Entrevistem... profe

Els Cangurs del CNB 

Què boixos eram de joves!
(Breu história amb una escena de streaking)

 

Al 1970 vaig fitxar pel Club Natació Barcelona. Domingo López va ser el meu primer entrenador, i em va ficar a un grupet de saltadors d'alçada. L'estil revolucionari de Dick Fosbury encara no estava tan generalitzat com hores d'ara. Pràcticament tots feiem rodet ventral. El meus companys d'equip saltaven més de 2 metres. Un d’ells era en Joan Armengol, que havia estat company meu al Milà i després me’l vaig trobar un altre cop al Departament d’Ecologia de la UB, la mal-dita Universitat Central. Recordo que el Dr. Margalef me’l va posar com exemple:     No hi pensi en els diners! Fixis en Joan, que és doctor i no té cap sou. 

Vaig abandonar la recerca, i no em penedeixo. Joan va arribar a ser el Catedràtic del Departament i jo, de Batxillerat, a un institut.
Però tornem als cangurs, que ja en parlarem de la Universitat a una altra història.

Mai vaig arribar a saltar 1,90 en competició, però era capaç de superar el llistó a 1,80 amb només cinc passes, i en llargada feia més de 3,20 sense impuls.
De vegades entrenavem a les instal·lacions de la piscina Sant Jordi, al costat de l’Escola Industrial, i també a l’Estadi de Montjuïc, que encara no era olímpic. Més aviat era una ruïna.

Per aquells anys vaig començar a fer muntanya i escalada.
A en Domingo no li agradava. Deia que em faria perdre explosivitat, la qualitat muscular que cal tenir per fer salts.

Domingo López, el meu primer entrenador al CNB.

 

A la temporada següent vaig passar a un grup de saltadors que entrenava Hans Ruf. Li deiem “Els Cangurs”.
Com em vaig deixar creixer una barba salvatge, els companys em deien “el cangur pare”.

 

Andreu Gisbert i Hans Ruf a Serrahima. Quins dos grans entrenadors!

El treball de musculació el feiem a la Barceloneta, a les instal·lacions del Club, i el de velocitat i salts a l’estadi de Montjuïc.
La pista de 400 era d’un material que semblava una barreja d’asfalt i cautxuc. Penso que li deien runcock. La de 500 i els fosos eran de cendra.

 

 

La primera vegada que vaig trepitjar tartan va ser a una final de clubs que vam fer a Madrid, a l’estadi Vallehermoso. 

A la temporada 72-73 hi anavem a les instal·lacions de la Universitat a la Diagonal, i a l’estadi Joan Serrahima, que estrenaven tartan. Aquest darrer es va fer a sobre de l’abocador d’escombreries del polvorí. A la zona de gespa, de tant en tant es produïen esfondraments i en sortia fum.

Acostumavem a entrenar a mig dia, de 13 a 15 hores, aproximadament. Sovint, coincidiem amb un grup de paralítics cerebrals, que feien el que podien. Recordo que un d’ells, als vestuaris, li comentava a un altre:    ¡A veces me tratan como si fuera tonto!
i va afegir:    Lo que más me cuesta es correr los 50 metros. ¡Es que no puedo!
També feien exàmens d’aptitud per als àrbitres. Els hi feien córrer cap a enrera!

 

A l’hivern, a la temporada de pista coberta, en acabar dissabte les competicions al pabelló de Sabadell anavem cap a Castellterçol, convidats per Xavier Casacuberta a casa seva. Tothom, fins i tot la seva mare, li deiem Cas, no Xavier.
De nit, conduia com si estigués fent un ral·li. Li vam dir que anés amb compte i va respondre:    He fet tants cops aquesta carretera que podría anar amb els ulls tancats.
I va tancar els llums!
Cinc segons, deu segons, corba a l’esquerra, corba a la dreta… foscor total.
    Para, para!
I va tornar a obrir els llums.
De joves hi feiem boixeries…

Cas

 

Allà passavem la nit, amb els seus gossos Vopo i Popof, al voltant de la llar de foc. Al dia següent, ben d’hora, sortiem cap a la muntanya, a rodar per les pistes i boscos de les rodalies.

 

Entrenament dels cangurs a les rodalies de Castellterçol. A l'esquerra, Martí Perarnau.
La samarreta de Superman la vaig comprar de segona ma a un company de la Universitat.

 

Un dia vam trobar una bassa i, sense pensar-ho gaire, uns quants ens vam treure la roba i, cap a l’aigua!
En sortir, al terra només hi vam trobar les sabatilles. Ens havien fotut la roba i havien fotut el camp. Fotuda!
No vam haver de fer ni un quilòmetre amb aquella equipació minimalista, doncs els companys ens esperaven a la primera corba, petats de riure.
A les olimpiades antigues feien el mateix, però sense sabatilles.

 

 

Al CNB feiem cada any una decatló, a l’estadi de Montjuïc. Com alguns ja entrenaven salt de perxa habitualment, Hansi ens va preparar només en velocitat llarga, fent séries de 300, i en tècnica per passar les valles altes.
No sé si dir que no em va anar malament del tot - vaig fer uns 5500 punts i vaig fer la millor marca de la competició en salt de llargada - o dir que va ser un desastre.

En salt d’alçada, al 1972 l’estil Fosbury ja havia arraconat el rodet ventral. Al primer intent - sobre 1,80 - vaig volar tant lluny que vaig caure mig fora del matalàs de caiguda, i amb els genolls vaig trencar les ulleres i se’m van clavar alguns vidres a la cella. Ja no vaig poder continuar la prova de salt, és clar. Amb l’ull ple de sang no veia bé. Malgrat tot, vaig poder fer decentment la darrera prova del primer dia, els 400 llisos.

Al segon dia, als 110 tanques vaig anar bé fins als 50 metres, més o menys, a tres gambades per tanca, però vaig perdre el ritme i vaig acabar com vaig poder, fent més de 15 segons. 

 

Llançament de disc a la decatló. Fluixet, fluixet...
En aquells temps només entrenava salts.

Al salt de perxa em vaig columpiar i res més. Era la primera vegada que agafava una perxa. No vaig arribar ni a 2,5 metres.

 

1500 m a la decatló. Canvi de ritme en passar pels 1200.

Tampoc havia fet mai 1500 llisos. Vaig calcular malament el ritme, fent poc més d’un rodatge a les tres voltes, per acabar molt sobrat a l’esprint els 300 m finals.
Penso que vaig fer 5:05. 

 

 

Així vaig acabar la meva primera i darrera decatló.

 

Diuen del Quixot que es va tornar boix llegint llibres de cavallers, d'aventures. A mi em va passar quelcom semblant amb els llibres de muntanya: Annapurna, Primer Ochomil – La Gran Aventura, De los Andes al Anapurna, Los Conquistadores De Lo Inutil...

L'afició em venia de lluny, de quan al 1964 havia fet la col·lecció de cromos La Conquista de los Andes del Perú, de Nestlé.

A Hansi no li va agradar gens que li digués que considerava l'atletisme com un entrenament per la muntanya.
El fet és que, de mica en mica, vaig abandonar les pistes i em vaig anar enamorant dels cims, carenes i parets.
Però això és una altra història…

Comentaris