TCS New York City Marathon 2015 - (01/11/2015)

Moltes felicitats Arcadi  per la teva 14na marató en NYC 

Enhorabona a tots els finishers!! 

Felicitats a tothom!!! Arcadi... quin crack.


Salutacions!

Ah! Dada a remarcar. One more time, el primer no-africà ha sigut l'amic Yuki Kawauchi... 6è. Brutal!

Moltes Felicitats a tots els que vau fer ahir la marató!!!
I lo de Fiz, per treures el barret!!! Amb 52 anys vull ser com ell, i ara tb jejeje

Salut i Alegria,
                  Pere

Ah! Dada a remarcar. One more time, el primer no-africà ha sigut l'amic Yuki Kawauchi... 6è. Brutal!

Treballant 40 hores a la setmana i sense cobrar res de les curses que fa podi i diu que no vol ser professional.
Increïble.

Moltes felicitats a tots i totes les i els que vau tenir la sort d'estar ahir a NY!!

Avui llegint l'ARA crec que he sentit enveja per primera vegada de l'Empar Moliner 

26 ena maratò al sac,i la 3ª de NY, de moment això d'intentar corre aquesta maratò deNY cada 5 anys (2005, 2010, 2015,...) està sent possible.
Comparada amb les altres edicions que l'he corregut, aquesta l'he trobat mès dura, potser per la calor i sobre tot la xafogor que ha fet. La suada i la deshidrataciò han estat monumentals, malgrat he intentat anar cuidant en tot moment beure molt liquid.
En canvi les hores pre-maratò a la zona de sortida han estat aquest cop mès soportables, donat que ni feia fred, ni vent, ni plovia.
Es veritat que cada maratò és diferent, encara que el circuït sigui el mateix.
Els ponts els he trobat aquesta vegada menys durs, potser perque he vingut a corre per disfrutar, i no anant forçat, i en canvi m'ha semblat que la gent ha animat menys, al menys a la wave 2, que és en la que jo he sortir. Menys cridoria a la 1ª Avinguda desprès de sortir de Queensboro bridge, i també menys cridoria en els darrers kms per Central  Park.
Molts corredors caminant ja abans de pujar Queensboro, i ja ni diguem al agafar la 5ª Avinguda en el carrer 139 , per començar a baixar els 80 carrers que et porten fins el carrer 59, per allà girar fins a Columbus Circle, i d'allà a meta.
Avui dilluns m'he trobat a Martin Fiz al pont de Brooklyn, i comentant la jugada m'ha dit que molts corredors que han corregut abans a NY li han confirmat que aquesta ediciò l'han trobat mès dura, fent pitjor marca. Que el guanyador hagi fet 2h10' no sé si vol dir quelcom.
En qualsevol cas, i seguint la meva filosofia, el millor és que he acabat bé, cansat però bé, sense caminar, amb 4h20',sense molesties de cap mena, i habent pogut gaudir millor de la cursa i de l'ambient comparant-ho amb les dues edicions anteriors de 2005 i 2010.
Propera estaciò maratoniana - aquesta novament olimpica - serà Atlanta, el proper mes de Març.
De moment, però, i allargant uns dies mès el viatge, el proper dissabte la Mitja de Trenton, Estat de New Jersey, per fer 3 de 50 (+ Washington DC) en el meu altre repte.

acaben de dir per les noticies TV d'avui dimarts mati que ha desaparegut un corredor que va ser vist per darrera vegada creuant la linia d'arribada (filmaciò de les càmeres que hi ha a la meta).

Enhorabona a tothom!!! Ja la teniu al sac!!! 

Bona crònica Josep80 i aquesta vegada l'has disfrutat encara més 

el dimarts ja van trobar el corredor italià que habia desaparegut desprès de creuar la linia d'arribada.
Es veu que durant la cursa va perdre la documentaciò i les claus de l'hotel, i també els seus companys van arribar en diferents moments.
Total que a l'arribar a meta ja ningú el va tornar a veure.ç
Al cap de 2 dies un policia el va reconeixe pel carrer,amb no massa bon aspecte, i desprès de comprar-li quelcom per menjar, el va posar en contacte amb els seus companys.
Va passar la primera nit al ras i es veu que la segona a l'aeroport, on el van fer fora perque pensaven que era un pidolaire.
Segons es despren de tot plegat, i pel que alguna de les noticies aperagudes ha fet saber, el company maratonià te algun grau de descapacitat mental. Si fos així, no entenc com en tot moment durant la cursa no es va poder garantir que un dels seus companys, com a minim, estiguès en tot moment al seu costat.
>En definitiva, be estar el que be acaba, i enhorabona company finisher!!!

Enhorabona a tots per aquesta nova fita esportiva, el primer èxit personal en una marató ja pren cos a la línia de sortida i després continua en cada marató que es fa i en cada corredor, totes dues coses són un món.  Moltes felicitats 

He trigat però per fi he escrit la meva crònica. Aquí la teniu:

El meu idili amb la marató de Nova York va començar el 1983 i estic segur que durarà mentre visqui. Aquest 2015 he completat la prova per catorzena vegada i ja només necessito córrer l’edició de l’any que ve per tenir garantida la inscripció de per vida, sense preocupar-me de marques mínimes, sortejos ni agències. Ara em falta fer la mínima abans d’acabar l’any...

   A diferència dels dos últims anys, aquesta vegada vaig viatjar amb la Cristina, després de deixar la Fiona amb els seus avis. Això sempre comporta que la marató passi a ser una part més del viatge i no l’única important, perquè el turisme és imprescindible en una ciutat com Nova York.

   De totes maneres, la Marató sempre és l’eix fonamental del viatge i ja la vam començar a viure intensament a l’avió, en trobar-nos amb una bona colla d’amics. Els debutants, com l’Empar Moliner, tenien els nervis a flor de pell, però convenientment barrejats amb la il.lusió. Córrer la marató de Nova York és una de les coses més excitants que es poden fer a la vida.

   Com en els últims dos anys, la primera presa de contacte amb la Marató va ser la desfilada inaugural del divendres, en què els catalans vam poder lluir la nostra bandera, juntament amb la resta de països del món. Aquest any el banderer va ser el Jaume Soler, de l’Institut Català d’Amèrica, si bé tots vam poder-nos passar l’enorme bandera, a més d’onejar també les estelades que gran part del grup portàvem.

   Ens vam acomiadar del Central Park fins el diumenge, però dissabte vam tenir la segona gran cita amb els catalans que havíem de córrer la Marató. 36 persones ens vam aplegar al Tony’s di Napoli, el conegut restaurant italià prop de Times Square, on el dinar dels catalans la vigília de la Marató ja s’ha convertit en un clàssic. Vam menjar, vam beure, vam riure, no vam parar de xerrar, i tot seguit vam sortir a Times Square a fer la tradicional foto de grup. Ja en tinc unes quantes a la col.lecció.

   El diumenge al matí va començar el ritual de sempre. Llevar-se d’hora, comprovar que tot està a punt, i marxar cap a la Public Library a buscar els autobusos que porten els corredors a Staten Island.

   L’espera per a la sortida no es va fer tan llarga com altres anys perquè el dia era molt bo. No feia fred i, a més, a l’entrada del meu corral em vaig trobar amb el Joan Auladell i amb alguns catalans més, com el Marc Casals i una noia de Sant Cugat.
   Amb el Joan Auladell, l’Aulaka de Corredors.cat, vam decidir anar junts fins on poguéssim, ja que tots dos pensàvem estar al voltant de les 3 hores i 50 minuts. Després d’escoltar un any més l’himne americà i l’emocionant “New York New York” de Frank Sinatra, ens vam anar posant en marxa lentament, fins passar la catifa de sortida i començar la pujada de la primera part del sempre imponent pont de Verrazano. Vaig advertir el Joan que el parcial sortiria lent però que després, en la part del pont que baixa cap a Brooklyn, inevitablement aniríem més ràpids del compte. Així va ser. La primera milla la vam fer en 9:22 i la segona en 8:03. El nostre objectiu era fer les milles per sota dels 9 minuts mentre poguéssim, per tenir marge de sobres per baixar de les quatre hores.

   Durant tota la primera part de la marató això va ser relativament fàcil. De fet, excepte la primera milla no en vam fer cap per sobre dels 9 minuts, tot i que jo a l’Avinguda Lafayette vaig fer l’habitual parada per saludar la Cristina. Aquest és un dels meus punts favorits de la Marató de Nova York. L’ambient que hi ha al carrer és autèntic, gairebé només amb públic autòcton, ja que els turistes acostumen a esperar els corredors a Manhattan.

   Tot anava en ordre i, després de passar pel barri polonès i començar l’ascensió pel Polaski Bridge, vam creuar la catifa de la mitja marató en un temps d’1:52:50. Si hagués anat sol la meva idea era passar la mitja en 1:55 com a molt ràpid, però vaig preferir la companyia del Joan i arriscar una mica, tot i que per experiència sabia que ho podia pagar al final...com així va ser.

   El pas pel Queensboro Bridge, el pont que uneix Queens amb Manhattan, va ser el primer avís que potser m’havia equivocat de ritme. A diferència de l’Avinguda Lafayette, aquest és un dels punts crítics de la marató. El silenci absolut per l’absència de públic contrasta amb tot el què s’ha viscut fins aquell moment, i la pujada es fa costeruda. A més, es va per la part inferior del pont i tot plegat fa que molta gent comenci a tenir problemes allà. Es passa la catifa del km 25 i s’enfila per fi el camí de baixada cap el final del pont i l’entrada a Manhattan.

   El començament de la Primera Avinguda és un altre dels punts emblemàtics de la prova. El soroll dels milers d’espectadors que animen els corredors eufòricament fa que les forces et tornin al cos i que el ritme torni a ser el d’abans.

   Però després de la segona aturada amb la Cristina, a l’alçada del carrer 86, tot es va començar a tòrcer. Ja no vaig atrapar el Joan. El veia a l’horitzó cada vegada més petit, i les milles ja em queien per sobre dels 9 minuts. El pitjor, però, eren les cames, que es començaven a queixar. Massa d’hora. Encara quedava un món. La Primera Avinguda no s’acaba mai i, tot i que em vaig prendre un gel energètic en el km 30, les cames van dir prou abans d’arribar al pont que porta al barri del Bronx. El pas per East Harlem va ser molt complicat, i en arribar al pont em vaig haver d’aturar per primera vegada. Les molèsties es concentraven en un zona concreta de les cames: els vastos interns, aquest petit múscul que hi ha a sota del quàdriceps, a la part interna de sobre el genoll.

   Les milles ja em sortien per sobre dels 10 minuts, perquè havia de combinar estones de caminar i córrer, però sempre molt lent i esperant que els vastos no s’enrampessin del tot. Ja de nou a Manhattan, passant per West Harlem, vaig veure l’Imma i l’Esther, les dones del Joan Carles i el Jaume, de l’Institut Català d’Amèrica, que em van animar i em van dir que baixaria segur de les 4 hores. Jo ja sabia que no.

   Vaig anar baixant per la Cinquena Avinguda, veient al fons, moooooolt lluny, la silueta de l’Empire State, desitjant arribar aviat al Museu Metropolitan, on a l’alçada de la pancarta de la milla 24 m’havia d’esperar la Cristina per tercera vegada. Quan hi vaig arribar ja li vaig comentar que els vastos m’estaven jugant una mala passada, però no li vaig dir que maleïa l’estona que havia passat dret la nit abans al Greenwich Village veient passar la Parade de Halloween. Quan en una marató tens problemes físics sempre penses quina en pot haver estat la causa. És inevitable pensar en tot el què s’ha fet malament els dies precedents...

   Tot i el dolor i el saber que faria un registre molt mediocre, vaig afrontar les dues últimes milles mirant de distreure’m amb l’ambient màgic del Central Park. A les baixades, però, veia les estrelles i ni tan sols caminant podia evitar el dolor als vastos interns. Vaig estar a punt de tirar-me a terra i baixar rodolant!

   Però tot arriba i finalment vaig poder girar cap a l’oest al final del Central Park per anar fins a Columbus i tornar a entrar al Park per cobrir els metres finals, els de l’eufòria. Vaig creuar la meta amb l’estelada, amb un temps de 4 hores, 12 minuts i 1 segon, malgrat tot un registre 10 minuts més ràpid que la primera vegada que vaig córrer a Nova York, 32 anys enrere, quan era un jovenet de només 24 anys...

   L’estadística diu que encara vaig estar dins del primer terç, molt justet, això sí, perquè vaig quedar el 16.500 d’entre prop de 50.000 acabats. Un cop has creuat la línia d’arribada tots els problemes s’esvaeixen i penses que, mentre no et facis mal de debò, la resta, començant pel registre, no té cap importància. Veus la il.lusió amb què tots els companys recullen la medalla, i ja penses en sortir ràpidament del Central Park per trobar la Cristina i celebrar amb ella una nova Marató de Nova York.

   Aquesta vegada vam fer la celebració a les alçades. Al pis 54 d’un hotel del Times Square, amb unes vistes sensacionals, aprofitant que la temperatura era molt bona i podíem fer el coctail a l’aire lliure.

   Després va ser l’hora d’anar-ho a celebrar amb els altres catalans. Per segon any consecutiu la “Castanyada” va ser a l’Hotel Roger Smith, tot i que de castanyes aquest any no en vam veure ni una...

   Si tot va bé l’any que ve hi tornarem. I, un cop assegurada la inscripció garantida de per vida...qui serà el maco que es resistirà a anar-hi cada any?

Si voleu veure algunes fotos podeu llegir la crònica a través de la meva pàgina web: arcadi42.cat/index.php/croniques/337-ny15

registre mediocre...???
jo no ho crec pas,
mai hi ha un register mediocre, Arcadi,
et sembla poc corre una maratò, I a mès a NY, I a mès acabar-la, I a mès sencer (encara que tocadet  ) ?
jo crec que depèn d'on ens posem el llistò.
Es clar que sempre ho voldriem fer millor, però tot depen de quin sigui el teu principal objectiu.
Jo el tinc molt clar, I passa per damunt de les marques: poder seguir corrent Durant moooolt de temps...
Espero que el destí no em jugui una mala passada
Enhorabona company 

Sí, sí! L'objectiu és el mateix. Poder seguir corrent tota la vida. El cronòmetre fa anys que és secundari...

Si vaig escriure registre mediocre és perquè fins al km 30 estava segur que baixaria de les 4 hores sense problemes... Vaig trigar una hora i mitja a fer els últims 12! Potser per això et deixa un regust agredolç que et fa pensar que la marca és molt pobre. Però quan passen les hores i els dies ja ho veus d'una altra manera!

Una més arcadi42... i l'any vinent a buscar el títol que no caduca per gaudir-la fins que el cos aguanti  :wink2:

Hola 

Josep80 Ny no cansa repetir oi?  . Enhorabona per la teva Marató i sinó portaves intenció de cap marca, millor l'espera als corrals que heu tingut que amb vent, fred o pluja 
Esperarem noticies d'Atlanta  :yes:

Arcadi42 cuidat aquests vastos i felicitats per una mes  . Ara m'agradarà veure't amb marquitis, encara que sigui per poc temps per aconseguir la propera  :wink2: Bromes apart, endavant i ...

Continuem

Hola a tots!!!
Doncs jo també penjo la meva crònica, copiada d'un altre fil on la vaig penjar fa uns dies:

La meva crònica de la marató de NYC comença l'any 1980, jo tenia 4 anys quan el meu pare emprenia el viatge cap a la ciutat de Nova York per participar a la marató... Si no recordo malament feien la retransmissió en directe, perquè recordo està pendent de la TV a veure si el vèiem (no estic segur si era aquesta marató o alguna de Barcelona...). Desde aleshores, a casa vem sentir a parlar molt sovint de la marató de Nova York, ell n'estava molt orgullós, i sempre havia pensat que algun dia hi aniria jo...

35 anys més tard ho he pogut fer! El viatge va ser llarg i amb els sentiments a flor de pell, entre nervis i por (més que por, respecte...). Només arribar a New York vem anar a buscar el dorsal per tal de tenir el dissabte lliure, i poder fer turisme a full. El dissabte, com no podia ser d'una altra manera, vem fer turisme TOT el dia, cosa que va anar molt bé per templar nervis, però va ser esgotador...

Arriba el dia D!!! 5:30 am surto de l'hotel en busca d'un cafè, no em costa gaire....  glasses a les 6:00 am agafo l'autobus cap a la sortida, allà haviem quedat amb Arcadi42 i en Marc Casals per sortir plegats i intentar fer el màxim de marató junts. Els trobo i anem cap a la sortida, on els sentiments afloren quan sona el tret de sortida acompanyat del New York New York de Sinatra...
Comencem a córrer i de seguida perdem a en Marc... Passem el pont de Verazzano, i al arribar a Brooklyn, hi ha tanta gent animant que em quedo flipant i amb la pell de gallina durant una bona estona...és al.lucinant!!! No ho havia vist mai!!!! Tantissima gent!!!! El més fort és que el nivell d'animació es manté durant quasi tota la marató!!!!

Sortim amb l'Arcadi amb la intenció de baixar de 4h, però disfrutant de l'ambient de NYC. El fet d'anar amb un expert en aquesta marató em va molt bé, ja que em va explicant per on passem, el que queda, com és la cursa a mida que anem avançant... I tot xerrant i gaudint de l'animació, quasi sense adonar-nos, passem per la mitja marató a 1h53' exactes!!! Anem un pèl ràpid, i decidim relaxar-nos una mica per procurar no punxar a la segona part...

Seguim cap al pont de Queensborough... M'en havien parlat, anava preparat, però el vem patir igualment... Al mig del pont passem el km25 i veig que perdo l'Arcadi, però a la baixada m'atrapa de seguida... anem bé i estem a punt d'entrar a Manhattan...

ESPECTACULAR!!!!! No hi ha paraules per descriure com anima la gent!!!! Al km27 aprox, a la 1a avinguda, m'espera la Laura, la meva dona, va ser un moment molt emotiu, amb pell de gallina inclosa... Una mica més amunt, espera la Cristina, la dona de l'Arcadi, i és aqui on el perdo... Jo segueixo mentre ell saluda, afluixant la marxa per tal de permetre que m'atrapi, però cada vegada és més lluny, i cap al km 32 decideixo tirar jo sol, em trobava bé...

Cap al 36-37 començo a anar just, i de sobte veig una super pujada, just abans d'entrar a Central Park... Afronto la pujada com puc, i arribo a dalt molt cansat... Però és el km 38-39!!!! Ja quasi ho tenim!!!!! Tiro de cor més que d'una altra cosa i encaro Central Park on em torno a trobar amb la Laura!!!! "Vinga, que ja arribes!!!" em crida, i això em dóna força per tirar... Tombem a mà dreta al carrer 59... Tornem a tumbar per tornar a entrar al parc i encarar la meta!!!!

En aquest moment m'enrecordo del meu pare, que ens va deixar fa 10 anys... Recordo quan era petit mirant la TV a veure si veia al meu pare... Penso en la marató viscuda, que quedarà per sempre... Penso en la Laura que no se'n perdi ni una... M'emociono...

Per fi!! passo per la línia de meta en 3h52'24'' !!!!!! Missió complerta, he baixat de les 4h!!!!! Però estic moooooolt cansat.... més del que és habitual... I em fa mal tot.... Diuen que l'asfalt de New York és més dur que a altres llocs, jo no ho sé, però explicaria perquè em fa mal tot.... En fi, molt content!!!!! Estic feliç, i amb un somriure d'orella a orella, encaro el camí cap a l'hotel... Ho he fet, he corregut la Marató de New York....

Bona crònica Aulaka!!! 

arcadi42,
a mi a NY al 2006 també se'm van enrampar els vastos just quan entrava a Central Park. No se m'han enrampat els vastos cap vegada més, d'altres si. Curiós.

És ben curiós... Potser té alguna cosa a veure amb el tipus d'asfalt de Nova York...

A mi també em va sorprendre perquè no és un tipus de problema físic habitual en mi.