Entrevistem... profe

 

Com portes això de la jubilació?

Jubilat vol dir ex-quasi tot: ex professor, ex-atleta…

He vist companys que s’han deprimit profundament en baixar del pedestal on havien estat situats durant la seva vida laboral. Haig de confessar que també he sentit aquest buit existencial, que no podien omplir les moltes activitats amb les que intentava ocupar tot el temps. Tard o d’hora es converteixen en una càrrega, en un activisme sense sentit. Tenim molts motius per entristir-nos si rumiem massa les nostres limitacions.

La vida, però, et va col·locant de mica en mica al teu lloc, o tot de cop: la mort dels pares va suposar per a mi a l’hora un trauma i una lliçó, Penso, però, que mai he estat tan feliç com hores d’ara, que passo gran part del dia i la nit acompanyant gent gran. La felicitat rau més en donar que en rebre.

 

Com porten els teus la teva afició a l'esport?

T’ho pots imaginar: com si estigués pirat. Especialment quan vaig començar a fer maratons, i sortia a entrenar encara que caigués calamarça.

Ara diuen que ja soc massa gran per fer distàncies tan llargues. Jo els hi dic que la meva cardiòloga m’encoratja a continuar fent això.

Saps què?: penso que ténen enveja!

 

2016 05 22 Arboc 20bad

 

Quines son les teves zones habituals d’entrenament?

- Tinc diversos circuits habituals. Trio un o un altre en funció del temps disponible i dels quilòmetres que vulgui fer.

Els més curts - 3, 6 o 10 km - consisteixen en fer un tomb pel barri: Parc Cervantes, Pedralbes, Diagonal...

Quan vull fer tirades més llargues pujo a Collserola: Sant Pere Màrtir, Tibidabo... i, si s'escau, fins a Torre Baró i més enllà. O agafo el Metro, me'n vaig al Prat, i corro per la sorra humida fins a Gavà, o Castelldefels. O agafo algun tren de Rodalies, baixo al Papiol, i torno a casa per la muntanya, o baixo a algun poblet del Maresme i torno pel camí que hi ha entre les platges i la via.

 

Defectes?


- Quan em vaig jubilar, al dinar de comiat em van demanar que digués 

unes paraules. Conscient de que podia estar hores parlant, només vaig dir: “Quasi tots els profes tenim tres defectes: controlar, corregir i parlar massa. Perdoneu-me el mal exemple que us he donat.”

I vaig seure.

 

Controlar…

Una vegada, un alumne em va dir: “¡Usted controla mucho!”. Ara, ja jubilat, no controlo més que les plantes que tinc al balcó, la galleda d’escombreries (tota una col·lecció, de diversos colorins, pels papers, envasos, residus orgànics…), i les medicines que cal prendre (al pas que anem, hauré de comprar una farmaciola més gran!).

 

Corregir…

El llapis vermell encara no he estat capaç de trencar-lo. Tinc clar que és millor deixar que cadascú s’equivoqui com li roti, però sempre em surt alló de: “Això és millor fer-ho d’aquesta manera”. I la gent s’emprenya, és clar. L’altre dia, un em va respondre: “N’hi ha prou que em diguis com cal fer-ho per que ho faci d’una altra manera”. No penseu que és un defecte petit, aquest! Alguns pensen que l’esperit crític és una virtut, però jo penso que és un dimoni que portem dins, que jutja implacablement a tothom.

 

 Parlar massa…

Ja m’agradaría ser capaç de fer com aquelles persones que escolten, et miren, somriuen, i et diuen la paraula encertada, que val més que molta xerrameca, que no convenç ningú.

També tinc defectes contra els que estic lluitant des de fa temps, relacionats amb l’esport. Un d’ells - quant costa admetre que el tenim, i  molt més dominar-lo! - és la vanitat, que em fa amagar la panxa quan ens fem la foto de grup, o parlar a tothom del “gran repte que estic preparant”. Si no lluitem contra la vanitat, de mica en mica es converteix en postureo, i podem acabar convertits en uns perfectes hipòcrites, esclavitzats pel que els demés poden pensar de nosaltres, sempre tractant d’aparentar el que no som.

 

Virtuts?


- No em ve massa de gust parlar de virtuts, com si fossin curses guanyades. El meu germà Màximo, que em conexía millor que ningú, em va dir una vegada: “Tú eres un mal bicho”. Penso que va encertar, que em va “clixar”: un bitxo, res mes.

En Ribó era un company d’estudis que també havia patit la polio i li havia quedat un braç esguerrat. Era el més esquifit de la classe, i potser el més agossarat. Era un provocador. Una vegada, quan el vaig fer sortir volant del seient amb una empenta, en va donar una altra definició, força acurada: “Eres la fuerza bruta sin inteligencia”.


D’on venen, doncs, les coses bones que es puguin veure de vegades en mi?
D’on venen totes les coses bones, és clar, i ho dic senyalant amb el dit cap al cel, com fa Messi quan ha marcat un gol. Només Déu és bo. Tot el que tenim de bo és prestat. No soc més que un mal bitxo domat. Domat per aquest Déu que té tanta paciència amb mi. És el que penso cada vegada que m’agraeixen algun servei: Gràcies a Déu.

2014 11 30 Marxassa 1f803

 

Comentaris