Copenhagen Marathon 22/5/2016

Estanis13

Cronica al nivell de la teva carrera. 

Lo del anell a  la teva parella ja se surt del guió; que bonic.  :love: :love:

Fantastic stannis13. Aqui un admirador.  :surprised:

Vinga companys que queden moltes cròniques pendents, de la gran representació a Copenhagen 

Salut

estanis13, ja sabem la teua motivació extra per arribar pletòric a meta, així que ni la calor ni res anava a aturar-te... I marca personal, uuuuaaaaauuu... 
Volem foto de genoll en terra en qual la tingues 
Enhorabona també a Sílvia (quan patixen les parelles les nostres aventures!). Esteu genial  :love:.
Que us vaja molt bé en la vida i una horeta curta el dia del part, que començarà altre tipus de marató

estanis13

molt maca la teva crónica com la teva marató moltes felicitats m'agradat molt lo de l'anell  :love: :love: :he:

Estanis13, fantàstica crònica!!!!

Un cop més, moltes Felicitats per la Marató i pel SI VULL que et van donar a l'arribada.

Salut i Alegria,
              Pere

Moltes, moltíssimes gràcies a tots! és un plaer compartir les vivencies amb tots vosaltres :love: :love: :love: està clar que serà una marató molt recordada a casa!   


A partir d'avui ja tinc al cap la següent, que serà diferent per mi però podeu estar tranquils que no us en perdreu detall tampoc :rofl: :rofl:


curat el restaurant molt car la veritat ( 50 euros per cap amb aigua de l'aixeta), però la ciutat és tan cara que ja perds la perspectiva. Per la resta estava molt bé 

[move]
VOLEM CRÓNIQUES!!!![/move]

curat el restaurant molt car la veritat ( 50 euros per cap amb aigua de l'aixeta), però la ciutat és tan cara que ja perds la perspectiva. Per la resta estava molt bé 

La ciutat és caríssima i el restaurant és caret però de qualitat 

Anem a fer una mica de croniqueta perquè si no se'ns oblidarà tot, que ja tenim una edat i l'alemany amenaça...

   Tot va començar uns mesos abans, quan en un dels entrenaments del dimecres a la botiga del Domingo Catalán el Jordi Mas em va dir que s'estava muntant una bona colla per anar a la marató de Copenhaguen. Justament, jo en buscava una per acabar la temporada i havia de ser inèdita per poder arribar al número 80 i així poder tancar el meu pròxim llibre, que portarà per títol "La volta al món en 80 maratons". Vam consultar preus amb la Cris i, tot i que Dinamarca és un país car, els bitllets d'avió sortien molt bé de preu. Per tant, vam tirar pel dret i ens vam afegir a la colla. Vam trobar un apartament molt a prop de la sortida i arribada de la Marató i vaig començar a entrenar una mica contra rellotge, perquè sortia de zero després de l'operació a la mà.

   La veritat és que no vaig arribar al dia D en les millors condicions, però pensava que no tindria problemes per fer la marató una mica per sota de les quatre hores. En el dinar de dissabte amb tota la colla, vam decidir amb el Jordi Mas i el Sancli que sortiríem tots tres a 5:30 i que aniríem junts fins que poguéssim. El José Ramon va dir que volia anar una mica més ràpid, i els altres ja estaven molt lluny del nostre nivell...

   El diumenge vam sortir de l'apartament amb la Cris i la Fiona uns minuts abans de l'hora fixada per la foto. Els avantatges de tenir l'apartament tan a prop. Quan vam arribar a la zona de sortida, no van deixar passar les noies, que van decidir que marxarien cap al metro per anar directament al primer punt de trobada que havíem decidit, just en el quilòmetre 3. Jo vaig continuar i de seguida vaig arribar al lloc de la cita amb els altres Correcats. Només faltava el Jordi Mas. Vam esperar una estona i, com que no arribava, vam fer la foto i tothom es va anar a situar a la seva zona. En aquesta marató, com passa en moltes altres, sobretot als Estats Units, confien en la bona fe dels corredors i no hi ha cap mena de control de calaixos de sortida. I això que estem parlant d'una marató amb gairebé 10.000 corredors. Amb el Sancli vam veure les llebres de 3:50 i ens vam posar al seu darrere, confiant que abans de sortir veuríem arribar el Jordi Mas.

  No va ser així i va arribar l'hora de la sortida. No teníem termòmetre però la sensació era que fregàvem els 20 graus i era evident que la cosa pujaria perquè només eren dos quarts de 10 del matí. La sortida és al barri d'Islands Brygge, a l'avinguda que porta aquest nom. Vam sentir el tret i de mica en mica ens vam començar a moure. Vam passar la pancarta pràcticament amb cinc minuts perduts i sense rastre del Jordi Mas. No sabíem si anava davant o darrere. De seguida vam perdre les llebres, tot i que les vèiem al fons, i al cap de poc se'ns va afegir un noi català, que portava una samarreta arlequinada del Sabadell, i que es deia Fèlix. Va veure que portàvem l'estelada al dorsal i li vaig dir que probablement la meva dona portaria a sobre les enganxines que havien sobrat, i que en el km 3 n'hi podia donar una per "tunejar" el seu dorsal. Així va ser. En la primera parada vam fer la feina i el nostre nou amic va continuar amb nosaltres tot content, amb un dorsal que el feia sentir molt més feliç. Com tots nosaltres...

   El km 5 el vam passar en 28:04, és a dir que portàvem 34 segons perduts segons el ritme previst. Havíem travessat ja la zona més cèntrica de la ciutat i havíem arribat a l'alçada de la famosa Sireneta, però sense veure-la, ja que anàvem una mica per l'interior, allunyats del mar. Tot anava bé, però ja havíem comprovat l’error més gran d’organització d’aquesta marató: només hi havia avituallamens a una banda de la marxa, un fet incomprensible per una marató de gairebé 10.000 corredors...
   Tot seguit ens vam dirigir a la zona d'Osterbro i vam passar per davant del Parken Stadion i de l'Sparta Hallen, on hi havia instal.lada la fira de la Marató. Vam córrer per una zona de parcs, molt agradable, i vam passar el km 10 en 55:39, 39 segons més lents del ritme previst.

   En el km 13 vam fer una segona aturada a saludar les nostres "cheerleaders", que ens van fer fotos i petonets. Tot funcionava més o menys segons les previsions i, tot i que es començava a notar la calor, encara era suportable. Vam notar, però, que el Fèlix tenia problemes per mantenir el ritme i el vam perdre abans de la mitja marató. Aleshores ens va passar un fet inesperat. Un corredor que ens va avançar, en veure les nostres samarretes, ens va dir en un to desagradable: “Hasta fuera de casa tenéis que dar la nota?”

   Poc després vam viure l’altre cara de la moneda. Un corredor, amb un marcat accent basc, ens va saludat alegrement en veure que érem catalans. Li vam mostrar l’estelada que portàvem al dorsal i ell, orgullós, ens va ensenyar el seu i vam veure amb sorpresa que hi portava la bandera andorrana! I això que era de Vitòria. Ens vam fer un bon tip de riure tots tres...

   Vam passar la mitja marató, que era a la zona de Vesterbro, pràcticament en una hora i 58 minuts. Estava clar que no podíem “punxar” si volíem baixar de 4 hores. Poc després ens va atrapar el Jordi Mas, que ens va dir que a la sortida no ens havíem trobat perquè es va entretenir molt deixant la bossa. Vam fer uns quants quilòmetres junts fins que, passat el km 26, vam veure les noies, que s’esperaven una mica abans del què havíem quedat. Allà vaig parar a prendre’m un gel i una ampolleta de sals minerals i ja em vaig acomiadar de la Cris i la Fiona fins al pont de l’últim quilòmetre. Elles se n’anaven a agafar al barco per arribar-hi directament.

   Quan vaig reprendre la marxa vaig veure el Sancli tot sol. El Jordi Mas havia marxat endavant. Quan el vaig atrapar em va animar a deixar-lo també perquè començava a anar “tocat” i preferia quedar-se sol, al seu ritme. Ho vaig fer a contracor i encara vaig fer un parell de quilòmetres a 5:30 fins trobar-me amb el què els ciclistes en diuen “el hombre del mazo”. De cop, sense avisar, se’m van acabar les piles. O la benzina. O tot plegat. El ritme va caure estrepitosament i, cap al km 33, no em va quedar altre remei que posar-me a caminar. Com m’esperava, em va atrapar el Sancli, i aleshores vaig ser jo qui li va dir que marxés endavant.

   Vaig tornar a córrer una mica i, de cop, vaig notar com si arribés un exèrcit. Era el grup que anava amb la llebre de les 4 hores. Un corredor em va tocar el peu per darrere i vaig caure de ple sobre l’asfalt. Vaig posar les mans i, afortunadament, no va passar res.

   El km 35 el vaig passar en 3:19:27. Feia estona que tenia clar que no baixaria de 4 hores, però vaig intentar concentrar-me per no perdre massa temps. No fos cas que perillés l’avió...

   Vaig caminar dos minuts més i em va servir per recuperar-me força i continuar corrent fins al final a un ritme aproximat de 6:20, 6:30. Per fi vaig arribar al km 41 i tot seguit, en entrar al pont de Langrebo, ja vaig veure la Cris i la Fiona, que m’esperaven per donar-me l’estelada. La vaig agafar i vaig acabar de creuar el pont. Aleshores fèiem un revolt tancat i baixàvem cap a sota el pont. De cop, vaig veure la Cris a dalt que m’esperava per fer-me una última foto. Vaig desplegar l’estelada i el resultat va ser una foto molt original, que il·lustrarà per sempre aquesta marató.

   Al final vaig fer 4:10:28 i aleshores va començar una altra marató per anar cap a l’apartament, dutxar-me, recollir i marxar amb les maletes cap al metro per anar a l’aeroport. L’estació estava plena de maratonians amb la medalla, que havien acabat més tard que jo, i va ser una odissea poder entrar al vagó.

   A l’aeroport ens vam trobar els Correcats que marxàvem el mateix diumenge i a través del wahtsapp vam saber que gairebé tots havíem fet pitjor temps del previst, probablement a causa de la calor, però en el meu cas tinc clar que em va faltar força entrenament.

   Crec que tots podem estar molt contents de l’experiència, fins i tot els dos companys que van haver d’abandonar. Això també forma part de la marató, que no perdona. Els més petits detalls es poden pagar molt cars. Doncs imagineu-vos els grans!

   El cap de setmana, però, va ser fantàstic, i tots ho vam passar de conya. Aquestes sortides amb una colla de Correcats sempre són inoblidables. A veure si ho repetim més sovint!

Estic d'acord,  sortida inobidable. Va ser un pal no arribar a la foto, i no trobar-vos malgrat que em vaig enfilar en una pedra per la zona de la sortida, però era complicat.  Malgrat tot, va ser genial !!

Vinga doncs  jo també explico la meva aventura.  Vaig veure que es feia aquesta marató al maig i que hi havia vols a preus raonables i li vaig proposar al meu amic Cristian de fer-la perquè l'any anterior havíem anat plegats a la marató d'Estocolm . No coneixíem la ciutat i ens va semblar una bona idea, i la marató tenia bona pinta.
Poc després estant ja inscrit vaig flipar estant a València en el dinar correcat de la marató, quan vaig sentir a la Mona comentar que hi aniria. Allò sí que va ser una sorpresa, la Mona intentava convèncer a la Grinta perque s'animès. Unes setmanes després el Jospon també em va comentar que s'animava 
Després com ha explicat l'Arcadi, li vaig comentar a ell , perquè havia consultat el seu llistat de maratons i aquesta no hi figurava.  Recordo que em va confirmar que venia quan vam coincidir a Cornellà, a la cursa del Reyes Estevez i va explicar que s'havien animat més correcats. De mamera que tot pintava genial.
Ja des del vol de sortida vam coincidir un grupet, que després es vam trobar a la fira del corredor per recollir el dorsal. Va ser curiós també el fet d'agafar un bus , i trobar a dins a l'Arcadi amb la familia , això sí que va ser casualitat. 
El dinar al restaurant recomanat pel Curat va ser molt agradable i vam estar còmodes.  Abans de la marató vaig fer tot el que no s'ha de fer abans d'una marató: patejar la ciutat sense parar, veure quantintats considerables de cervesa danesa i descansar poc. Més o menys , ja sabia que passaria i per això vaig pensar que un sub 4 hores era un objectiu realista. El dia de la cursa ja no va començar bé perquè el nostre bus ja no circulava i vam haver de caminar un parell de quilòmetres fins el metro.
La idea era sortir amb el Sancli i l'Arcadi però després de deixar la bossa, quan vaig intentar anar al punt de trobada, tota la zona estava envoltada de tanques i no em van deixar accedir. Vaig intentar fer una volta per uns altres carrers, però ja no em va donar temps.  A la sortida vaig enfilar-me en una pedra que estava per la zona de les llebres de quatre hores però sense èxit.
Va ser un pal haver de sortir sol, però ja no hi havia solució. Vaig sortir tranquil  i quan vaig arribar al primer avituallament em vaig espantar una mica perquè era un autèntic caos, i vaig perdre 20 o 30 segons per poder aconseguir un vas d'aigua. Afortunadament els avituallaments posteriors no eren tan caòtics però iguament només es trobaven a un costat del carrer. Hi havia zones em molta animació, i poc a poc vaig començar a disfrutar. Passada la mitja marató va ser un subidón quan vaig trobar al Sancli i l'Arcadi i vam córrer uns quants quilòmetres junts, que van ser els més agradables de la cursa.
Quan vam arribar a la zona on es trobaven les families i l'Arcadi i el Sancli es van aturar a saludar, jo vaig continuar i ja no els vaig tornar a veure fins l'arribada. En aquell punt em trobava encara força bé, però a l'alçada del km 35 vaig començar a tenir molts problemes musculars i vaig haver d'aturar-me un parell de vegades a estirar. Amb aquest panorama, vaig optar per regular el ritme per forçar el mínim per intentar salvar el sub 4 hores. Tenia uns 4 minuts de marge, però no ho veia gens clar, penso que no vaig veure prou líquid i estava deshidratat. Al final , després de patir de valent vaig acabar en 3 hores i 56 minuts. Estava molt trinxat i després d'agafar aigua vaig asseure'm a la zona de l'arribada. Poc després va arribar el Sancli i quan vaig aixecar-me a saludar-lo , li vaig dir que necessitava tornar a asseure'm perquè  m'estava marejant.  Poc després va arribar l'Arcadi que també havia patit bastant, però satisfet d'haver acabar la seva marató 80 diferent.
Després de descansar una mica a l'apartament, a la tarda la Mona ens va proposar de rehidratar-nos a una cerveseria molt bona, i així ho vam fer.
Una sortida genial, espero poder-ne fer alguna altra de similar en el futur.

Jordi mas

molt bona marató crak i per lo que veig vas gaudir molt el dia avanç  :he: :he: felicitats per la teva crónica i per la teva marató 

jordi mas la hidratació de cervesa es post cursa, no t'ho ha ensenyat això en MIGUEL SBD?  :mdr: bona marató crack 

arcadi42 una més al llarg historial  :yes:, ben acabada Willy Fog  :^^:


Més, més,...



Salut!
Jordi

Arcadi42

moltes felicitats per la teva marató per la teva crónica i per portar 80 marattons diferents 

A quin ritme surto?

Jo crec que encertar-la en l’elecció del ritme de marató és sempre la clau. D’acord amb l’estat de forma, l’entrenament fet, les sensacions a les tirades i curses prèvies, cal decidir el ritme. Ser honest amb un mateix i ambiciós alhora, sense passar-se. Trobar el punt. Prendre la decisió i procurar autoconvèncer-se’n. I també ser prou flexible per adaptar aquest objectiu a les possibles circumstàncies d’última hora (estat físic, clima el dia D).

Si fos fàcil no tindria tanta gràcia.

Fins pocs dies abans jo tenia decidit sortir a 3:55. La meva realitat actual és que, per motius familiars i laborals, no puc entrenar com abans. No em queixo: jo ho he triat. Per tant, he fet una preparació irregular, amb escassedat de volum i qualitat. Tot i així, havia encadenat unes últimes setmanes amb bones sensacions. Vaig fer una bona mitja a Olot, 4 setmanes abans, corrent de menys a més, i una tirada de 30 km (tardana, això sí),  a ritme conservador però bones sensacions.

3:55 era el ritme fins que les coses van començar a girar-se. A mitja setmana els virus entren a casa. Els nens refredats i jo també. Ho complica tot plegat una setmana laboral molt moguda. Allò clàssic dels darrers dies: molt descans, dormir força, etc, comencem a no complir-ho.

M’assalten els dubtes (el pitjor que pot passar), que creixen encara divendres i dissabte, el dia que viatgem. Em quedo afònic, tinc mal de coll i mal de cap. No febre, però no estic al 100%. Al vespre em plantejo la possibilitat de no sortir. Vaig a dormir molt d’hora i penso que al matí ho acabaré de decidir.

I em llevo bé. El mal de cap m’ha desaparegut del tot i em noto fresc i recuperat. Penso que seria una llàstima haver vingut fins aquí i no provar-ho. Òbviament aquella decisió que havia pres sobre el ritme de sortida ja fa hores que trontolla. Finalment decideixo sortir amb l’Estanis13, a 4’. És un ritme que conec bé i que habitualment puc portar. Em sembla raonable.

Segurament pendent només de les sensacions físiques, no valoro prou com ens afectarà el temps. La calor. Sí, calorada en un país nòrdic. Potser no volíem acabar de creure’ns-ho: “Calor aquí dalt, voleu dir?”. Doncs sí, calorada espectacular (un amic manresà-danès amb qui quedem l’endemà confirma l’excepcionalitat de les dades del diumenge. La “loteria” ens ha tocat de ple...).

---

Entre la foto, visites al wc, etc, anem amb poc temps de marge cap a la sortida amb l’Estanis13 i el guissona, que ens seguirà de prop. Sense escalfar gens (error). Quin gust arribar tranquil·lament al calaix 3 minuts abans i que hi hagi lloc. Sense empentes. Sense presses. Això és la civilització.

Dit i fet: Sortim a 4’ (alguns segons més els primers 5 km). Sí, ja fa caloreta. Important beure bé a tots els avituallaments, tot i que no és fàcil, amb got. Jo ja des del primer, tinc necessitat de tirar-me aigua al cap. El sol pica fort en alguns trams (jo acabaré amb la samarreta de tirants del tot marcada, semblo un guiri de Lloret: brutal). També un ventet que és molest. Però ara la cosa és fàcil. A 4’ i anar fent.

La marató és plana (llevat d’alguns passos per sobre de ponts) però cal anar alerta perquè el paviment és irregular, amb alguns trams de llamborda, altres amb carrils bici, voreres amples que no saps ben bé on acaben, “bordillos” inesperats, elevacions d’aquelles reductores de velocitat dels vehicles... De tot menys uniforme.

Avancem sense incidències. Genial quan al km 20 l’Estanis13, que canta els temps, comenta que hem fet 39’59 en el segon parcial de 10.000. Això és anar a 4’, sí senyor. La mitja en 1h24’40 i tot i que potser no anem xiulant, les sensacions són bones. Aquí jo vaig convençut que la cosa no es torçarà. Demano a l’Estanis13 si es veu amb capacitat de doblar. I ell aquí ja és més realista que jo...

Fem un bucle allunyat del centre. Travessem de nou un pont, per mi ara és el tram més avorrit i també on el sol pica amb més força. Fins al km 24-25, quan tornem a la zona del centre i veurem per segon cop la família que ens esperona, a prop d’on ja eren al km 17.

Ja ho ha explicat l’Estanis13. M’anava dient que fes la meva. Cadascú ha de fer la seva marató. Al km 25, NO apreto. Ho dic també pel que passarà després… Cap voluntat de fer “alardes”, que seria una temeritat. L’Estanis13 i altres membres del grupet (amb alguns xupa-rodes) es queden uns metres. Jo vaig fent a 4’ aprox. I simplement mantenint el ritme, no paro d’avançar gent. Ja es veu que això serà una debacle general.

El 28 és un km determinant. Portem 2/3 de cursa. Si pensem “ja només en queda un terç” és bon senyal. Anem bé. Si pensem “uf, encara en queda un terç”, malament rai. Jo vaig pensar això segon. Es farà llarga, la cosa.

20’13 el parcial del km 25 al 30. Ara comença tot i ja no anem tan bé. Al parc que voltegem, km 32 aprox, busco les ombres del traçat. Quin sol!. Queden 10 km, un 10.000 de res, però la cosa es posa costa amunt. Bé de cames, perfecte muscularment, però ara ja no vaig còmode. El cap em bull, la respiració s’accelera, abaixo el ritme. Al 34 tinc clar que vaig tou i que tocarà lluitar molt. Al 35 he perdut un minut. Noto una mena de rodament de cap, sento que no vaig bé, he perdut el ritme, la concentració i la motivació.

El meu dòping emocional és pensar en els de casa. Hi penso. En la imatge d’aquest matí, tots quatre en un preciós apartament de Copenhaguen. Amb un parell de dies encara per fer turisme junts. Tinc aquesta sensació estranya de rodament de cap.

Al 36, el cervell dóna una ordre fulminant a les cames: atureu-vos.

I sense ser-ne ni gaire conscient, em trobo aturat.

Camino una mica, agafo aire, respiro. Sensació estranya, desconeguda. Queden sis km. Sis km només! Sis km encara...

I ara què?

No són moments per prendre grans decisions però en prenc una, només una: no continuaré. Porto 2h26 de cursa i aturo el crono.

No tinc la sensació d’estar al límit, puc caminar i potser fins i tot podria trotar. Però estic fora de la cursa. Acabar peti qui peti és una opció, però a mi m’agrada competir i no arrossegar-me. Potser m’equivoco. En fred hi he donat bastantes voltes. Sobre el terreny, decideixo que això s’ha acabat aquí, aquesta vegada.

I no me’n penedeixo.

Passa l’Estanis13, l’animo. Cara de patiment però acabarà bé segur. Porta la motivació al cap i a la butxaqueta. No passa el guissona. Em temo el que ha passat.

La Rosa i la família són al 41. No em veuran passar, doncs. Vull avisar-los perquè no vull que pateixin. Demano un mòbil a una noia de l’organització i truco. I vaig a buscar el metro (déu n’hi do la caminada, una bona part dels 6 km ja els faig caminant).

Fi

***

Ha estat la primera retirada en més de 200 curses (21 maratons, amb aquesta). Ratxa de 17 maratons sub3h seguides trencada. Tampoc fer-ne una gran muntanya. No vull passar pàgina de seguida. Però sí analitzar-ho una mica. M’he equivocat de ritme. No he valorat en la justa mesura tots els condicionants (físics, climàtics) i això m’ha passat factura. N’hem d’aprendre, encara. La marató no es deixa dominar, per molt que pensis que la coneixes. La medalla que m’emporto de Copenhaguen és  aquest aprenentatge. A part del moreno paleta, és clar ☺

***

Dilluns, 6.30 del matí, Copenhaguen. Aquí no hi ha qui dormi més. Aquesta gent no coneixen les cortines ni les persianes, i ja fa un sol que estavella. Em llevo. Les cames estan bé. “Rosa: et sembla bé si surto a córrer una estona?”. Em respon amb una mueca que vol dir: “estàs sonat, però tu mateix”. 

A córrer. Cap a la zona de l’arribada. Ja està tot desmuntat però travesso la línia de meta, ara imaginària. Una volteta més pel barri, a un ritme que puc anar augmentant. Finalment 6 quilòmetres i escaig. És una bajanada però almenys no marxaré d’aquesta ciutat sense haver fet els 42,2 km.

***

Estanis: enhorabona per tot. Flipant el moment, anant cap a la sortida, en què ens expliques la sorpresa a la Sílvia i ens ensenyes l’anell. Marató molt ben gestionada. Fer mmp en aquestes condicions és simplement al·lucinant i mostra que, de fet, tens moltíssim marge de millora. Tens cap i cames per seguir endavant, millorant a marxes forçades. De fet la preparació ja va ser excel·lent. Un plaer i un luxe aquests 25 km i la resta d’hores compartides a Copenhaguen, també amb la Sílvia. Avui ja gran corredor però sobretot gran paio. Ben aviat, gran marit i gran pare. Espero que sí, que ens vegem a Donosti.

Mario: ja ens compenetrem en els fracassos, fins i tot. Quins nassos. Però no pateixo gens. Ets el maratonià més dur de pelar que conec. En no res a tornar-hi amb més força. Ens en riurem junts, d’això. Potser l’any que ve, o l’altre o l’altre, un migdia de maig ens asseurem plegats en una terrasseta de Copenhaguen, davant de dues cerveses d’aquelles de 100 corones (un dia és un dia) havent fet la marató en menys de tres hores.

Sancli, Mona, Arcadi, Jospon, Jordi Mas, jramon: enhorabona a tots per la vostra marató. Molt mèrit per a tots i cadascun de vosaltres. A vosaltres i famílies, gràcies per les estones compartides, per les fotos i els ànims, per l’estelada al dorsal (detall imprescindible) i per tantes altres coses. A veure si coincidim de nou en una altra expedició. I que per molts tinguem tots plegats la sort de tenir salut, energia, disponibilitat i ganes de seguir corrent.

Rosa, Arnau, Aina: per ser la raó i el perquè de tot plegat, a Manresa, a Copenhaguen i arreu: gràcies  :love:

Joan3 :surprised: quins murs més estranys 

Hem quedo amb aquests dos apunts que crec hem poden fer entendre perquè no vas acabar caminant/trotant els 6Kms restants:

El meu dòping emocional és pensar en els de casa. Hi penso. En la imatge d’aquest matí, tots quatre en un preciós apartament de Copenhaguen. Amb un parell de dies encara per fer turisme junts. Tinc aquesta sensació estranya de rodament de cap.

No tinc la sensació d’estar al límit, puc caminar i potser fins i tot podria trotar. Però estic fora de la cursa. Acabar peti qui peti és una opció, però a mi m’agrada competir i no arrossegar-me. Potser m’equivoco. En fred hi he donat bastantes voltes. Sobre el terreny, decideixo que això s’ha acabat aquí, aquesta vegada.

Continues sumant en la meva admiració vers tu  :yes: 


Salut!
Jordi

Uff, he estat de colònies i s'acumula la feina amb les vostres cròniques. Quan pugui les llegeixo cracks, 

Be, doncs la meva...

A la Mitja de Vilanova em va parlar la Mona de fer aquesta marató. No ho vaig sospesar-la gaire, però tenia la intuïció de que podia ser diferent. La meva marató mes al nord i fresqueta (després descobriria que de fresqueta aquest any res de res).

A la fira del corredor, mes aviat senzilla, ens vam trobar molts dels correcats que la faríem i vàrem passar la tarda junts per Copenhaguen. El ambient dels dies previs a la prova son els adients per tenir pensaments positius que t’ajuden a tirar a la cursa.

Dissabte a les 8:20 vaig fer una ultima tiradeta en companyia del Arcadi pel passeig on estaria la sortida i arribada. Només coincidíem amb algun corredor i algun ciclista. Per fer un parell de fotos vaig haver de parar a una ciclista (els dos cops casualment la mateixa: Martha, segur que pensava que l'empaitaven  :^^.

Arriba el dia de la marató i no vaig necessitar samarreta extra pel fred. Això ja em va fer pensar en que fred, no faria. Ens van trobar els correcats a les 8:45 per la foto i cadascú al seu calaix per la sortida. Per cert, no hi ha calaixos, cadascú es posa voluntàriament aprop de la llebre que considera. Jo vaig ser entre la de 3:30 i 3:40, doncs calculava fer sobre 3:35, degut a la falta d’entrenaments per la pubàlgia.

Sortim a les 9:30 amb una gran festa i no em costa gens mantenir un ritme de 5:00. De seguida, en el km 3 veig a les nostres suporters i tot seguit en el 4 arribo al primer avituallament. Era només a la dreta, curtet i ple de corredors fent cua. M’emprenyo i passo sense veure. En el següent no vaig tenir mes remei que afluixar per agafar un got d’aigua que, amb el trot vaig perdre la meitat d’aigua.

Arribo al km 11 amb bon ritme però començo a notar les cames carregades. No se si per la falta d’aigua, la calor o la falta d’entrenaments. Decideixo afluixar a 5:10 per assegurar la prova. Paso el 13 saludant a les supporters i a seguir.

El tema dels avituallaments no es va solucionar i, per no perdre aigua, trotava molt suaument. Al km 16 no milloraven les sensacions, així que torno a ajustar el ritme per passar la mitja amb garanties d’afrontar la segona part i baixo a 5:30.

Al km 27 tornem a veure a les nostres supporters i encara jo amb un somriure. Però un parell de kms després, a l’alçada de la famosa “sirenita”, on el vent es nota mes, em quedo sense forces i em moro de set. Sense proposar-m’ho passo a ritme de 6:00. A partir d’aquí va ser una agonia de les que no recordava. A sobre passàvem alguns carrers amb adoquins que feien mal. Sort del públic i de la meva tossuderia per acabar com fos (mentres no hi hagin sensacions estranyes, es clar). I així vaig acabar, ben fos i a ritme de 6:20.

Segons veig a les estadístiques, a la primera mitja (1:49:24) tot i que va ser molt mes rapida que la segona, anava perdent posicions. En canvi a la segona molt mes lenta (2:05:28), nomes guanyava posicions i de fet vaig avançar a molts caminants. També hi vaig veure alguns atletes a terra assistits.

Quan faltaven 800 metros per l’arribada, l’Anna em va passar la meva estelada i vaig creuar la meta oblidant el patiment i molt satisfet d’haver superar aquesta marató.

Es una marató que recomano. El clima va ser una mala jugada i l’Organització crec que no estava preparada per aquesta inclemència. La mostra va ser el munt d’abandonaments i els hospitalitzats. Només que haguessin posat avituallament als dos costats i mes llargs, hagués millorat molt.

Per cert, la ciutat i la gent mes que be. Recomanable al 100%. Hi tornaria.

M'han agradat molt les vostres cróniques. La del Joan es per pensar-hi. Joan, el que vas fer va ser lo correcte. Quan les sensacions no son les habituals de fatiga, s'ha de pensar en els que t'envolten i aturar-te. Jo ja he vist mases problemes greus per acabar peti qui peti i... petan.

Pots sentir.te molt orgullos del que has fet. Costa molt fer-ho després d'uns entrenaments i d'un viatje. Fer-ho demostra la força de voluntat que tens. T'admiro.

Ostres us heu animat tots a la vegada! gràcies jramon, jordi mas i arcadi42 per les cròniques, ho vam patir i disfrutar que per això són les maratons!!  Joan3 sense paraules  :love:

jramon 


Salut!
Jordi

No tenia intenció de fer cap crònica d’una marató que per mi no ha sigut una marató. Però penso que abocar-ho tot m’ajudarà a passar pàgina i també ho vull fer en agraïment a tots vosaltres, que heu estat pendents durant tota la preparació i especialment el dia de la cursa. Us ho dec!


Arribava a Copenhaguen amb la mateixa il.lusió d’un nen petit amb sabates noves, com em passa sempre a cada marató que corro.
Feia set setmanes que havia fet la marató de Milà, que no m’havia anat pas massa bé, i m'havia recuperat perfectament. Encadenava setmanes seguides amb una centena de quilòmetres entrenant, sense problemes físics i amb uns ritmes acceptables que em feien ser optimista. Tenia el ritme decidit i après: 4’05 era un ritme que em semblava i creia que podia portar durant tota la marató.
De fet, les vegades que feia dues maratons “seguides” a la primavera, tot i entrenar la primera, sempre m’anava millor la segona. Jo pensava que potser era que aprofitava tot l’entrenament de la primera per fer millor la segona. Fins a Copenhaguen sempre havia estat així.

Viatge llampec a Dinamarca, com aquell que diu a córrer exclusivament la marató. Arribem dissabte al migdia, fet que ens impossibilita anar a la trobada correcat, i marxem diumenge a primera hora de la tarda (amb l’esperança de poder arribar a temps per veure la final de copa).

Dissabte, viatge al marge, és un dia tranquil, anem a buscar el dorsal (havíem dinat al tren) en arribar i passegem per la ciutat fins al vespre sense cansar-nos massa. Al vespre, donada la proximitat del nostre hotel amb l’apartament de la família del Joan3, anem a sopar a casa seva. El Joan té la veu rovellada i està encaparradot. Tot i així sopem de conya i ens fem uns farts de riure amb els seus fills que són un encant.
Ens acomiadem i quedem per l'endemà per anar plegats a la sortida, tot molt a prop d’allà on estem allotjats, tant ells com nosaltres.
Dormo com un tronc i una pila d’hores. Sempre em costa dormir a les maratons la nit abans i aquesta vegada, gens. Això em mosqueja perquè penso que potser he perdut la motivació i el respecte per aquesta cursa i no estic suficientment nerviós perquè em faci perdre el son.
A Copenhaguen no cal despertador, va parir. Em desperto sobresaltat a les 5 del matí per la claror. Merda! M’he adormit. Collons, s’hi veia tant! Encara puc dormir 90’ més.
3 hores abans m’aixeco i esmorzo. Tinc molt clar des de fa dies quina serà l’estratègia de la cursa. Ritme 4’05, passar la mitja al voltant de l’1:26:00 i, com sempre he fet, anar sol de cara a barraca, sense voler seguir a ningú (ho dic per l’estanis13, que m’havia proposat sortir amb ell i tenia molt clar que no era la meva roda) perquè sempre he pensat que la marató es corre sol i és impossible trobar a ningú que porti el mateix ritme durant tants quilòmetres (és evident que un dels dos s’equivoca de ritme, per ràpid o per lent, si ambdós disputem la marató).

Tornem cap a l’apartament dels tresos (la família Joan3). El Joan m’explica que ahir abans d’anar dormir s’estava rumiant de fer la marató o no. Vaig pensar, però no li vaig dir: “nano, si el dia abans no tens clar si corres o no, és una mala senyal de que no et trobes bé del tot”. Però també pensava que si hi ha algú conscient, llest i preparat, fred i calculador, gens temerari, aquest és el meu amic.
Marxem cap a la foto. Allà ja veig que hi ha moltes maneres d’encarar una marató i és una cosa que m’encanta però que en aquells moments em neguitejava. Havíem de deixar la roba al guardabossa i fer la foto i el més calent era a l’aigüera. Fem la foto i ens acomiadem de la colla pastanaga (tots amb l’estelada al dorsal) i marxem cap a deixar la bossa i sortida amb l’estanis13 i el Joan3. Mentre caminem l’estanis13 ens ensenya l’anell de compromís (la mare que el va parir, quin crack) i diu: “merda, m’he deixat els gels”. Gira cua a buscar-los i torna. Ni una cua per res (com aquí...). M’havia neguitejat sense motius. La bossa a lloc, davant del calaix i preparats. Com ha dit l’estanis13, entre les llebres sub3h i els companys que teníem a la vora semblava que estàvem a punt de començar la marató de Barcelona (tot déu era català al meu voltant).

Tret de sortida i a córrer. Surto amb el ritme ben après i amb el pas dels quilòmetres veig com es van distanciant la dupla Joan3-estanis13. I ja era això el que volia. Estic satisfet d’haver-ho fet així.
Els primers 10kms, segon amunt segon avall, els passo al ritme previst, a 4’05. Em noto bé, diria que molt bé, tot i que amb 10 quilòmetres tampoc té dita. Em vaig avituallant bé i vaig pensant l’afortunat que sóc de poder estar fent una altra marató. Corro sol i no vaig ni en cap grupet ni amb cap corredor que per casualitat hagi sortit al mateix ritme que jo. Passo el quilòmetre 15 i la mitjana ha passat de 4’05 a 4’06 però tot i que em preocupa una mica jo mateix em dic que queda molt, que ja ho arreglaré.
I vet aquí  que arriba el fatídic quilòmetre 16. Una cosa inexplicable. De cop i volta, sense cap avís previ, els ploms es fonen. Noto com si algú, de cop, m’hagi pres tota la força de les cames i l’hagi tirat a algun canal de Copenhaguen. Entre el quilòmetre 17 i 18 em trobo amb els ànims de la família. Jo no vaig bé però intento treure la millor de les rialles. He passat de cop i tant d’hora d’anar de 4’05 a 4’15. Cada quilòmetre s’està convertint en un calvari i la marató en un viacrucis. Passo la mitja marató en 1:26:59 i a la manca de força a la pota li he de sumar unes ganes sobtades de com si hagués de vomitar. Un drama, vaja. Començo a pensar en la retirada quan arribi de nou a l’alçada de la família (entre el km23 i km24). Els parcials ja passen a ser de 4’20. No em trobo bé, fa molta calor i encara em queda la meitat de la cursa. Uffff.
I arribo al km23,5. No se m’acut res més que dir-li a la Sílvia que: “no em trobo bé, no sé què fer”. I continuo corrent. Sóc un crack. Tinc el cos per plegar, no plego i a sobre deixo la meva dona preocupada dient-li que no em trobo bé a una ciutat estrangera on ves a saber que em pot passar més endavant.
Tot això em consumeix, més el 4’20 del km24 i el 4’21 del km25, i trepitjo catifa i plego. Sí, plego d’una marató. Em poso en un racó, al costat del recorregut i del canal, i començo a caminar en sentit contrari cap on eren les famílies a veure si encara les puc enxampar. El cap em diu que he fet bé però el cor em demana plorar (no em surt cap llàgrima però estic abatut). Havia plegat a València per una lesió (s’havia de plegar sí o sí) però avui he deixat de lluitar. Podia córrer a 5’ i acabar-la i no m’ha donat la gana. Però aquests pensaments me’ls vaig treure del cap de seguida. Estava espantat i no em trobava bé i amb la calor que feia i que encara em quedaven 17kms de calvari era el millor que podia fer.
Ara la meva preocupació era una altra. Havia de trobar a la meva dona i la família del Joan. Els havia deixat preocupats i la meva Sílvia ja em coneix i sabia segur que havia plegat (a més l’app de la marató ja els havia informat que pel km30 jo no havia passat).
Al cap de molta estona i de casualitat els vaig trobar. Havíem quedat al km41 però estava posat en un lloc on hi havia molta gent i es feia difícil trobar-se si tu no eres corredor. Va ser un alliberament trobar-los. La meva dona també m’havia estat buscant. Ni tant sols se li va passar pel cap d’esperar-me veure passar pel km41. Ella sabia segur que havia plegat.
Ens posem a animar als corredors a esperar que passés el Joan3 i més tard l’estanis13. Com que jo havia de tornar a l’arribada a buscar la bossa vaig pensar que podia fer l’últim quilòmetre amb el Joan i compartir la seva arribada a part de donar-li un cop de mà (la calor era brutal i els corredors passaven pel pont de l’últim quilòmetre -en pujada i amb vent en contra- que sembla que anessin parats).
Per l’hora que era ja vaig veure que la cosa no anava bé. Tampoc podíem actualitzar l’app. I una trucada perduda al mòbil de la Rosa d’un número danès em va confirmar el que feia una estoneta m’imaginava: el Joan3 s’havia retirat.
Intento animar a la Rosa que se la veia preocupada i li dic que tal i com es trobava aquests dies no s’haurà acabat de trobar bé però que és una retirada i ja està. Si no hauria insistit més ell o qui fos amb el telèfon.
Passa l’estanis13. Va clavat, sembla que camini ràpid. Però té la marca a l’abast. Quina marató, nano. I quin final de pel.lícula els hi espera. Me n’alegro per tu.
Marxo cap a l’arribada. Em trobo amb la parella d’enamorats i just quan estic a punt d’anar al guardabossa per veure si el Joan ha anat a buscar-la, apareix.
Fins aquí la no marató.
Marxem xino-xano cap a l’apartament. Tots dos. Derrotats. Hem plegat. Hem fet bé? Un anima a l’altre i l’altre anima a l’un. Tornarem i vencerem. Som així. Copenhaguen ens ha guanyat un cop però no tindrà collons de fer-ho una altra vegada.
La 24a haurà d’esperar. Serà a Alemanya on em podré “venjar”.

Porto una setmana que noto que l’abandonament m’ha tocat emocionalment (físicament és evident que no) però sé que això és circumstancial i que demà mateix ja em tornaré a sentir corredor.

No volia fer crònica i una mica més em surt un llibre. Imagineu si l’arribo a acabar.

PS: Companys d’expedició: un plaer haver pogut compartir moments amb vosaltres, rebre aquests  ànims de la claca a diferents punts i als qui la vau acabar, la meva admiració més absoluta. I als qui vam plegar, sobretot al Joan, encara l’admiro més.