Entrevistem... profe
El Ieti
De les pistes a les parets.
Com em vaig convertir en l'abominable en enamorar-me de la muntanya
2000s
Un company de classe, Salvador Ninot, em va em va portar al Puigmal. El meu primer 2000!
Vam pujar des de Ribes de Freser, caminant per la via del cremallera, i vam baixar pel Pas dels Lladres. Res que s’hi semblés als Andes o a l’Annapurna, pero em va enganxar.
Salvador m’anava comunicant de mica en mica la seva experiència:
Que plogui no és excusa per deixar de fer una excursió.
Si deixes un corriol girant a mà dreta, l’has de tornar a trovar girant a mà esquerra.
Si vols la millor drecera, no deixis la carretera.
Qualsevol lloc és bo per dormir.
Poc després vam pujar al Puigllançada i a la Tossa, des de la Molina. Hi vam trobar un ramat immens d’ovelles.
Li vaig preguntar a un dels pastors quantes n’hi havia.
Cinco mil, em va dir.
Llavors, pensant en la paràbola del bon pastor, li vaig preguntar:
I què feu si es perd una?
¡Que se joda!
Em vaig quedar mut.
I va afegir:
Se me han quedado algunas por ahí arriba. Si las veis, espantadlas hacia el valle.
Recordo la primera vegada que vam fer una hivernal: vam anar a Guardiola de Berga amb el carrilet de vapor que sortía de plaça Espanya. Al bar de l’estació hi havia un lloro que repetía: Fill de puta! Fill de puta!
Ningú no semblava sentir-se al·ludit.
A Saldes ens va acollir el mestre de l’escola. De l’aixeta sempre regalimava un fil d’aigua, perquè no es congelessin les canyeries.
Estava més sol que un mussol.
Explicava unes històries fantàstiques. Deia que havia heretat una fortuna, i que no podía rebre-la fins passar uns anys fent de mestre.
També explicava que a Baeza havia conegut un home que anava pels carrers cridant: Sustansieeeero!
La gent portava ona olla plena d’aigua, i ell ficava dins els ossos que portava a un sac, pregava un parenostre, o un Avemaría i li pagaven. El sustanciero de Baeza, l’anomenaven.
Eran temps de gana.
Vam intentar pujar el Pedraforca, però no vam arribar ni a l’enforcadura.
En una altra ocasió vam tornar a Saldes fent la travessa Bagà - Saldes, però tampoc vam pujar al Pedra. A la tercera sí que vam assolir el cim.
Ho vam celebrar obrint una petita ampolla de cava al Pollegó Superior.
Vam fer en tres dies la travessa de tot el Cadí des de La Seu.
Era estiu. Foniem neu per beure i fer sopa.
Els boscos, la solitud i silenci de l’alta muntanya, els prats de la Serra del Verd humits per la roçada, la grimpada final…
Va ser una experiència inoblidable.
Poc després vam fer l’hivernal del Puigpedrós. Tres nois vam carregar amb la tenda, el perlon, el camping gas…
Un que es deia Joan i la seva xicota hi portaven els queviures. En arribar al refugi Malniu ens vam adonar que no arribaven. La noia va girar cua a mig camí i ens van deixar sense menjar. Vam demanar almoina: un parell de llaunes petites de conserves per sopar i esmorzar. No gaire per tres.
Sembla mentida el que el cos pot aguantar.
Una veïna li va preguntar a la meva mare: I el teu fill no festeja, no surt amb cap xicota?
La novia del meu fill és la muntanya!
3000s
L’any 1971, a l’universitat, vaig fer amistat amb un grupet de companys que em van introduïr a l’escalada: Carlos Crespo, Enric Farreny, Antonio Aragón…
Enric volia dedicar-se professionalment a la muntanya. Havia participat en activitats de rescat, i explicava com una vegada el torb se’n va dur una llitera que havien deixat al terra, amb l’accidentat a sobre!
Cada dissabte, en acabar les classes sortiem corrent carregats amb les motxilles farcides de cordes, martells, pitons i mosquetons, cap a plaça Catalunya. Allà agafavem el tren de rodalies per anar al Sot del Bac, a Figaró: la Germana Petita, la Germana Gran, la Roca Plana…
Profe, Enric Farreny, Carlos Crespo i Antonio Aragón, a Sot del Bac.
A l’estiu, un altre company - Antonio Lacasta - em va convidar a passar uns dies a casa de la seva avia, a Jaca. Des d’allà vaig agafar el Canfranero fins a Sabiñánigo, on em vaig trobar a Antonio Aragón que anava cap al Vignemale. Des de Sabiñánigo vaig anar en autobús fins a Ordesa.
A Góriz em vaig trobar un company de primària que anava a explorar la gruta de Casteret, i vaig anar amb ell.
En passar la bretxa de Rolando em vaig trobar de sobte amb la cascada de Gavarnie, que queia travessant una capa de núvols.
Quin espectacle!
Al refugi de Sarradets em vaig juntar amb uns escocesos i vaig fer amb ells els meus primers 3000: el Casco i la Torre de Marboré.
El cim de la Torre, en aquells temps, era com un pastís de capes de gel. Em va recordar els Andes dels meus somnis.
Vaig fer nit a Sarradets, i quan es va fer clar, abans de tornar a Jaca, vaig pujar al Perdut.
De Jaca vaig tornar fent auto-stop. Unes noies franceses em van agafar a Puente de la Reina i vaig anar amb elles fins a Palamós.
Vaig estendre el sac de dormir a la sorra de la platja i en despertar al dia següent vaig comprovar que una fila de formigues passava per sobre meu com si fos un tronc d’arbre.
Va ser un estiu ben aprofitat aquell del 71.
Cap al novembre, vam anar a Sant Maurici: Subenuix, Amitges…
Als Encantats vam fer dos grups. Mentre uns hi feiem la via normal, per la Valleta Seca, els més agosarats, amb Enric Farreny al capdavant, van fer la via Cerdà - Pokorski, a la carena nordest.
Se’ls va fer fosc i van haver de passar la nit penjats a una cornisa.
Quines aventures!
Carlos Crespo explicant les seves sensacions a la vía Cerdà-Pokorski.
Al darrera, els germans Farreny.
Amb Salvador vaig anar de Bohí a Espot per Aigües Tortes i Sant Maurici. Em vaig retrobar amb els meus amics escocesos, Ken i Malcolm, i ho vam celebrar amb una big meal. Per ells, les muntanyes d’Escòcia, el Lake District, eran massa poc, i els Alps, massa. El Pirineu els hi venia a mida.
Ken, profe, Salvador i Malcolm a les Agulles d'Amitges.
Va ser per aquesta època quan alguns, independentment, van començar a anomenar-me el Ieti. No era gens estrany: melena, barba sense retallar, d’uns quants anys, pell cremada pel sol…
Brosauro
Vaig conèixer Josep Maria Brosa - Brosauro pels amics - l’estiu del 74 i durant uns anys vam fer un munt d’ascensions junts.
Ja no parlavem de cims on haviem pujat, sinó de vies.
Amb ell vaig descobrir les llavors espectaculars glaceres del Pirineu.
Quan veig com es van esvaint amb el canvi climàtic, em venen ganes de plorar.
Una vegada vam anar a fer el Midi d’Ossau per la via normal.
Vaig sortir de la tenda de campanya per fer un riu. Una descárrega elèctrica em va sacsejar de dalt a baix, o de baix a dalt, segons es miri.
Vigileu abans de pixar a la muntanya que no hi hagi a prop cap tanca elèctrica pel ramat!
Un gos que semblava abandonat o perdut ens va seguir des de les tendes on haviem acampat, durant la marxa d’aproximació. En arribar a la paret i començar la grimpada, veient que es tornava a quedar sol, es va es va posar a odolar de pena. Pobret!
Anava sense piolet. L’havia perdut a la glacera del Perdut poc abans. En arribar a la glacera del cim vaig caure relliscant per la neu, cap al precipici. Brosauro va sortir corrent cap on em dirigia, va clavar el piolet a la neu i, fent de paret, em va aturar. Probablement, em va salvar la vida.
La darrera escalada que vaig fer va ser la del couloir del Clot de la Hount.
El pas més delicat - un bloc empotrat a la canal, folrat de caramells de glaç- el vaig atacar pel mig, en comptes de grimpar per la paret de roca que hi ha a la dreta (el de la foto és Ricard Vila).
Vaig pensar: Fins aquí has arribat. No et compliquis més la vida.
I li vaig regalar tot el material d’escalada a en Antonio Aragón.
Enric Farreny va morir al couloir de Gaube. Carlos també va trobar la mort a un accident de muntanya…
i jo vaig caure per un barranc al 2017 a la Vall d’Aran i em van treure d’allà amb helicòpter els bombers,
però això és una altra història.
Comentaris