Entrevistem... profe

 

Ya me voy yendo...

Em vaig posar a córrer al Cap de Gata i em van trobar a Sevilla

 

Pels anys 70 vaig col·laborar amb el Departament de Botànica de la UB, més com fotógraf que com Botànic.
A Xavier Llimona li vaig ajudar amb les fotos d'espores per la seva tesi, que feiem al Servei de Microscopia Electrónica.
I quan es va fer la Flora Europea vaig fer milers de quilòmetres amb Ramon Folch, fent centenars de fotos de floretes pel Llevant, Coto de Doñana i, fins i tot, Sardenya.
Però no crec que en Ramon s'enrecordi de mi per les fotos, sinó pel dia que vaig desaparéixer al Cap de Gata i no em van trobar fins a quatre dies després, a Sevilla.

 

1972 03 25 Donana DSC01841 copy 50ce8
25-3-1972. Coto de Doñana.

 

Part del grup van anar a fer una visita no sé on, pot ser a San José, i uns quants ens vam quedar esperant a una collada, pot ser a prop de Pozo de los Frailes. El cas és que passaven les hores i no tornaven. Avorrit, li vaig preguntar a un company: 

     Ara anirem cap a Almería, oi?

     Sí, és clar. I d’allà a Granada, Sevilla i Doñana. Ens esperen a la Universitat de Sevilla.

     I aquesta carretera és la que va cap a Almería… Saps què: com és segur que baixareu per aquí amb els cotxes, vaig fent via xino-xano i ja m’agafareu.

I vaig començar a caminar. 


Portava la documentació, diners, la càmera de fotos, la samarreta de superman i, és clar, les sabatilles d’escalfament que Mates m’havia fet a mida.
La baixadeta convidava a córrer… i els quilòmetres anaven passant. 

M’aturava de tant en tant a fer alguna foto, i mirava enrera, i no venia cap cotxe… i les hores anaven passant… 

Cal dir que llavors encara no hi havia mòvils. I cal afegir que jo era un insensat acostumat a caminar dies i dies pel Pirineu, sense pensar ni un moment en trucar a casa.
Va coincidir que en passar al costat d’un senyal de parada, pot ser a prop de Ruescas, s’acostava un autobús que anava cap a Almería, i em vaig pujar.

Els que havien anat a San José, en tornar de comprar records, van agafar els cotxes i van anar a trobar-me, baixant per la carretera on havia passat una hora abans… i van calcular malament:      No és possible que caminant hagi arribat tant lluny!
Doncs sí: molt més lluny!

I es van aturar, i van explorar els voltants, i els marges de la carretera…
Res.

Van trucar a casa meva i la meva mare. que em coneixía, els hi va dir:
     Ah, no patiu! Ell, segur que no té cap sensació d’haver-se perdut. Ja tornarà.

Belén, una de les meves companyes d’estudis i d’expedició, religiosa i filla de guàrdia civil, va proposar fer un retrat robot i trametre’l al seu pare per iniciar la cerca. La casette del cotxe cantava: Ya me voy, ya me voy yendo!

Em va semblar que la samarreta que duia cantava una mica, i em vaig comprar un jersei. Vaig preguntar com es podia anar a Sevilla i em van dir:
     Con l’Arsina Graeshe, primero a Graná i d’ashá, a Sevisha.

Caram! Sí que arriben lluny els catalans, vaig pensar. 

Vaig fer nit a Almeria, i al dia següent vaig anar cap a Granada amb l’Alsina Graells, passant per Motril.
Prop de Lanjaron ens vam trobar un camió aturat que dificultava el pas. 
Estaven pintant les ratlles al terra. En adelantar-lo, el conductor va treure el cap i va cridar:
     ¡Menos pintura y más anchura!

A Granada tenia un parell d’hores lliures abans de la sortida del autobús que anava a Sevilla, i vaig aprofitar per visitar l’Alhambra.
En sortir, vaig agafar  un tranvia que anava a l’estació d’autobussos.
Anava molt lent, seguint una ruta molt indirecta, i s’aturava… com un tranvia.
Vaig calcular que podia perdre el meu cotxe. Em vaig baixar del tranvia i vaig tirar pel camí més recte, amb gambades ben llargues, i vaig arribar a temps!

Encara recordo aquella carretera, pels Llanos de Antequera…
La tarda passava, sempre amb el sol de cara, amb oliveres a banda i banda: Estepa, Osuna… 



mar de olivos ae3bc

 


Vaig arribar a la estació Prado de Sevilla de nit. Vaig sopar una paperina de pejcaito frito i vaig anar a dormir a una pensió al barri de Santa Cruz, prop de la Catedral… i de la Universitat.
Carrers estrets, amb balconades i patis interiors plens de flors.
Tot perfecte… fins que el company d’habitació es va posar a fumar.

Al dia següent vaig anar al Departament de Botànica de la Universitat.
Ni rastre dels meus companys.
I vaig tornar a l’altre, i res.
I al tercer… van apareixer tots i es va aclarir tot, i vam continuar el viatge tots plegats.



1972 03 27 Donana DSC01844 copy 3d437
27-3-1972. Ramon Folch i Eulàlia Velasco.

 

Per aquells anys anava fent dues especialitats alhora: botànica i zoologia. I estudiava anglés a l’escola d’Idiomes.
I, a més a més: muntanya, atletisme, fotografía, música… Massa coses!
Va arribar un moment que em vaig plantejar què volia fer en acabar la carrera i vaig pensar que potser m’agradaria fer recerca a la Universitat. Fins i tot vaig refusar una oferta de feina que em van fer els laboratoris Ciba-Geigy. El meu objectiu era treure les millors notes possibles per obtenir una beca, i fins a segon curs havia badat molt.
La selecció natural em va obligar a reduir o eliminar moltes activitats… i vaig deixar de competir a les pistes.
Finalment, no vaig treballar al Departament de Botànica, sinò al d’Ecologia, i vaig acabar a un institut, no a la Universitat.

Passats uns quants anys, vaig començar a donar classes d’Atletisme a l’Escola Esportiva Brafa de la Guineueta.
Un grupet d’ex-alumnes i pares, engrescats per Andreu Gisbert, company meu a l’escola i magnífic entrenador, van fundar un club, i així va ser com vaig tornar a competir a les pistes quan ja tenia quasi 30 anys.
Però això és una altra història…

 

Comentaris