Feia anys que no participava a la mitja de Barcelona, alguns anys perquè estava lesionat, altres perquè tancaven inscripcions molt d’hora. Així doncs, aquest cop vaig decidir inscriure’m l’estiu passat i que fos el que deu vulgui.
Divendres vaig passar per la fira del corredor i ja em vaig donar compte de les dimensions actuals de la cursa. Potser el darrer cop que havia corregut la feien uns deu mil corredors, i aquest anys trenta sis mil. La fira era un autèntic formigueig de corredors amunt i avall, i amb la presencia de molts estrangers. La bossa del corredors em va semblar una mica pobre, una samarreta molt xula i para de contar.
Arribo el dia de la cursa ben d’hora, encara era de nit, i vaig situant on està la sortida, arribada i els diferents guardarobes. Deixo la bossa quaranta cinc minuts abans i me’n vaig a escalfar pel parc de la Ciutadella. Accedeixo al calaix quinze minuts abans, que està bastant més ple del que podia imaginar. Allà xafat com una sardina passo el temps xerrant amb el
Mxirau i escoltant el grup de musica que toca cançons de rock.
Tinc un objectiu clar, baixar de 1h20’ que no ho aconsegueixo des de 2018 i a les darreres mitges de Sitges i Terrassa m’he quedat molt a prop. La sortida és una mica caòtica, moltes empentes, molts nervis, i amb un sol en contra que dificulta la visió. Al primer quilòmetre has d’anar amb molt de compte doncs hi ha molts atletes maniobrant en totes direccions i pots veure’t involucrat en alguna caiguda sinó estàs atent. Passo al grup de llebre de 1h20’, doncs prefereixo anar per davant, que no pas dintre d’un grup tant nombrós. Als primers quilòmetres la densitat de corredors es brutal, però per sort transites per àmplies avingudes, i poc a poc es va estirant una mica.
El primer avituallament arriba, els gots de plàstics son més difícils d’agafar que les ampolletes i sempre beus menys líquid, doncs amb facilitat cau al terra. Per sort, la temperatura és fresca i no serà necessària tanta hidratació. La cursa es va estabilitzant, al passar per la zona de l’Arc de Triomf, és una bogeria l’animació que hi ha. Més endavant, cap al km.8 veig al Davit Blogmaldito

que no para de fer fotos i animar. Passo el km.10 en 36’55” molt més ràpid del que podia pensar. De fet un dels objectius de la temporada era baixar de 37’ en deu mil, i ho acabo d’aconseguir en un temps de pas. Poc més endavant arribo a l’avituallament correcat, veig al
Grampy i visualitzo el got que té a la ma, però justament l’agafa l’atleta que va davant meu

. Per sort, els avituallaments són molt llargs i em dona temps per agafar un altre lloc.
Entro a la zona de la diagonal, potser la zona que se’m fa més pesada. Quan puges veus la gent que va per davant teu, desitjaries estar ja a l’altre cantó. Per sort no puges fins a la plaça de les Glòries com a la marató, així que no es fa tant llarg aquest bucle de la diagonal. Al arribar a la zona del litoral temo una mica el vent, però per sort bufa molt fluix. Encaro als darrers quilòmetres amb mal de cames però sense baixar el ritme. La recta final és molt emocionant, creuo la línia d’arribada, em poso les mans al cap i miro al cel. Se m’apropa un voluntari i em pregunta que si estic bé. Li dic que feia temps que no estava tant bé.
A partir d’aquí un recorregut interminable per recollir l’avituallament i arribar fins al guardaroba. Concretament el meu, que era el que estava just al costat de la sortida era una autèntica ratonera

, doncs havies de creuar pel mig dels calaixos dels atletes que encara no havien començat la cursa. Un aspecte a millorar.
En conclusió bona cursa per fer si estàs en un bon moment de forma, doncs té el millor circuit, però si el que vols és un entreno en cursa o recuperar bones sensacions, millor buscar altres opcions, doncs té els inconvenients de preu i massificació.