Uaaaa!!! Em deixeu fer una crònica tardana? Caram, és que fins ara no he entrat al fil i m’heu posat els pels de punta entre el seguiment (gràcies Mona!!!), les cròniques, i les paraules del güelu !!!
La meva crònica es resumeix en: pedacho de 8 dies pels USA!! Era la meva primera visita als States, mai m’havia cridat massa l’atenció anar-hi. Malgrat tot, la veritat que hi tenia moltes expectatives posades després de lo molt que vam gaudir a Berlin 2017. Però anava molt amoïnada. No sabia si el David podria acabar-la, després d’un any aturat i amb tant poc entreno. I sobretot perquè la darrera setmana vam sortir junts un parell de cops i el vaig sentir cridar de dolor, cosa que feia temps que no veia, pel genoll. Però també patia per mi, perquè la marató sempre em genera molts nervis i perquè el meu gran handicap són les rampes -i un turmell mal curat- i no tenia ni idea de en quin punt em trobava físicament.
Al final, per mi Chicago va ser UNA FESTASSA. Així, en majúscules. Van ser 42 kms de no parar de cridar, saltar, ballar.... Els que ens teniu a les XXSS ja ho vau veure. Em vaig passar els 42kms amb el mòbil del David a les mans, fent fotos i gravant videos, alguns en directe i altres no. Només vaig tenir dos petits ensurts. El primer al km 4, quan una cama em va fer certa molèstia, i després cap al 22, en què el turmell em començava a fer mal (arrossego el que suposo que deu ser un esguinç més xunguero del que pensava des del març). Al final res, només vaig haver d’aguantar l’encarcarament de córrer a un ritme que no és el meu i que em
fa fer una gambada poc eficient. Però els darrers 15 kms ho vaig compensar bé ballant, bé saltant o bé fent sprints per agafar aigua, i aquests canvis de ritme em donaven cert aire a les cames.
El que us he de dir és que vaig tornar a al·lucinar un cop més amb el David. Aquest home em té més que enamorada. Com es pot ser tan optimista fins i tot quan s’està patint? Per mi és un misteri! Va sortir dient-me que intentaria rodar sense parar fins la mitja, i si podia fins el 30. I el tio tossut sense parar tot i estar tocat, i fins 10 metres després del cartell dels 30 no em va demanar de caminar una mica.
La veritat és que una marató sempre és físicament dur. Però fer-la bastant més lent del que podries, muscularment és esgotador. Per contra, per mi almenys, a nivell psicològic és alliberador. Crec que en poques curses m’ho he passat tan bé com a Chicago. I mira que les cames em feien mal els darrers 10kms, però em sentia tan viva, tan plena, tan enamorada i a la vegada tan en connexió amb tot! Sona tot molt hippy, ja imagino, però és que soc tan obsessiva quan preparo a consciència una cursa (sobretot les maratons), que, com bé em diu el güelo, m'oblido de gaudir. I és només quan surto amb ell que puc recuperar aquest esperit de rauxa. Així que em brinda la millor de les oportunitats: tornar a sentir per què em vaig enamorar del córrer. Per tant, mil gràcies, avi!!
La resta el que ja s'ha dit. Els dies posteriors els desconeguts pel carrer em feien sentir una heroïna: tothom ens felicitaven en veure la medalla! Brutal!
Molta il'lusió veure el Jramon a l'aeroport, i l'amic a la fira. Ah! I mil gràcies a l'Oscar Bolorino! Encara no ens hem vist en persona però tela lo molt que ens va ajudar preparant el viatge!!!
Gràcies a totes i tots i super enhorabona companys per les vostres maratons!!