Sanlam Cape Town Marathon (24/05/2026)

Hola nois, arriba el moment de fer balanç, de fer la crònica d’aquesta nova Major, que no tinc cap dubte, que ha vingut per a quedar-se. L’entusiasme i les ganes que l’organització, el públic i el voluntaris hi van posar, jo crec que s’ho mereixen, en una ciutat, amb moltes possibilitats turístiques i molt per veure. Podria titular-la com la crònica d’una mort anunciada, sobretot si teniu en compte els antecedents dels que us vaig fer partícip dies abans de marxar cap allà. Però no vull escudar-me en excuses. Si ho penso en fred, gairebé va ser un miracle poder estar a la línia de sortida. No va ser fàcil i ho sabeu, i serà difícil saber, fins a quin punt me la vaig jugar, tal i com estaven els meus tendons, i tal com va anar la preparació i tots els problemes que s’hi van anar sumant. Ell ja ho sap, per que li he confessat sobradament, però el fet de tenir una cara amiga com era l’Óscar allà, era una de les coses més importants a les que m’agafava per seguir endavant. Lamentablement, com que no tenia prou amb el que tenia, els problemes musculars que em van obligar a parar un parell de setmanes abans de la cita em van fer assumir que finalment la marató seria una qüestió de supervivència en solitari...per que ja era gairebé un miracle poder presentar-se a la línia de sortida.


Comencem per la EXPO. Situada al DHL Stadium a Green Point, amb una cabuda per a més de 66 persones, construït per la Copa del Mon de Futbol de 2010, que tan brillantment va guanyar Espanya, no ho oblidem. Allà es va derrotar al Portugal de Cristiano per 1-0 a vuitens, i es va jugar la semifinal que va portar a Holanda a la final amb Espanya, entre d’altres partits. Després d’entrar, a les seves entranyes, tenia lloc una fira ben organitzada i àgil amb bons productes i preus molt assequibles. Fàcil, recollir les coses i fàcil moure’s per allà. El DHL i el seu entorn, era el centre on tot pivotava. Les dos sortides, l’arribada, l’hospitality, etc...Tot es situava en les seves proximitats.


Tornant a la marató, la sortida del professionals tenia lloc a les 8:00h, al costat mateix de l’estadi, i així la vam poder veure per pantalla gegant des de Beach Road al costat de la platja, d’on sortíem nosaltres, els del AGWC, 5 minuts després a les 8:05. L’Óscar i jo, amb la seva dona Raquel i la meva família, la meva dona i els meus fills, vam estar dinant plegats al seu apartament, el dia previ. Allà em va amagar una notícia, que després de força negociar, em va poder confirmar, li havien confirmat dorsal per a la Raquel i correria a Cape Town. Així, no va ser quan ja sortia el sol, a la zona de sortida, que els vaig poder veure novament i fer-nos una foto pel record, poc abans de que sonessin els primers acords de l’Himne Nacional de Sud-Àfrica. Ens separaven per edat, primer calaix de 40-49, el segon de 50-59. I es dona la sortida, sòbria, molt àmplia, sortim sense forçar però amb determinació i el primer km vola a 3:49. Només pensava en una cosa, abans del km 2, passaré per la porta del meu hotel, i tindré la família allà. I així és, estic content i em veuen bé ...però serà dur, ho sé, no els tornaré a veure fins al km 35, gairebé al mateix lloc. Només abandonar el km 2 ja enfilem l’autopista i cap a munt amb la Muntanya de la Mesa al fons i l’àrea del V&A Waterfront, una visió força potent per començar la marató. Intento mantenir el ritme, no forçar, anem bé i passem el km 5 en 20:05, pràcticament a 4 el km. Sent coherent, potser podem salvar el sub 3h, així que tot el que sigui anar per sota de 4:15/ km és benvingut, sense capficar-nos. Fins al km 10, és una zona molt toboganera, on es concentren la majoria de les pujades de la marató. Així que intentem regular, mantenir, i tenint en compte el perfil, el segon parcial de 5 km surt força bé a 4:14/ km en 21:11. Pas pel km 10 en 41:15.


La temperatura inicial eren sobre els 15º, però la sensació tèrmica és molt variable a la ciutat, depenent del grau d’humitat, de la nuvolositat...més tenint en compte que entràvem a l’hivern. Així que era molt important hidratar-se i refrescar-se. Els avituallaments eren llargs amb molts gots i voluntaris. Gots d’aigua, powerade i coca-cola i també un sistema interessant de bossetes d’aigua, que alguns utilitzaven per veure, però jo de dos en dos les rebentava prement--les amb les mans sobre el meu cap. Tornat a la cursa, cap al km 13 m’agafa l’Òscar i el Jordi (amic, conegut manresà del Joan3). Em dona ànims, intento seguir regular, però se’n van fàcil, haig de seguir a la meva feina, després de fer una petita pujadeta al km 15, numèricament hem perdut algo, però crec que seguim força regulars. Parcial de 5 km en 21:23 a 4:16/ km. Moment del primer gel de Maurten i càpsula de sals i seguim amb força hidratació i refrigeració corporal en marxa.


És el moment en que començo a pensar ja en arribar a al mitja, ja queda poc i això em reconforta. És inapreciable, però mica en mica de manera molt subtil estic perdent una mica de pistonada però anem aguantant el ritme, el que ens confirma el pas pel km 20 en 21:45, 22 segons més, a un ritme de 4:17/ km. Arriba una mica de pujadeta per afrontar el pas per la mitja. Estem rodejant el Rondebosch Common, un parc verd obert a tothom, molt utilitzat pels locals per córrer i practicar esport. Tens la sensació d’estar fent una volta en les alçades amb les muntanyes de Cape Town observant i la multitud de públic a les voreres. La meva ment imagina les meves companyes de feina al CAP, en alguna de les cantonades, animant-me...La meva ment comença a intentar ajudar-me amb el que les cames potser no podrien, però encara, no volia tenir-ho present.


Pas per la mitja en 1h29:03, a 4:13/ km de mitjana. Són bons números per tot el que he passat. Potser podria doblar...potser,..., però són pensaments, per que sé que em faltaran cames. Vull pensar que només queden uns 14 km fins a tornar a veure la família i em centro en això. Ara el perfil ja no és tan toboganero i és més amable i agraït. En els avituallaments les bossetes han donat lloc a botellins petitons d’adides. Primer vaig pensar que no eren per nosaltres, però en veure que si, ja vaig agafar, i jo, per la meva part sense miraments, obria la tap i m’ho tirava per sobre. Aquí ja començava a notar que cada cop corria amb menys soltura de manera més tòrpida. Arribo perdent una miqueta més al km 25 en 1h46:26. Parcial de 22:03 A 4:24/ km. Ja estem fregant el límit...però segueixo amb determinació entre ens anem endinsant cap a l’interior de la ciutat novament. Km 25 per cert el més baix del circuit.


Hi ha moments que m’enfado per que fruit de la fatiga faig algun que altre mal recolzament i m’entrebanco. La fatiga comença a manifestar-se ja i les gambades ja no són tant nítides com fa km enrere. Però entre una cosa i l’altre, km a km ja ens plantem al km 30 en 23:30 a 4:42/ km. Només vaig arribar un cop en la preparació als 20 km, imagineu si anava curt. A prop de les 2h10 amb 12 km per davant no tenia massa clar com arribaria al final, però ara el primer objectiu era veure de nou la meva dona i els meus fills. Els meus records en aquesta zona, són sumar i sumar km i tirar endavant sense pensar gaire, però en un moment donat, fruit d’aquestes gambades dolentes però una làmina de goma de la sabatilla esquerra. Val a dir que era la tercera marató que corria amb elles, però no esperava això. El cos recauria únicament sobre l’escuma i fruit d’això crec vaig començar a notar la formació d’una flictena al taló del peu esquerra. No em deturaria, però cada passa que donava segons el recolzament, és feia dolorosa. Però tocava afrontar la pujada que tots temíem entre el km 30 i el km 32. La veritat és que tot i ser sostinguda, el problema era el terra, ja que passàvem per dintre d'un parc i no es com l'asfalt, però anàvem ben resgurdats del sol amb els arbres. Començava a anar tocadet, tant que en un avituallament, més endevant, una voluntària directament em va tirar l’aigua del got a la cara. No és que se li caiés no, me’l va tirar (en el fons li vaig agrair...). Estava enfilant l’autopista ara de tornada i després de molta estona i d’un patiment cada cop més notable, tornava a veure els meus fills i al meva dona , per alegria efímera per a mi. Abans les llebres de 3h, amb el Marc al capdavant em passen sobre el km 33...Fins aquí hem aguantat el somni... Pas pel km 35 en 25:56, patint...a 5:11/ km


Aquesta zona la conec bé. Vaig córrer 48 hores abans anant a la fira i per bé i per dolent sabia el que m’esperava. Cardiovascularment anava bé, però les cames em donaven justet per sobreviure, ja no hi havia massa ritme a intentar mantenir i més enllà del km 37, tinc que caminar una mica. Són uns segons només, i tot i que em sento decebut, no puc estar per miraments, la única realitat és que queda ben poc. Arrenquem de nou com podem però poc després sobre el km 38, un corredor asiàtic del campionat, de entre 60-64 anys que anava pitjor que jo, s’entrebanca sol i cau de cara al terra. Sense dubtar giro enrere i vaig a ajudar-lo. Ha donat amb la cara al terra i s’ha fet unes bones ferides, llavi partit, cara rascada. L’ajudo a aixecar-se amb les forces que tinc però se’n va de costat i torna a terra. Ho provem de nou amb mateix resultat i a la tercera una dona del públic m’ajuda i el senyor aguanta per fi estable. Decidit a acabar li dic “slowly plese, slowly to the end...” i reemprenc la marxa com puc. Però si ja anàvem malament, ara més. Mancat de forces, de confiança, de ritme, sense cames...tot és difícil, el percanç anterior em fa pensar si jo també puc caure. Aquell litoral està ple d’exemples, gent amb tirons, caminant...és complicat per tothom, el sol regna i la calor també és constatable. Els últims km és córrer com puc, alguns segons de caminar també...Pas pel km 40 en 29:36 a 5:55/ km.


Passat el 40, sé que en 2 km giraré i meta, però sembla que no arribi mai, vaig com puc sobrevivint. Després de minuts i minuts i d’haver ser rebassat per les llebres de 3h15 fa una estona, per fi ja veig el km 42 en la llunyania. Poc a poc, arrossegant el meu cos que grinyola per tots llocs arribem al 42, girem a l’esquerra entre el soroll de la gent i ja puc veure la catifa blava. Un últim esforç i entrem amb ràbia a meta, però fos, fos, fos...3h19:32 , la meva segons pitjor marca en marató només superada pel meu primer marató a Barcelona 2007...Últim parcial en 14:05 a 6:24/ km i segona mitja en 1h50:29 a 5:14/ km. Números realment impropis per mi i molt decepcionants, però soc conscient que he arriscat molt, que no tenia preparació suficient i que ha estat gairebé un miracle poder ser-hi allà i poder competir el més decentment que el cos em va deixar. No em retrec res. Porto molts mesos passant-ho malament i sento que m’he tret un pes de sobre molt gran. Mentre al meu cap circulen aquests pensaments, les veus dels meus fills em fan tornar a ala realitat. Vaig a abraçar-los i a la meva dona, amb llàgrimes als ulls i la veu entrecortada... el dolor és res, les llàgrimes són el fruit d’aquesta lluita titànica amb tot en contra per arribar a la meta d’aquesta vuitena Major...probablement l’esforç més gran físic i mental que he fet mai i que només he pogut sostenir pel carinyo rebut pels qui m’estimen i per la meva família taronjeta, representada més que mai per l’amic OscarBolo75 i la Luzyan54.


La zona post-meta com ve a dit l’Óscar va ser una passada i estava força ben parida. Ganes de quedar-se no faltaven però tenia ganes de tornar amb la família i deixar enrere el lloc de tan tremenda i dolorosa batalla.


Vam passar de difícil a complicat, a gairebé impossible per acabar en quasi miracle...però ja s’ha acabat. Vull recuperar-me, operar-me i tornar a ser feliç corrent. Aviat passarem per boxes i prometo treballar dur en al recuperació des de ja i intentar recuperar al màxim el que era jo, i com em sentia...No sé ben bé que depara el futur, però estimo aquest esport, estimo córrer...i la meva ment ja barrunta on pot ser la propera...però això serà altre història que encara està per escriure. Tinc que prendre un camí diferent ara...però tornaré...

Kilo,
Atès tot pel que has hagut de passar els mesos previs a la marató, I tot l'historial que expliques dels tendons, és una gran proesa haver pogut sumar aquesta nova major.
Enhorabona, nano.
Ara et toca obrir un parèntesi en aquesta teva fantàstica trajectòria esportiva, i començar de nou, però amb la moral ben alta.
Conec ICATME. El meu historial allà és de més de 20 anys, encara que no he hagut de passar mai pel quiròfan. I no només pels genolls o fascia plantar, també per Dupuytren. Segur que et deixen niquelat. Ja ho veuràs.
Ànims!!

Kilo quin patiment llegint la teva crònica. Una lluita entre ment i cos, entre voluntat i forces, entre voler i poder,
Ets molt gran.
Segur que et deixaran nou i tornaràs a fer grans maratons.
T'estimem!!

OscarBolo75, quina crònica més detallada, tant de la ciutat com de la teva fantàstica cursa. Quin resultat! i més veient el perfil (oi Luz?).

Has deixat una impressió perfecte de la Marató en tots els sentits!


Luzyan, ara que ho has dit tu, amb 72 fent aquests viatges i maratons per tot arreu. Tots de gran volem ser com tu
Respecte màxim!!

kilo, quin patiment!
Un miracle que has pogut fer uns primers 10K a full... per després acabar una cursa que físicament ja havies perdut, però la ment ha tingut el valor i l'amor propi per acabar-la.
Ajudant a companys que encara estaven pitjors que tu. Deu n'hi do!!

Espero que en breu puguis tornar a començar, que no serà exactament un camí de roses, però amb la teva determinació segur que tornaràs amb més força

Josep80, molestes gràcies per les teves paraules. Tant debó tot vagi bé a ICATME. Hi tinc molta confiança en el Dr. que m'intervindrà, però un sempre té aquella incògnita d ecom anirà l'operació i la recuperació després. Però amb ganes d'afrontar-ho.

Jorfer. Moltes gràcies de tot cor. Sempre dic que no hi hauria kilometer, sense Corredors.cat. L'amor és recrípoc.

Dennis Teuling, amic, sempre present en els fórums de totes aquestes aventures maratonianes. Aquesta vegada la história ha anat diferent, però per sobre de tot, i tot i moltíssims dubtes, el meu dessig sempre va ser poder guanyar sobre l'asfalt la vuitena estrella de les Majors. Podria haver deixar-ho estar fa molt temps però una vegada un amic i company de Corredors.cat em va dir, que jo era un fighter, així que més que mai, tocava lluitar. Ara espero i dessitjo que la meva lluita em porti a bon port...

Hola buenas noches,

Ya han pasado días pero aún queda en n/memoria las alegrías y las no tanto de nuestra reciente aventura. Por eso, no quería dejar más tiempo para comentar alguna cosa más.

Gracias nuevamente a Kilo y Oscar, Dennis, Jorfer, etc por vuestras menciones y palabras de cariño.

Nadie dijo que fuera fácil, pero lo hemos conseguido y esto debe ser nuestro gran orgullo.

Kilo, eres un crack como corredor y como persona, gracias por tu apoyo y deseo que tu intervención sea un éxito y que tu recuperación aún mejor, Claro, que no veremos en n/próxima Major con mucha ilusión como cuando éramos pequeños y construíamos un castillo en la orilla de la playa.

Oscar y Raquel, grandes compis, que alegría veros antes, durante y al final de los 42k. Me hubiese gustado haber compartido el día de la excursión pero por problemas técnicos no lo pudo llevar a cabo.

Un abrazo a todxs. Seguimos.
Salud y kms

luzyan54 va escriure: Hola buenas noches,



Gracias nuevamente a Kilo y Oscar, Dennis, Jorfer, etc por vuestras menciones y palabras de cariño.

Nadie dijo que fuera fácil, pero lo hemos conseguido y esto debe ser nuestro gran orgullo.

Kilo, eres un crack como corredor y como persona, gracias por tu apoyo y deseo que tu intervención sea un éxito y que tu recuperación aún mejor, Claro, que no veremos en n/próxima Major con mucha ilusión como cuando éramos pequeños y construíamos un castillo en la orilla de la playa.


Salud y kms

Gracias campeona. Mañana empieza este nuevo maratón para mí. Tengo muchas ganas de afrontar todo lo que está por venir, esperando poder dejar atrás de una vez tanto sufrimiento. Como he leido en la prensa deportiva, respecto a las elecciones del Madrid, me lo aplico..."Historia por hacer..."

MOLTS ÀNIMS DE CARA A DEMÀ, KILO!!!

Josep80 va escriure: MOLTS ÀNIMS DE CARA A DEMÀ, KILO!!!