionisio Alonso et al (coord), Alianza editorial 2002, p.10
3 '¡Filípides existe' Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.16
4 'Corricolari' n.73 octubre 1992 , p. 28
5 'Maratón. La revista del corredor' n.2 març 1992, p. 6
6 'Atletismo Español' n.444 gener 1993 p.51
7 'Grandes momentos del atletismo español' Dionisio Alonso et al (coord), Alianza editorial 2002, p.9
8 '¡Filípides existe' Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.123
9 '¡Filípides existe' Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.36
10 'El Mundo Deportivo' n.22.686 15-08-1994 p.6
11 'Sport' n.5.305 15-08-1994 p. 40
12 '¡Filípides existe' Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.73
13 'Corricolari' n.172 gener 2001 p. 30 i seg.
14 '¡Filípides existe' Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.87
Agraeixo a Javier Serrano la cesió de la seva foto.
El cor de Diego García (Azkoitia, Guipúscoa, 1961) deuria ser prou gran perquè era una persona molt apreciada entre els seus companys que no ho oblidem el tenien com a rival a la competició. Un dels corredors que sovint el recorda més és el Martín Fiz i en el pròleg del llibre 'Grandes momentos del maratón español' 2 ho diu clar: 'Creo que Diego García ha dejado huella, ha marcado mucho, yo lo estoy pasando fatal. /.../ Lo único que os puedo decir es que para mí Diego era un hermano'
Pels populars Diego García era l'atleta que es cruspia els quilòmetres i que personificava la imatge de maratonià. Va començar a córrer tard, als 20 anys quan feia el servei militar a El Ferrol i amb la intenció d'adquirir la llicència esportiva que li permetés quedar-se a terra i no haver d'embarcar-se al vaixell Juan Sebastián Elcano Amb 1.72 m pesava aleshores uns 71 Kg i acreditava uns meritoris 17'14'' en els 5.000. Era l'any 1981.3
Diego García als aproximadament 20 anys. Foto: Fújur
Els anys següents de consolidació atlètica (en pocs mesos passa a 14'54'' i en el Campionat d'Espanya Militar del 76è al 2n) els combinava amb la seva feina força dura a l'empresa Forjas y Acerías que va retallar personal l'any 1986 deixant-lo al carrer 3 En aquell moment assessorat pel seu entrenador Santiago Pérez, decideix provar sort com a professional, moment que ell qualificava en una entrevista com el seu pitjor moment atlètic perquè va coincidir amb una lesió. 4
L'any 1989 a la marató de Sant Sebastià els primers classificats alteren la taula dels millors temps en marató estatal. Quan el rècord el tenia en Santiago de la Parte amb 2:11:10 del 1984 i els millors temps del 1988 que oscil·laven entre 2:12 i 2:13 i que es trobaven alhora entre les millors marques espanyoles de sempre (Vicente Antón, Honorato Hernández, Alfonso Abellán); quatre atletes simultàniament es planten en 2:11-2:12 un fet insòlit aleshores a la marató espanyola. El quart amb debut va ser Diego García en 2:12:48 darrera de Juan Francisco Romera, Alberto Juzdado i José Esteban Montiel. Les marques però s'anul·len quan es mesura el circuit de nou i hom troba que és 462 metres curta. La marca de Romera del 1987 al mateix circuit en 2:11:52 també queda anul·lada. El fet va ser frustrant però va motivar els atletes a reafirmar les marques. El nivell estava pujant i de reüll tothom mirava els JJOO de Barcelona'92.
García corre dues maratons el 1990, que es sumarien al total de 29 maratons de la seva carrera professional, amb registre a Londres en 2:13:48 que milloraria de nou a la capital anglesa l'any següent a la Copa del Món en 2:12:54. S'estava afermant com un atleta amb possibilitats internacionals i va ser seleccionat per competir als mundials de Tòquio del 1991 on va fer un bon 14è lloc que el posicionava com a bon candidat a ser olímpic l'any següent a Barcelona.
Per formar part de la selecció olímpica en marató, la RFEA estableix com a obligatòria la participació uns mesos abans a la marató de Barcelona del març que és Campionat d'Espanya. El circuit de la marató tot i no ser tan turístic com el previst als JJOO, manté el recorregut per la N-II i l'arribada a Montjuïc i aquests són els factors clau que vol avaluar la federació en el rendiment dels atletes.
Els atletes, entre ells García criticaven aquesta norma de selecció, en una entrevista a l'atleta i periodista Rodrigo Gavela deia quan li preguntaven sobre la seva opinió: 'Después de lo que hecho en Londres, y sobre todo , en Tokyo, me hacen correr este campeonato para ganarme el puesto, cuando yo creí que iba a preparar sólo la Olimpiada. No me queda más remedio que prepararme al 100% para el 15 de marzo /.../ Lo primero es que prácticamente hemos estado engañados, pues hemos ido a una Copa del Mundo a jugarnos una Olimpiada y ¿para qué hemos ido?...y haciéndolo bien, mira...estoy fuera de la Olimpiada. No puede ser que a seis meses de la cita más importante te digan que tienes que jugártelo todo a una carta. Deberían haber trabajado desde hace dos o tres años con un grupo de cuatro o cinco atletas y ahora ya deberían tener los fijos, y no andar con esto.5
La marató va situar a García en una situació delicada. Va fer 6è amb 2:15:50 i amb tres espanyols per davant seu: Rodrigo Gavela segon amb 2:14:27, Juan Antonio Crespo quart amb 2:15:24 i José Esteban Montiel cinquè amb 2:15:37. La federació finalment va acabar resolent que els seleccionats serien Gavela, Montiel i García
La selecció de Diego García va ser encertada. De fet va rendir com pocs ho esperaven i va ser 9è a una única plaça de ser finalista. En una marató molt valenta i sempre entre els primers, en un avituallament sobre la meitat de cursa es va avançar i va anar líder uns moments, va arribar a Montjuïc alternant el 6è i 7è tenint els líders a uns 30-40 metres6. Al final els primers atletes van entrar molt junts i es va quedar a 93 segons de l'or i a 56 del bronze. Aquest rendiment demostra a García que pot trobar-se a nivell mundial entre els millors i que pot apropar-se a baixar de 2h10'
Barcelona'92. Amb el dorsal 419, Diego García (ESP) Foto: All Sport-Firo
Aquell vespre es va obrir una porta a un altre atleta basc que destacava força: Martín Fiz. Decebut de la seva posició en els 5.000 davant la superioritat africana, Fiz escoltava com en García li deia que s'havia de passar a la marató 7. Es pot concloure amb la visió dels anys i dels èxits de Fiz i Antón que aquest 9è lloc de García als JJOO del 92 va ser determinant dels èxits de la marató espanyola.
A finals d'any a la marató de Fukuoka en una cursa pensada a fer marca i no a fer posicions com en les que s'havia trobat darrerament, García va fer 2:10:30 establint un nou rècord d'Espanya. En aquesta època es comença a saber que feia volums de treball molt alts. En una entrevista de Emeterio Valiente comenta que quan va començar a córrer marató feia 160-170 km/setmana, en el seu debut ja anava a 190, al segon any 220 i darrerament 260 6 Aquests volums van forjar la imatge de maratonià que es tenia d'ell. Una imatge que reforçava sovint dient que ell es considerava un 'obrer de l'atletisme' 8 però que tampoc no l'estusiasmava. En una entrevista sentenciava: 'Es un error dedicarse al cien por cien al maratón. Por eso puse un negocio, una tienda de material deportivo, entre otras cosas para que sirviese como tapadera. Necesitas algo que te distraiga, porque si no, acabas obsesionándote y terminas siendo un fracasado. Conozco a muchos atletas que por ese motivo han terminado frustrados'9
L'any 1993 participava amb èxit a la Copa del Món de Sant Sebastià on acaba 10è amb 2:10:58 però veu com davant seu en Rodrigo Gavela li supera el rècord d'Espanya que mai més no recuperaria.
Els Europeus de Hèlsinki de 1994 es presentaven com una prova molt atractiva no només per a García, sinó pels altres companys de selecció: Martín Fiz i Alberto Juzdado. El primer venia de debutar en 2:12 l'any anterior en la marató de la mateixa Hèlsinki fent el salt a la distància tal i com li havia recomanat García, i el segon que havia reprès l'activitat maratoniana el 1991, després del disgust de l'anul·lació de la seva marca de Sant Sebastià, i que ja tenia 2:11. La cursa que no va ser retransmesa per TVE va tenir un desenllaç imprevist per a la majoria. Els tres atletes van fer la tripleta que ha passat a la història. Les imatges dels tres atletes abraçant-se i els crits de Diego García a l'arribada van ajudar a que fos foto de portada de diaris. L'aleshores president de la IAAF, Primo Nebiolo era clar: 'El triplete en la maratón masculina ha sido el máxor éxito en la historia del deporte español. Espero que sepan ustedes valorarlo en su justa medida' 10 La marató venia i ara anys després queden llunyans els dies quan els diaris no necessàriament esportius, venien farcits de fotos i notícies de maratons. Passaríem de veure a un Juzdado encara assalariat a una empresa d'artesania a un munt de diners com a fix de sortida pels professionals.
Camí de la tripleta. Foto sense acreditar. Font 'Atletismo español'
En unes declaracions recollides al diari 'Sport', Diego García es va tornar a mostrar solidari: 'No me importó trabajar más /.../ No me importaba la medalla que obtuviera. Sabía que yo era el más lento de los tres en caso de llegar juntos al estadio. El triunfo, en un posible sprint, iba a ser para Martín o para Alberto. Desde luego, no para mí, pero estaba en juego algo más que la medalla. Me ha tocado trabajar más, pero ellos también han ayudado bastante en la labor11
Les expectatives i ressò dels mitjans per la marató dels Mundials de Göteborg de 1995 eren altes. Els tres atletes ja coneguts pel gran públic eren fixos i si bé no es comptava a repetir una tripleta sí es pensava en una bona classificació de tots tres. Diego García va córrer al febrer a Sevilla realitzant 2:11 guanyant la seva única marató de totes en les que va prendre sortida.
A l'estiu el resultat va ser també esplèndid i Diego García va fer un sisè lloc als Mundials, prova que va guanyar Martín Fiz. Per a molts però les 5a i 6a posicions que van fer Juzdado i García no van ser prou valorades. Es queixava García en una entrevista: De alguna manera, a partir de Fiz sucedió como en ciclismo con Indurain. Que la victoria parecía tan fácil que dejó de valorarse un quinto o sexto puesto. Y yo me acuerdo que cuando yo era joven no era así. Entonces se daba gran valor al hecho que Marino Lejarreta fuese quinto o sexto en un Giro de Italia. Pero a partir de Fiz parecía como sí solo valiesen las medallas' Afegia: 'Me faltaba poco para sentirme fracasado'12
El nivell per ser olímpic amb la selecció espanyola de marató començava a ser molt exigent i abans dels JJOO d'Atlanta malgrat la irrupció d'Antonio Serrano que havia baixat de 2:10 ningú no dubtava de qui serien els tres seleccionats. A finals d'any García havia realitzat a Fukuoka també un sub2:10 (2:09:51) que seria la seva marca personal quan es va retirar.
A Atlanta la història no va ser tan gratificant per a García. Amb problemes estomacals només va poder ser 53è amb 2:22 la seva pitjor marca de sempre. Va ser el primer entrebanc seriós com a professional. Aquell moment va coincidir alhora amb la incorporació de nous atletes a la especialitat: Abel Antón feia 2:09:15 a Berlín i Fabián Roncero 2:09:43 a Carpi aprofitant especialment el primer la finestra oberta per Fiz i ell mateix anys abans. Els moments d'èxit de Garcia amb 36 anys ja s'havien acabat. L'any 1998 va realitzar encara 2:10 a Londres però també es van ajuntar tres abandonaments (els seus únics en 29 sortides) entre els anys 1997 i 1999 coincidint amb els Mundials d'Atenes i els Europeus de Budapest.
Diego García es va retirar a finals del 2000. Reflexionava aleshores: Estoy feliz. Han sido muchos años a un alto nivel /.../ me retiré en noviembre, he descansado. Ahora entreno tres o cuatro veces a la semana. Disfruto corriendo. Voy con el reloj de los domingos, sin cronómetro /.../ Estoy orgulloso de haber convivido con ellos [Fiz y Antón] en el atletismo. He tenido envídia deportiva. Muchos me lo decían: 'qué pena que tengas enfrente a Martin o a Abel', y yo les respondía que no, que era una gozada. Nunca he sufrido la envídia de la frustración /.../ Me ha faltado calidad. No he podido ser un campeón porque yo soy un buen atleta y Martín, por ejemplo, es un extraordinario atleta. El objetivo de Martín o de Abel es llegar entre el primer y tercer puesto. Mi objetivo era estar entre los ocho primeros. 13
Ja al 2001 tenia previst córrer la mitja marató Azkoitia-Azpeitia que tenia lloc el dia 1 d'abril. Rodant el dia abans de la cursa a l'Av.Loiola que uneix les dues poblacions, amb l'Alejandro Gómez, García de sobte li va dir que s'aturés perquè es trobava malament. Va caure fulminat i va morir allà. Gómez va demanar ajuda immediatament però no hi havia res a fer. Ningú, ni ell, no ho sabia però Diego García patia una cardiopatia tipus arritmogènica biventricular que substitueix les fibres cardíaques per teixits fibrosos o greix. Es totalment asimptomàtica i no es detecta per proves d'esforç o eco-electrocardiogrames.14
Al funeral van dur el seu taüt els següents companys: Martín Fiz. Alberto Juzdado, Abel Antón, Alejandro Gómez, Antoni Peña i José Manuel García.
Al passeig on va morir hi ha actualment aquesta estàtua en memòria seva. Foto: Javier Serrano
Cites
1 'El Periódico de Catalunya' ed. català 1-04-2001, p.50
2 'Grandes momentos del atletismo español' Dionisio Alonso et al (coord), Alianza editorial 2002, p.10
3 '¡Filípides existe' Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.16
4 'Corricolari' n.73 octubre 1992 , p. 28
5 'Maratón. La revista del corredor' n.2 març 1992, p. 6
6 'Atletismo Español' n.444 gener 1993 p.51
7 'Grandes momentos del atletismo español' Dionisio Alonso et al (coord), Alianza editorial 2002, p.9
8 '¡Filípides existe' Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.123
9 '¡Filípides existe' Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.36
10 'El Mundo Deportivo' n.22.686 15-08-1994 p.6
11 'Sport' n.5.305 15-08-1994 p. 40
12 '¡Filípides existe' Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.73
13 'Corricolari' n.172 gener 2001 p. 30 i seg.
14 '¡Filípides existe' Alfredo Varona, Alianza editorial 2001, p.87
Agraeixo a Javier Serrano la cesió de la seva foto.
21097 1:22:43 (Vilanova 1994 i Mollerussa 2005)
42195 2:59:56 (Donosti 2005)
'Feminitat, Esport, Cultura - Pioneres de l'atletisme català: 1921-1938'
Comandes: feminitatesportcultura.plisweb.com/3/comandes
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
14 Mar 2011 11:49 #462
per curat (Associat/da)
Marató 2h53'07" Castelló 2010
Mitja 1h21'31" Granollers 2008
10mil 36'55 Clot 2011
6 hores en pista 64,129km Can Dragó 2008
22 maratons
danili,
com he gaudit llegint l'article :yes:
recordo perfectament la imatge de l'europeu d'Helsinki amb el Diego Garcia cridant d'alegria a l'arribada
Moltes gràcies per l'article!!!
com he gaudit llegint l'article :yes:
recordo perfectament la imatge de l'europeu d'Helsinki amb el Diego Garcia cridant d'alegria a l'arribada
Moltes gràcies per l'article!!!
Marató 2h53'07" Castelló 2010
Mitja 1h21'31" Granollers 2008
10mil 36'55 Clot 2011
6 hores en pista 64,129km Can Dragó 2008
22 maratons
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
14 Mar 2011 18:31 #463
per sergio (Associat/da)
El placer de correr porque sí.
danili,
gràcies per l'article, va ser una gran pèrdua, però que grans records pels que ja tenim una edat. He gaudit llegint-ho.
gràcies per l'article, va ser una gran pèrdua, però que grans records pels que ja tenim una edat. He gaudit llegint-ho.
El placer de correr porque sí.
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
26 Mai 2011 12:52 #465
per Pucurull (Visitant)
Una cita de Frank Shorter, medalla d'or de la marató dels Jocs de Munich'72:
"Estic segur que n'hi ha molts que podrien competir amb tant èxit com jo.
Però potser la diferència està en que no m'hi tinc que pensar gaire per anar a entrenar 30 km"
Frank Shorter, or a Munic’72 i plata a Montreal’76
Pucu
Una cita de Frank Shorter, medalla d'or de la marató dels Jocs de Munich'72:
"Estic segur que n'hi ha molts que podrien competir amb tant èxit com jo.
Però potser la diferència està en que no m'hi tinc que pensar gaire per anar a entrenar 30 km"
Frank Shorter, or a Munic’72 i plata a Montreal’76
Pucu
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
26 Mai 2011 18:32 #467
per Enric59 (Visitant)
Bereshit
[url=http://www.bx3.com/BannerAnimSBR.gif[/url]
Danili, no t'havia dit res. Bon article el del Diego Gracía!
Bereshit
[url=http://www.bx3.com/BannerAnimSBR.gif[/url]
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
26 Mai 2011 19:19 #469
per danili (Associat/da)
Merci
21097 1:22:43 (Vilanova 1994 i Mollerussa 2005)
42195 2:59:56 (Donosti 2005)
'Feminitat, Esport, Cultura - Pioneres de l'atletisme català: 1921-1938'
Comandes: feminitatesportcultura.plisweb.com/3/comandes
Danili, no t'havia dit res. Bon article el del Diego Gracía!
Merci
21097 1:22:43 (Vilanova 1994 i Mollerussa 2005)
42195 2:59:56 (Donosti 2005)
'Feminitat, Esport, Cultura - Pioneres de l'atletisme català: 1921-1938'
Comandes: feminitatesportcultura.plisweb.com/3/comandes
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
10 Oct 2011 20:00 #478
per agusti (Visitant)
Potser em falten dades, però això de còrrer de 39 setmanes em sembla una autèntica aberració. Quan la nena en sigui conscient que li foti 42 calvots a sa mare de part meva. 
Please Entra or Crear compte to join the conversation.
