Entrevistem... profe

 

Altius, citius, fortius!

De quarta divisió a segona en tres anys  

 

Nou barris 

El meu pare, inválid de guerra, va arribar a Barcelona a finals dels anys 40, sense tenir un sostre on hi refugiar-se. Passava les nits a un garatge, fent de vigilant. De matinada anava al mercat de sant Antoni. Ajudava a descarregar el carros dels pagesos, que li regalaven fruita i verdures. 

El van acceptar a l’ONCE i, amb la venda dels cupons i el que treia de vendre cigarretes i llumins, s’anava sortint.

Estalviant, de mica en mica va adquirir un petit terreny al que ara és Verdum i en aquells temps no eren més que carrers sense pavimentar, sense aigua corrent ni clavegueram i on molts hi anaven sense sabates i empraven llums de carbur.
Allà va fer una casa petita, d’una planta.
Allà va anar amb la meva mare quan es van casar.
Allà vaig aprendre a caminar…
La meva mare deia que havia aprés a córrer abans que a caminar.

Nou barris va ser el meu bressol.

Ningú em va haver d’explicar que aquesta vida és lluita. Ho veia en el meu pare, que s’aixecava a quarts de cinc de la matinada per anar al mercat a descarregar. Ho veia en la meva mare, que feia viatges a la font del barri per dur a casa aigua en una galleda.

I ningú feia mala cara.
No viviem una tragèdia, sinò una epopeia.

 

Fa pocs dies, prenent una cervesa amb un amic, em va dir:      Si jo fos Déu, hagués fet un mon on no hi hagués tants patiments. 

     Haguéssis fet Disneylandia, li vaig respondre.

Em va fer pensar.
Penso que tenía raó aquell mossén, ja gran i malalt de leucèmia, que resava:      Cristo del Gran Poder, si tan jodidos nos tienes será porque nos conviene. Hágase tu voluntad.

Passats els anys, ja mort el meu pare, la meva mare es va quedar cega i mig sorda. La vaig dur a l’ONCE. Van mostrar un gran interés pel seu cas, per ajudar-la. Per un cec, l’oïda és fonamental, i perdre-la, una desgràcia.
La meva mare va expressar el seu estat d’ànim dient:      ¡Me siento tan inútil…! Como una mosca en un vaso.

     Mama, li vaig dir:      Es hermoso lo que hacen aquí por ayudar a los ciegos. Si no hubiesen necesitados, todos seríamos unos egoístas.

 

Però… tornem als anys 50.

Un dia que anava amb la meva mare pel carrer de santa Engràcia, ens va adelantar un dels primers autobusos Chausson que van arribar al barri, i vaig arrencar a córrer al darrera. La meva mare es va espantar molt i em va castigar. Sort que no em va veure quan en una altra ocasió vaig fer el mateix competint amb un tren!

M’anava fent més alt, més ràpid, més fort: Altius, Citius, Fortius…

Pel barranc de Font Canyelles pujava de tant en tant amb el meu pare i la Kety cap a la mina on hi vivia una vella - a mi em semblava una bruixa - que venia cireretes d’arboç. 

El meu pare venia els cupons a la porta d’una fleca que hi havia a la cantonada de Borrell amb Tamarit, Li van oferir la portería on amagava la seva tauleta i la cadira. Ho va acceptar, i vam canviar de barri.

No vaig tornar al barranc de Font Canyelles fins al 1972. S’havia convertit en jardins i camps d’esport: l’escola esportiva Brafa.
Hi vaig anar amb la meva mare perquè em van dir que veuriem al fundador de l’Opus Dei, que respondria les preguntes que la gent li fes.
Vam anar una mica per curiositat, com ell mateix deia:      Para ver al bicho.

Qui m’anava a dir que pocs anys després sería professor d’Atletisme allà mateix.

 

Brafa

No em va costar gens adaptar-me. L’equip de professors era extraordinari: Eduard Arumí, Xavier Lasunción, Andreu Gisbert, Víctor Frattarola i d’altres havien treballat de valent.
Per cada especialitat esportiva estava feta tota la programació. Encara recordo les fitxes didàctiques de’n Xavier il·lustrant detalladament cada exercici: una delícia de simplicitat i claredat.

 

Més que la promoció de la pràctica esportiva, jo diria que l’objectiu principal de l’escola era l’educació personal dels alumnes, l’adquisició de valors sòlids, el creixement en virtuts. I això es treballava tant als vestuaris i passadissos com a les pistes.

 

     Javier Lasuncion Ripa, "Maestro" di ginnastica acrobatica. Foto eccezionale.

Giuseppe Comitini

     A veces, mientras esperaba a que mi padre terminara su clase para irme con él,
me subía a las gradas de la pista cubierta, y allí estaba Javier, haciendo mortales
con tirabuzón en la cama elástica. Todo un espectáculo.

Ernesto Frattarola Alcaraz

 

 

El passadís que dona als despatxos del poliesportiu és alhora una tribuna des d’on es poden seguir les classes.
José María Sojo - especialista en llit elàstic - donava ordres clares, precises i oportunes. Un professor que estava al meu costat, contemplant les evolucions del seu grup - tot un espectacle - va comentar:      Aquesta veu val un tresor!

 

Josep María Sojo

 

En sortir d’una classe, la mare d’un dels alumnes em va dir:
     No sé com ho feu. Fan tot el que dieu a la primera, i a mi no em fan ni cas.

     És la veu, li vaig dir.
     A més, quan es troben en equip, segueixen la dinàmica del conjunt, i més tractant-se d’activitats esportives.

 

Profe d'Atletisme a l'Escola Esportiva Brafa, a la Guineuta.

 

El més feixuc per alguns d’ells era l’escalfament, voltant la petita pista de 300 m.
Per això, en comptes de dir-los:      Apa, a rodar 15 minuts!
els hi deia:      Som-hi, anem a escalfar! 

Amb el grupet dels de 13 anys que ja començaven a destacar i rodaven per sota de 4 minuts per quilòmetre no feia massa voltes, però.

Juan Carlos Lucea era un altre mag que conduía al seu grup amb una naturalitat i dinamisme que feia que tot plegat semblés una coreografía. Durant una classe demostrativa que estava donant a la pista coberta, dintre d’unes Jornades Esportives de formació per professors d’Educació Física, un dels assistents va dir, com qui pensa en veu alta:      Mai no seré capaç de fer el que fa aquest home. 

 

Juan Carlos Lucea.

 

Pot ser que sí que hagués estat capaç, de haver tingut l’ocassió de treballar a aquella escola amb aquell equip de professionals.

 

Alex Parera va ser alumne de Brafa i, més tard, professor auxiliar a la mateixa escola.
A hores d’ara és professor d’Educació Física a la Europa International School.

 

 

Altius

Brafa no participava a cap competició, ni tan sols a les lligues escolars, com ara fa Fundació Brafa.

Els alumnes d’atletisme de la promoció de 1979 van voler continuar junts en acabar el seu periode de formació a l’escola. Uns quants pares, amb l’assesorament de l’entrenador Andreu Gisbert, van fundar l’equip Altius, pel que vaig fitxar, tornant a les competicions.

Andreu va ser un preparador excel·lent per tots nosaltres, tant en l’aspecte físic com tècnic i teòric. Jo diria que, més que atletes, va preparar professors i entrenadors d’atletisme.

Va aconseguir que, després d’uns cinc anys sense trepitjar les pistes, em quedés a només quatre centímetres de la meva millor marca personal en triple salt.

El canvi de relleu en 4x100 vam arribar a fer-lo com professionals, amb cronos notablement per sota de la suma de les quatre marques dels membres de l’equip.

 

 

Cada any pujavem de categoría: de 4ª a segona en tres anys.

Una vegada vam fer un “stage” a la Garrotxa. D’entrada, els fondistes van donar tres voltes a l’estany de Banyoles: mitja marató. Vaig voler provar fent només una volta, al meu estil: com qui fa sèries, i vaig trigar 27 minuts.

Al 1983 em van enredar per participar a la Jean Bouin: tres voltes al circuit, 9775 metres. Estava acabant la segona volta quan em va atrapar José Luis González, que va guanyar la prova amb 26:08.6.

La tercera volta va ser un calvari. A la pujada de la Font del Gat em vaig posar a caminar. Una noia em va cridar: Vinga, ànim! 

Anava rumiant pensaments negatius quan el cotxe escombra es va posar al meu costat i em van convidar a pujar, però em vaig refer i vaig arribar a meta.

Una vegada, anant a Calella en autocar per disputar allà una jornada de la Lliga Catalana de Clubs, vaig veure a Domingo Catalán que anava amb un altre pel camí que hi ha entre la via del tren i la platja. Quan estaven a punt de començar les primeres proves, el veig arribar a les pistes. Havia fet una marató des de Santa Coloma, com escalfament. Eran els temps en que va assolir la seva millor marca en la Marató de Barcelona: 2h 17’ 46’’.

Els atletes d’Altius eran tots molt joves, per sota dels 20 anys. Malgrat que anaven millorant en curses i salts, els 7,26  kg del pes i el martell eren massa per ells, i vaig pensar que sortiriem guanyant si m’entrenés per aquestes proves.

El martell mai vaig acabar de dominar-lo, i mai vaig arribar a fer 50 metres, ni guanyar cap prova.
En pes, però, l’Alex i jo ens acostavem als 12 metres i, de vegades, n’hi havia prou amb això per fer el doblet - primer i segon - i treure un grapat de punts.

 

 

Quan Brafa va començar a participar en competicions, Altius va acabar la seva breu i fulgurant història, a un pas de pujar a primera.

Em vaig anar a viure a l’altra banda de la ciutat i vaig fitxar per l’Universitari.

Però d’això en parlarem un altre dia…

 

Comentaris