Entrevistem... profe

 

Run, Parra, run!

 

run 905aa

 

De petit vaig agafar la polio. Vaig quedar una mica esgarrat, amb deformacions del ossos i una mica coix. Amb el temps, però, a mida que anava creixent, ho vaig anar superant, i hores d’ara no es nota massa, i només els metges s’adonen. Ara que recordo… en Mates, quan em va fer les primeres sabatilles a mida, ja va veure quelcom estrany, i em va recomanar que no fes llargues distàncies. Li vaig prometre que no ho pensava fer, que només feia velocitat, salts i llençaments. I també el podòleg Florenciano Restoy, quan ja portava unes quantes maratons a les cames i li vaig encarregar unes plantilles, em va dir: Tens aquest fèmur deformat. Si comencessis ara a córrer, t’ho desaconsellaria, però com ja portes molts quilòmetres…

Als 10 anys (1962) era un inútil fent esport. Em van suspendre l’Educació Física a primer curs. En aquells temps del franquisme, a aquesta assignatura li deien Educació Premilitar - formar, desfilar, obeir ordres - i els professors eran quasi tots de la Falange.  Em vaig examinar com alumne lliure al Balmes. Per aprovar al setembre em vaig apuntar a un gimnàs que hi havia al Paral·lel: Estadium, es deia. Al setembre em va anar molt bé! Vaig aconseguir superar el llistó a 1 m d’alçada, que era la prova més difícil, i recordo que quan van ordenar “tendido prono”, tots es van tirar al terra mirant al cel, i vaig ser l’únic que es va estendre bocaterrossa, mirant al terra. Per molt segur que estiguis de que fas el correcte, sempre et queda un dubte quan veus que tothom fa el contrari, oi? 

A segon de batxillerat em vaig matricular a l’Institut Milà i Fontanals. El professor d’Educació Física era un dels entrenadors d’atletisme del Barça. Li deien Núñez. Ens va convidar a fer una cursa a Castelldefels entre pins i dunes. Suposo que era una mena de cros escolar, doncs ens vam aplegar allà molta canalla. Ens va convocar a la Parròquia de sant Ferran, prop de plaça Espanya. Ara, molts interpretarien això com catolicisme oficial. Res d’això: el més natural per un grup de catòlics que volien sortir junts un diumenge era començar anant a missa, com ara ho és acabar junts prenent unes birres.

Us ho podeu imaginar: fer córrer per la sorra a un nen d’onze anys, mig coix, era una crueltat. Aquesta va ser la meva primera cursa. Una experiència traumatitzant. Recordo que el dilluns següent em feien mal les cames. Era la primera vegada que patia agulletes! Li vaig preguntar a en Núñez què calia fer per que marxessin, i em va dir: “Las agujetas se pasan corriendo”. Em vaig quedar amb un pam de nassos. M’enrecordo d’ell cada vegada que acabo una marató.

image.jpeg

Nuñez, professor del Milá y Fontanals y entrenador del Barça.
Darrere d'ell, Núñez jr., el seu fill, que saltava alçada.

 

En quatre o cinc anys vaig canviar molt. Em vaig convertir en un dels nois més alts de la meva classe. Als quinze anys (1967) feia 1,77 m amb 72 kg de pes. La samarreta del Milà era vermella, amb una “M” groga enganxada al pit. 

image.jpeg

Les pistes de cendra eran on després es va contruir el miniestadi. Al fons, el Camp Nou.
Era una altra època, sense valles ni turistes. Els nostres vestuaris eran els de l'equip visitant.
On ara hi ha el Palau Blaugrana hi havia un camp de rugbi, i allà feim llançament de javelina.
Davant meu, amb la samarreta blaugrana, en Minyana. Jo encara no tenia l'equipació.

 

De córrer fons, ni parlar-ne, però probablement era qui tenía més força de tots i se’m donaven bé els salts i els llençaments. 

image.jpeg

DSC08625 33752

 

El Núñez em va fitxar pel Barça, i durant tres o quatre anys vaig competir amb la samarreta blaugrana, 
però això és una altra història…

1967 Saluds 3dff3

Salut! (1967)

 

Comentaris