Joan3

 Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses. N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?

- En tinc unes quantes potser no gaire agradables, relacionades amb les necessitats fisiològiques (ganes d’anar de ventre) que tinc sovint si surto a córrer al matí. Quan me’n vénen ganes, sóc incapaç d’aguantar gaire estona... Necessito buidar. On sigui. Quan corro pels llocs de sempre no hi ha problema, em sé de memòria els llocs per aturar-me i evacuar. Però en llocs no habituals... Un cop, en una ciutat que no diré per vergonya, vaig parar en una mena de jardinet amb arbres i vegetació, vaig buscar un racó i... En plena feina, vaig sentir per un altaveu, a tot volum: “¡Por favor, salga de esta zona!”. Resulta que molt a prop hi havia un edifici cultural molt rellevant, el més conegut de la ciutat. Suposo que hi havia càmeres per tot l’entorn i algun vigilant de seguretat va veure que em ficava per aquell bosquet. Em vaig apujar els pantalons i vaig sortir corrent per sota de 3 minuts per km, segurament. Quina vergonya!

caganer

 

- M’agrada agafar les vambes sempre, quan marxem de viatge, i córrer a tot arreu. Això també genera moltes anècdotes. En un viatge a Cuba em va passar de tot. Volia sortir força a entrenar perquè estava preparant una marató (mal lloc per fer-ho, amb tanta calor i humitat...). Vaig fer unes sèries, en un estadi de cendra, amb un atleta paralímpic cubà que vaig conèixer casualment. Vaig agafar una deshidratació (que em va obligar a quedar-me al llit un dia). I també vaig avortar entrenaments per pura vergonya: em sentia fatal entrenant en llocs on la misèria era molt present, com un burgès occidental practicant la seva afició “pija”, amb sabatilles de 100 euros, en barris on la gent no té res ni per menjar. Em va fer rumiar molt i em va fer valorar la sort que tenim i les rucades per les quals sovint ens amoïnem.

la estrategia de la pobreza

 

Comentaris