danili

Grande Danili GRANDEEEE!!! 


:smile: :smile: :smile: :smile: :smile:

Merci! Un parell de cracks!

He estat un parell d'anys quadriculat pel llibre i un màster. Per sort torno a tenir temps i estic més receptiu al meu entorn. Avui ha sortit això i com no tots em seguiu al facebook ho comparteixo també en aquest cau que tinc al fòrum tan nostrat!


Pla de pensions

Intentaré oblidar allò que no et vaig dir
aquell vespre de comiat. Paraules silenciades que
encara transiten en un terreny minat de respostes
que esquiven preguntes i que un dia potser esclataran.
Dono corda a la persistència de la memòria i penso
en la fragilitat dels records que es permuten en
els desitjos no realitzats. Penso en tu i sobretot
penso que no hauria de pensar en tu.
M'ancoro a la teranyina dels somnis del futur
que és tan forta de dia com fina i invisible en la nit. 

Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.

Versos fantàstics danili!!! 

Són perfectes per la lletra d'alguna cançó de The Cure. Si et crepes el cabell encara semblaries el Robert Smith  :wink2:

Mira si ell mateix els vol adaptar i em paga roialties, la veritat ara m'anirien molt bé!

Mira si ell mateix els vol adaptar i em paga roialties, la veritat ara m'anirien molt bé!

Estaria bé!!!  :wink2:
El que no veig clar és el títol dels versos. No és prou suggerent com a títol d'una cançó.

Trilogia de la ment captiva


Ama Dablam

Foll de tanta llaminadura
me n'adono
que em vaig entretenir
poc en el teu coll.
Font de vida i font de mort.
No seré amic de clavar-te els incisius,
xuclar-te la sang
i assecar-te
perquè ets vida.
Ni voldré entortolligar-lo amb el meu,
girafes infinites d'imaginari,
i privar-te de llibertat
perquè ets ocell.
Discretament m'hi atansaré
per aprendre els afluents
de les venes,
el pols de les artèries
i sadollar, en acabat,
el coneixement que anhelava.


Satèl·lit

La distància ens desfila
i la cara desconeguda
de la lluna ja et cobreix.
T’acarona i et regala
cants de sirenes.
He allargat mirada i braç
per desvetllar els misteris
que creia apresos i resolts
—l’experiència és un grau diuen—
En l'espera em refaré
home nou: valent, intrigat
i captiu.


Insomni

És fàcil
pretendre recuperar la imatge que es repeteix:
ocupo l’espai esquerre del llit,
em tapo els ulls amb el mocador del present
i per una petita escletxa et contemplo en el mirall
d’ahir.
Allò difícil és no perdre's en el naufragi del somni.


Daniel Justribó (CC) BY-NC-ND
Aquest escrit es publica amb llicència Creative Commons 4.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i no se'n facin derivats.

Després de dos anys i dos mesos he tornat a córrer més de 20 quilòmetres. Es feia estrany però els revolts de les Aigües seguien essent familiars i avui semblava que era ahir. De manera simbòlica tanco un període complicat al llarg del qual només m'he posat la samarreta pastanaga dos cops -un d'ells per fer un 1.000 a la pista- i deixo que el desig violent per empassar quilòmetres i no atipar-me creixi de nou.

M'alegra molt que hagis gaudit de nou de la quilometrada.
A VLC et vull al meu costat  :yes: :yes: :wink2: :wink2:

Bona notícia! Esperem que sigui així!!
...València?...he llegit València?  :he:

A veure si és així! Encara queda mig any!

Felicitats, a veure si se'm pega alguna cosa.  :glasses:

Bien danili me alegro que vuelvas, aunque nunca lo dejaste. ahora ya sabes ...a disfrutar corriendo 




:smile: :smile: :smile: :smile: :smile:

Com tantes coses que passen, al primer dia no hi vaig parar gaire atenció i l'escena simplement va romandre reservada en un cul-de-sac de la memòria esperant, potser per sempre, a un detonant per ser reviscuda. El gallet del record ha trigat tot just quinze dies i dissabte els personatges ens situàvem de nou. Jo corria i força metres per davant albirava un corredor lent a qui vaig atrapar en pocs segons. El vaig passar amb fluïdesa però sobtadament se'm va enganxar al meu darrere i em seguia esbufegant uns bons quatre quilòmetres. Aleshores vaig pensar que qui sap, potser la situació era deguda a tanta gent nova que corria -al cap i a la fi creia que un corredor experimentat no hauria tingut aquell gest i s'hauria posat en paral.lel i hauria donat conversa- però em temptava preguntar-li sobre la seva motivació, les derives improvisades en la seva sessió d'entrenament, les probables fantasies de ser els capdavanters d'una final olímpica davant milers d'espectadors imaginaris i sobtetot el silenci que s'esberlava per un panteix notori i una ombra de ponent que s'allargava i desapareixia quan enfilàvem el Pla de Maduixers al capvespre. Alguns revolts ajustats per no deixar distància em donaven pistes de com avançava el procés i a manca de quatre-cents per l'arribada succeí allò que m'esperava. D'un esforç final l'acompanyant va aconseguir obrir un forat de pocs metres i acabava en solitari. No us en puc dir gran cosa més ni la cara que devia fer quan jo girava per enfilar de nou el camí a l'inversa i poder completar així la segona part del meu llarg entrenament.

Com tantes coses que passen, al primer dia no hi vaig parar gaire atenció i l'escena simplement va romandre reservada en un cul-de-sac de la memòria esperant, potser per sempre, a un detonant per ser reviscuda. El gallet del record ha trigat tot just quinze dies i dissabte els personatges ens situàvem de nou. Jo corria i força metres pel davant albirava un corredor lent a qui vaig atrapar en pocs segons. El vaig passar amb fluïdesa però sobtadament se'm va enganxar al meu darrere i em seguia esbufegant uns bons quatre quilòmetres. Aleshores vaig pensar que qui sap, potser la situació era deguda a tanta gent nova que corria -al cap i a la fi creia que un corredor experimentat no hauria tingut aquell gest i s'hauria posat en paral.lel i hauria donat conversa- però em temptava preguntar-li sobre la seva motivació, les derives improvisades en la seva sessió d'entrenament, les probables fantasies de ser els capdavanters d'una final olímpica davant milers d'espectadors imaginaris i sobtetot el silenci que s'esberlava per un panteix notori i una ombra de ponent que s'allargava i desapereixia -enfilàvem el Pla de Maduixers al capvespre. Alguns revolts ajustats per no deixar distància em donaven pistes de com avançava el procés i a manca de quatre-cents per l'arribada succeí allò que m'esperava. D'un esforç final l'acompanyant va aconseguir obrir un forat de pocs metres i acabava en solitari. No us en puc dir gran cosa més ni la cara que devia fer quan jo girava per enfilar de nou el camí a l'inversa i poder completar així la segona part del meu llarg entrenament.

Aunke casi no nos conocemos....sera un placer tu vuelta y aprender de ti danili...no te acordaras, pero creo que fuiste tu el q me dejo su movil para poder llamar a casa para q me vinieran a buscar a la carretera de les Aigües pq perdi la llave del coxe por la montaña jejejejee......menudo detalle de la persona q eres....ya no hay muxa gente asi.

Quan kieras entrenar por collserola puedes contar conmigo !!! 

Òsties sí que m'enrecordo! Et dius David. Fa anys oi?

Com tantes coses que passen, al primer dia no hi vaig parar gaire atenció i l'escena simplement va romandre reservada en un cul-de-sac de la memòria esperant, potser per sempre, a un detonant per ser reviscuda. El gallet del record ha trigat tot just quinze dies i dissabte els personatges ens situàvem de nou. Jo corria i força metres pel davant albirava un corredor lent a qui vaig atrapar en pocs segons. El vaig passar amb fluïdesa però sobtadament se'm va enganxar al meu darrere i em seguia esbufegant uns bons quatre quilòmetres. Aleshores vaig pensar que qui sap, potser la situació era deguda a tanta gent nova que corria -al cap i a la fi creia que un corredor experimentat no hauria tingut aquell gest i s'hauria posat en paral.lel i hauria donat conversa- però em temptava preguntar-li sobre la seva motivació, les derives improvisades en la seva sessió d'entrenament, les probables fantasies de ser els capdavanters d'una final olímpica davant milers d'espectadors imaginaris i sobtetot el silenci que s'esberlava per un panteix notori i una ombra de ponent que s'allargava i desapareixia quan enfilàvem el Pla de Maduixers al capvespre. Alguns revolts ajustats per no deixar distància em donaven pistes de com avançava el procés i a manca de quatre-cents per l'arribada succeí allò que m'esperava. D'un esforç final l'acompanyant va aconseguir obrir un forat de pocs metres i acabava en solitari. No us en puc dir gran cosa més ni la cara que devia fer quan jo girava per enfilar de nou el camí a l'inversa i poder completar així la segona part del meu llarg entrenament.

Exquisites paraules d'un relat que es podria titular: "Pique" a la CDLA 

Òsties sí que m'enrecordo! Et dius David. Fa anys oi?

Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiii......Grandiooosssss danili !!!  :glasses: :glasses: :glasses:

Jo no li diaria "pique" doncs els dos haurien d'haber participat d'ell i en danili no estava pel tema. Et va servir per tenir-te entretingut uns quants quilòmetres de la tirada llarga.

Salut!

Per cert, com sempre danili una narrativa impecable i amena 

Salut!