Entrevistem... profe
Em diuen Antoni Parra, “el parra”, Antonio, Toni…
70 anys, de Barcelona, jubilat.
Molts em coneixeu com “qui fa les entrevistes”.
Qui feia, caldria dir, doncs ja fa dos anys que vam publicar la darrera.
Estic temptat de convidar a fer-la a d’altres que no són correcats…
Quasi tota la meva vida laboral em vaig dedicar a donar classes a l’Institut Joan Coromines, a la Carretera de la Bordeta, molt a prop d’on Domingo Catalan tenia la seva botiga.
Com els alumnes nous no recordaven els noms dels professors, a tots ens deien “profe”.
Un de primer, en començar el curs, em va dir: “Escolti, senyoreta!”. Probablement venia d’un col·legi de monges.
Quan vaig haver de triar el nick, de seguida em va venir aquest:
profe
Us ho dic de debó: em trobo una mica estrany entrevistant al profe.
Malgrat que mai acabo de conèixer-lo del tot, tinc por que s’enrotlli massa i l’entrevista s’ens vagi de les mans i es converteixi en una biografia.
Ja veurem si ens en sortim…
Quina peça musical vols que acompanyi aquesta entrevista?
- Qualsevol. Ara mateix estic escoltant I wanna Grow Old With You.
Per què corres?
- Perquè em trobo bé mentre ho faig, m’ajuda a pensar… i a resar, i faig salut.
Això ho dic ara, però posiblement hi hagi raons genétiques: la meva mare deia que el seu fill havia aprés a córrer abans que a caminar.
Resar?
- Al Viccionari hi diu: ”a aquesta paraula li falten les accepcions o significats”.
Molta gent pensa que resar només és repetir oracions sense sentit.
Pot ser és el que deia en Joan Manel Serrat:
“Paraules d'amor senzilles I tendres.
No en sabíem més, teníem quinze anys.
No havíem tingut massa temps per aprende’n
Tot just despertàvem del son dels infants.
En teníem prou amb tres frases fetes…”.
Més sovint, però, el que faig es podria definir millor amb la lletra d’una altra cançó, de John Denver, que diu:
“Talk to God and listen to the casual reply”.
Pots recordar quina va ser la teva primera cursa?
- Probablament, un cros escolar a Castelldefels, al 64.
Vaig patir de valent!
Tant, que penso que no vaig tornar a fer un cros fins al 69, a la font d’en Fargas, durant una mena de “dia del club” on ens vam juntar una bona colla del Barça, a córrer i prendre uns entrepans.
Més tard, cap al 79, quan era professor d’atletisme a l’Escola Esportiva Brafa a Nou Barris, vaig començar a rodar als entrenaments amb els meus alumnes. De mica en mica vaig anar agafant fons. Fins i tot vaig sortir a la Cursa de la Mercé, en pla pirata, sense pitrall. És clar, com si anés fent sèries: com un coet fins al carrer Lleida, i fent marxa atlètica a partir d’allà, fins a l’Estadi. A la baixada em van enxampar les primeres cadires de rodes, i arribant a plaça Catalunya em vaig fixar que el crono marcava 40:00 justos.
La primera cursa “legal” en que vaig participar pot ser sigui una Jean Bouin, al 1983, on el primer va ser José Luis González, i jo… un dels darrers.
Tindràs moltes anècdotes al llarg de les teves curses; N'hi ha alguna que ens vulguis explicar?
- Més que anècdotes, tinc moltes històries per explicar. Ho aniré fent de mica en mica. La primera: Run, Parra, run!
Ara que parlavem del Barça, recordo una nit que estava fent sèries. Pràcticament tothom havia plegat. Un gat havia sortit a fer la seva ronda per allà i me’l vaig trobar creuant la pista. El pobre va escapar seguint la corda, pel mateix carrer on m’acostava, accelerant. En veure que l’atrapava es va espantar moltíssim i, tot esgarrifat, va fugir cap el mig del camp, que era tot fosc.
A qui no era capaç d’atrapar era a Vicente Egido quan als entrenaments de relleus li havia de passar el testimoni.
És clar: ell era el campió d’Espanya de 3000 obstacles i jo… un mindundi.
El teu somni com a corredor potser ja l'has aconseguit; tot i així te'n queda algun pendent?
- Què vols que et digui…? Ja tinc una certa edat i sembla que m’ha passat l’edat de somiatruites.
No puc negar, però, que em va fer il·lusió la primera marató que vaig córrer.
L’any que l’inscripció a la marató de Barcelona em va costar més de 80€ vaig decidir passar-me a les curses-marxes de muntanya, on per molt menys et tracten com un rei.
De tant en tant em plantejava reptes baratets, com donar la volta a Barcelona per la Ronda Verda, o tornar corrent de Montserrat a Barcelona. Ara, malgrat que penso que no tinc cap necessitat de demostrar res a ningú, ni a mi mateix, em volta pel cap tornar a fer la marató, si Déu em dóna salut, quan passi dels 70. Si fos gratis, la faria amb molt de gust tots els anys.
Quina frase motivadora t'acompanya en els moments difícils?
- Això donaría per explicar unes quantes històries… A més, es tracta de moments on surt el que hi ha de més profund a dins nostre. És molt personal, i difícil de comunicar.
Quant estudiava Biologia a la Universitat, en Balasch, professor d’Etologia, ens va convidar a preparar algun tema per exposar-lo als companys a classe. Recordo que un ens va parlar de Dharma Running, meditació budista que es practica tot fent curses.
Ja ho diu la cançó, que “és quan corro que hi veig clar”.
De vegades, quan sembla que tot s’ensorra, dic: “en les teves mans abandono el passat, el present i el futur, allò que és petit i allò que és gran, el poc i el molt, el que és temporal i el que és etern”. Quan dic això, la reacció no és d'abandonament en el sentit de plegar abans d'acabar. Tot el contrari: "A Dios rogando y con el mazo dando". Penso que és als moments difícils quan es revela la valua de les persones, segons la seva reacció. A mi m'agraden les persones que treuen el millor d'elles mateixes just quan les pinten magres, quan tot sembla descarrilar, quan els obstacles són més grans, quan hom podria dir que han arribat al seu límit i segueixen com poden. Penso que, en aquest aspecte, em semblo més a un guerrer que a un monjo.
Tots tenim les nostres manies. Ens agradaria saber quines son les teves, relacionades amb el córrer.
- No en soc conscient… Pot ser tingui més de les que crec, però. Això ho haurieu de dir vosaltres.
Ara que hi penso… recordo que em cordava les sabatilles amb molta cura, fins que vaig veure com se les treia Alexandra Panayotou, quan la vaig acompanyar un tram del repte on va fer 2010 km en 30 dies: plis, plas, i fora, sense descordar-les!
També recordo que planejava fins a nivells obsessius la hidratació, els gels i tota la parafernàlia que ni de bon troç pot sustituir a l’entrenament, al quilometratge.
Com explicaries les sensacions que manifestes davant l’objectiu assolit? I davant el no assolit?
- Suposo que més o menys com tothom: content o disgustat. Trobo que això és molt subjectiu, fruit de fantasies més o menys disparatades del que ens pensem que som capaços d’assolir. No diuen que el millor negoci del mon fora comprar la gent pel que valen i vendre’ls pel que pensen que valen?
El més lógic és reconéixer que, surti el que surti, hem recollit els fruits d’alló que hem sembrat, i res més.
Comentaris