Mitges Maratons en els Estats Units d'Amèrica

Mobile Half Marathon (Alabama-USA) - 11/Gener/2015

Amb 2/3 parts de les maratons olímpiques ja fetes, la qüestió era buscar un altre repte que a la vegada em permetés seguir fent turisme per llocs que no conec, i que em donés recorregut per uns anys més, si la salut m'ho permet.
Aixi doncs, aquest diumenge he corregut la mitja marató de Mobile (Alabama), que ha estat la primera Mitja de la meva nova aventura: córrer una mitja marató a cadascun dels 50 Estats Units d'Amèrica (+ Washington DC).
Mobile és una ciutat d'Alabama, tocant al Golf de Mèxic, just passada la frontera amb Florida. La seva principal atracció turística és el USS Alabama memorial park, on, entre altres atraccions, es pot veure i visitar el cuirassat del mateix nom, vaixell protagonista molt actiu de la flota nort-americana de la guerra del pacific dels anys 40.
La cursa molt modesta, fent-la coincidir amb la marató del mateix nom: First Light Marathon and Half Marathon MOBILE-ALABAMA.
A destacar que la forma d'enregistrar els temps no es basa en xips, i és manual. No sóm molts corredors, i aixó vol dir que el temps de sortida és el mateix per a tots, i el d'arribada és a "ojímetro" de 3 voluntaris que hi ha a la línia de meta. Recorregut que no té res d'especial, per barris residencials de les afores, carrers estrets, entre arbres i vivendes unifamiliars, paviment en molt mal estat.
Per les avingudes més amples, força policia patrullant amb Harleys al costat dels corredors amb música Heavy Metal molt canyera.
Encara que cursa modesta, ha començat com no podia ser d'un altre manera amb l'himne nacional cantat per una cantant local, tothom amb la ma al pit.
Anècdota ha estat el que em presentès amb la Tere a la lìnia de sortida, abans de les 7:30, encara fosc, que era l'hora de sortida, i que no hi haguès ningú. Hem preguntat a una parella que venia a córrer, quan hem vist que ja era l'hora i alló seguia igual, i ens han confirmat que en realitat eren les 6:30, i que encara faltava 1 hora per començar la cursa. I és que en entrar a Alabama, venint de Florida, hi ha canvi de franja horaria.
En fi, que he fet servir aquesta Mitja per començar oficialment el meu pla d'entrenament de la marató de Londres del proper Abril. Ha estat un entrenament de qualitat, perque obviament - i com sempre passa - m'han sortit uns temps més ràpids que no pas si hagués anat a fer la mateixa tiradeta a la CdlA.
Primera cursa del repte!!! Ja en falten menys.


Naples Half Marathon (Florida-USA) - 18/Gener/2015

La Mitja Marató d'avui ha estat a Naples, estat de Florida.
Naples és una localitat molt maca, a la West Coast de la península de Florida, molt a prop dels Everglades. Ciutat maca pero bastant exclusica, jet set i preus cars. El carrer principal - la 5ª avinguda - molt agradable per caminar. Molts carrers residencials. El dissabte per la tarda tota la platja plena de gent per veure una posta de Sol divina.
La cursa comença a les 7:00, només clarejar. La humitat és extrema, i fa calor. Calculo que serem entre 1000 i 2000 corredors, només es corre la Mitja.
Entre la Mitja de fa 7 dies a Alabama (amb fred) i avui, només he corregut 9km el darrer dijous a Orlando, la veritat és que aquest començament de preparació de la marató per Londres està sent una mica "singular".
Em surten uns temps clavats als del diumenge passat, malgrat que avui les condicions són molt pitjors. La xafogor i la calor han estat tan fortes que han hagut d'emportar-se a un corredor amb ambulància, probablement una lipotímia.
Bona organització i fantàstic abituallament post-cursa, era un veritable buffet, quantitat i varietat, i una magnífica medalla de finisher, a més de la samarreta que ja ens varen donar ahir al recollir el dorsal. És clar que els 60 US$ de la inscripció s'han de justificar d'alguna manera...
Tipics ingredients de les curses americanes: himne pre-cursa cantat a capela, animadors cridant molt, sacerdot beneint als corredors al passar pel costat d'una església,
i les milles molt ben indicades, de la primera a la darrera.
M'ho he passat be.
Amb aquesta ja en van 2 de 50, ja en falten menys...


Trenton Half Marathon (New Jersey-USA) - 7/Novembre/2015

avui he corregut la Mitja Maratò de Trenton, Estat de New Jersey.
Politica de turisme, i mès havent corregut la maratò de NY fa 6 dies.
Recorregut bastant solitari, i bastant trencacames. Tot asfalt, encara que et porta per un parell de parcs agradables. Creuem un pont sobre el riu per entrar a Pennsylvania, allà la cursa té un parell de milles, i desprès creua un altre cop un altre pont per entrar un altre vegada a New Jersey.
Cursa que suma corredors de 5k, 10k i Mitja marató, i que comença i acaba a l'estadi de l'equip local de Beisbol.
A la mitja marató més participaciò de dones (668) que d'homes (561). Moltes dones de color, inclús tenen un club que en suma moltes, el Black girls club. Molta afició, encara que moltes persones amb un sobrepes brutal, la qualcosa fa que les articulacions pateixin de valent.
Dia poc adient per córrer, tapat, calorós, i molta humitat. Avituallaments justes durant la cursa, i fantàstics a la línia de meta, medalla inclosa.
A la sortida, com sempre, l'himne americà cantat per un personatge local, i 15 minuts de retart en l'hora de sortida.
Pensava que no havia recuperat en 6 dies, peró al final he pogut esprintar i tot dins l'estadi, 10é de la categoria, estic satisfet.
El pitjor de la cursa, el preu d'inscripció, de 80 a 100 $, depenent del moment.
Bé, una Mitja més als Estats Units (3 de 50) en l'intent de visitar tots els 50 Estats i corre una Mitja a tots ells.



Skidaway Island Half Marathon-Savannah (Georgia-USA) - 26/Març/2016

Avui he corregut la Mitja Marató de Skidaway Island, a Savannah, estat de Georgia (USA).
Com vinc fent darrerament, aprofito l'entrenament de la marató per corre una Mitja la setmana següent a la marató.
I en aquest cas, i després de la marató de Georgia/Atlanta del darrer diumenge, avui dissabte tocava corre aquesta Mitja, també a Georgia, per sumar en aquest cas el quart estat en la meva colecció nort-americana de Mitges.
La cursa suma corredors de full marathon i Half Marathon, en la marató sencera menys de 100 inscrits, i en la Mitja no crec que arrivessim als 400. Aixó us dona una idea de la modèstia de la cursa. El recorregut és a la illa de Skidaway, a tocar de Savannah, meravellosa ciutat de Georgia, tocant al riu del mateix nom, al costat de la costa atlàntica. El recorregut és preciós, entre boscos, camps de golf, i aiguamolls. La cursa ha començat a les 7:00, encara fosc,amb uns 24ºC i molta humitat. De fet aquests dies per aquesta zona ha fet un clima força tropical, i si a mès està prop d'aiguamolls, ja està tot dit.
Dia ennubolat, i amb predicció de pluja. Quan portem una mitja hora de cursa comença a ploure de valent, i durant quasi mitja hora, hem quedat ben xops, calçat inclòs.
Tot el circuït és pla, i desprès del trenca-cames de Atlanta del diumenge passat, avui aixó m'ha semblat a glòria.
Gent molt amable, agraint-nos haver vingut des de tant lluny per corre en la seva cursa, bon tracte i bona organització, bon avituallament al final, i samarreta i medalla.
Molt recomenable, si no t'importen les curses amb poca gent. Recomenable per el perfil, per l'entorn, per la població de Savannah, per tot plegat.
Ja tenim 4 Mitjes Nort-americanes al sac: Florida, Alabama, New Jersey i Georgia.
Propera estació: Colorado.




Mt. Sneffels Half Marathon (Colorado-USA) - 13/Agost/2016

He corregut la Mitja del Mt Sneffels, a l'estat de Colorado (USA), que comença a la localitat de Ouray i acaba a la localitat de Ridgway, al mig de les Rocalloses. La cursa combina Mitja i Marató sencera, aquesta última Ridgway-Ouray-Ridgway. La Mitja comença a més de 2300 d'altura, per acabar a uns 200 metres menys, amb 13,1 milles de pujades i baixades. Les primeres quasi 2 milles són matadores, dins d'Ouray, amb unes pendents de pujada, nomès sortir, que et deixen tou... .
Desprès surts d'Ouray i agafes un cami de terra que va baixant al costat del riu,fins arribar a Ridgway.
La cursa comença a les 7:30 del mati, i a aquesta hora la temp encara és soportable per corre (17ºC), si tenim en compte que al llarg del dia està pujant per damunt dels 35ºC, amb un Sol que crema.
Uns 700-800 participants a la Mitja, mès dones que homes, i alguns corredors de color (africans).
Cursa molt casolana, peró molt digne i molt maca. Abans de la cursa pots deixar la teva bossa en unes caixes perque te les portin a Ridgway (arribada), i allí les puguis recollir.
A Ridgway tens autobusos (de franc) que et tornen a Ouray (sortida) si aixi ho dessitjes.
Els avituallaments amb aigua i beguda isotònica, i a meta tens de tot, tant sòlid com liquid, incloint-hi birres...
Samarreta i medalla incloses en la inscripció.
Una cursa interessant, especialment si vols aclimatació i ritme de carrera en alçada, com era el meu cas, de cara a la marató de Méxic.
Amb aquesta Mitja a l'Estat de Colorado ja porto 5 de 50 estats (Alabama, Florida, New Jersey, Georgia, Colorado). Ja nomès en queden 45...



Mitja Marató de Portsmouth (New Hampshire-USA) - 22/Abril/2018

New Hampshire, un dels 50 estats nord-americans, conegut com “l'Estat del granit”, té 1,3 Milions d'habitants, i una superfície de 24239 km2 (aproximadament unes 3/4 parts de la superfície de Catalunya).
Conjuntament amb els estats de Massachusetts, Vermont, Maine, Rhode Island i Connecticut, composen tots sis la regió de Nova Anglaterra, essent New Hampshire l'estat més republicà de tots ells. Es famós per ser el primer estat que vota en les primàries presidencials, el que dona una influència enorme per un estat d'aquesta mida.
La consigna més extrema de New Hampshire, gravada en totes les matricules dels cotxes, és “Live free or die” (viu lliure o mor), la qualcosa indica cóm s'ha forjat la història d'aquestes terres.
Va ser fundat en el 1629 amb el nom del comtat anglès de “Hampshire”, i va ser una de les primeres colònies nord-americanes en proclamar la seva independència, en el 1776.
Una particularitat destacable de New Hampshire és que no existeix l'impost sobre el consum.

La Mitja Marató d'aquest estat triada per la meva col·lecció de Mitges d'USA és la de Portsmouth, ciutat aquesta que és la tercera més antiga de l'estat (1623), i única costanera (Atlàntic), amb una gran tradició naval. L'únic criteri per triar la Mitja Marató de Portsmouth, i no un altre, ha estat el de les dates, intentat trobar una Mitja Marató que es celebrés just el cap de setmana posterior al cap de setmana de la marató de Boston.

El diumenge 22 d'abril es desperta espectacular, solejat, 43ºF (6ºC), cap núvol i vent molt suau. Ideal per córrer. Res a veure amb el dilluns passat a Boston, quan les condicions que vàrem haver de suportar per córrer la marató van ser de 35ºF (1,5ºC), intensa pluja durant tota la cursa amb estones de calamarsa, i vent intens de cara.

La cursa comença a les 8h en el gran parking exterior de la cadena Lowe's (una cadena de material “do it yourself” tipus Bauhauss), i acaba a un altre lloc, a uns quasi 1000 metres de distància, fent un circuït que primer volta per la localitat, i desprès va a buscar la veïna localitat de Newington, per tornar finalment a Portsmouth.

A les 7h apareixem per l a zona. La organització és molt bona, per ser una cursa “modesta”. Som prop d'uns 1000 corredors, i tothom ha vingut en cotxe (als Estats Units totes les áreas comercials són fora dels nuclis urbans i de les zones residencials, i el cotxe és “imprescindible”). Els voluntaris organitzen l'aparcament eficientment, i en unes petites carpes, instal·lades al costat de l'arc de sortida, s'entreguen el dorsals i les samarretes que et donen com a “obsequi” . A més, la organització ha posat dos autobusos (aquests de color groc, que posa “school”, i que utilitzen per portan i recollir els nanos a l'escola), per portar els acompanyants a la línia d'arribada un cop la cursa hagi començat, i per tornar els corredors i acompanyants al parking un cop la cursa hagi acabat.

Abans de començar faig un petit test de cames, donat que en els darrers 6 dies, des de Boston, no he corregut ni un minut. Tot sembla correcte, carregat de cames, però correcte. Comença la cursa, no abans d'escoltar i cantar l'”Star-Spangled Banner”, l'himne americà.
Del recorregut dir que majoritàriament és per una carretera secundària, asfaltada, mès aviat estreta, que va pel típic “countryside” de Nova Anglaterra, flanquejada per arbres, i amb freqüents bramuls de vaques com a rerefons. A destacar també els constants tobogans del terreny, que en quasi cap moment és pla.
No és una cursa solitària, Déu n'hi do la quantitat de corredors, i a més, al ser d'anada i tornada, et creues més d'una vegada amb els que van en sentit oposat. Punts quilomètrics indicats en milles (no en quilòmetres), més d'una milla molt mal mesurada. Avituallaments molt justets, gots petits a mig omplir d'aigua, i algun got esporàdic de beguda isotònica. La quantitat de gent animant es limita als pocs habitants de les cases en front de les quals passa la cursa, i a la línia d'arribada, aquí sí farcida de gent. L'organització, com a detall, posa un parells de fotògrafs a mitja cursa i a l'arribada per fer unes fotos que desprès els participants ens podrem descarregar per internet sense càrrec.

L'àrea d'arribada és el més complert de l'esdeveniment. Un “speaker” va cantant nom i procedència dels corredors quan creuem la línia de meta. Et pengen una medalla en el coll, et fan foto, i et trobes amb els parents i amics, passants tots plegats, corredors i no corredors, a poder gaudir de pizzes, cerveses, fruites, barretes, begudes energètiques i soft-drinks, iogurts, etc, etc, etc, i sense límits de quantitat o unitats.

En lo personal, la cursa m'ha anat bé, segons el previst, tenint present lo castigat que estava el cos desprès de Boston. Volia anar a uns 8'30”/milla, la qual cosa he aconseguit les 3 primeres milles, que estaven ben senyalitzades. Desprès, entre milles mal senyalitzades, tobogans que no s'acabaven mai, i cames pesades, la mitjana de 8'30” se n'ha anat a norris.

Finalment 1h52'45”, a 8'36”/milla, posició 147 de 627 acabats, i 6é de 33 dins la meva categoria M55-59. El guanyador 1h14'18” i la guanyadora 1h25'13”.

I el que m'ha deixat més al·lucinat és l'estadística de la cursa pel que fa a participants:

791 inscripcions, de les quals 282 homes (35,65%) i 509 dones (64,35%) -->> NO M'HE EQUIVOCAT
627 acabats
Mitja edat: 37 anys
TOTS els participants provinents de diferents estats d'USA, excepte una corredora anglesa, i un corredor CATALÀ!!!

En resum, un altre Mitja dins el sac de les Mitges d'USA, ja en tenim 6, i només ens en falten 44...

Molt fan teu Josep!! M'encantaria poder tenir aquests reptes teus o com l'Arcadi!!!

A veure si ens pots anar penjant aquí les cròniques d'aquest repte tant interessant i que ens mostra una realitat molt diferent a la catalana.

Enhorabona Josep80! Una Mitja més pels EEUU! molt xula la crònica! M'ha encantat aquesta barreja d'història i atletisme amb què ens has il·lustrat. Sembla que l'organització estava molt bé, pensant fins i tot amb transport per traslladar els acompanyants!
Quantes Mitges per estats americans portes ja?

Woooowwww!!!
Com m'ha agradat la teva crònica, Josep80. Ens poses al territori i a l'ambient de la cursa. Ja m'hi veia corrent!
Una gran experiència córrer aquestes "petites" curses i quina sorpresa trobar que hi ha més dones que homes corrent. Això ja m'ho havien explicat de mitges maratons al Canadà.
Bonic repte el de les US-Half Marathons, com que te'n queden més de 40 a veure si et puc acompanyar a alguna.

Jordi,
crec que el setembre fem plegats la marató de Montreal.
Desprès empalmo amb 2 mitges, a Maine i a NY state.

Josep80 va escriure: Jordi,
crec que el setembre fem plegats la marató de Montreal.
Desprès empalmo amb 2 mitges, a Maine i a NY state.

Cert! Però no et seguiré per la costa Est dels Estats Units.

Mitja Marató de Maine (Portland - estat de Maine) - 30/Setembre/2018

Maine,un altre dels sis estats de la Regió Ianqui de Nova Anglaterra, el més gran de tots ells amb diferència, i fronterer amb Canadà. Té una costa amb l’Atlàntic que no s’acaba mai, amb varietat de penya-segats, platges i tranquils i recollits ports. Potser el principal símbol de l’estat és el llamàntol, present a tot arreu, encara que a Maine se’l coneix com “l’estat del Pi”. Malgrat que la potència costanera de Maine es enorme, no cal oblidar el seu magnífic interior, especialment ara, a la tardor, quan els boscos de tota Nova Anglaterra són un veritable regal pels sentits, amb una varietat meravellosa de colors.
El 1820 Maine es va emancipar de l’estat de Massachusetts – que se l’havia annexionat dos segles abans per reforçar la defensa dels atacs de francesos i indis – i va esdevenir estat propi.
El 1851 Maine es va convertir en el primer estat ianqui en prohibir la venda de begudes alcohòliques, inici del que va ser la “Llei Seca”.
La localitat triada per córrer la mitja marató de Maine és Portland, que encara que no és la capital de l’estat, sí que és la més gran i potser la més popular. (uns 70.000 hab). No confondre amb Portand de l’estat d’Oregon, a la costa del Pacífic.
Portland és una localitat vorejada per l’aigua,donat que està assentada en una península. Força animada, i amb el Old Port com a barri més emblemàtic.
Aquesta Mitja Marató (1891 inscrits) es corre a la vegada que la Marató de Maine (920 inscrits) i marató per relleus (476 inscrits). Malgrat l’esdeveniment més important és la marató, la fira del corredor és molt modesta, recollida de dorsal en un pavelló d’esports, amb unes quantes taules i paradetes de productes energètiques i material esportiu.
El dia de la cursa és quasi perfecte per córrer, uns 10ºC, sense vent, solejat, encara que amb força humitat, donat que estem al costat del mar (hem tingut sort, els dos dies següents plourà força, sense parar).
El recorregut de la cursa va cap el nord, cap a la veïna Falmouth, cursa d’anada i tornada al mateix punt de Sortida/meta. La Mitja gira al voltant de la milla 6’5, mentre que la marató va les milles corresponents més enllà.
Abans de començar, ja col·locats per sortir, se’ns acosta un desconegut, es presenta, i em saluda. Porta una samarreta de Fila-Domingo Catalán, i parla català. És en Francisco, mexicà, va estar 5 anys a Catalunya, va conèixer a una ianqui de Portland/Maine, i s’hi va casar, i aquí està, a Portland, visquen-t'hi. Va estar a l’equip d’en Mingu uns quants anys. Ens fem un parell de fotos, i ens acomiadem.



Pel que fa a la cursa, dir que és entretinguda, bastants tobogans, i en la milla 6, abans de girar, et trobes amb un parell de turons importants, que has de pujar/baixar primer d’anada, i desprès de tornada. Animació en alguns punts de la cursa, amb gaiters, música folk, country, tot molt variat i agradable. Gent animant justeta, els voluntaris en els punts d’avituallament, i els parents i amics dels rellevistes en els punts de canvi (jo he coincidit amb el primer, al voltant de la milla 6’5). Els avituallaments són d'aigua i Gatorade cada 2 milles, en gots omplerts per la meitat. Les milles estan molt ben senyalitzades i mesurades, sense excepció. A mesura que vas corrent vas comprovant, amb tristor, que la quantitat d’esquirols aixafats al asfalt és important. I és que en hi ha molts, certament.
La cursa em surt bé. No escalfo ni un parell de metres abans de començar, i un cop arranquem, veig que les primeres sensacions desprès de la marató de fa 1 setmana són correctes. No tinc cap molèstia, puc portar el ritme que crec és l’adequat, i poso el pilot automàtic a uns 8’30’’/milla. I les vaig clavant, una darrera l’altra, amb un marge de 5-10” per milla.
Entro en 1h51’47”, lloc 447 de 1811 finishers, i lloc 14è de 57 en la meva categoria. I una vegada mès, la proporció de homes/dones finishers ens dona una lliçó: 683 homes finishers, 1128 dones finishers.
La participació de dones en la franja de 20-30 anys és notable, deu ésser comú a tota Nova Anglaterra, donat que també m’hi vaig trobar el darrer Abril a New Hampshire.
Àrea d’arribada animada i generosa pel que fa a repostar energies. Desprès de penjar-te la medalla, pots gaudir de forma il·limitada de begudes, barretes, fruita, donuts, i altres temptacions.
Així doncs,una altra Mitja al sac de les Mitges als 50 estats d’USA, ja en tenim 7, i només ens en falten 43 (+DC)

Felicitats per la teva cursa Josep80 tinc entés que la zona és molt bonica!

De fet, quan vagi a l'Abril a Boston a la marató, tinc pensat vorejar la zona de la costa fins a Camden durant 5-7 dies per lo vist la zona be s'ho val...

Veig que vas gaudir a Portland, Josep80! Durant i després de la cursa, em penso.
Ja frisso per llegir la crònica de Salt Lake City, NY

Mitja Marató de Lake Placid (New York-USA) – 6/Octubre/2018

Si a la gent li preguntes què en sap de Nova York (NY), probablement la majoria et parli de la ciutat dels gratacels, de la ciutat de la “Big Apple” (sobrenom pel que es coneix NY city), i del gran Manhattan. I probablement – només probablement – hi hagi algú que no sàpiga que existeix un estat dels Estats Units amb el mateix nom (Nova York), estat al qual pertany precisament NY city, i del qual no n'és la capital (la capital és Albany, a 250km al nord de NY city).
L'estat de Noya York, conegut com l'estat imperi (a les matrícules dels vehicles de l'estat s'hi pot llegir “Empire State”), té una població de 20 milions de persones, i amb una gran extensió de terreny que arriba fins al Canadà pel Nord i per l'Oest.
La Mitja Marató triada en aquest estat és la de Lake Placid, que va ser la que em va semblar més atractiva entre les tres opcions que tenia pel cap de setmana del 6-7 d'octubre. Lake Placid, localitat coneguda especialment entre els aficionats als jocs d'hivern, per haver estat seu dels Jocs Olímpics (JJ.OO.) d'hivern de 1980 (també ho havia estat l'any 1932).
Lake Placid està situada dins la carena muntanyenca dels Adirondacks, al Nord de l'estat, a prop del Canadà, amb pics que no arriben als 1500 metres, i amb força parcs naturals.
A l'hora de cercar per Internet informació de Lake Placid, vaig veure que estava a una altura de 1800, sense fixar-me en la unitat de mesura, i com estàvem parlant d'una localitat olímpica d'hivern, dins d'una important carena muntanyenca, vaig interpretar automàticament que hauria de córrer a una altura semblant a la de Font-Romeu, amb certa manca d'oxigen.
Quina no seria la meva sorpresa quan en arribar a Lake Placid vaig comprovar que efectivament, la localitat estava a 1800 d'altura, però no de metres (que és el que jo havia interpretat), sinó de peus (que és com els anglosaxons mesuren les distàncies), i que per tant l'altura en metres era en realitat de 549m)

És dissabte, i són les 7:15 del matí. Aparquem el cotxe al costat de la línia d'arribada, en el North Elba Horse Show Grounds, uns descampats amb gespa, als afores de la localitat, on s'hi fan activitats eqüestres a l'estiu, a tocar dels Olympic Ski Jumps, magnífics trampolins de salt d'esquí, grans protagonistes dels JJ.OO. d'hivern de 1980. Els trampolins es divisen majestuosos, en un matí en el que la temperatura és de 4ºC (39ºF), i sense vent, pocs núvols al cel. Perfecte per córrer. Ahir al matí estàvem a 0ºC, i amb força gebre, però avui el temps s'ha suavitzat una mica.
Un parell d'autobusos escolars (els de color groc de tota la vida), posats per l'organització, porten als corredors – calen uns quants viatges- cap a l'arc de sortida, a un parell de kilòmetres, en el carrer principal de Lake Placid.
La cursa comença en el Olympic Skating Oval (Main street), on es van celebrar les proves olímpiques d'skating. Quan arribo allò està força animat, som uns 700 corredors entre la Mitja (382 inscrits) i la cursa de 10k (320 inscrits), i ja tothom s'està bellugant, doncs la temperatura no està com per quedar-se quiet.
A falta de 20 minuts per les 8h, hora de sortida, una classe dirigida de ioga engresca a un munt de corredores, i a alguns corredors, a fer una sèrie d'estiraments pre-cursa. I passats uns minuts, i just abans de les 8h, l'himne dels Estats Units, com és habitual, aquest cop per megafonia.
I comencem, remuntant el principal carrer comercial de la localitat, amb un pendent d'uns 300m-400m, que, en fred, et fa pujar ràpidament les pulsacions, sinó havies escalfat prèviament, com era el meu cas. Fa 13 dies de la marató de Montreal, i 6 dies de la Mitja de Portland. Els primers minuts els inverteixo bàsicament en fer un “checking” de les parts principals de la maquinària: bessons, quàdriceps, abductors, isquiotibials, i genolls. Tot sembla que està bé, i ja em concentro en la cursa. Acabat el carrer comercial, donem tota la volta al Mirror Lake, un llac dins la població, d'un perímetre d'uns 4-5 km, per acte seguit enfilar cap a la sortida de Lake Placid, passant pel costat de la línia d'arribada, i anant a cercar la River Road, una carretera que segueix el curs del riu.
Ben aviat, al voltant del km8, els participants de la cursa de 10km donen la volta, mentre que els que correm la Mitja seguim la carretera entre 5 i 6 kilòmetres més enllà, per donar la volta al voltant del km 13'5, i desfer tot el camí que et porta fins a la línia de meta. Encara que la carretera no està tallada en la seva totalitat (uns cons separen part de l'asfalt per la celebració de la cursa), el ben cert és que no hi passa quasi bé cap cotxe, i el trajecte, amb pocs tobogans, és força agradable, i una mica solitari, ja que un cop han marxat els de la cursa de 10k, i amb un grup força fragmentat, sort en tens si portes cap corredor o corredora a prop teu, portant un ritme semblant. Encara que, si voleu que us digui, tractant-se d'una Mitja (i no d'una Marató), i amb un recorregut tan agradable, no m'importa gaire, i així et pots centrar en gaudir del paisatge.
Els punts quilomètrics,indicats en milles – com no podia ésser d'una altra manera – i per tant no són quilomètrics, sinó millamètrics, estan ben indicats i mesurats. Els punts d'avituallament, cada dues milles, són molt familiars, amb pares, mares i fills amb gots de plàstic a les mans, a mig omplir, d'aigua i gatorade. Cap sòlid, que recordi.
Arribant al quilòmetre 20 et trobes amb una pujada de fort pendent, sostingut, i d'uns 500 metres, per acabar amb uns 500 metres més, quasi tots sobre gespa, i creuar finalment la línia de meta. Aquest tram, el de la pujada, el faig amb una noia amb la que he compartit els darrers tres quilòmetres. Al començar la pujada ella pren la iniciativa, amb ritme, i m'hi poso al darrera, sense desgastar-me. Ens mengem fins a tres corredors mentre pugem, i un cop a dalt, ella bufant, li dic “au revoir”, m'ha fet la feina. Gràcies.
L'arribada és gratificant: gespa, solet, fresca, paisatge molt xulo, amb els trampolins olímpics i muntanyes arreu, i l'”speaker” cridant pels altaveus el nom del corredor/corredora que va entrant en cada moment. A pocs metres de creuar escolto “Josep, from Catalonia”, i es que la Tere ja se n'ha encarregat de fer la gestió, uns segons abans.
Finalment temps de xip de 1h:51:03, encara 30' més ràpid que el diumenge passat a Portland, i sencer i content per haver acabat una nova Mitja als Estats Units, sent ja 8 els estats assolits. Lloc 98 de 327 en la general, i 11è de 26 en la meva categoria, en el meu darrer any en aquesta categoria.

Les xifres de la Mitja:
382 inscrits
327 finishers
% finishers dones: 179 (54,7%)
% finishers homes: 148 (45,3%)
edat mitjana de participació: 39 anys

Just acabar la cursa, em donen una medalla, agafo un parell de begudes i un plàtan, i anem ràpid amb la Tere a agafar el cotxe per tornar a l'apartament, ja que hem de fer el check-out no més tard de les 11h.
En resum, cursa modesta, però molt agradable, i amb un grapat de fidels seguidors, atès que, amb aquesta, ja porta 48 edicions celebrant-se. Desprès de la cursa et pots descarregar totes les fotos que ha fet l'organització, i de franc.

Que bonica l'arribada! I com aprofites... Felicitats i a seguir!

Molt bé Josep80... i tan amoïnat que estaves tu amb l'altitud de Lake Placid...
Una més al sac!

Teton Dam Half Marathon (Rexburg - IDAHO-USA)- 1 de Juny de 2019

Idaho va esdevenir el 43è estat dels Estats Units (1890), té les mateixes proporcions que Alaska, això és, com unes 7 vegades la superfície de Catalunya, i és conegut com “l'Estat joia”. Al voltant de 1,5 milions d'habitants, i amb Boise com la capital de l'Estat, és un dels Estats que acullen les Muntanyes Rocalloses (amb Colorado, Wyoming, Montana, Utah i Nou Mèxic, a més de les regions canadenques de Columbia Britànica i Alberta).

Territori amb una barreja extraordinària de paisatges volcànics, pics i serralades escarpades, i rius increïbles amb profunds congostos. Tota la regió de Sun Valley, per exemple, ha estat escenari de més de 30 pel·lícules de Hollywood. Clint Eastwood n'és un incondicional. Idaho té més terres públiques salvatges i remotes que cap altra estat, llevat d'Alaska, incloent-hi una vasta regió a la qual no s'hi pot accedir només que en avioneta, per portar i recollir els excursionistes que hi volen anar.

Acull les cascades Shoshone, que es coneixen com les “Niàgara de l'Oest”, 14 metres més altes (60 metres en total) que les seves cosines de l'Estat de Nova York.

A la primera meitat del segle XIX aquest territoris eren travessats per les caravanes de pioners, camí d'Oregon. Va ser per aquella època que un missioner va introduir la patata a la regió. Als 1860's es va trobar or per part d'algunes d'aquestes expedicions, i un munt de miners van envair la conca de Boise, entrant en conflicte amb els natius. Aquest fet va ser el detonant per atraure gent de tot arreu, “desenvolupar” el territori, i desplaçar els indis cap a les reserves.

Rexburg, capital del comtat de Madison, és la ciutat on vaig córrer en aquest estat. Rexburg, amb 30000 habitants, i a 1483 metres d'altura, organitza cada any la Teton Dam half Marathon (conjuntament amb la marató, marató per relleus, un 10k i un 5k), com a record al que va succeir l'any 1976, quan la Presa d'aigua (en anglès 'dam') sobre el riu Teton, finalitzada la seva construcció l'any 1975, va ''reventar'' provocant la mort de 14 persones, la inundació de tota la regió, i indemnitzacions per més de 1000 milions de dòlars. La presa no és va reconstruir, i va ser desmantellada posteriorment.

La mitja marató va començar a les 7:30, a un parc prop de l'hotel on érem, i on també hi havia la línia d'arribada. La marató, en canvi, va començar prop de l'antiga presa, a les 6:30, traslladats els corredors en bus, per acabar també al parc. Tot plegat força còmode, donat que el lliurament de dorsal i samarreta el dia abans també va ser senzilla, podent triar entre dos llocs de recollida, en funció de si anaves pel matí o per la tarda.
Pel que fa a la cursa, perfil no gaire complicat, no plana, però amb tobogans no massa agressius, sortint de la localitat en la major part del recorregut, passant per paratges molt agradables, pel camp, entre muntanyes. Òbviament milles, no quilòmetres, aigua i beguda isotònica cada 2 milles, en gots petits. Sol, uns 10°C, i humitat, sense vent. Prop de 200 participants a la mitja.
I com en aquesta ocasió vaig voler experimentar de substituir una tirada de 30km a 3 setmanes de la propera marató per 2 mitges disputades 2 dies consecutius (aquesta de Rexburg era la 1 de 2), doncs diguem que vaig córrer una mitja a un ritme de rodatge, donat que per el dia següent m'esperaven 21k addicionals. A més, afegir que el trote que portàvem del viatge, i els 1500 metres d'altura tampoc van ajudar.
Finalment 2:01:00, quedant el 48 de 175 acabats (48/175), i el segon de set (2/7) de la categoria, amb obsequi i tot. Satisfet, i una incògnita pel que fa la mitja del dia següent

I amb aquesta ja sumem 9 mitges en 9 estats d'USA. Ja només en queden 41(+DC).

Sempre aprenem coses llegint les cròniques de les mitges nord-americanes. Ara això de la "beguda simfònica" m'hauràs d'ajudar a entendre-ho!

Tens raó Jordi. Coses de l'editor de textos. Corregit.

Good job and go on.
Orgull de passsejar l'estelada per terres del Uncle Sam.
Congratulations
Abel

Josep80 va escriure: Tens raó Jordi. Coses de l'editor de textos. Corregit.

Ja em semblava a mi... M'agrada molt i m'inspira llegir les teves cròniques de curses pel món.

cargol va escriure: Good job and go on.
Orgull de passsejar l'estelada per terres del Uncle Sam.
Congratulations
Abel

Gràcies Abel!

Casper Half Marathon (Casper-Wyoming-USA)-2 de juny de 2019

Wyoming va esdevenir estat dels Estats Units l'any 1890, essent l'estat menys poblat de tots els Estats Units, amb uns 570.000 habitants, una desena part dels quals viuen a l'àrea de Cheyenne, la seva capital. Les seves mides són com unes 6 vegades la superfície de Catalunya. És un dels Estats que acullen les Muntanyes Rocalloses (amb Colorado, Idaho, Montana, Utah i Nou Mèxic, a més de les regions canadenques de Columbia Britànica i Alberta).

Antic territori dels Shoshone, i posteriorment dels Arapaho, Sioux Lakota, Cheyenne i Crow, fins que els nordamericans d'orígen europeu hi van arribar a principis del segle XIX, i hi van trobar or. Wyoming va ser durant el segle XIX territori de pas de les caravanes de pioners i mormons, camí d'Oregon i Califòrnia.

És el primer productor de carbó dels Estats Units, i un dels primers productors de gas natural, amb pous de petroli que treballen des de fa dècades. La seva tradició ramadera es pot veure a molts racons de l'estat, la figura del “cowboy” és present a tot arreu, especialment a poblacions com Laramie o Codi, on es fan “rodeos”. Important esmentar que el govern de Wyoming va ser el primer del món en garantir a les dones el dret a votar, el desembre de 1869, quan encara no era estat dels Estats Units.

Wyoming acull 2 magnífics parcs nacionals, que es toquen: el Parc Nacional dels Tetons, i el que, per a mi, és una de les meravelles que es poden veure en el nostre planeta: el Gran Parc de Yellowstone, declarat l'any 1872 com el primer parc nacional de tot el món, per protegir-lo per futures generacions. El parc descansa sobre un cràter gegant enfonsat d'un super-volcà que va entrar en erupció fa 640.000 anys. Te la meitat de tots els geisers coneguts del mon, uns 300 en total, alguns d'ells espectaculars, amb una profusió i varietat de colors difícils de descriure. I és l'estatge d'importants poblacions d'ants, bisons, llops, óssos, coiots i tota mena d'espècies en llibertat.
Des de petit, quan els de la nostra generació veiem per la tele aquells dibuixos animats de l'os Yogui, d'Anna Barberà i després de Cartoons, no recordo si encara en blanc i negre, que tenia Yellowstone quasi mitificat. I no em va decebre.

Casper, creada pels mormons l'any 1847, capital del petroli de les muntanyes rocalloses, amb més de 50.000 habitants, és la segona població de l'estat. Organitza la cursa més important de tot l'estat, la Casper Marathon, conjuntament amb una marató per relleus i una mitja marató.
Vam anar el dissabte per la tarda, dia anterior a la cursa, a recollir el dorsal, fent quasi 600 quilòmetres per carretera, i després d'haver corregut la Teton Half Marathon a Rexburg (Idaho). Dorsal i samarreta es recollien en un prestigiós hotel de la ciutat, on també hi havia una convenció de motards de Harley.
Diumenge, 5:30 del matí, darrer bus que ens portava des de l'hotel referenciat a la línia de sortida, atès que sortida i arribada eren en llocs diferents. Erem a una altura de 1500 metres, si fa o no fa, la mateixa altura que a la mitja del dia anterior a Rexburg/Idaho. Sortida a les 6:00 des d'un promontori elevat de la localitat, després d'escoltar l'himne ianqui, cantat per un local. Motards amb xupes on es llegia “protegim als nens” ens feien d'escorta i de claca.
Jo era la primera vegada que corria una mitja just el dia següent d'haver-ne corregut una altra. Procés de simulació de tirada llarga a 3 setmanes de la marató de Río. Per tant tocava rodatge, i un ritme molt conservador. Va ser per això que em vaig buscar la llebre de 2 hores, una noia que feia aquella cursa per primera vegada. Entre marató, mitja, i primer relleu de marató deuríem ser uns 400 corredors. Unes quantes llebres tant de mitja com de marató. Primera part del circuit força dura, amb pendents que picaven. Després el recorregut va ser menys agressiu, encara que amb pujadetes i baixadetes trenca-cames. Vaig anar amb la llebre quasi tota la cursa, menys els darrers 2 quilòmetres, atès que portava un ritme superior al que tocava ( la llebre). Paisatge distret i agradable, estancs, camp, parcs, poc vent i fresca. Avituallaments correctes, aigua i gatorade en gots petits, també fruita. Suposo que pels de la marató quelcom més.
Línia de meta en un parc a tocar de l'hotel de referència. Força animació, menjar a dojo per fer pic-nic post-cursa. Vaig arribar i allà estava la Tere ,animant i fent la foto. Matí preciós, i vam recuperar una estona, menjant i esperant resultats, mentre encara anaven arribant corredors. Passada 1 hora, resultats i entrega de premis de la Mitja. Vaig quedar el primer de la categoria M60-69 (1/8 ), i 38/144 en la general. En la mitja, 57 homes i 87 dones acabats.
Guanyador masculí 1h26', guanyadora femenina 1h42'. El meu crono 2:00:23, uns segons més ràpid que 24h abans. Sencer i sense molèsties.

I amb aquesta ja sumem 10 mitges en 10 estats de USA. Ja només en queden 40 (+DC).

Enhorabona pel pòdium a Casper!
Veig que estàs fent una bona adaptació a la distància de cara a Rio. Entrenant en alçada i substituint la tirada de 30 quilòmetres per dues de 21Km en 2 dies seguits. A veure quines són les sensacions a la Marató.

Compte amb Rio, que hi trobaràs coses que no has trobat a les dues mitges nord-americanes que has fet: calor i humitat. Ja sé que tu ets un home prudent i sensat, però no està de més recordar-ho.