Triar una marató per a córrer el mes de desembre/gener en un indret tradicionalment calorós és un fet que s'ha començat a convertir en quelcom habitual en la meva agenda dels darrers anys (Marroc, Bahames, Xipre,...), i aquesta vegada ha estat Egipte el país escollit.
Egipte, un destí que m'ha fascinat tota la vida per la història que arrossega, pels monuments i tresors que l'envolten, i al qual, durant anys, ha estat complicat arribar-hi, atès que els turistes han estat objectiu d'atemptats terroristes. Sembla que en els darrers anys, però, la situació ha tornat a calmar-se, i els turistes han començat a tornar al país de les piràmides, això sí, amb un fort desplegament policial per tots els enclavaments turístics, sense excepció. Addicionalment, policies turístics, de paisà, acompanyen en determinades localitats als grups de visitants (el Caire), o apareixen escortes especials per combois d'autocars en determinades rutes (ruta Assuan-Abu Simbel).
La decisió d'anar a córrer a Egipte el 2023 la vaig prendre pocs dies després de la marató de Castelló, el darrer febrer 2022, i ja li vaig comentar a l'Arcadi que ho tenia quasi coll avall. Com un dels objectius comuns que tenim és la marató de Punta Cana, i sembla que de moment es va endarrerint, li vaig suggerir Egipte com a pròxima destinació a compartir. L'Arcadi em va dir que li deixés temps per rumiar-s'ho, i mentrestant jo vaig començar a tirar milles, contactant amb l'organització i el turoperador oficial assignat (molt complicat intentar anar-hi pel teu compte). Programa de viatge, dates, pressupostos, opcions addicionals de viatge, els detalls es van anar concretant, i el mes de juliol, quan jo ja estava donant les primeres passes per tancar la nostra inscripció (Tere+Josep M) amb l'agència, l'Arcadi em comentà que semblava que ell i la Cristina s'animaven, "arrossegant", a més, a quatre persones més (Mercè, Agustí, Esther i Pilar), totes elles per a córrer alguna de les distàncies proposades a la cursa (marató, 22K, 12K, 5K), assolint així un petit descompte per mínim de vuit persones que l'agència ens aplicà. Poc després, per acabar-ho d'adobar, s'hi afegiren els quatre components de la família Bonastre (Xavi, Mònica. Yair i Biel), concretant un grupet de dotze catalans i catalanes amb moltes ganes de gresca. Poc es pensava el Xavi, quan el febrer li vaig comentar a l'Arcadi, a Castelló, allò d'Egipte (ell hi era, al costat, ja que els tres vam acabar plegats la marató de Castelló), que ell també s'hi acabaria enganxant...
El pla de viatge, força engrescador, incloïa les visites a les principals destinacions i icones del país: piràmides, tombes, monuments, creuer de 4 dies pel Nil, excursió a Abu Simbel... Força complet, i molt exigent en horaris. Cada dia matinant, un dia fins i tot a les 2:00 am de peu dret.
Piràmides de Guiza (Keops, Kefren, Micerino), l'Esfinge, temple de Luxor, Karnak, Vall dels Reis, Temple d'Abu Simbel, museu egipci, i passejos i experiències pel Caire, Luxor, Assuan,... S'ha de tenir-ho al davant per entendre millor i admirar una cultura que va deixar una profunda petjada, ja fa un munt de segles.
El país, després d'anys de sequera turística, sembla que torna a veure com la que és una de les seves principals fonts d'ingressos comença novament a créixer. En tot moment, però, hom té la sensació que els mitjans dedicats a atraure turistes són escassos, i que les autoritats egípcies creuen que el mateix patrimoni històric del país és prou reclam per no haver de fer esforços extraordinaris. Que l'experiència del visitant sigui millorable i més o menys satisfactòria sembla que sigui poc important.
Enormes contrastos entre els nostres carrers i els carrers egipcis. Qualsevol imatge és un impacte visual. El Caire, amb quasi 20 milions d'habitants, és un punt i a part. Pol·lució, brutícia, contaminació acústica, contaminació atmosfèrica, anarquia absoluta en la circulació, inseguretat viària absoluta pels vianants. Cotxes, autocars, furgonetes, carros, motocicletes (amb quatre persones), cavalls, ases, camells, tricicles, calesses, tot s'hi val per anar d'un punt a un altre, Legions de gent aturada a peu de vies ràpides esperant que s'aturi algun taxi compartit (furgonetes amb 10-15 persones estretes com sardines en llauna), gossos sense amo pels carrers, i molta gent, molta gent (moltes criatures) intentant vendre qualsevol "pongo" arreu, a la caça i captura del visitant, això sinó demanant almoina. No t'aturis i mostris interès en algun article que t'ofereixen. Si ho fas, ja has begut oli, i et perseguiran eternament. Regateig en els preus a l'ordre del dia. Diferències abismals entre el preu que et demanen i el preu que finalment pots acabar tancant, sempre millorable, per cert. Fora del Caire, en altres localitats, el mateix, a menor escala.
Aquesta edició de la Egyptian Marathon ha estat la trentena, i l'esdeveniment no s'ha deixat de celebrar ni tan sols en aquests darrers anys de pandèmia. Totes les curses tenen la sortida i l'arribada davant del temple de la reina-faraó Hatshepsut, a la Vall dels Reis, a Luxor, a 500 quilòmetres del Caire, remuntant el Nil. Per la marató, es tracta de donar 4 voltes a un circuit de 10Km, i sumar-li els aproximadament 1100 metres que hi ha entre la sortida i l'entrada al bucle de 10km, i els 1100 metres que hi ha entre que deixes el bucle i l'arribada. En el cas de la cursa de 22,289km es tracta de donar dues voltes al bucle, i en el cas de la cursa de 12,336km tan sols una volta. També s'ofereix una cursa de 5km, amb 2,5km d'anada+gir+2,5km de tornada.
Recollida de dorsal el dia abans de la cursa, dijous/12, en el mateix hotel on estàvem allotjats, que era també l'hotel de l'organització de la cursa. Samarreta molt xula, i poca cosa més.
Divendres i 13, dia de la cursa. Pels anglosaxons els divendres/13 és com pels llatins els dimarts/13. Dia de mala sort. Però ni cas. Divendres i no dissabte o diumenge, perquè en els països de religió majoritàriament musulmana el dia de descans és el divendres. Vam haver de matinar força, a partir de les 4:00 am l'esmorzar, i els autocars sortien a les 5:30 cap al temple de Hatshepsut, sortida de la cursa. Negra nit, per descomptat. No va començar a clarejar fins que vam arribar a l'esplanada davant del Temple. Uns quants autocars, tots amb corredors i corredores. Un sol WC, un per a dones i un per a homes, amb dues o tres places cadascun, que de seguida es van omplir, formant-se llargues cues.
Uns 7ºC de temperatura, gens de vent, i poca humitat. Condicions fantàstiques per a córrer. Vam poder deixar les bosses amb les mudes i objectes personals dins el nostre autocar, vigilat en tot moment, i cap a la línia de sortida, després d'algunes fotos. Els i les participants de totes les modalitats (42k,22k,12k i 5k) vam sortir a la vegada. El cel ple de globus aerostàtics, ja que molt a prop hi havia un camp d'enlairament i aterratge per aquestes aeronaus. Escenari molt atractiu. Pel que fa als maratonians, érem quatre els components del grup que corríem la distància: el Xavi, l'Arcadi, jo mateix i en Claudio, un xilè que venia amb la família via Madrid. Ens vam desitjar sort, i cap endavant. Vaig córrer els primers minuts amb un paravent molt fi, i després me'l vaig lligar a la cintura per donar-lo als nostres suporters, que ens havien de veure passar cada una de les quatre voltes. 4 avituallaments per volta, cada 2,5km, només gots molt petits amb aigua, i trossos de plàtan. (sort de sals i gels portats per nosaltres mateixos). Voluntaris contats amb els dits de les dues mans. Vam haver d'anar amb compte amb el pas de vehicles, ja que aquella gent no respecta cap senyal, i a més van retirar els cons de part del recorregut quan només portàvem una de les quatre voltes. Sorprenentment, no ens van molestar els gossos (n'hi ha molts), però, en canvi, els nanos se'ns tiraven gairebé al damunt en alguns trams del circuit, i la feina era nostra per esquivar-los. Especialment en la darrera volta, quan amb més de 30 quilòmetres ja es va amb el pilot automàtic, i qualsevol entrebanc et pot fer anar per terra. Animació pràcticament inexistent, exceptuant el nostre particular grup d'animació, amb la resta de participants no maratonians, que no van parar, a cada volta, de donar-nos suport. Gràcies a totes elles i ells.
Malgrat que el circuit estava certificat com a AIMS certified, pel que fa a la distància, ja vam veure després de la primera volta que hi havia alguna cosa que no quadrava, ja que faltaven metres. Un cop acabada la cursa vam descobrir que havien posat un gir de 180º uns 125-150m abans del que tocava realment, provocant, al final, una diferència de poc més d'un quilòmetre respecte als 42,195km correctes. Vam acabar corrent 41 quilòmetres, si fa o no fa.
Circuit pla, força pla, asfaltat de forma irregular, molt atractiu des del punt de vista de l'altimetria. Tant a l'Arcadi, com al Xavi, com a mi mateix se'ns va fer menys feixuc respecte al que ens imaginàvem inicialment. Una primera volta de reconeixement del terreny, una segona volta per controlar el ritme, una tercera volta per gestionar les forces, i una quarta i darrera volta per patir, encara que no excessivament. L'Arcadi va tenir alguns problemes gastrointestinals que van fer que es quedés una mica enrere, i el Xavi i jo vam anar fent alguns trams junts, ja que ell, després d'haver-me passat a la segona volta, va haver d'aturar-se uns segons, i vam intercanviar les posicions, i després ell em va tornar a passar, aquest cop per deixar-me ja enrere definitivament, a la darrera volta. Estava fort, sens dubte. Cursa solitària, en la que des del primer moment vam poder experimentar allò de "la soledat del maratonià". I això cada vegada anirà a més, ja que encara que la participació en les curses sigui superior respecte d'aquesta, el nostre ritme cada vegada ens posarà més a la cua del grup. L'edat no perdona.
Tenint en compte que la setmana abans de Nadal vaig agafar la covid, i vaig estar una setmana en blanc; que vaig reprendre els darrers dies d'entrenament precursa amb molt cansament; i tenint en compte el poc volum de quilòmetres que havia corregut per preparar aquesta marató; malgrat no, encara em va sortir una cursa prou digne, arribant a meta somrient i sense cap molèstia física. Allà m'esperava el Xavi, que havia entrat uns minuts abans, la Tere (que una vegada més estava allà, al costat de l'arribada, aquest cop sense patir, perquè ja havia vist al pas de cada volta que m'anava prou bé), i tota la resta del grup, animant i fent fotos: gràcies a tothom. Abraçada amb el Xavi, i felicitacions mútues. Al cap d'uns minuts va entrar l'Arcadi, que va córrer els darrers metres amb la Cristina. Tots tres fent pinya sota l'arc d'arribada, immortalitzant el moment. Havíem fet podi complet de la categoria M60-69, primer, segon i tercer lloc, de set participants.
Avituallament postcursa inexistent. En prou feines vaig poder aconseguir una ampolla d'aigua, després de preguntar diverses vegades als voluntaris.
A la nit, sopar oficial de gala, per celebrar els triomfs personals i col·lectius, i passar una estona agradable, ball inclòs, per si encara quedaven forces...
En resum, cursa atractiva, en un indret inigualable, on es va a córrer en un context de viatge turístic. Organització que té moltes coses a millorar, tenint en compte que en 30 edicions ja haurien d'haver après unes quantes coses.
Guanyador de la marató, categoria masculina, amb 2h31', de Jordània; guanyadora en la categoria femenina, amb 3h28', d'Espanya. En el meu cas, posició 33/60 en la general, i 2/7 en la categoria M60-69, amb un temps oficial de 4:11:30 (4:11:00 de xip), i que ajustant-lo a una distància correcta hauria estat de 4:17:10, més o menys.
60 acabats a la marató, dels quals 51 amb passaport no egipci, amb 48 homes i 12 dones.
La Tere, que va córrer la cursa de 5km, va quedar primera de categoria (1/3), i 25/62 en la general, en una cursa, la de cinc quilòmetres, que també va estar mal mesurada en el seu recorregut, havent-se de córrer uns cinc-cents metres addicionals als teòrics 5k.
En definitiva, quaranta-cinquena marató al sac, trentè país diferent en el repte de maratons, i contents d'haver gaudit d'una nova experiència en companyia d'amics i companys.