Sí, ahir dia 3 va fer ja 11 anys que el neuròleg em va deixar anar, així a botepronto i sense anestèsia, la frase que ja es presumia que no anava seguida de gens de bo:
"Sé que no t’agradará gens el que et vaig a dir..."
I aqui seguim 11 anys després competint en aquesta espècie d'"ultra trail" a la què voluntàriament jo no m'havía inscrit. Per ara vaig bastant ben posicionat, la veritat; així que -tot i havent-hi el què hi ha, el meu Parkinson- fins el moment ni puc, ni m’haig de queixar.
Des de la mateixa sortida de la visita em vaig situar, sense "escalfar gens ni mica", a la línia de sortida d'aquesta peculiar "Ultra trail”. Sempre he dit que, mentre de mi depengués, intentaria mantenir-lo a ratlla, no deixant que el seu dorsal m'avancés i així no tenir que anar jo a remolc seu.
Però els “organitzadors” d'aquesta peculiar ultra trail no donen informació sobre aspectes tan importants com la durada de la prova, així que no sé si estic a meitat de trajecte, o si porto només una cinquena part recorreguda, o si el recorregut es tornarà més dur, més complicat (què tot pinta a que sí). Així que no em queda un altra que seguir com fins ara, seguir actiu, molt actiu, fent-li veure el meu clatell mentre seguim avançant fins a no sé on ni fins quan...
Em queda molta ultra encara... vaja si me’n queda!
