Mitges Maratons en els Estats Units d'Amèrica

Enhora bona Josep
M'ha encantat la crónica

Enhorabona i moltes gràcies per la crònica!!

Brutal Josep80!

Doncs... tela amb el vent i els tornados... entenc que la tensió era alta al volant quina por.

Bons resultats, gairebé tot sub 2h.
El que sí m'ha sorprès és que amb un temps de poc menys de 2 hores estàs entre el ~25-33% dels millors.
Vol dir que el nivell mitjà és més baix als EE.UU que aquí a Catalunya??

A seguir amb els reptes i explicar-nos-los!

Dennis Teuling va escriure: Brutal Josep80!

Bons resultats, gairebé tot sub 2h.
El que sí m'ha sorprès és que amb un temps de poc menys de 2 hores estàs entre el ~25-33% dels millors.
Vol dir que el nivell mitjà és més baix als EE.UU que aquí a Catalunya??

En línies generals, potser sí, encara que jo diria que depèn de la cursa. Com més petita és la cursa, pel que fa a participació, més es posa de manifest. Sens dubte als Estats Units i el Canadà la gent corre més per participar i acabar que no pas per guanyar o assolir llocs de privilegi. A Europa, no solament a Catalunya, els corredors populars són més competitius.
També t'haig de dir que a Nord-Amèrica no veig la quantitat de retallades en els girs que veig a Europa...

Correcats exclosos, oi?

Dennis Teuling va escriure:

Correcats exclosos, oi?

per suposat...

BLUE-GRAY HALF MARATHON (Gettysburg-Pennsilvània)-30 d'abril de 2023
RED ISLAND HALF MARATHON (Warwick-Rhode Island)-5 de maig de 2023
CRANKY CRAB HALF MARATHON (Seekonk-Massachusetts)-7 de maig de 2023

BLUE-GRAY HALF MARATHON (Gettysburg-Pennsilvània)-30 d'abril de 2023

Pennsilvània, amb una superfície de quasi 4 vegades la de Catalunya, i una població que no arriba a doblar la catalana, és l'estat bressol de la constitució dels Estats Units. Philadelphia, la seva ciutat més important, acull la campana de la Llibertat, i les famoses escales on Rocky es va entrenar per arribar a ser una estrella de la boxa... (je,je...).
Gettysburg, una petita localitat al sud de l'estat, de només 7500 habitants, a tocar de l'estat de Maryland, hauria passat desapareguda en el mapa, sinó fos perquè a principis de juliol de 1863 el general Lee, comandant en cap de l'exèrcit confederat, va voler concentrar totes les seves tropes en aquest enclavament, com a estratègia per vèncer les tropes federals.
Fins a 2022 la “Blue-Gray Half Marathon” (el mateix que la “North-South Marathon”) tenia l'al·licient de travessar el Gettysburg National park, i serpentejar entre els camps que van ser escenari de la batalla més decisiva de la guerra de Secessió dels Estats Units, i en la que els confederats, liderats pel general Lee, van començar la davallada que els portaria a la derrota final.
Lamentablement, tant pels interessos dels organitzadors de la cursa, com pels interessos dels participants en la Marató i la Mitja Marató, l'any passat les autoritats del parc van adoptar una nova política pel que fa a no permetre esdeveniments esportius de cap mena dins dels límits del parc. Una llàstima, ja que el parc és una autèntica meravella, un museu a l'aire lliure, i un "must" pels qui ens agrada la història.
Aquesta decisió ha representat que en l'edició d'enguany el circuit hagi estat alterat, convertint-se en un recorregut pel comptat d'Adams (al qual pertany Gettysburg), amb una incursió al veí estat de Maryland, travessant la famosa línia Mason-Dixon, que separa els estats de Pennsilvània i Maryland, que prové de quan aquests territoris encara eren colònies angleses, i que esdevingué línia divisòria entre territori esclavista i territori abolicionista, quan Pennsilvània s'alineà amb aquests últims.
Vam arribar dijous, i plovia. I plovia. I plovia. El divendres vam rebre un e-mail del director de la cursa, aventurant un diumenge molt complicat, climatològicament parlant, amb previsió de fortes tempestes, molta aigua, amb llamps i trons, i amb possibilitat d'inundació de part del circuit. Va assegurar, però, que la cursa no es cancel·laria, i que, en tot cas, i sobre la marxa, podrien canviar l'horari i/o part del circuit.
Dissabte vam anar a recollir el dorsal i la samarreta de la cursa, a l'hotel Aspire, al costat d'on, l'endrmà, hi hauria la línia de sortida i d'arribada. En una gran sala, una fira del corredor força digne, amb uns quants estands de productes esportius, sabatilles, roba, i alimentació. Em van confirmar uns 700 participants, entre marató i mitja marató (el circuit de la marató era completar el circuit de la mitja dues vegades).
Diumenge 6:00 am, peus a terra. L'hotel on ens allotjàvem, a 500 metres de l'Aspire, ens va permetre no haver de matinar més. En pocs minuts va començar a tronar i a diluviar. Se'm va encongir el cor. Vaig recordar aquell matí de la marató de Boston del 2018, una situació molt semblant. Un desastre de climatologia, almenys per córrer. Arribat el moment, vam caminar fins l'Aspire, sota els paraigües, plovent de valent. Dins l'Aspire, la gent anava arribant de mica en mica, a mesura que l'hora de sortida (8:00) s'apropava. El director de la cursa ens va reunir a la gran sala que havia fet la funció de fira del corredor. No parava de ploure. Ens va comunicar que esperaria que el temps millorés per donar la sortida. De sobte, i faltant només cinc minuts per les 8 h, va parar de ploure, com fet expressament. Tot va anar molt de pressa. Tothom cap a fora, cap a l'arc de sortida, ocupant posicions. El director de la cursa donant les darreres instruccions, micròfon en mà, i tret de sortida a les 8:00am en punt. Uns 13 °C, poc vent, i òbviament, 100% d'humitat. Màniga curta, malles llargues, gorra de pluja.
No portàvem ni cinc minuts corrent, quan, novament, va començar a ploure, i aquest cop ja no va parar, amb intensitats variables, a vegades amb força. Molts tolls d'aigua en tot el recorregut, a vegades impossibles d'esquivar. Sabatilles xopes. El perfil de la cursa va resultar ser un sense fi de pujades i baixades, algunes fortetes, que em va agafar per sorpresa (no havia vist enlloc, prèviament, l'altimetria del recorregut), amb un desnivell acumulat superior al de la mitja de Terrassa, per posar un exemple (segons Strava 228m vs 215m).
Com a totes les mitges, vaig anar de menys a més, ja fa alguns anys que no escalfo abans de les curses, i els primers quilòmetres em serveixen per anar entrant en ritme. Com a dièsel que soc, no va ser fins al cap d'una mitja hora (milla 3) que ja vaig poder rodar al meu "ritme de competició".
Circuit molt ben senyalitzat, tant per marató com per mitja marató, per descomptat en milles. Tot asfalt, en alguns trams una mica atrotinat, passant per carreteres secundàries, entre camps i algunes zones boscoses. No va llampegar. Animació nul·la, llevat de l'arribada. Les carreteres obertes al trànsit, que va ser mínim, i amb precaució. Ja ens havien avisat prèviament. Avituallaments d'aigua i isotònics, amb gots petits, i bananes i gels. Voluntaris exemplars, aguantant els xàfecs.
Ja a l'últim terç de la cursa vaig voler calcular el pas per les milles per fer sub 2h, i vaig haver de pujar les revolucions en els darrers centenars de metres, amb un perfil favorable. Arribada sota pluja intensa, com sortit de la dutxa, medalla al coll, i refugi sota una carpa per recollir els avituallaments postcursa, molt generosos. La Tere ja era allà, amb el paraigua, i vam entrar a l'Aspire, per posar-me roba eixuta. En sortir, per tornar caminant cap al nostre hotel, vam veure corredors i corredores de la marató que arribaven a meta per començar la seva segona volta. Al cap d'una bona estona, eren gairebé les 12 del migdia, va finalment acabar de ploure.
Vaig acabar en 1:59:37, posició 139/617 en la general, i posició 7/20 en la cat M60-64.
317 dones i 300 homes.
Els guanyadors, 1:21:00 (homes) i 1:28:08, tots dos locals.



RED ISLAND HALF MARATHON (Warwick-Rhode Island)-5 de maig de 2023

New England és la regió dels Estats Units que engloba els estats de Maine, New Hampshire, Massachusetts, Rhode Island, Vermont i Connecticut. Hi ha una associació esportiva de la zona, anomenada Sta.Teresa Adventure Runcation, que cada any organitza esdeveniments esportius en els sis estats, i, addicionalment, algun altre esdeveniment "sonat", com ara el que van organitzar aquest darrer març a Ciutat del Vaticà, on varen celebrar una marató homologada (dins el recinte, sense córrer pels carrers de Roma), a força de donar voltes a un circuit.
Una de les proves que organitza aquesta associació consisteix a celebrar en dos caps de setmana consecutius 3 maratons i mitges maratons en cada un dels 6 estats de New England, de tal manera que enguany van organitzar pels dies 5,6,7 de maig marató i mitja marató en els estats de Rhode Island, Massachusetts i Connecticut, i pels dies 12,13,14 de maig el mateix, en els estats de Maine, New Hampshire i Vermont. Són curses de petit format, pel que fa a organització, i pel que fa a participació, celebrant-se les curses en entorns naturals (no pas urbans), havent de córrer n voltes a un determinat circuit, i a primeríssima hora del matí. El repte és acabar les 6 mitges o les 6 maratons i així assolir el repte completament. També, però, es pot triar participar només en una o més curses, sense haver de córrer en les sis. I això és el que vaig fer jo, triant la mitja marató de Rhode Island pel meu repte.
Rhode Island és l'estat més petit dels 50 dels país, amb una superfície equivalent a la de tres vegades la de l'Alt Empordà, i amb una població de tan sols 1,1 milions d'habitants, nomenada "the Ocean State", per estar envoltada per la costa de l'oceà atlàntic. Preus elevats, luxe nàutic.

L'entrega del dorsal va tenir lloc el mateix dia de la cursa, a les 5:30 am, en la línia de sortida/arribada. Preu de la inscripció de 92$ (increïble per una cursa modesta), incloent-hi medalla, samarreta, un punt d'avituallament (pel que passaves cada volta), i avituallament postcursa superlatiu, amb fins i tot menjar cuinat.
Per la marató i mitja marató de Rhode Island el lloc triat va ser el Warwick city Park, a la localitat de Warwick. Hi vaig anar a fer un reconeixement un parell de dies abans, i la Tere i jo hi vam córrer una estona. Situat en una petita península dins de la badia de Greenwich, es tractava d'un parc amb una zona molt restringida al pas dels cotxes, i un recorregut per a vianants entre massa forestal, asfaltat, de no més de 3 metres d'amplada, que donava la volta per tot el bosc, amb una corda de 4,3 quilòmetres. Una meitat de circuit bastant planera, i l'altra força accidentada, pel que feia a tobogans. Molts revolts, algun tancat. Evidentment, no era un circuit pensat per a córrer. Em vaig familiaritzar amb el recorregut. Una meravella, córrer dins el bosc, sol, entre el cant dels ocells i envoltat pel mar.
Dia de la cursa amb cel ennuvolat, 6 °C, força humitat. Vam sortir de l'hotel a les 5:00 am, no érem lluny, 15 minuts en cotxe, encara fosc. Vam arribar al parc que començava a clarejar, i un cop dins, i abans d'arribar a la zona designada per la sortida (coordenades GPS enviades prèviament per e-mail) se'ns van creuar tres cabirols per davant del cotxe. No els esperava. Un bon ensurt. Déu n'hi do. Vam ser dels primers, i de mica en mica van arribar altres cotxes. Matrícules de tots els estats del país (CO, NY, NE, KS, IL, TN, TX, VA, OH, WI, GA, FL,...), no pas de New England, que hagués estat lo esperable. Els organitzadors (mitja dotzena de persones) ja estaven acabant de preparar les taules per entrega de dorsals, i preparant la catifa de sortida, amb la part electrònica per l'enregistraments dels temps (dorsals amb xip/tag). Vam anar a recollir dorsal, tot molt familiar. Un parell de WC's portàtils del mateix parc feien la funció assignada.
Dorsal a la samarreta estelada, i sota una altra samarreta, de màniga llarga. Malles llargues, sense guants. Faltant cinc minuts per les 6h, el director de la cursa ens va cridar per donar les instruccions. Els participants en la marató hauríem de donar 9 voltes, més un tros inicial d'anada i tornada fins a un punt que estaria indicat en el camí. Els participants en la mitja marató hauríem de donar 4 voltes, i afegir-hi un tros inicial d'anada i tornada fins a un altre punt del circuit, també indicat, més enllà del punt de gir que hi hauria pels maratonians. Tot plegat va estar explicat molt ràpidament, i vaig tenir algun dubte. I davant del dubte, vaig decidir seguir a la gent fins al punt de gir, no fos cas que no ho hagués entès prou bé.
Vam sortir a l'hora indicada, vam ser uns setanta participants entre les dues curses. Uns quants, pocs, van sortir força ràpids, i la resta vam anar al darrere, xino-xano. Vaig preguntar a un parell de corredores del costat si feien la mitja o la marató, i en dir-me que feien la mitja, vaig anar amb elles fins al punt de gir. Una d'elles era canadenca, i, igual que jo, també vol completar una mitja a tots els estats d'USA.
Aquest primer d'anada i tornada el vam fer per la part complicada del circuit, no pas per la planera. Primer vam arribar al punt de gir dels maratonians, indicat per un con i un cartell on to assenyalava ben clar, i amb un dels voluntaris que ens deia marató: girar i mitja: seguir. Ho vaig tenir clar, i vaig deixar les dues companyes, per tirar endavant. Havia anat força lent, i m'havia de posar a la feina. Més enllà, el nostre punt de gir, amb un altre voluntari, i cap a la línia de sortida, per començar a donar voltes. Com a curiositat, cal esmentar que el sentit de gir de la cursa (gir d'agulles del rellotge) va ser l'oposat al que jo havia practicat dos dies abans, quan vaig anar a córrer al mateix lloc.
Circuit molt estret, amb moltes ziga-zagues, camí que no parava de serpentejar en part del recorregut. Com he dit abans, difícil portar una velocitat de creuer constant. Vaig anar sol tota la cursa, atès el poc nombre de participants. Un autèntic privilegi. En alguns moment només sentia el cant dels ocells, semblava que estigués sol en el bosc, i estava participant en una cursa!! De tant en tant alguna persona passejant (en aquelles hores!!), i a mesura que passaven els minuts vaig anar avançant els participants que en els primers minuts m'havien agafat una notable distància. No em va avançar ningú, llevat de 4 participants en la marató, que em van doblar (havien fet un primer tram d'anada i tornada força més curt que els de la mitja), el primer a la meva tercera volta, i els altres tres (dos homes i una dona) a la meva darrera volta. Cap milla indicada, ningú animant, ni música, un concepte diferent. Corrent per un mateix. En completar cada volta, havíem de passar per damunt de la catifa, per enregistrar la volta, i taula amb beguda al costat.
En completar la darrera volta i creuar la catifa de control, va venir el director de la cursa, em va felicitar i em va donar un trofeu on posava "First Place". En un principi vaig pensar que havia guanyat en la meva categoria, però va resultar que el que havia guanyat era la mitja marató. Increïble. No em tornarà a passar mai més, segur. Imagineu-vos, havia guanyat una mitja marató amb 2:02:15, amb un total de 38 finishers (26 dones i 12 homes), i en la qual jo era el iaio. Al cap d'un parell de minuts va arribar el segon classificat, una noia de Kansas. Tot plegat confirma, una vegada més, el que sempre dic quan corro en els Estats Units: en aquest país la gent es posa un dorsal per participar i no pas per competir. No cal tenir un mínim de nivell per participar (això és bo?, o no?). En qualsevol cas, poc a veure amb el que es veu a Europa. Finalment, el director es va voler fer unes fotos amb mi, mentre la cursa continuava, en les seves dues disciplines. Avituallament força heavy, però només vaig agafar líquids, gels, i un parell de "biquinis calentets" que estaven "brutals".
Afegir que en la marató el guanyador va acabar en 3h21', i que van acabar 27 participants (17 homes i 10 dones).



CRANKY CRAB HALF MARATHON (Seekonk-Massachusetts)-7 de maig de 2023

Massachusetts, amb una població quasi equivalent a la de Catalunya, però amb una superfície lleugerament inferior a la nostra, té com a capital i principal reclam, la ciutat de Boston, bona coneguda dels maratonians i maratonianes. També aquí hi trobem una de les icones del món universitari, la Universitat Harvard. O els Boston Celtics o els Red Soxs, pels amants de l'esport.

La "Ocean State Multisport" és una associació de New England, amb base a Rhode Island, que es dedica a organitzar en els sis estats esdeveniments esportius de tota mena, per cultivar la pràctica de l'esport en tots els membres de la família, i alhora convertir l'experiència en quelcom agradable, divertit, i assequible. Pel que fa al running, acostumen a organitzar curses de mitja marató, 10K i 5K per a totes les edats, posant noms divertits a les curses, i amb unes inscripcions que, si comparem amb els preus de les altres curses als Estats Units, no són cares. Entre els seus patrocinadors hi ha unes quantes empreses del sector sanitari.
La Cranky Crab half marathon forma part del grup de curses que cada any celebra l'associació. Té lloc a Seekonk, una localitat a tocar de la línia divisòria que separa els estats de Massachusetts i Rhode Island, i, per tant, molt propera a Warwick (Rhode Island), on havia corregut dos dies abans. "Cranky Crab" (cranc malhumorat), el dibuix del qual és l'emblema de la cursa.
Prèviament, ja ens havien passat als participants tota la informació de detall de la cursa per e-mail, com a complement a la que ja estava publicada a la web. No calia anar a recollir el dorsal i la samarreta el dia abans, sinó que aquest fet tenia lloc el mateix dia de la cursa, a partir d'una hora abans de l'inici. Mapa de la cursa, incloent-hi altimetria, característiques, facilitats, pàrquing,...
El diumenge ens vam llevar a les 6 del matí, la cursa començava a les 8:00 am, i teníem l'hotel a 10 minuts en cotxe. El dia abans ja havíem anat a inspeccionar el lloc de trobada, ho havíem gravat en el GPS del cotxe, i va ser ràpid. Quan vam arribar ja hi havia força cotxes aparcats, ja que es disputaven tres curses a la vegada (mitja, 10K i 5K), i ja havia arribat força gent. La recollida de dorsals i entrega de samarreta va tenir lloc en un local social d'una associació de veterans que hi havia al costat de l'Escola on hi havia instal·lada la zona de sortida/arribada, amb l'arc i catifa corresponents.
Dia assolellat, uns 16ºC que pujarien gairebé als 23ºC durant la cursa, poca humitat. Samarreta de màniga curta i malles curtes. Faltant 5 minuts per les 8h, el director de la cursa, sota l'arc, i cridant, va donar les darreres instruccions. Les tres curses sortien juntes, a les 8h, i compartirien circuit en un primer tram. Arribat un punt, els participants en els 5K trobarien un con, amb un cartell (i un voluntari/ària) que indicaria que havien de girar cap a la dreta. Més endavant el mateix pel que feia als participants en els 10K, mentre que els participants en la mitja marató ja hauríem de seguir els indicadors fins a meta. Algun adolescent entre els participants (cursa de 5K).
Sortida puntual, envoltats de música estrident, sense empentes. Molt difícil que en aquest tipus de curses la gent s'atropelli a la sortida. Primeres milles amb un terreny planer, quasi sense desnivells. Les milles estaven ben indicades. Passats pocs minuts ja va arribar el desviament pels participants en els 5K, i el grupet, estirat, ja va perdre alguns efectius. Uns minuts més enllà es va produir una escena semblant, aquest cop amb els participants en els 10K. Un cop els de la mitja ens vam quedar sols, el circuit es va començar a complicar, i va deixar de ser planer. Sempre per asfalt, i compartint carreteres poc transitades amb els vehicles que hi circulaven, sense cons (ja havíem estat advertits).
El cert és que alguna de les pujadetes, llargues, va fer una mica de mal, però la majoria van ser d'un pendent suportable. Cada dues milles un avituallament d'aigua en gots, i amb voluntaris/es animant. En cap moment vaig córrer sol, sempre vaig tenir gent al voltant, o bé jo avançant, o altres em van avançar a mi (especialment els primers minuts de cursa). Malgrat que el traçat del circuit no tenia cap atractiu especial, no se'm va fer passat, probablement perquè en tot moment vaig tenir altres participants en el punt de mira, i així anar establint "petits objectius". Per esvair qualsevol possibilitat de defalliment (després d'haver corregut a Rhode Island dos dies abans), em vaig prendre dos gels, quilòmetres cinc i catorze, i em van anar força bé, fent una segona part de la mitja millor que la primera, malgrat els desnivells, i trobant un ritme força interessant en els darrers dos quilòmetres, planers, que em van permetre tornar a fer sub 2h, com feia una setmana a Pennsilvània, pels pèls.
Finalment 1:59:39, sent l'únic finisher de la meva categoria. En la general posició 20/81, sent la tercera persona de més edat entre els participants. 46 dones i 35 homes.
Guanyador masculí amb 1:17:36 i guanyadora femenina amb 1:47:44, tots dos locals.
En les altres dues curses, 82 finishers en els 5K i 35 finishers en els 10K. Per tant, gairebé 200 finishers en tot l'esdeveniment.



En definitiva, 3 mitges més al sarró, 3 estats més pel repte ianqui (ja en portem 21), i seguim ...

Josep80 va escriure: BLUE-GRAY HALF MARATHON (Gettysburg-Pennsilvània)-30 d'abril de 2023
RED ISLAND HALF MARATHON (Warwick-Rhode Island)-5 de maig de 2023
CRANKY CRAB HALF MARATHON (Seekonk-Massachusetts)-7 de maig de 2023

RED ISLAND HALF MARATHON (Warwick-Rhode Island)-5 de maig de 2023

...
En completar la darrera volta i creuar la catifa de control, va venir el director de la cursa, em va felicitar i em va donar un trofeu on posava "First Place". En un principi vaig pensar que havia guanyat en la meva categoria, però va resultar que el que havia guanyat era la mitja marató. Increïble. No em tornarà a passar mai més, segur. Imagineu-vos, havia guanyat una mitja marató amb 2:02:15, amb un total de 38 finishers (26 dones i 12 homes), i en la qual jo era el iaio. Al cap d'un parell de minuts va arribar el segon classificat, una noia de Kansas.

En definitiva, 3 mitges més al sarró, 3 estats més pel repte ianqui (ja en portem 21), i seguim ...

Acabo de llegir que has guanyat una mitja marató? Brutal! Enhorabona!
Ja sé que aquestes coses són casualitat, però s'ha d'estar allà. Igual que qui guanya una mitja en 1h20' perque no s'ha presentat cap persona que la corri en 1h, 1h05, 1h10, 1h15.

Moltes gràcies per les cròniques de maratons i mitges i endevant amb els teus reptes.
Jo he començat tard (mai no és massa tard, jejejej) i de moment només amb les de Catalunya però comparteixo la filosofia de coneixer territoris amb l'excusa d'anar a fer una cursa

Magnífiques cròniques Josep!

Encara que suposo que deus estar satisfet per aquesta victoria, m'ha agradat especialment la primera mitja amb
un temps tan dolent i un perfil pitjor que la mitja de Terrassa

També et felicito per tots els detalls que expliques...
Com dic jo, que fàcil es recordar quan fem el que ens agrada!!

Brutal Josep80!!

3 mitges en poc més d'una setmana i a sobre guanyant una

És de molt crac!!

Molt bones cròniques, com sempre!!

Grrrraaaaaaaaaannnnn Josep80 Estàs fet un nen.

Salut i fins aviat,

Josep80, m'acabes de pujar la moral. Jo, que el més a prop que he estat mai d'un pòdium ha sigut quart per categoria, després de llegir-te encara confio poder pujar-hi al capdamunt.
Enhorabona per la victòria i per seguir sumat mitges maratons amb aquesta facilitat!

gràcies, companys.
l'any vinent canvio de categoria, i crec que aquest fet encara em donarà més possibilitats de nous èxits...
lamentablement no puc agafar les curses on més m'agradaria participar, ja que haig d'intentar compaginar calendari, amb estats, separació entre curses, avions, preus,... Tot un exercici, no pas físic...
I a intentar seguir sumant...

Doncs bé, a punt de tornar cap a casa, amb 3 mitges més al sarró (Maryland, Virginia i West Virginia), i sumant ja 24 estats pel repte.
Penjaré les cròniques en uns dies, primer hem de conèixer el nostre net, que ha vingut just quan vam arribar a EEUU.

Doncs aquí va la crònica de les tres mitges del 2024 per terres ianquis:

GREENBRIER HALF MARATHON (Greenbrier-West Virginia)-11 de maig de 2024
ST MICHAELS HALF MARATHON (St.Michaels-Maryland)-18 de maig de 2024
MARINE CORPS HISTORIC HALF MARATHON (Fredericksburg-Virginia)-19 de maig de 2024


GREENBRIER HALF MARATHON (Greenbrier-West Virginia)-11 de maig de 2024

Virgínia Occidental és un dels estats més muntanyencs dels Estats Units, i un dels més atractius pels amants de la naturalesa, amb barreja de muntanyes verdes, rius d'aigües braves i estacions d'esquí amb cims nevats. És el desè estat més petit del país (amb una superfície que dobla la de Catalunya), i amb una població que és una mica superior a una cinquena part de la catalana.
Abans de la guerra de Secessió, Virgínia Occidental formava part de Virgínia, sent l'estat més gran dels Estats Units en aquelles dates. Però aviat es van establir clares diferències entre els durs grangers de l'oest de l'estat, que van ocupar els Apalatxes, i els terratinents virginians de l'est, que explotaven les seves plantacions amb mà d'obra esclava. Quan esclatà la guerra, els virginians de l'oest van declarar la seva independència de Virgínia, formant el seu propi estat, i unint-se a la Unió.
Sent la seva capital Charleston, aquest estat ha estat durant dècades una de les principals fonts de carbó del país, amb grans explotacions a l'aire lliure, encara que, òbviament, aquesta font d'energia, com a combustible fòssil que és, estigui ja actualment en retrocés.
The Greenbrier és un complex turístic de luxe situat a les muntanyes d'Allegheny, en els Apalatxes. Des de l'any 1778, els visitants es desplacen a aquesta part de l'estat per gaudir de les aigües de la zona. Avui, The Greenbrier està situat en 11.000 acres (4.500 ha) de terreny amb 710 habitacions, 20 restaurants i salons, més de 55 activitats i esports interiors i exteriors i més de 35 botigues. L'hotel ha allotjat fins a 28 presidents dels Estats Units, membres de la reialesa europea, i un bon nombre de personatges famosos del món del cinema, grans fortunes i grans empresaris. A finals de la dècada de 1950, el govern dels EUA va triar el complex per crear un centre secret de reubicació d'emergència per allotjar el Congrés després d'un holocaust nuclear. La instal·lació subterrània classificada, anomenada "Projecte Illa grega", va ser un búnquer operatiu durant anys, amb tota la logística de subministrament activa, podent-se visitar actualment sota un programa de visites guiades.
El cas és que a l'hora de triar una mitja marató per córrer en aquest estat vaig veure que n'hi havia molt poques al llarg de l'any, suposo que influenciat pel fet que el terreny és molt muntanyós, i les poques curses que s'hi fan s'han de concentrar totes a les petites localitats de les valls.
La Mitja Marató de Greenbrier, amb també proves de 10k i 5k, celebrà enguany la seva setena edició, permetent de nou gaudir d'un recorregut al llarg d'un dels millors camps de golf del país.
Vam anar a recollir el dorsal la tarda anterior a la cursa, al gran hotel que domina tot el complex. Tarda mig plujosa. Entrada en cotxe al recinte restringida als residents a l'hotel. Autobusos de l'hotel disponibles per portar la gent des del pàrquing de l'altre costat de la carretera. Luxe desorbitat. Salons de pel·lícula. En un d'ells, entrega del dorsal, i de la samarreta de l'esdeveniment. Fins i tot el dorsal (molt petit, per l'absència d'haver de posar-hi els anagrames d'espònsors) i la samarreta (tècnica, amb un disseny i qualitat poc comuns) van confirmar que aquella cursa era força selecte (encara que només fos pel preu de la inscripció, uns 150 € al canvi, el qual, això sí, incloïa un "brunch party" després de la cursa per a tots els participants).
Els dos dies abans va estar plovent, i malgrat que el dissabte de la cursa no va ploure, el dia es va aixecar força emboirat, i la humitat va ser molt alta. Temperatura de 6ºC, a una altura de 600 metres sobre el nivell del mar.
Després de seguir el mateix protocol que el dia anterior per entrar al recinte (aparcar el cotxe en un pàrquing exterior al complex i trasllat amb shuttle bus), ens vam plantar a la línia de sortida uns minuts abans de l'hora prevista de sortida (6:45 am). Atès que el format de la cursa no era el de cursa multitudinària, vam comprovar que els darrers minuts abans de començar la cursa encara van ser aprofitats pels organitzadors per acabar de preparar tot el muntatge inherent al punt de sortida/arribada, un parell de carpes, avituallaments per l'arribada, megafonia..., Arribada l'hora, himne ianqui pels altaveus, per descomptat cantat, i sortida puntual. A les 6:45 els de la mitja, a les 6:55 els dels 10k, i a les 7:00 els dels 5K. En cap moment els participants de les tres curses van coincidir en el recorregut.
Parlant del recorregut, tots els quilòmetres van ser pels camins asfaltats del camp de golf, camins no massa amples. Déu-n'hi-do l'entramat de camins del camp, uns de principals i altres de secundaris, però amb una senyalització perfecta que va deixar molt clar en tot moment per on s'havia de girar quan arribaves a un encreuament de camins. Punts quilomètrics en milles (punts quilo milles?).
Circuit bastant trencacames, ara pujades, ara baixades, amb un elevation=167 m a Strava.
A la sortida em vaig voler posar bastant endavant, ja que volia evitar no poder anar al meu ritme des d'un principi, perquè els avançaments podien ser complicats amb la poca amplada del circuit. Només començar, i sense haver escalfat, vaig agafar un ritme de 10k, no pas de mitja marató, i aviat em vaig adonar que m'havia equivocat.
Dos dies dormint poc i malament, pel canvi d'horari, afegit a un ritme inadequat, i no haver escalfat prèviament, tot plegat em va posar ràpidament en el meu lloc. Al cap de deu minuts estafa bufant de valent, cansat, i fins i tot una mica alarmat. "Però què passa...?". Vaig decidir baixar el ritme - estava rebentat - i em van començar a avançar gent més ràpida que jo, com no podia ser d'una altra manera. Fins a l'avituallament del km 10 vaig anar fent, mai còmode, cada pujadeta se m'entravessava. En l'avituallament vaig parar, vaig hidratar bé (molta humitat i, per tant, suor), vaig prendre un gel, i vaig caminar uns segons, com per recarregar les piles, i arrancant de nou, amb el desig que la segona part de la cursa em fos més plàcida. En aquelles alçades, tots els participants anàvem més o menys en el lloc que ens corresponia, i els avançaments fins al final van ser mínims. Així la cursa, vaig córrer els darrers quilòmetres en companyia de dos corredors, noia i noi, que podrien haver estat perfectament, per l'edat, els meus fills. Faltant una mica més d'un quilòmetre, ella es va anar distanciant uns metres, cada vegada més, mentre ell també intentà treure'm uns metres. El que ell no sabia és que jo sempre guardo una mica de benzina pel final de cada cursa, i faltant uns 300-400 metres vaig donar el típic cop de destral, amb un canvi de ritme que el va deixar clavat (més tard, a Strava, em va felicitar).
Cridòria per la megafonia, medalla al coll, fotos (de pagament), hidratació, i feina feta. Donades les circumstàncies, vaig acabar bastant bé de sensacions. Pocs segons després d'haver arribat em van dir que havia quedat en segona posició de la categoria, i, com va fer tot el món, després d'acabar, vam anar a un dels pavellons propers, on hi havia el brunch party. Una passada. Menjar de forquilla i ganivet per parar un tren, i begudes a dojo, champagne inclòs, encara que no ens hi vam poder quedar massa temps perquè vam haver de tornar a l'hotel a fer el check-out, i seguir la ruta... Abans, però, vaig recollir una medalla gravada que m'acreditava com a segon de la categoria.
Finalment, vam acabar la mitja 269 participants (179 dones i 90 homes), de 298 inscrits inicialment. El guanyador amb 1:24:18 (New Jersey) i la guanyadora amb 1:33:55 (North Carolina). Jo vaig acabar en 2:02:20, temps de xip, posició 80/269 en la general i 2/12 en la meva categoria M65-69.
En la cursa de 10K van acabar 135 participants, i en la de 5K, 210 participants més.
Resumint, cursa bastant elitista pel que fa a l'entorn, però amb participació oberta a tothom. Organització normaleta, sense tirar coets. Avituallaments fluixets (petits gots d'aigua+isotònics), animació inexistent, llevat de l'arribada. Entorn molt atractiu, però, en tot moment envoltats d'arbres, gespa, cant d'ocells.



ST MICHAELS HALF MARATHON (St.Michaels-Maryland)-18 de maig de 2024

Maryland va rebre el seu nom en homenatge a la reina Enriqueta Maria de França, esposa del rei Carles I d'Anglaterra (Maryland: "Terra de Maria"). Va ser una de les Tretze Colònies que es van rebel·lar contra el domini britànic a la regió. Té una extensió equivalent a la de Catalunya, i una població lleugerament inferior a la del nostre principat. La ciutat més gran, amb diferència, és Baltimore, poc atractiva, i famosa recentment per l'esfondrament del pont Francis Scott al ser envestit un dels seus pilars per un vaixell de càrrega de containers. La capital de Maryland és Annapolis, que acull l'Acadèmia Naval dels Estats Units, banyada per les aigües de la fabulosa Badia de Chesapeake. L'estat de Maryland, de majoria clarament demòcrata en les eleccions, esdevingué el setè estat de la Unió l'any 1788.
La petita població de St. Michaels, de poc més de 1000 habitants, fundada l'any 1677 per colons episcopals (Església anglicana), està situada a la riba del riu Miles, el qual desemboca a la gran Badia de Chesapeake. Els habitants de la població s'han dedicat històricament a la construcció de vaixells, de no massa calat i eslora (no hi ha grans drassanes), centrant-se les darreres dècades en les embarcacions d'esbarjo. El turisme és un altre dels punts forts de la localitat, ja que té com a principal reclam el Museu Marítim de tota la Badia de Chesapeake.
La mitja marató de St Michaels és considerada la mitja marató certificada USATF més plana de la regió de l'Atlàntic mitjà. Comença a l'escola de la localitat, travessa de punta a punta tot el carrer principal, i va a circular per un parell o tres de comunitats de veïns allunyades del nucli urbà, passant per camins asfaltats flanquejats per força arbres, passant també pel costat d'un parell de camps de golf, i travessant carreteres rurals, per tornar en el darrer tram de la cursa cap al nucli del poble, i completar la part final del recorregut per la part més cèntrica de St Michaels.
Malgrat que la cursa no començava tan d'hora com altres (7:10 am), ens vam haver d'aixecar molt aviat. Estàvem a uns quilòmetres de St. Michaels, i a més, l'organització ja havia avisat que si arribaves en cotxe havies de ser allà abans de les 6:00 am, ja que s'havien de tallar carrers. Així doncs, a les 5:45 ja estàvem a la localitat, amb el cotxe aparcat, i descansant en el cotxe, per fer temps. Despuntà el dia tot tapat, les previsions ja ho havien indicat, amb possibilitat de pluja, com el dia anterior, però de moment no plovia. Van passar els minuts, van anar arribant cotxes, i ja ens vam dirigir cap a l'escola de St. Michaels, punt de sortida, i on el dia anterior a la tarda havíem anat a recollir el dorsal i a estudiar una mica el terreny, punt d'arribada inclòs.
Força gent en el punt de sortida, quan encara restava mitja hora pel començament, però gens d'animació ni megafonia. Vaig veure el grup de llebres, individuals, no pas per parelles, que l'organització facilitava per a la cursa. Totes amb un pal i una bandereta, amb el temps objectiu. Vaig al·lucinar. La llebre més ràpida era la de 1h40', i la seguien les llebres de 1h50', 2h00', 2h15', 2h30', 2h45', i 3h00'. Amb això està tot dit pel que fa a les curses populars als Estats Units. Quina diferència amb les nostres mitges. Jo mai he vist, a casa nostra, una llebre de mitja marató d'asfalt de més de 2h00'.
Ambient xafogós, amb uns 17 °C de temperatura, i humitat del 100%. Samarreta de màniga curta, òbviament, i de bon gust l'hauria canviat per una de tirants, però no tinc estelada de tirans. Acostant-se el moment de la sortida, i per megafonia, aleshores sí, es va anar indicant als participants que es preparessin, i les llebres van prendre posicions. Jo em vaig col·locar prop de la llebre de 2h00'. Malgrat que ja portàvem una setmana de canvi d'horari, i ja m'havia més o menys habituat, no havia dormit massa estona, i a més, l'endemà havia de córrer una altra mitja marató. Per tant, em vaig marcar l'objectiu de clavar les dues hores, conservador, si tenim en compte que era un circuit absolutament pla. En aquesta ocasió no va sonar l'himne americà, sortida molt ensopida, i a més, tot va ser sortir, i començà a ploure.
Al cap de pocs minuts van sortir els participants de les curses de 10k i 5k, que van complementar, amb la mitja marató, tot l'esdeveniment esportiu.
Vaig regular els primers quilòmetres molt millor que la setmana anterior a Greenbrier, i vaig anar bastant còmode durant tota la cursa, l'altimetria (absència de pujades i baixades) va ajudar. L'únic inconvenient va ser que a mesura que va anar avançant la cursa va anar augmentant la intensitat de la pluja, i el que en els primers quilòmetres, amb pluja bastant suau, era fins i tot agradable, es va acabar convertint amb quelcom molest, massa aigua. Sort que en alguns trams vam anar sota fileres d'arbres que ens van protegir de l'aiguat. Com no podia ser d'una altra manera, es van anar formant tolls i bassals d'aigua en el terra, i aleshores va tocar intentar esquivar-los, anant amb compte de no topar amb altres corredors/es, si eren trams d'anada/tornada (n'hi va haver uns quants).
Passat l'equador de la cursa, en la milla 7, em va agafar la llebre de 2 h, una noia que anava acompanyada d'un grupet de tres corredors/es més, xerrant sense parar. Em vaig afegir al grup una estona, no va arribar als dos quilòmetres, però massa xarrameca pel meu gust, mai m'ha agradat córrer amb gent al costat parlant sense parar. M'estimo més el silenci. Per tant, vaig posar mitja marxa més, i, poc a poc, els vaig anar deixant enrere.
No vaig voler forçar més, vaig tenir en tot moment el cap en l'endemà, i vaig voler ser bastant més conservador que mai. En el darrer quilòmetre, però li vaig posar una mica més d'intensitat, vaig avançar a mitja dotzena de participants, i vaig entrar clavant un crono de 2:00:00, un bon grapat de segons abans de la llebre, la qual havia sortit uns segons darrere meu. A l'arribada, medalla i tovalloleta per eixugar-nos (seguia plovent), i un avituallament final correcte. Després de 21Km, elevation=0 segons Strava.
Els avituallaments durant la cursa van ser d'aigua i isotònics, en gots, cada tres milles, havent-hi, a més, un avituallament amb gels. No hi va haver animació durant el recorregut, però els nombrosos voluntaris van fer soroll tota la cursa.
Malgrat que hi va haver un post-race party, en el club marítim, no ens hi vam quedar. A més que estava una mica apartat de la zona d'arribada de la cursa i del cotxe, i seguia plovent, havíem de seguir ruta cap a Virginia...
Va guanyar la cursa un corredor local (Maryland) en 1h13' (cat masculina), i una corredora de North Carolina en 1h23', en cat. de dones. Jo vaig quedar en la posició 330/1043 en la general i 9/25 en la categoria M60-69, una categoria massa desigual, francament. No té res a veure el rendiment amb 60 anys respecte al de 69 anys. Les categories, en aquestes edats, s'haurien d'agrupar de cinc en cinc anys, com succeeix sovint. Dels 1043 finishers, 654 dones, 387 homes, i dos no-binaris.



MARINE CORPS HISTORIC HALF MARATHON (Fredericksburg-Virgínia)-19 de maig de 2024

"Virgínia", així es diu el primer assentament permanent que els colons anglesos van establir en el Nou Món l'any 1607, posant-li aquest nom en honor a la reina Isabel I d'Anglaterra, coneguda com "la reina verge".
Virgínia, un dels 13 estats originals que es van rebel·lar contra el govern britànic a la Guerra d'Independència dels Estats Units.
Virgínia, que també incloïa uns altres dos estats en la fundació dels Estats Units, Kentucky i Virgínia Occidental.
Virgínia, coneguda també com el bressol presidencial, perquè a Virgínia hi van néixer fins a vuit presidents dels Estats Units, incloent-hi George Washington i Thomas Jefferson.
Virgínia, centre dels estats confederats en la Guerra de Secessió, amb Richmond, la seva capital, com a centre de decisions, i l'il·lustre virginià Robert Lee com a comandant en cap de les tropes confederades que s'alçaren contra l'exèrcit federal l'any 1861.
Virgínia, estat que limítrof amb Washington D.C., i que acull, en territori virginià, el Pentàgon i el conegut cementiri d'Arlington, aquest últim separat de la ciutat de Washington per un pont sobre el riu Potomac, així com també la seu de la CIA, a Langley.
Virgínia, amb un territori que triplica en superfície l'extensió de Catalunya, i amb un nombre semblant d'habitants.
Durant els quatre anys que durà la guerra civil, es van lliurar més batalles a Virgínia que a qualsevol altre lloc, incloses les batalles de Manassas/Bull Run, Fredericksburg , Chancellorsville , Spotsylvania i la darrera Batalla d'Appomattox, després de la qual Lee es va rendir el 9 d'abril de 1865.
I va ser a Fredericksburg, localitat molt estratègica a la guerra civil, per estar a mig camí entre Washington i Richmond, les capitals dels dos bàndols contendents, on vaig anar a córrer una mitja marató en aquest estat.
El Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica o Cos d'infanteria de la Marina dels Estats Units (U.S.Marine en anglès) és un dels sis cossos que conformen les Forces Armades dels Estats Units d'Amèrica. Està dotat de 220.000 soldats, i té la seva base a Quantico (Virgínia). Es tracta del principal cos amfibi de les Forces Armades estatunidenques, i són tres les seves principals missions: Suport i defensa de les diferents bases navals del Cos, desenvolupament de tècniques, tàctiques i equipament amfibi, i altres tasques o missions encarregades directament pel President.
Enguany s'ha celebrat la 17a edició de la "Marine Corps Historic Half Marathon", un esdeveniment que forma part d'un conjunt de curses organitzades pel Cos de Marines, entre les quals destaca la "Marine Corps Marathon", de renom a tot el país.
Vam anar a recollir el dorsal i la samarreta el dia anterior a la cursa, tot arribant de Maryland, on havia corregut el dissabte. Un Centre de Convencions, prou proper a la línia de sortida i arribada de la cursa per a fer-hi un cop d'ull, a la vegada que familiaritzant-se amb la zona, de cara l'endemà (on aparcar, carrers i avingudes tallades, etc.). Fira de corredor prou completa, essent "Navy Federal Credit Union" el principal espònsor, una financera "enfocada" al cos de marines. Tot el voluntariat eren soldats uniformats, tant homes com dones. La samarreta, tècnica, amb imatges de Hugh Mercer, tant al davant com al darrere, un general confederat nascut a Fredericksburg, la localitat on va tenir lloc la cursa. I és que recorrent Fredericksburg, hom s'adona que els seus habitants segueixen orgullosos dels seus herois locals.
El dia de la cursa ens va tocar matinar molt, una altra vegada. Estàvem allotjats als afores de Fredericksburg, però en un moment ens vam plantar al gran pàrquing del centre comercial on ens havien indicat per aparcar sense problemes. Encara fosc, ja hi vam trobar molts cotxes aparcats. Riuades de gent caminant des del pàrquing fins on havia de començar la cursa. Grans focus per la il·luminació. Megafonia força estrident, informant del nombre de participants inscrits, de quants estats provenien, i fins i tot de quants països (no massa països, però, la immensa majoria, ianquis).
Uns quants controls de bosses per entrar en el recinte. Igual que el dia anterior, tothom de l'organització d'uniforme. Molts uniformats, i val a dir que molt atentes i atents. Aquell era un dia especial pels Marines.
Entre els/les participants, gent de tota mena, pel que vaig veure a les inscripcions, i pel que aparentment reflectien les imatges: militars en actiu, veterans, parents dels anteriors, gent aliena a la vida militar i amb ganes de córrer una cursa de renom. I força dones.
A la inscripció m'havien demanat temps objectiu, suposadament per l'ordre de calaixos, però finalment no hi va haver calaixos i tothom va anar col·locant-se on va voler, dins les tanques que van delimitar el passadís de sortida. En aquestes que un participant se'm va acostar, i assenyalant-me la samarreta, em va dir: "Barça, Barça". Havia confós la samarreta estelada amb la samarreta del Barça. Curiós. Es va presentar com Heraldo Echeverria, de Guatemala, nacionalitzat als Estats Units, i treballant a Fredericksburg. Uns vint anys més jove que jo. Ens vam fer una foto plegats, i ens vam desitjar sort. Tot seguit, l'himne americà, com no podia ser d'una altra manera, i la cursa va començar, a les 6:00 am en punt. Començava a clarejar.



Com a la cursa del dia anterior, vaig tornar a al·lucinar amb les llebres: 1:40, 1:50, 1:55, 2:00, 2:05, 2:10, 2:15, 2:20, 2:25, 2:30, 2:40, 2:45, 2:50, 3:00, i 3:10. Li vaig dir a la Tere que arribaria al cap de més de dues hores. Em trobava cansat, i vaig decidir anar a un ritme al voltant dels sis minuts el quilòmetre. I ho vaig complir... en el primer quilòmetre. Els següents tres quilòmetres els vaig fer més ràpids, ajudat per un perfil favorable, però a partir de la tercera milla (tot el recorregut marcat perfectament en milles), el perfil es va tornar bastant planer, i ja vaig passar a intentar complir l'objectiu inicial, en un intent fallit, ja que els quilòmetres em van anar sortint a més de 6 minuts.No em vaig voler preocupar, no vaig prendre cap llebre per referència, i vaig anar per sensacions. Al voltant de la novena milla, vam passar per un tram d'uns 500 metres on, en el costat dret de la via, anaves veient les fotos d'alguns dels marines (homes i dones) que havien mort, en acte de servei, des de la primera edició de la cursa, l'any 2007. Fotos molt grans, amb nom, cognom, i edat. Una mica la pell de gallina. Just després, també a la dreta segons el sentit de la cursa, una filera, que no s'acabava mai, de marines portant cadascun d'ells i elles enormes banderes del Estats Units. Aquesta milla és considerada una de les més patriòtiques de les curses americanes.
I força animació al llarg de bona part del recorregut, sempre soldats. Avituallaments també molt animats, i també per part de soldats. Aigua, isotònics, i gels. I calor, massa calor pel meu gust, uns 20 °C, amb humitat. En la milla 11 ens esperava la sorpresa de la cursa, ja sabuda. "Hospital Hill". Massa exagerat per part de l'organització, que en la presentació de la cursa es recreen en la duresa d'aquesta darrera part de la Mitja. Però si no tenim en compte que jo ja anava petat des d'un inici, i que a mi em va fer caminar un tros, crec que no n'hi havia per a tant. Un tram llarg de més d'un quilòmetre de llargada, amb un pendent positiu força "generós". Vaja, com pujant per l'avinguda del Vallès a la mitja de Terrassa, per posar un símil en distància i pendent.
Darrer quilòmetre planer, accelerant una mica, i acabant els darrers metres d'aquesta ja enèsima aventura americana, que cada vegada costa una mica més.
Vaig acabar fent el pitjor registre de les 177 mitges maratons que porto acabades a la data d'avui, amb un crono de 2h13', quedant en la posició 1555/3712 en la general i posició 13/45 en la categoria M65-69.
Els guanyadors, ambdós de l'estat de Virgínia, en 1:13:27 (homes) cat M20-24 i 1:24:12 (dones) F30-34, crec que els dos soldats en actiu del Cos de Marines.
Entre els acabats, 2127 homes i 1585 dones.




En definitiva, 3 mitges més al sarró, 3 estats més pel repte ianqui (ja en portem 24), i seguim ...

Desconneixia aquest repte de les mitges ianquis.
Enhorabona Josep58 ja portes un bon grapat.

Jorfer va escriure: Desconneixia aquest repte de les mitges ianquis.
Enhorabona Josep58 ja portes un bon grapat.

Gràcies, Jordi.
Amb aquest ritme de fer-ne tres cada any, ja estic veient que les darreres les hauré de fer amb bastó...

RACE FOR THE GREEN HALF MARATHON (Seneca-South Carolina)-15 de març de 2025
TIME TO PADDY HALF MARATHON (Louisville-Kentucky)-22 de març de 2025
ETOWAH PARK HALF MARATHON (Etowah-North Carolina)-24 de març de 2025
TIME TO PADDY HALF MARATHON (Nashville-Tennessee)-29 de març de 2025


RACE FOR THE GREEN HALF MARATHON (Seneca-South Carolina)-15 de març de 2025

La regió que actualment constitueix Carolina del Sud va formar part inicialment de la colònia anglesa de Carolina, nomenada així en homenatge al rei Carles II d'Anglaterra (en llatí Carles és Carolus). El 1712, la colònia de Carolina es va separar en dos: Carolina del Nord i Carolina del Sud.
Carolina del Sud va ser una de les Tretze Colònies que es van rebel·lar contra el govern britànic a la guerra d'Independència dels Estats Units. Carolina del Sud es va convertir en el vuitè estat de la Unió el 23 de maig de 1788. Va ser el primer estat a separar-se de la Unió, el 20 de desembre de 1860, després de l'elecció d'Abraham Lincoln, per fundar els Estats Confederats d'Amèrica. La guerra civil nord-americana es va iniciar a Carolina del Sud, el 12 d'abril del 1861, quan tropes confederades van envair Fort Sumter. Després de la fi de la guerra, l'estat seria novament readmès a la Unió, el 25 de juny de 1868.
Tot i la seva petita extensió territorial (equivalent a la superfície d'Àustria), i amb 5,5 milions d'habitants, Carolina del Sud és un dels líders nacionals de producció tèxtil i el segon major productor de tabac dels Estats Units, només superat per Carolina del Nord.
Seneca és una localitat de Carolina del Sud, de quasi 10.000 habitants, i propera a les fronteres amb Carolina del Nord i Georgia.
Vam anar a recollir el dorsal el dia abans al 313 Cafe, un dels patrocinadors de la cursa, a prop d'on l'endemà començaria i acabaria la cursa. (el concepte "a prop", als Estats Units, és equivalent a dir "a pocs quilòmetres"). Dues samarretes, mànigues curta i llarga, motxilla de disseny, i bossa amb "provisions", tot molt generós. Vam aprofitar per anar el lloc indicat per la sortida de la cursa, reconèixer el terreny de la cursa, i gravar-ho en el GPS del cotxe.
Cursa organitzada per part de l'ajuntament de la localitat, i amb presència de l'alcalde.
Dissabte, a les 8:00, himne ianqui, a cappella, i mini cursa infantil d'uns 300 metres (criatures de 2-5 anys). Posterior sortida, a les 8:15, dels participants de la cursa de 5K. I, finalment, a les 8:20h, sortida dels participants de la mitja marató, en sentit contrari i sense compartir circuit amb els de 5K.
Bastant gent amb samarretes i disfresses verdes, commemorant la festivitat de Sant Patrici, patró d'Irlanda (17 de març), festivitat molt arrelada als Estats Units, fruit de les moltes comunitats d'origen irlandès que hi ha pel país.

Dia ennuvolat, bona temperatura per a córrer i força humitat.
Xip en el dorsal, però sense catifa de sortida, tampoc érem tants participants com perquè a la sortida els temps fossin gaire diferents. A l'arribada, però, sí que va haver-hi enregistrament per xip.
El circuit de la cursa va resultar ser bastant trencacames, vorejant o travessant diferents barris del municipi. Força cons separant trams de carretera pels que hi circulaven alguns cotxes, i molta policia de tràfic, per dirigir el trànsit i facilitar el pas alternatiu a corredors i conductors. Tot el recorregut sobre asfalt. Tan sols la milla 10 estava senyalitzada (punt quilomètric 16,1). Punts d'avituallament, amb aigua servida en petites ampolles, a càrrec de membres de diferents comunitats de la població. Déu-n'hi-do la quantitat de voluntaris.
Alguns trams d'anada i tornada, amb girs de 180º en arribar al con de referència, i per tant els participants ens vam creuar algunes vegades.
Punts d'animació de música en directe, coincidint amb els punts d'avituallament. No gaire gent animant pel circuit, en no passar per zones massa urbanes. En el punt d'arribada, però, igual que a la sortida, forta megafonia, música cridanera, i molta animació.
Medalla finisher, fotos finisher, i avituallament post cursa extremadament generós, tant en menjar com en begudes.
Temps final de 2:02:55, segons el meu Polar, posició 57/129 en la general i 3/6 en categoria M60-69.
Guanyadors 1:07:10 en categoria masculina i 1:24:48 en categoria femenina ambdós locals.
Dels finishers, 59 homes i 70 dones.
Elevation segons Strava: 195 metres.




TIME TO PADDY HALF MARATHON (Louisville-Kentucky)-22 de març de 2025

Kentucky està envoltat per fins a 7 estats, a saber: Illinois, Indiana, Ohio, Virgínia Occidental, Virgínia, Tennessee i Missouri. Va ser admès a la Unió l'1 de juny de 1792, com l'estat número 15.
Al començament de la guerra civil nord-americana, que es va iniciar el 1861, Kentucky va declarar inicialment la seva neutralitat, no demostrant interès a participar activament al costat de la Unió (Estats Units en si) o dels Estats Confederats d'Amèrica. Oficialment, però, Kentucky encara formava part de la Unió, per la qual cosa tropes confederades van envair Kentucky el gener de 1862, sent expulsats per forces de la Unió a l'octubre del mateix any.
Durant la guerra, la població de Kentucky va estar dividida. Molts eren proabolicionistes, especialment els habitants que vivien als principals centres urbans de l'estat. Altres, principalment agricultors, estaven a favor de l'ús del treball esclau. Famílies senceres van estar divididesestaven dividides. Prop de 75 mil habitants de l'estat van lluitar al costat de la Unió, i prop de 30 mil persones van lluitar al costat de la Confederació.
Tot i que el centre de la seva activitat econòmica són la manufactura de productes industrialitzats i el turisme, bona part de l'estat és predominantment rural, amb l'agricultura com a principal font d'ingressos.
Kentucky és una terra amb ambients diversos i abundants recursos. Posseeix el sistema de coves més llarg del món, la longitud més gran de corrents i canals navegables dels Estats Units continentals (sense Alaska i Hawaii), els dos llacs artificials més grans a l'est del riu Mississipi i el jaciment de carbó més productiu del país. Kentucky és mundialment conegut pels seus cavalls pura sang, les carreres de cavalls (especialment el Derbi de Kentucky), les destil·leries de bourbon i la música bluegrass.
Louisville, la ciutat més poblada de Kentucky (700K habitants), a la vora del riu Ohio, que la separa de l'estat d'Indiana. És mundialment coneguda per acollir, cada any, els dos minuts que dura el mundialment conegut Derby de Kentucky, la cursa de cavalls pura sang més famosa del món. La quantitat de diners que envolta aquesta cursa és de vertigen.
Louisville és també la ciutat natal d'un mite de la boxa, en Muhammad Ali.
La ciutat, fundada l'any 1778, porta el seu nom en honor al rei Lluís XVI de França.
Amb seu a Kansas City, Bodies Race Company produeix més de 200 curses a l'any en desenes de comunitats dels EUA (especialment en el Midwest) amb tres grans objectius: diversió, família i fitness. En aquest sentit, enguany ha organitzat curses de petit format en diferents estats, en motiu de la festivitat de Sant Patrici, i en diferents dates del mes de març, per no coincidir una mateixa cursa a diferents localitats.
En el cas de l'estat de Kentucky, la cursa va tenir lloc a Louisville el tercer dissabte de març, i allà hi vaig ser.
Aquestes curses per Sant Patrici porten totes el nom de "Time to Paddy"+nom de la localitat ("Paddy" és el diminutiu de "Patrick"). En tots els casos s'organitza una mini cursa prèvia per la mainada, i després té lloc una sortida simultània per participants en curses de 5k, 10K i mitja marató, compartint circuit, i amb un recorregut a doble volta pels participants en la mitja marató, i havent de girar en punts assenyalats per un con i un voluntari, en el cas de les curses de 5K i 10K.
Totes les curses són extraurbanes, sobre camí pavimentat (bici/per als vianants), i tenen lloc als afores de capitals importants, triant sempre paratges naturals, parcs, centres recreatius a l'aire lliure, etc.
Com a la cursa anterior, vam anar la tarda abans a recollir el dorsal i la samarreta, en una petita carpa instal·lada en el mateix punt de sortida/arribada de la cursa de l'endemà (Parklands of Floyds Fork, als afores de Louisviile, dins del seu terme municipal). Dorsal amb xip, i samarreta color verd, per l'ocasió. Gravació del lloc en el GPS del cotxe, i fins al dia següent.
Dissabte 22/març, vam arribar amb prou temps, malgrat no haver de recollir el dorsal, cosa que sí que va haver de fer quasi tothom. Força cotxes i animació. Vaig voler córrer uns 15' previs a la mitja. Segons havia vist a la web, érem 207 inscrits en el 5K, 63 inscrits en els 10K, i només 58 en la mitja marató.
Després de córrer els menuts, i a les 8 h en punt, es va donar la sortida. Matí solejat, uns 7 °C, i poc vent. Perfecte per córrer. Com l'ample del camí no era massa gran, em vaig posar a la part davantera del grup. I vet aquí que portant només 5 minuts corrent em van començar a sobrevenir les molèsties en el soli dret, que ja em van tenir força aturat durant bona part del mes de febrer.
Potser no va estar una bona idea córrer primer 15', parar després uns altres 20', per arrencar tot seguit a córrer la mitja marató, havent donat temps a la musculatura a tornar-se a refredar, i sense haver fet estiraments. La part positiva del que em passava és que ja ho havia viscut recentment, i sabia que si afluixava el ritme i anava fent, les molèsties, ja pujades de to, no anirien a més, i podria acabar la cursa (tot just acabava de passar el primer quilòmetre, segons el meu Polar).
Així doncs, no vaig tenir altra opció de veure com m'anaven avançant altres participants, mentre havia de córrer amb molta tensió, agarrotat, controlant el doloret del soli, i cansant-me molt més que si hagués pogut córrer amb soltesa i lliure de tensió.
El circuit, que anava fins a un punt a 5,23 quilòmetres de la meta, per girar, desfer el camí recorregut, passar per meta, i tornar a repetir, tenia un tram d'uns mil metres (km3 al km4, i km13'5 a km14'5) que picava força. La resta del circuit era bastant planer, llevat pujar i baixar els pendents d'un parell de ponts. Un parell de punts d'avituallament en gots d'aigua, en els punts de gir dels participants dels 5K i els 10K, a més de l'avituallament del pas per meta. Voluntaris en comptagotes, només en els punts de gir. Gens d'animació, i presència, en la part final de la cursa, de gent que havia anat a passejar.
Els darrers 3 quilòmetres, i ja veient que no hauria d'abandonar, vaig incrementar el ritme, fent els tres millors parcials de la cursa. Entrada a meta, medalla, i avituallament final d'aigua, barretes energètiques i cockies.
El meu temps final va ser de 2:09:27, classificant el 33/58 a la general i 1/2 en la categoria M65-69.
Els guanyadors van fer 1:22:44 en homes i 1:32:52 en dones, el primer de Florida, i la segona, local.
Dels 57 arribats, 31 homes i 27 dones.
Elevation segons Strava: 151 metres.

Anant a recollir el cotxe, i ja refredant-se la musculatura, vaig començar a coixejar, intensificant-se amb el pas de les hores.
I al cap de 48 hores havia de córrer una altra mitja...




ETOWAH PARK HALF MARATHON (Etowah-North Carolina)-24 de març de 2025

A Carolina del Nord es va fundar la primera colònia britànica a Amèrica i va ser una de les Tretze Colònies britàniques secessionistes. El nom de l'estat fou escollit en homenatge al rei Carles II d'Anglaterra. Va ser admesa a la Unió l'any 1789 com el dotzè estat.
A diferència de molts altres estats del Sud, Carolina del Nord mai va desenvolupar una aristocràcia posseïdora d'esclaus dominant i la classe mitjana tendia a controlar el govern.
El 1860, Carolina del Nord era un estat esclavista, amb una població d'esclaus que comprenia aproximadament un terç de la població, una proporció menor que molts estats del Sud. L'estat es va negar a unir-se als Estats Confederats d'Amèrica fins que el president Abraham Lincoln va insistir que envaís el seu estat "germà", Carolina del Sud. L'estat va ser un lloc de poques batalles, però proporcionava 125.000 soldats als Estats Confederats d'Amèrica, molt més que qualsevol altre estat.
Carolina del Nord té una superfície equivalent a la d'Anglaterra i una població d'uns 10 milions d'habitants. Fins als anys seixanta la indústria es basà en l'elaboració dels derivats del sector primari: tèxtil, alimentària, de fabricació de pasta de paper i de cigarrets; posteriorment l'electrònica, la indústria química i la maquinària han pres el relleu com a sectors capdavanters.
Mainly Marathons és un grup de gent que organitza maratons en els Estats Units, cobrint els 50 estats amb 75 curses a l'any, dividides en 11 sèries que agrupen diverses curses en estats adjacents (típicament 5, 6 o 7), i en dies consecutius. Cada any acostumen a repetir dates i localitats. Les inscripcions es poden fer triant "a la carta" les curses en les quals vols participar, i també la distància (56K, marató, mitja marató, 10K). El recorregut sempre és extraurbà, en parcs o àrees recreatives, i sempre sota la modalitat "hàmster x n voltes".
Efectivament, és una altra manera d'entendre aquest esport, ja que no hi ha límit de temps per acabar cada prova, i part de la gent hi participa per completar les distàncies caminant, no pas corrent. Això explica el fet que part dels participants no siguin de la primera volada.
En el meu cas, i per calendari, vaig triar la cursa que fan a Carolina del Nord, que està agrupada dins la sèrie "Apalachian", sèrie que inclou set curses consecutives en els estats en els quals està assentada aquesta fabulosa carena muntanyosa: Geòrgia, Carolina del Sud, Carolina del Nord, Tennessee, Virgínia i Virgínia de l'Oest. Precisament la cursa de Carolina del Nord, que cada any es fa a la localitat de Mills River, va haver-se de canviar aquest any a una altra població, per estar en obres un pont que forma part del recorregut de la prova. Així, la localitat, enguany, va ser Etowah, no gaire lluny de Mills River.
Vam arribar a l'Etowah Park, lloc de la prova, a les 7:00 del dilluns/24, encara fosc, just abans de clarejar. El dia anterior havíem entrat a Carolina del Nord, venint de Tennessee, i havíem hagut d'avançar el rellotge una hora, per canviar de franja horària (de CT central time a ET east time). Havent inspeccionat el lloc la tarda anterior, trobar-ho en la foscor, i amb el GPS, va ser senzill.
Quan vam arribar ja hi havia bastant activitat, ja que força gent (bàsicament la que caminava) havia optat per triar l'opció "early bird", i començar la cursa a les 6:30 en lloc de les 7:30. Molts d'ells i elles amb frontals.
Un gran porxo de fusta servia de centre logístic i neuràlgic de la cursa. Dins, i a cobert, unes quantes taules amb uns quants voluntaris, a càrrec de la intendència, bàsicament tots els queviures, sòlids i líquids, per proveir als participants.
En una taula, els dos organitzadors de la prova, per donar dorsals, samarreta, i medalla pre-cursa. (una altra medalla en finalitzar la prova). Una altra taula amb tot de gomes elàstiques, que els participants havíem d'agafar en completar cada volta, i posar-nos-les al canell. Al costat, una campana, que el participant havia de fer sonar un cop acabades les voltes corresponents, i per tant la cursa, per fer saber a la taula de registres que ja es podia apuntar el seu temps final. Els temps enregistrats, per tant, eren manuals, sense control de xip.
La meva cursa consistia a donar 11 voltes en un circuit d'anada/tornada dins l'Etowah Park (21km), passant a cada volta pel punt de sortida/arribada (dins el porxo), amb possibilitat d'avituallament i agafant cada vegada una goma elàstica. Com he dit, hi havia gent que s'havia apuntat per fer 22 voltes (marató), o una mica més de 5 voltes (10k), amb uns cons especials per ells.
Minuts abans de les 7:30 un dels organitzadors va donar les instruccions de l'operativa, pels que començàvem a aquella hora, i tot seguit vam començar a fer el hàmster, tot just quan clarejava. Circuit per vianants, asfaltat, no gaire ample (uns tres metres d'ample), que donava la volta al parc, però que, en lloc de tancar la volta, fent una el·lipse, girava en un punt determinat (un parell de cons ho marcaven), per tornar cap al punt de sortida desfent al camí ja fet, en sentit contrari (una mica més de 1900 metres per volta).
Vaig començar mooolt prudent, caminant i temptejant. No havia recuperat el soli, ni de bon tros, després de la mitja de 48 hores abans, en la que vaig acabar coix, i no era qüestió de fer el que no tocava. Vaig anar buscant sensacions en el soli i el bessó, comprovant que, incrementant el ritme i la petjada, ni l'un ni l'altre es queixaven.
Així, a mesura que van anar passant les voltes vaig anar més de pressa, i més ràpid, i més ràpid. Mai havia caminat tan de pressa. Més que caminar, vaig acabar fent "marxa atlètica", això sí, a la meva manera, a uns 9 minuts per quilòmetre.
Ja a la darrera volta, i amb els tibials absolutament agarrotats (això de caminar de pressa durant 3 hores "té tela"), vaig voler provar de córrer el darrer quilòmetre. Quasi vaig caure. El canvi de sensacions va ser molt bruc, encara que ho vaig intentar fer en progressiu. Semblava que no en sabés, de córrer. Alguns grups musculars que durant 3 hores havien estat sense treballar, tot d'una es van haver d'activar, o van haver de treballar de forma diferent. Sensacions bones, tant en el soli com en el bessó, i vaig acabar la sessió sense molèsties, tocant la campana i medalla finisher.
Durant la cursa va plovisquejar en alguns moments. La Tere em va anar avituallant sense que jo hagués d'entrar cada vegada dins el porxo. No vaig suar gairebé res, amb uns 13ºC de temperatura i bastant humitat. El cert és que no se'm va fer passat. Estic acostumat a fer el hàmster en els meus entrenaments.
Hi va haver gent que corria, i també gent que caminava (encara que ningú tan de pressa com jo, en dono fe). Alguns per completar els 10K, bastants per completar la mitja, i alguns per completar la marató.
Molt bon rotllo entre els participants. Alguns ja ens coneixien d'altres curses de la mateixa sèrie. I de fet, després de tantes voltes, també acabaves coneixent a la gent. Jo, de fet, i amb l'estelada, de samarreta, vaig acabar parlant amb més d'un/una.
Vaig acabar en 3:09:40, amb un Elevation=127 metres, segons Strava Vam participar 52 persones en la mitja, 39 en la marató i 24 en els 10K, fent un total de 115.
Experiència diferent, intentant posar seny i minimitzar riscos, molt cansat i amb "agulletes" els dies posteriors.




TIME TO PADDY HALF MARATHON (Nashville-Tennessee)-29 de març de 2025

Tennessee va ser el setzè estat a entrar a la Unió, l'any 1976, i el darrer estat en abandonar-la, per entrar a formar part del bàndol confederat, a la guerra civil, l'any 1861. Per Tennessee circulen 3 grans rius nord-americans: el Cumberland, el Tennessee i el Mississipi, aquest últim fent de frontera entre l'estat i els veïns Missouri i Arkansas. L'estat, amb una superfície lleugerament inferior a la d'Anglaterra, té definides clarament 3 regions (oest, central i est), les quals poc s'assemblen entre elles, tant per clima, com per paisatge, com pel perfil de la gent que hi viu. A l'est, amb la carena dels Apalatxes, que va representar, segles enrere, la porta d'entrada cap a l'oest. Clima més fred, i fantàstica natura. Al centre, amb la capital Nashville, món estudiantil, universitats i country music. Nashville, coneguda també per “Nashvegas”, per l'increïble ambient i música en directe en tots els locals que configuren la Broadway Av. A l'oest, clima més calorós, i amb Memphis com a centre, cor mundial del Blues, el Soul i el Rock & roll. Memphis, ciutat santuari d'Elvis Presley, i també famosa per haver estat testimoni de l'assassinat de Martin Luter King l'any 1968.
I Nashville va ser una altra de les localitats que vaig triar per córrer la “Time to Paddy Half marathon” que Bodies Race Company organitza a diferents estats, en motiu de la festivitat de Sant Patrici, com ja he explicat en el cas de Louisville/Kentucky.
Exactament, el mateix format de cursa que el que havia experimentat 7 dies abans a Louisville. L'única diferència, òbviament, el lloc, en aquest cas en el Triple Creek Park, seu d'un club de soccer molt centrat en categories infantils, i amb uns quants camps de gespa dins el parc. Situat a Gallatin, una localitat als afores de Nashville, de fet es considera un barri de la capital.

El dia va ser espectacular per córrer, i tot va anar força bé, fins i tot el soli em va deixar córrer, encara que amb molèsties, és clar. Cansat, això sí, i amb poca pólvora a les cames (per no dir gens de pólvora), però anar fent...
Vaig classificar 22/80 en la general i 1/4 en la categoria M65-69, amb un temps de 2:06:17.
208 participants entre les tres curses: 80 en la mitja marató, 45 en els 10K i 83 en els 5K.
Guanyadors amb 1:25:53 en homes i 1:41:04, ambdós de Tennessee.
En la mitja marató, total paritat: 40 dones i 40 homes.
Elevation: 129 metres, segons Strava




I amb aquesta nova escapadeta als Estats Units, ja sumem 28 estats on he completat una mitja marató. I seguim ...

Deu ni do, això és treure rendiment al viatge fent quatre mitges en menys de 15 dies.
Bona planificació!!
Ànims que ja queden menys i enhorabona

Gràcies josep80!

Molt interessants les teves cròniques de les històries de les terres per on corres.

Veig que el nivell segueix molt per sota del que tenim aquí.
Vigila els solis i a seguir per terres yankees, que estàs gairebé a la meitat (potser en breu has d'afegir Panamà, Groenlàndia, Canadà )