DOHA MARATHON (QATAR) 17/01/2025

No havia fet mai cap marató al continent asiàtic (excepte el petit tram de la sortida d’Istanbul) i en veure que Josep80, Arcadi42 i Xavi Bonastre hi anaven amb les parelles, ens vàrem animar a correr la 13ª edició de la marató de Doha.
Primer pas, obtenir dorsal alguns mesos abans. Surt per uns 70€, però sorprenentment és l’única vegada que he vist que facin descomptes a mesura que s’acosta la competició, quan el normal és al contrari i els encareixen.
Segon pas, cercarallotgament a prop de la sortida/arribada. Amplia oferta bé de preu, coincidimr tots a l’hotel Element City Center, un 5* de la cadena Marriot amb 42 pisos. Una suite de 100 m2 esmorzar inclòs al preu d’un 3* d’aquí.
Tercer pas, el vol, contractat, naturalment, amb Qatar Airways, sortida dimecres 15 de gener i tornada diumenge 19. Alguns companys van fer més dies i van aprofitar, ja que eren allà, per visitar Emirats Àrabs Units.
Darrer pas, entrenar. Des de novembre de 2023 no havia corregut cap altra marató, així que toca fer milles. Si bé he fet vàries mitges baixant d’1h 40’, estic en forma i espero fer sub 4h.
Dimecres 15. Arribada a la capital de Qatar, després de 6h de vol, endarrerim 2 hores els rellotges, agafem un taxi (molt barato, la gasolina super val 1€ menys que la nostra i els sous dels taxistes són molt més baixos, també funciona molt bé Uber i el metro que et porta al centre). En 15’ ja som a l’hotel, trobada amb el grup i anem a recollir els dorsals. Fira justeta patrocinada per New Ballance i una mica caòtica. Bossa del corredor amb una samarreta i un pin. Fotos de rigor i anem a sopar al mall Doha City Center que tenim al costat de l’hotel. La ciutat és plena d’aquests centres comercials faraònics.
Qatar és un petit emirat situat a la península aràbiga davant del Golf Pèrsic, té la mida de la província de Múrcia. És Va ser un protectorat britànic on els seus habitants eren nòmades i vivien de pescar perles, però a partir de 1971 es van independitzar al trobar petroli i gas i ara els surten els diners per les orelles i tenen reserves per a 300 anys.
Els qatarians no arriben als 3 milions, dels quals solament un 20% són nacionals i se’ls reconeix de seguida, els homes amb gel·laba d’un blanc nuclear i les dones de negre carbó i cobertes (algunes solament tenen un centímetre per veure). No paguen impostos i tenen tots els serveis (sanitat, educació, etc.) gratuïts. A més si volen cursar estudis universitaris, l’Estat els paga la carrera a l’estranger amb la condició que tornin a treballar i viure a Qatar.
Dijous 16. Agafem el metro (hi ha 3 línies) i les estacions són enormes, molt netes i modernes, ja que van fer una gran inversió pel Mundial de futbol del 2022. Per 1’5€ tens un passi per tot el dia. Els accessos a les vies estan tots coberts (0 suïcidis) i hi ha 3 tipus de vagons; standar (només per homes), family (per dones, parelles i famílies) i Goldclub (una mena de sala Vip).
Visitem Souq Waqif, un gran soc on es barreja el comerç antic i modern (espècies, animals, catifes electrònica, joieries, teles i molts restaurants i en un d’ells dinen plegats amb gent del grup, on podem gaudir dels platets d’Orient Mitjà a preus força assequibles.
La Susana i jo som molt de fer-nos “piquitos” i agafar-nos de la mà. Ull! Aquí les mostres d’afecte estan totalment prohibdes i et poden cridar l’atenció. I ja no parlem si ets LGBT+.
Doha no és una ciutat pensada per a vianants, ja que els passos zebra estàn molt allunyats uns d’altres (a vegades fins a 400 m). Els semàfors triguen 5’en posar-se en verd i t’enganya perquè està tot el temps intermitent, sense que sàpigues quan queda per ficar-se vermell. Trobes vehicles d’alta gamma, però sobre tot 4x4 (el 70% del parc mòbil nacional ho són), ja que els agrada molt fer l’animal per les dunes del desert, com si fossin un oryx (antilop amb banyes corbades símbol del país i que surt al logo de les seves línies aèries).
La part costanera del centre de la ciutat està format per la Corniche, un passeig marítim de 7 kms. (pel que passarem el dia de la cursa), on estan, entre altres, el Museu d’Art Islàmic, el monument a la Perla recordant les seves arrels marines i també l’hotel Sheraton en forma de piràmide truncada (on hi ha la sortida i arribada). Per la part del mar es veuen els vaixells de fusta típics amb una sola vela anomenats dohw. La vista del skyline amb els gratacels és impressionant de dia i nit quan els il·luminen. Sopar de pasta a l’hotel i a descansar.
Divendres 17. Dia de cursa, ja que és el festiu dels musulmans (aquí el diumenge és laborable). M’aixeco a les 4 per esmorzar (les 2, hora catalana) i ens trobem al hall de l’hotel per anar caminant a la sortida. Encara és de nit i fa fresca, però la previsió és que farà bon temps i el mercuri no passarà de 23º (en ple estiu poden arribar als 50º).
A les 6 en punt es dona la sortida del Full Marathon. És encara de nit, tenim 13º i un circuit molt pla de 2 tombs (39 m de desnivell en tota la cursa). Arranquem per una avinguda de 5 carrils i un asfalt impol·lut, recorrent 5 kms a prop del mar pel passeig de la Corniche (és com una espècie de platja de la Concha de Donosti, però en gran), llavors fem un gir de 90º i agafem una ronda tremenda fins al km.10 on fem un gir de 180º. Puc veure i saludar als companys i faig el recorregut de tornada i al km.15 tornem al passeig marítim i al fons es veu l’hotel de la piràmide. Porto bon ritme i tenim avituallaments cada 2’5 kms. i algun punt d’animació.
Passo la mitja a 1h 46’ (crec que massa rapid) on puc veure animant a la Teresa, Mònica i Susana (la Cristina fa la cursa de 10K) un gran bàlsam, ja que la resta de la cursa és molt solitària i sense públic. Fa una estona s’ha donat la sortida a la mitja i a partir d’ara ens trobarem més atletes. Vaig devorant milles i repetint el circuit, mirant gratacels i sentint el cant del muetzí cridant a la pregària.
Passo el temut mur i ara tocarà patir. Volta i volta. Ara hi ha una munió de gent, perquè al tram final s’han ajuntat totes les curses, inclús la de 10K i 5K, molts caminen i això és un batibull per avançar a la gent (i mira que ara vaig lent). He aconseguit no caminar cap metre i ja es veu l’edifici de l’arribada, trec forces perquè podré baixar de les 4h (quines coses, fa 20 anys, l’objectiu era baixar de 3).
Arribada amb catifa vermella, recollida de medalla, hidratació i tornada a l’hotel que està a propet. Sembla que he fet tercer a la classificació de +60, però l’entrega de premis es fa diumenge a la nit al Sherathon dins d’un sopar de gala, a la que no podrem assistir. Per sort delego amb el Josep80 i la Teresa que marxen dilluns i recullen en nom meu una medalla de bronze.
Dutxa i dinar amb tota la colla a l’antic port pesquer on les famílies van a passejar el dia de festa i està ple de restaurants. D’allí anem a veure (per fora), el Museu Nacional de Qatar que té forma de rosa del desert, també podem veure que la ciutat està plena de parcs amb gespa verda i arbres.
Dissabte 18. Avui la Susana i jo agafem un taxi i ens allunyarem de la capital per anar uns 40 kms a l’interior per una autopista impressionant, passarem al costat d’alguns estadis que van ser seu del darrer mundial i molts edificis governatius. Visitem el Museu Sheikh Faisal Bin Qassim a l’estil dels antics cabinets de meravelles. Aquest xeic es va dedicar tota la seva vida a col·leccionar de tot i està aquí exposat en diferents naus on podem trobar 40.000 objectes des de fòssils, animals dissecats, armes, catifes, mobles, vestits, joies, vaixells, vehicles clàssics americans que funcionen i de guerra, també hi ha seccions dedicades a l’esport, religions ...
Sopar de comiat al restaurant Belgian Café de l’hotel Inrtercontinental, un dels únics llocs on està permès prendre alcohol (avui hem de celebrar-ho), on et demanen el passaport per entrar i la birra surt a 12€, però ens la mereixem.
. El vol no surt fins a les 3 de la tarda, per tant, aprofitem el matí agafant el metro i anem a la part nord per visitar el barri de Katara, on hi ha un edifici amb aspecte de mitja lluna que forma part del skyline i surt a la medalla de finisher. Metro i cap a l’aeroport. De tornada tenim 7 hores (una més que a l’anada) i a la nit arribada a Barcelona.
Els resultats de la marató van ser els següents:
Guanyador masculí: Erza Kipketer TANUI (Kenya) amb 2h 07’ 28”.
Guanyadora femenina: Ethlemahu SINTAYEHU (Etiòpia) amb i 2h 21’ 43”
656 arribats, dels quals 36 sub 3h, 147 sub 4h, 227 sub 5h ...
Com a resum, una marató assequible i exòtica entre Europa i Àsia profunda.
Us deixo unes quantes fotos i si voleu veure més em podeu seguir a Instagram: abel_teixido

OOREDOO DOHA MARATHON – 14/GENER/2025

Aquesta vegada l'Abel m'ha estalviat bona part de la crònica. Per tant, només afegir alguns detalls addicionals:

Com ja va sent habitual, vaig triar aquesta marató per l'hivern amb molta antelació. Comunicada la meva decisió al grup, i un cop fetes totes les reserves+inscripcions, van passar algunes setmanes abans no s'hi afegissin Arcadi/Cristina i Xavi/Mònica. Més endavant s'hi van afegir també Abel/Susanna.
En el nostre cas, 7 dies/6 nits a Doha, sense passar per Dubai, que ja ho coneixíem de quan hi vam fer escala, de camí cap Austràlia, fa 10 anys.
Qatar, país on la majoria dels 2 milions d'habitants del país viuen a la capital, Doha, amb un 90% d'expatriats (tots amb permís de treball), i una desocupació quasi inexistent. Tothom té alguna tasca a fer, per insignificant que sigui. El xeic Tamim Al Thani, i la seva família, són amos del país des de fa generacions, controlant i dirigint empreses i activitats econòmiques. I prou que els interessa que el país sigui una bassa d'oli des d'un punt de vista social, tenint a tothom més o menys content.
Doha, espectacularment neta, ben urbanitzada, carrils bici i per als vianants, a dojo (terreny totalment pla) Amb una superfície que any darrere any va guanyant terreny al mar. Molts megacentres comercials, pensats perquè la gent s'hi refugiï de la calor els mesos més calorosos de l'any.
En algun dels barris més moderns de la ciutat fins i tot hi ha instal·lats aparells d'aire condicionat al carrer. Increïble. Tota l'aigua del país, el 100%, prové de plantes dessalinitzadores. A Qatar només hi plou uns 2-5 dies a l'any. En canvi, són bastant sovint les tempestes de sorra, que deixen la ciutat immersa en una espessa boira de sorra del desert, sorra que, ens van explicar, se't fica per tot el cos.
La Marató de Doha, esdeveniment que intenta guanyar prestigi a base de talonari. I és que el gas que produeix el país dona per tot. Qatar és el tercer productor mundial de gas liquat, exportant el 80% de la seva producció. Amb l'etiqueta de "World Athletics Gold Label Race", l'organització de la marató ha contractat enguany fins a 12 corredors africans amb registres entre 2h5' i 2h15' en els seus palmaresos.
Malgrat tot, vam constatar que hi ha bastants detalls a millorar:
- difícil i complicat accés a l'arc de sortida des del village, on tothom s'havia concentrat abans de la cursa (accessos tancats amb tanques molt altes).
- avituallaments bàsicament d'aigua durant la cursa. Això sí, fresqueta. Sòlids???
-avituallament post-cursa patètic. Aigua, isotònics i dàtils.
- escassetat d'unitats WC.
- entrega de premis als guanyadors per categories: al cap de +48 hores. Alguns participants ja havien viatjat.
- animació nul·la, pel que fa al públic

- animació testimonial, pel que fa a punts musicals

- massa barreja de curses a la zona d'arribada, havent d'esquivar gent de 10km i mitja que arriben caminant

Una temperatura que no va ser massa elevada, exceptuant la darrera hora, i una baixa humitat van fer que acabés la marató sense la roba molla, quan en quasi totes les maratons acabo semblant sortit de la dutxa. Exceptuant una rampa en el recte anterior de la cama dreta en el km 38, no vaig tenir major problema a acabar la cursa en un crono que, actualment, està en línia amb el rendiment que de mi es pot predir: 4:28:33, amb una classificació de 276/626 en la general i 9/21 en la categoria +M60. 522 homes i 104 dones, entre els/les acabats (categoria a part per homes i dones elite, 12 i 8 respectivament).
Una llàstima que en Xavi s'hagués de retirar en el quilòmetre 32. Quatre setmanes aturat i la reproducció dels problemes del menisc van fer impossible que acabés. Ànims, Xavi.
L'Abel, una màquina. Tercer lloc en categoria +M60, baixant de les 4h.
I l'Arcadi i jo, una més, i seguint sumant països...

En fi, 53a marató al sac, 38è país diferent en el qual corro una marató, i propera marató: Copenhague.

Enhorabona tratamóns. No pareu!!
Així m'agrada que contniueu donant guerra i augmentant el vostre palmarès maratonià.
Admiració total!!
Gràcies per compartir l'experiència

Poca cosa a afegir al què han dit l'Abel i el Josep Maria. Si voleu llegir la meva crònica, més centrada en la marató pròpiament dita que no pas en els aspectes socials que han comentat ells, ho podeu fer a la meva web, on hi ha també unes quantes fotografies:
www.arcadi42.com/163-doha-17-de-gener-de-2025

Bé, si no us va bé d'entrar a la pàgina web, copio aquí el text de la crònica:

Per començar l’any 2025 vaig afegir una marató nova i un país inèdit al meu historial. Doha, la capital de Qatar, va ser l’escenari de la meva 163a marató, la número 101 en un lloc diferent. És curiós però córrer una marató relativament exòtica després de les festes nadalenques s’està convertint en un costum en els últims anys: Marràqueix, Disneyworld, Bahames, Egipte i ara Qatar.

La idea de córrer la marató de Doha la va tenir el nostre amic Josep80, el líder del grup de whatsapp de maratonians viatgers. És un cul inquiet i no para de buscar destins interessants. Quan ens ho va comentar, ho vam parlar amb la Cristina i ens va semblar una idea interessant perquè no coneixíem la zona del Golf Pèrsic. El Xavi Bonastre i la Mònica també s’hi van afegir de seguida, i poc després el grup es va ampliar amb l’Abel, Cargol, i la Sussanna.

Amb el Xavier i la Mònica vam acordar que aprofitaríem l’excusa de la marató per ampliar una mica el viatge i conèixer també les dues ciutats principal dels Emirats Àrabs Units, Dubai i Abu Dhabi, abans d’instal·lar-nos a la capital de Qatar per córrer la marató. Així doncs, el viatge va començar amb una estada d’un parell de dies a Dubai, amb la inevitable pujada al Burj Khalifa, l’edifici més alt del món amb els seus 828 metres, i una escapada amb 4X4 per les dunes del desert de Sharjah. L’endemà vam anar en autobús públic fins a Abu Dhabi (no vam veure el Borbó), i el dimecres, dos dies abans de la marató, vam aterrar a Doha.

La marató de Doha es disputa en divendres, com la majoria dels països islàmics, i, tot i que en els últims anys acull una bona quantitat de corredors turistes de tot el món, els participants són majoritàriament locals. També segueix la moda d’ajuntar curses de diverses distàncies el mateix dia, per poder acollir el màxim de participants. En aquest cas es feia la marató, que va tenir 22 participants d’elit i 626 “mortals”, la mitja marató, amb 1.870 corredors, els 10 km, amb una participació de 3.542 i, finalment, la cursa més multitudinària, la dels 5 km, amb un total de 4.165 corredors. És a dir, més de 10.000 participants entre totes les curses.

La Cristina va córrer la cursa dels 5 km, el Josep Maria, l’Abel, el Xavier i jo la marató, i la Mònica, la Tere i la Sussanna es van conformar amb el paper mai prou ben valorat de “supporters”.

Els quatre maratonians vam haver de matinar perquè la marató començava a les 6 del matí, cosa comprensible si tenim en compte que la temperatura comença a pujar ràpidament des que surt el sol i fins el punt del migdia. De fet, en una altra època de l’any seria impossible córrer una marató a Doha. El gener és el mes menys calorós i, afortunadament, la temperatura no supera els 25 graus. En el moment de la sortida, quan encara era fosc, el termòmetre marcava 13 graus i, tot i que va començar a pujar de seguida, la primera mitja marató la vam poder córrer amb molta comoditat.

La marató, i de fet totes les curses, començava al parc que hi ha al costat de l’hotel Sheraton, a la Corniche, una mena de passeig marítim que s’estén durant uns quants km al costat del mar.

El quartet es va desfer de seguida. Ja sabíem que l’Abel està un parell de graons per sobre dels altres i de seguida va tirar cap endavant. El Josep Maria es va quedar sol i el Xavier i jo vam fer tota la primera mitja junts, a un ritme d’entre els 6 i els 6.15 per km. Ell no les tenia totes perquè corria amb una lesió al genoll i feia pràcticament un mes que no feia ni un km. Durant les dues primeres hores no va tenir cap problema, però, just a l’acostar-nos a la mitja marató, va començar a tenir males sensacions. Més enllà del genoll, la inactivitat de tants dies passa factura en una cursa tan llarga.

La marató constava de dues voltes a un circuit i, per tant, era el moment de decidir si plegava o si continuava. Com que és un valent em va dir que provaria de seguir una mica més, però encara no havíem arribat al km 23 ja em va dir que tirés endavant i no l’esperés perquè ja no podia continuar a aquell ritme.

El circuit tenia un punt clau, a l’alçada de la torre Tornado, que la primera volta era el km 11 i la segona el 32, és a dir, just la meitat del circuit. Des d’allà es podia anar recte a la zona de sortida i arribada caminant uns 400 metres. Per tant, era l’últim lloc on el Xavier podia decidir si abandonava o si afrontava els 10 km finals, ni que fos caminant. Quan jo ja havia superat el punt de gir i em vaig creuar amb ell li vaig preguntar com anava, i em va dir que segurament plegaria al 32 perquè, a part d’anar molt lent per la falta de forma, el genoll li començava a molestar. I, efectivament, això va fer. Una llàstima no poder acabar, però la veritat és que, donades les circumstàncies, era força previsible que passés això…

Jo, afortunadament, no vaig tenir problemes físics, però sí una baixada de ritme entre el 33 i el 37, en part perquè la temperatura ja superava clarament els 20 graus. Suposo que també vaig notar els km caminats fent el turista els dies previs a la marató. Per sort, en començar els últims 5 km, ja a la Corniche, em vaig recuperar i vaig acabar força bé, tot i que ja feia estona que havia abandonat la idea de baixar de les 4 hores i mitja.

Finalment, vaig creuar la línia d’arribada en un temps real de 4:33:53, en la línia de les meves últimes maratons. Després vaig saber que l’Abel havia fet tercer de la categoria de majors de 60 anys, el Josep Maria novè i jo desè. Va ser la meva primera marató amb les sabatilles i l’equipació de Joma, el meu nou patrocinador esportiu, i espero que en vinguin moltes més.

Després d’haver fet Budapest, Nova York i Doha aquesta temporada, la pròxima marató tocarà fer-la sense agafar cap avió. Si tot va bé, el 16 de març correré la marató de Barcelona per 23a vegada a la meva vida.

Gràcies per compartir la crònica aquí Arcadi. Ets incansable!!

Una curiositat, corren moltes dones? I dones locals?

Jorfer va escriure: Gràcies per compartir la crònica aquí Arcadi. Ets incansable!!

Una curiositat, corren moltes dones? I dones locals?

522 homes i 104 dones (finalistes marató)

Molt bones cròniques cargol, josep80, arcadi42!!

He gaudit de tots els detalls d'Abel del país i la ciutat.

Sembla que tampoc és una zona tan cara (sempre que evitis l'alcohol, clar!).

Felicitats també pel tercer lloc... una mica vergonyós l'espera de 48 hores per recollir el premi!