La marató en genèric

Ara fa 75 anys, va néixer Abebe Bikila.

La circumstància de l’efemèride em dóna peu a dir alguna cosa en aquest fil sobre aquest maratonià, per a aquells que no sàpiguen qui era. És molt difícil, però donada la joventut de tants correcats, és possible.

Abebe Bikila fou un atleta de llegenda, considerat per molts – jo entre ells - com el més gran maratonià de la història. Nascut a Etiòpia el 1932 en el si d’una humil família camperola, va guanyar la medalla d’or de la marató en dos jocs olímpics consecutius: Roma 1960, als vint-i-vuit anys, i Tokio 1964 als trenta-dos.

La de Roma corrent descalç, en 2hs 15min 16seg, establint el rècord del món de llavors i rebaixant-lo en quasi vuit minuts. Era la tercera marató que corria en la seva vida. Era també el primer africà que guanyava una medalla d’uns jocs olímpics. Pel que fa a la seva victòria i a córrer descalç, Bikila va dir, "Jo vaig voler que el món sabés que el meu país, Etiòpia, ha guanyat sempre amb determinació i heroisme."



La de Tokio, quatre anys més tard, després d’haver estat operat d’apendicitis sis setmanes abans de la prova, en 2hs 12min 11seg, aconseguint novament el rècord mundial. Aquesta vegada ja calçat.

Convertit en heroi nacional en el seu país i un ídol a tot el món, va tornar a córrer en els jocs de Mèxic de 1968, però afectat per l’alçada, es va veure obligat a abandonar al quilòmetre 17.

Dotat d’unes condicions excepcionals per a la llarga distància - només cal dir que en una marató perdia únicament 350 grams del seu pes – va guanyar dotze de les quinze maratons en les quals va participar.

Un any després del jocs de Mèxic, a l’edat de 35 anys, Abebe Bikila va patir un seriós accident automobilístic en el seu país, que, ironies del destí, el va deixar paralític de cintura cap avall.

Lluny d’ensorrar-se, es va dedicar a ajudar als esportistes paraplègics fins que va morir l’any 1973, víctima d’una hemorràgia cerebral, a l’edat de 40.

Victòria per a Abebe Bikila
(Poema  escrit per Taddele G. Hiwot -27 d’Octubre de 1973-)

Abebe Bikila
amb vos
els nostres somnis
mai es trencaran.
neix en el 32
reneix el 73
el soldat dempeus
de quaranta anys
Els etíops conduïts per a córrer.
Aquesta allau de medalles
Abebe el noi pastor
El nen d'Ena Meda
Primer va córrer amb les ovelles
després amb cavalls i mules
Massa profund és el seu cor
Fins que automòbils van córrer sobre ell
i el submergiren en el silenci:
Nosaltres som els Etíops
Alguns dels seus lleons s'han posat a dormir
Aquesta allau de medalles,
Amb la marxa constant talla
La voluntat invicta,
A través de Roma,
Va fer inquietar el cor d'homes
I va fer volar en el més alt la nostra bandera
El dret arriba:
Mussolini mort i anat
Llavors i llavors,
Abebe va conduir, Mamo va seguir
Etiòpia va conduir
Kenya va seguir
Ens hem fet amics entre nacions
corrent per a la Victòria
Amb el llegat que Abebe ens va deixar.


Pucu

Xavi,

No, no ho vaig llegir.

Però t'asseguro que aquestes gestes no m'interessen gens ni mica.

Pucu

home pucu,

aqui m'estàs fallant, com a mínim una mica de respecte per una disciplina que no sé si l'has practicada, 

fes una cursa de 100km, uns 300km en etapes, etc i després opineu, sinó penso que els comentaris no tenen sentit, no?

ep, de bon rotllo!! 

NOTA: hi ha atletes que critiquen certes especialitats perquè mai les han practicades i per diferents motius no es veuen en cor de practicar-les o ...., això no treu que d'altres atletes les puguin practicar i amb molt d'urgull, no?

LES CURSES NO ACABEN EN LA MARATÓ

VISCA L'ULTRAFONS

Ep!, no us enfadeu però amb les disciplines més minoritàries (alta muntanya, ultrafons, etc) penso que cal una certa discrimiació positiva sinó malament, oi?

XaviPapell, gràcies per ajudar a la difusió de l'ultrafons. 

Pucu, ens veiem a Cantonigrós, veig que ja tens un munt d'inscrits, això pinta molt bé, eh?

home pucu,

aqui m'estàs fallant, com a mínim una mica de respecte per una disciplina que no sé si l'has practicada, 

fes una cursa de 100km, uns 300km en etapes, etc i després opineu, sinó penso que els comentaris no tenen sentit, no?

ep, de bon rotllo!! 

pcr35,

Ho sento però t’has equivocat. No m’atribueixis falta de respecte a l’ultrafons, que no el tinc, per descomptat, ans al contrari.

El que he dit que no em diuen res són les gestes que tenen a veure més amb el Guinnes que amb l’atletisme, sovint proclamades i perseguides pels mateixos que les porten a terme. (Recorda a propòsit el que deia en Xavi Papell: "Vas llegir un reportatge crec que a el mundo deportivo que parlaven de l'home de gel ?? una persona que pot córrer a temperatures extremes, banyar-se a l'Antartida en pilotes i que va intentar pujar l'Everest casi como Dios lo trajo al mundo però va abandonar perquè va tenir principi de congelació els dits del peu." )

Ho repeteixo, a mi aquestes fites no em diuen res.

Això no té que veure amb cap falta de respecte a l’ultrafons, amic.

Pucu

estic d'acord amb tu que hi ha certs reptes que no tenen massa sentit, però les curses ultra, crec que en tenen força!   :yes:

les curses d'ultramarató són curses de llarga distància aptes per a qui té temps per a entrenar o té certes aptituts, res mes, no són curses extranyes, només són menys assequibles.

si hom té una bona planificació, un bon estil de vida, segueix un ordre i mètode, és prudent pot fer ultrafons durant molts anys, sense lesionar-se, no és res perillós o res semblant (no ho comparis amb un tio que està sonat i que va despullat pujant muntanyes, home!!) 

ara si hom fa el "BURRO" i es planteja reptes "sense sentit" o "sense cuidar-se" o "planificar-ho" o ... la cosa pot anar malament, no obstant això passa també amb les curses més "petites" i fins i tot a la "marató" (i aquí tornem al fil).

Bé, com veus sempre que puc aprofito per defensar l'ultrafons "ben assenyat". Jo vaig començar als 20 anys a fer curses de 100km i penso que amb cura es pot fer ultrafons molts anys (mira l?Henry Girault qui amb 69 anys ja ha fet més de 500 curses de 100km).

ànims i endavant amb la difusió que fas de l'atletisme i de la Marató en concret!! Molta sort!

La marató dels Jocs Olímpics de Sant Louis de l’any 1904 conté una curiosa anècdota. Millor dit, dues...o tres.
:smile:

En un principi es va donar com a guanyador a l’atleta novaiorquès Fred Lorz, que va entrar a meta el primer, però ell mateix va reconèixer, abans de que li pengessin la medalla d’or, que havia pujat a un camió en el km 15 i havia baixat quan faltaven quatre quilòmetres.

Desqualificat, es va considerar a l’anglès Thomas Hiccks, que hi participava per Estats Units, com el vencedor de la marató olímpica de 1904, que la va fer en 3.28.53, i que es manté en els historials de les olimpíades com el medalla d’or d’aquell any.

Avui, però, el tal Hiccks també seria desqualificat, perquè a falta de pocs quilòmetres va ser ajudat durant uns metres per dos espectadors.




Aquí no acaba la història. Segons es va saber més tard, Thomas Hiccks va córrer els 41 quilòmetres de que comptava llavors la marató, després d’haver-se injectat - ni més ni menys - que una mica d’estricnina.


L’afer està considerat  com el primer cas de doping de la història de l’atletisme contemporani.

Pucu

L’esport –la forma de practicar-lo – ha canviat molt amb el temps. I la marató no pot ser una excepció.

Si no, fixem-nos amb el que va passar  en la marató dels jocs olímpics d’Estocolm de l’any 1912.

El japonès Kanakury, en un moment determinat de la prova, va sortir de la cursa. No se’l va trobar, i fins i tot la policia el va donar per desaparegut. Cinquanta anys després, en un programa de televisió va explicar ell mateix en primera persona el que li va passar:

Al voltant del km 30 va veure com una noia sueca li oferia una llimonada des d’una finestra. Va anar a avituallar-se, i, exhaust pels quilòmetres recorreguts, es va parar una estona per descansar. Però vet a qui que l’estona es va convertir en una eternitat. Va entrar a la casa per seure una mica... i  si va quedar per sempre. Kanakury  i la sueca van tenir sis fills.
:smile:

Pucu

Pucurull,

Això són avituallaments i servei al corredor. 

Es per flipar

Pucurull,

Això són avituallaments i servei al corredor. 

Això depèn de si els sis fills van ser fets aquell mateix dia o no!



Vagi bé!!!

Els avituallaments d'ara no són com els d'abans, pel què veig!!  :he:

Pucurull,

Això són avituallaments i servei al corredor. 

Això depèn de si els sis fills van ser fets aquell mateix dia o no!



Vagi bé!!!

Pinucset,

És millor l'entrenament o la competició ?      :rofl: 

El mes de febrer dels anys 1995 i 1996 es va córrer a València una marató amb unes característiques insòlites, a la que van anomenar la Marató Compensada. 

La Marató Compensada va ser una experiment que van voler fer els organitzadors valencians –una gent molt imaginativa i activa els del club Correcaminos- per tractar que les diferents edats o sexe dels participants no fos el que determinés la classificació.

Per lògica, els guanyadors absoluts d’una marató són sempre homes relativament joves, i amb el reglament que van establir, tractaven, mitjançant un handicap de temps, que si es donava el cas, fos un veterà o fins i tot una dona qui entrés com a vencedor i guanyés la prova.

La modalitat es basava amb el fet de que els corredors sortien per grups d’edat, esglaonadament. Com més veterans més temps d’avantatge. Per posar un exemple, els de més de 65 anys, sortien trenta-vuit minuts abans de la sortida oficial; els d’entre 60 i 64, trenta minuts...i així successivament fins arribar als de menys de 40 que tenien la sortida a l’hora establerta com oficial.

Per altra banda, la Marató Compensada tenia també en compte era el sexe, de tal manera que les dones sortien, d’igual forma, amb minuts d’avantatge, i també formant part de grups d’edat.

L’any 1996 no va guanyar un senior. En Manuel Rosales, un veterà de 60 anys llavors, aprofitant l’avantatge de sortir abans, va entrar primer. Va necessitar 2 hores 41 minuts i 28 segons, però el rellotge de l’arribada senyalava que havien transcorregut 2.13.51 (el temps de la sortida oficial) i va guanyar.

Es va produir un gran desencant dels corredors que en circumstàncies normals s’haurien classificat per davant perquè l’havien corregut en menys temps - i haurien guanyat els premis en metàl·lic que s’enduien els veterans –.

Es van desencadenar fortes polèmiques i l’experiment  es va deixar de fer.





Pucu

Jo personalment crec que les categories en persones adultes no haurien d'existir; només s'hauria de tenir en compte el gènere. A tots ens agrada anar a una cursa de barriada, queda el 14º de la general (per dir un nombre) i "pillar" copa, però no li trobo sentit.

En el fons no deixa de ser un eufemisme: com ets més gran, et donarem una copa.

Una curiositat estadística de gènere sobre la marató:

Està bastant demostrat que hi ha un percentatge d’abandonaments més gran entre els maratonians que entre les maratonianes.

Per posar un exemple, en la marató d’homes del darrer campionat mundial d’atletisme que es va celebrar fa dos anys a Hèlsinki, van prendre la sortida 95 corredors i van arribar-ne 61.

En la marató de dones, al dia següent, van sortir 57 corredores i la van acabar 51.

Significa que hi va haver un 36% d’abandonaments en homes i un 10% en dones.

No serà que les dones pateixen menys que els homes en una marató?



Pot ser qüestionable la teoria que es va estendre fa un temps a rel d’un estudi que deia que dintre de cent cinquanta anys la dona serà més ràpida que l’home i el guanyarà fins i tot en els cent metres.  Però el que si sembla bastant demostrat és que resisteixen amb més facilitat els estralls d’una prova com la marató.

El cert és que, en general, les dones no saben el què és el famós “mur de la marató”.

Pregunteu-ho a les maratonianes i veureu que, sorprenentment, moltes no l’han sofert mai.

No serà aquesta la causa de la diferència d’abandonaments en les maratons?

Pucu

Pel que fa a la velocitat, doncs si mirem el temps de na Paula Radcliffe en marató queden pocs dubtes que tard o d'hora la diferència de sexe deixarà de ser un handicap en les competicions, fet que em sembla genial. 

Sovint diem que la prova de la marató no és va fer a l'Estat fins l’any 1978 a Palfrugell, però s’ha de dir que ens referim a les maratons com es fan ara, és a dir populars. Abans se’n feien de tant en tant -usualment amb motiu del campionat d’Espanya - per atletes federats.

Sabeu, a propòsit, quin temps va fer el guanyador de la primera marató que es va celebrar a Catalunya?

3 hores, 52 minuts i 28 segons.

El va fer l’atleta Robert Boix l’any 1910, que va córrer la prova amb tres participants més, donant voltes en la pista d’un velòdrom de Barcelona.

La distància: 42 quilòmetres i 54 metres.

Cal suposar que en aquella època hi deuria haver poca informació sobre reglaments, però haurem d’acceptar el que diuen les hemeroteques, que consideren aquesta marató com la primera de les nostres contrades.
:smile:

El rècord el va mantenir tres anys, fins que un altre corredor, de nom Pere Prat, va fer 2h47’18 el 1913.

Si voleu saber l’evolució de les marques dels recordmans catalans en marató fins l’any 1980, moment en que es va començar a produir l’esclat de la prova i els rècords es van anar succeint amb molta freqüència, són aquestes:

3h52’28: Robert Boix / gener de 1910 a Barcelona
2h47’18: Pere Prat / març de 1913 a Barcelona
2h43’14: Joan Font / març de 1935 a Barcelona
2h39’22: Miquel Navarro / maig de 1957 a València
2h34’49: Miquel Navarro / abril de 1958 a Saragossa
2h28’22: Miquel Navarro / maig de 1959 a València
2h23’44: Miquel Navarro / juny de 1960 a Tunísia
2h20’43: F Guardia / juny de 1963 a Madrid
2h17’16; A Canovas / juny de 1980 a Laredo

Pucu

El rècord del món aconseguit per en Gebrselassie avui -30 de setembre de 2007- a Berlín, serveix per confirmar, una vegada més, que una edat ideal per fer un bon temps en marató  és a partir dels trenta anys.

A data d’ara, les quatre millors marques de tots els temps (homes) han estat fetes:

Haile Gebrselassie: 2:04:26 als 34 anys (Va néixer el 18 d'Abril de 1973)

Paul Tergat: 2:04:55 als 34 anys (Va néixer el  17 de Juny de 1969) 

Sammy Korir: 2:04:56 als 31 anys  (Va néixer el 12 de Desembre de 1971)

Khalid Khannouchi: 2:05:38  als 30 anys (Va néixer el 22 de Desembre de 1971)


Pucu

Una curiositat de gènere sobre la marató:

El percentatge d’abandonaments en una marató és molt més elevat entre els homes que entre les dones.

No em refereixo a que aquest fet es produeixi en les maratons populars. Passa el mateix entre els corredors d’elit.

En la marató del campionat del món que es va celebrar a Osaka aquest estiu, el tant per cent dels homes que van abandonar va ser del 33%. (De 93 corredors que van sortir en van arribar únicament 62) El de les dones no el tinc, però em sembla recordar que en comparació va ser molt més baix.

Del que tinc dades d’ambdós sexes és del campionat mundial de fa dos anys a Hèlsinki: van prendre la sortida 95 corredors i en van arribar  61. I en dones, al dia següent, van sortir 57 corredores i la van acabar 51.

És a dir, que hi va haver un 36% d’abandonaments en homes i un 11% en dones.

Algun pot explicar el per què d'aquesta gran diferència?

Pucu

Una vegada més es demostra que les dones són molt més patidores i constants que els homes....

Pel que fa a corredors d'elit no crec que la dada sigui significativa, perque els que abandonen és simplement per no perdre temps desgastant-se quan veuen que no faran la marca que pensaven fer. És a dir, hi ha molta més competència entre atlets d'elit de la categoria masculina, i si a mitja cursa o al km. 30 un veu que no assolirà de cap manera l'objectiu que s'havia marcat, el millor és abandonar i preparar-se per la següent marató en comptes de desgastar la musculatura inútilment fins al final, allargant el periode de recuperació post-marató.

Pel que fa als populars no ho sé, però podria ser el que deiem en un altre fil que no recordo, cada vegada hi ha més populars poc preparats que s'apunten en plan "a veure que passa" i no poden acabar la marató, en canvi les dones són més planificadores en aquest sentit