Manchester II
Com molts sabreu, fa just un any em disposal a còrrer la marató de Manchester. No obstant, a l’aixecar-me diumenge vaig tornar a caure al llit, marejat, amb migranya. Impossible còrrer, doncs res, a continuar gaudint del cap de setmana dels meus 30 anys. I va ser un gran cap de setmana que recordaré tota la vida.
Un any més tard, torno a Manchester a còrrer la marató. Vinc a cobrar-me-la però també a prèmer el botó del reset. Parar per tornar a començar. No estic a gust i ho necessito però em falta aquesta marató, enguany inclús em molesta haver d’allargar 3 setmanes més la temporada de maratons.
Des de la marató de València al novembre pràcticament no he entrenat. Bé, pràcticament no m’he perdut cap diumenge a fer mitges i més mitges i, esclar, arribo a la marató de Barcelona curt de kms. Intento còrrer al ritme que em vaig sentir a gust a la Maratest, a 3h30’, però a l’arribar al mur m’estavello i em cau una minutada, arribant en 3h45’ i enrabiat.
Decideixo aquell mateix dia que a Manchester sortiria a buscar les 4h. L’endemà tinc visita amb el Barceruel i m’anima, em comenta que no deix de ser un entrenament més. Però continuo sense entrenar, em fan mal els peus i el turmell esquerra, conseqüencies de la marató. Dues macro butllofes a la zona dels juanetes em molesten, la zona dels metas em fa mal (suposo que deu ser per l’exces de kms a les bambes i que ja no amortiguen) i finalment el turmell, donat que a la Meridiana vaig aixefar una ampolla tancada…
Amb tot arribo a la Mitja del Maresme on em toca fer de llebre d’1h50’. En principi un temps més que assequible, a ritme de 5’13’’… però a partir del km15 començo a tenir molesties a la cama dreta. No sé si se’m pugen els besons o son rampes, la qüestió és que tot putejat, al km18 haig d’abandonar la barqueta que portava i veig la marató a cancun!
Dilluns i dimecres vaig a la fisio de capçalera, la de Vilanova, per a que em prohibeixi còrrer la marató o em doni una solució. Em tranquilitza, és només una bona sobrecàrrega i fen bondat creu que em puc plantar a la sortida de la marató de Manchester.
Així que divendres nit marxem cap a Manchester amb els meus pares. Per a nosaltres Maanchester significa feina. Cada juliol hi portem joves a aprendre anglès des de fa 20 anys. Sí, jo vaig començar de ben petitó com a alumne. Ara no sé gaire més anglès però el meu rol a canviat radicalment, clar. I poder venir un cap de setmana sense nens, sense la pressió de que ningú prengui mal, de que vagi tot bé, que si surten de l’acadèmia, que si hi arriben tots a temps… No, aquest cap de setmana fem tot allò que no podem fer, gaudim de Manchester, que cada any que passa es va modernitzant i va deixant enrera la grisor de la revolució industrial.
Dissabte al matí vaig a recollir el dorsal. Com l’any passat, la expo és una barbaritat: una carpa on et donen el dorsal i un camió d’asics. Tal qual, això és tot, així que arribem, recollim i marxem. Fem una mica de turisme per Manchester, que no ens ho coneixem gaire!!! I a la tarda vaig a descansar a l’hotel.
L’endemà, el gran dia, em desperto a les 6h, vaig a esmorzar a 1a hora amb 4 maratonians més i a les 7h ja estic camí de l’Old Trafford de Cricket. En mitja horeta ja he pogut anar al wc i no sé què fer fins les 9h, quan comença la cursa. Aprofito per quedar-me només amb la roba de còrrer, deixar la bossa al guardarropia i posar-me el ponxo de la mitja de BCN. A més, veig que a davant de l’ajuntament de Trafford donen una mantes d’aquelles aïllants, com d’alumini, i me la poso entre el ponxo i jo. Encara falta una hora! Segueixo a la gent que va cap a la sortida. M’extranya no veure els calaixos fins que veig una bandera amb la lletra D, el quart calaix. Els anglesos són més civilitzats i no els hi cal gàbies per amontonar la gent. M’assec en una guardarrail i observo fins que veig arribar una sèrie de llebres que es van colocant. De casualitat la de 3h45’ es posa allà davant meu, que és la que vull seguir i poc a poc es va omplint de gent al seu voltant.
Pels altaveus sento que donen la sortida, així que torno a anar al wc i deixo per allà el ponxo i la manta. Em sumo a la barquet de 3h45’, és el temps que vaig fer fa 3 setmanes a BCN, a veure si el bessó dret m’aguanta, a veure si jo aguanto el ritme, a veure com serà la marató… Nervis a la sortida! I surto gairebé sense adonar-me’n, en mig d’una autovia amb l’Old Trafford de fons, hi ha un petit arc metàl·lic amb un parell d’estores al terra. D’allà no en surt cap línia blava, ni daurada ni de cap color. Em fa dubtar si realment és aquella la sortida però la llebre, un paio tapat fins dalt (amb el caloret faller que fa i ell tot tapat!), ja és a ritme.
Els primers kms són d’escalfament però el pacemaker apreta i dubto de la seva capacitat. Però clar, jo vaig amb el garmin i en minuts/km i ella van en milles… Així que el segueixo, mentres pugui, i vaig mirant el temps cada 3 milles amb la pulsera que em van donar els de l’asics. A voltes la carretera té forats, clar, aquí plou molt i l’asfalt és completament diferent al d’aquí.
A la milla 3 passem a ritme i jo em trobo còmode. Intento distreure’m amb el què m’envolta. Un home corre com l’amic, una dona és del Fulham, una altra és maratoniana de London… hi ha moltes dones!! I això fa que el trajecte sigui més distret, sincerament. Hi ha una que no para d’anar de banda a banda, pesada, aprofito el primer avituallament per fotra-li un viatge amb l’excusa que em quedo sense aigua. De fet, els avituallaments són molt curts i en el segon em quedo sense beure. Un paio comparteix la seva ampolla i em diu no sé què. Faig un glopet i li torno, em diu que no, faig un altre glopet i la llenço quan el paio em diu que gràcies, que li podia haver tornat! M’excuso dient que sóc de BCN i que no l’havia entés, que realment va ser així.
Ara un home gran, que potser té 70 anys, em pregunta si sóc de Barcelona i li dic que sí, em pregunta si prefereixo en Messi o a Cristiano. Me’l miro i li pregunto si m’ho està preguntant amb to bromista, seguit que li dic que el Messi, que no hi ha comparació possible. I sento que em criden, els meus pares que s’han posat on hi ha més gent, en això són experts! Almenys a Manchester ningú més crida Jaume així que els trobo fàcil. I Ja han passat 10 milles de les 26,26 que haig de fer! Que bé, em noto còmode, distret i gaudint del bon ambient que hi ha. Certament hi ha molta gent durant tot el recorregut i s’agraeix la claca constant. You are cracking it, You are crashing it, come on 3h45!!!
El pas per la mitja em confirma que tenim un minut d’aventatge sobre el temps de la pulsera, sobre l’hora 5’30’’! I continuo bé, els bessons resisteixen i això m’augmenta la moral. Continuo observant aquí i allà, recordo que fa uns anys vaig estar aquí a la vila d’Altrincham i també a la de Timperley, quins temps aquells!
Sense voler van caient els kms i les milles, arribem al km30 i es nota a les cames, coincideix amb la part més “dura”, que puja fins al 50m des dels 30m. Poc però en aquests moments ja es noten i costa més avançar. Ara amb distres amb dues noies de negre que van parlant amb el pacemaker. No callen i penso que els hi passarà factura. Es posen al seu costat i vinga a xerrar, em recorden a la Grinta, que tampoc calla ni sota l’aigua! En aquests kms la llebre fa bé de parar una miqueta, tenim un minut d’aventatge i tampoc cal arribar amb un minut de renda, segons el decàleg de les llebres correcats!!
I amb tot aixó arribem a Talbot Road, on s’acaba la marató, crec. Faltant 3 kms el meu cap ja no gira del tot rodó però sé que ho tinc a l’abast. M’adelanto una mica i dono les gràcies al llebre, que em mira i no enten res: que “Good job, well done!!” Ara sembla que sí. A falta d’una milla la gent comença a esprintar, jo busco als meus pares entre la multitud i amb l’estelada ja a la mà. Sento un “Jaume endavant!!” i els identifico, cosa que no esperava entre tanta gent. Provo també d’accelerar però què carai, ja estic i faré un sub3h45’.
Finalment 3h43’56”! Molt content entro cap a l’estadi de cricket d’Old Trafford, on em donen una bossa. Miro dins i hi ha la samarreta de finisher, la medalla, una ampolleta d’aigua i una barreta energètica, i alguns papers de publicitat. Caram que freds que són, ni et pengen la medalla!!
Resupero la motxila del guardarroba i em sumo a la multitud de walking deads que desfila cap al meeting point. Allà he quedat amb els meus pares i fàcilment veig al meu pare. Em diu que la mare està al wc. I al cap de 20 minuts apareix amb unes patates fregides! Té, les he comprat per tu! Gràcies mama, ja les pots llençar. A qui se li acudeix??? A ella!! I l’altra que diu d’anar a buscar un taxi quan a 50m tenim el tram… 20 minuts esperant un puto taxi!! Però ràpidament ens porten a l’hotel on encara em puc dutxar fins les 14h. Acabo de dutxar-me i anem a dinar a un italià que està boníssim. Només entrar em demano un mojito, crec que me le guanyat!!
