La marató en genèric

Merci!

Se que és un rema que es repeteix cada cert temps, però 3 persones en 15' deu n'hi do:
www.univision.com/contentroot/wirefeeds/...es/mas/8063432.shtml

Fallecen 3 participantes en el Maratón de Detroit

18 de Octubre de 2009, 11:10pm ET

DETROIT (AP) - Tres atletas fallecieron el domingo durante su participación en el maratón de Detroit, informaron los organizadores.

Daniel Landon, de 36 años, se desplomó alrededor de las 9:02 de la mañana, entre los kilómetros 17 y 19 de la competición, dijo Rich Harshbarger, vicepresidente de "marketing" de Detroit Media Partnership.

Rick Brown, de 65 años, cayó a las 9:17, en el mismo tramo, y Jon Fenlon, de 26 años, se desvaneció aproximadamente un minuto después, justo después de concluir el medio maratón con un tiempo de 1 hora, 53 minutos y 37 segundos.

Se desconoce si Brown y Langdon participaban en el medio maratón, de 21 kilómetros, o en el maratón completo.

Harshbarger dijo a Free Press que había al menos seis puestos de atención médica en el trayecto y que el personal de emergencias atendió a los desfallecidos en cuestión de segundos.

Cada participante debe entregar un certificado médico sobre su condición física, y se alienta a todos a hablar con sus doctores antes de participar en la carrera, dijo Harshbarger.

La temperatura era de unos 2,22 grados centígrados bajo cero (28 Fahrenheit) cuando comenzó el maratón, y subió a unos 5 grados (41 Fahrenheit) para las 10:00.

Las muertes en maratones son relativamente raras. La última en Detroit se registró en 1994, cuando un hombre de 42 años falleció por infarto cardiaco luego de correr más de 32 kilómetros (20 millas).

Más de 19.000 deportistas se inscribieron para participar en el 32do Maratón Detroit Free Press/Flagstar.

Personalment, a banda del que sempre es diu de si es fan test medics, etc...
En aquest cas, podría haver influit un efecte que vaig veure en un reportatge televisiu que indicava, que la majoria de gent que es mort pel culpa del fred, no es sap.

Era un estudi fet a Anglaterra crec, on deien que moria molta gent, per culpa del fred, al estar esperant 10' el bus, en aquest periode, la sang es tornava espesa com efecte de la contracció de les venes, per mantenir la calor, i la persona seguia el dia, sense notar res.
Desprès al arribar la nit, a casa seva aquella persona es moria i semblava per causa natural, i realment havia estat que l'espessiment del mati, havia poduït petits coaguls, que al arribar la nit, fluien pel cos, fins taponar una arteria i produir la mort.

Podria ser que el fred de la marató de Detroit hagues provocat un efecte similar?
No ho se, que n'opinieu?

Salut,
    Pere
PD: El reportatgeacabacva indicant que uns simples guants i un barret ens podrien salvar la vida en undia de fred.

jcarpa,

Quan algú mor en una marató, em quedo (ens quedem) gelats. Sense poder dir res. I més encara quan  se’n ha acabat una 24 hores abans.

Pot ser que la causa, com dius, pugui ser el fred. Ho hauria de dir un metge. Però no ho crec. Durant l'hivern, es fan moltíssimes maratons, mitges, curses, entrenaments, etc, en països o llocs on les temperatures són semblants a la d'ahir a Detroit o més baixes, i no es mor ningú. I si és mor, entra dintre de les probabilitats.

No ens hem d'alarmar. En la meva opinió, el que va passar és una pura casualitat, terrible, però fortuïta casualitat.

Un apunt: moltes vegades s'ha sabut, després que algú s'hagi mort corrent o fent esport, que la víctima tenia alguna malaltia al cor que li era desconeguda. Per això l'interès (tot i que mai és infal•lible) de les proves d'esforç.

Des d'aquí, tot i que no coneixia a aquests maratonians, el meu condol a la família de cadascun d'ells.

Pucu

Molt lamentable i preocupant el que ha passat, però no podem pensar-hi massa fins a obsesionar-nos ni deixar de banda una prevenció.

Més que la prova d'esforç, que ja esta bé fer-la, pero que basicament ens diu l'estat de forma en que ens trobem, el que hauria de ser obligat de fer seria uns bons anal·lisis i sobretot una ecografia cardiaca. Això si que pot preveure un defecte coronari.

De totes maneres, jo que m'ho faig amb una certa regularitat, soc conscient que fins i tot així qualsevol dia puc quedar tieso, ja que no hi ha cap certesa matemàtica que m'exclogui del risc. Però si ens posem a protegir-nos, ens quedariem sempre a casa i tot i així ens podriem electrocutar amb la cafetera...i no per això prescindirem d'un bon cafè.

D'una postal d'una marató sense data i sense lloc. Estats Units i principis del segle XX és el màxim que us puc precisar. En aquestes imatges un s'entreté buscant pistes que a primera vista passen desapercebudes per tal d’ubicar la imatge: Qui, quan, on?
Aquest cop no he pogut avançar gaire. Espero que el video com a mínim agradi!




Música: 'Tears' de Creamy Creature

En les maratons s'acostuma a recordar els guanyadors i amb el munt de proves que hi ha actualment al calendari ja es fa prou difícil recordar fins i tot qui va guanyar una edició o altra. En els grans campionats es fa una excepció i s'amplia aquesta memòria honorant als tres primers arribats amb medalles. La resta ja sí, hauran de provar sort en una propera ocasió i és especialment el quart en arribar serà aquell primer dels que passa a l'oblit. Quarts llocs a les maratons olímpiques n'hi haurà sempre un parell cada quatre anys però avui vull dedicar l'article a aquells dos atletes que ho van ser dos cops i es van quedar per sempre a les portes de ser medallistes.

Si als anys 80 seguieu les maratons, recordareu en Takeyuki Nakayama, un atleta japonès que essent força alt sempre destacava en el grup. Nakayama que el 20 de desembre complirà 50 anys, va ser un atleta molt regular que competia bàsicament a Àsia i que de les quinze maratons que li tinc computades en va guanyar cinc i va quedar segon en quatre. Presentant una millor marca de 2:08:15 el 1985 a Hiroshima que aleshores era córrer molt i millor marca de l'any el 1987 en 2:08:18, en Nakayama anava als JJOO de Seul amb garanties de fer-ho bé. En uns grans campionats la competència és sempre molt forta i es va trobar amb tres atletes que el van superar per bon poc. L'or de l'italià Gelindo Bordin es va quedar només a 33 segons i el bronze de Salah (DJI) a 6.
Passats quatre anys, als Jocs de Barcelona, Nakayama  es presentava havent realitzat sòlides maratons en 2h09' i 2h10' tot i que es va retirar a casa seva, a la marató dels mundials de Tokyo de l'any anterior. La cursa va ser també molt competida i malgrat el record que segur tenia en ment de quatre anys abans va acabar repetint plaça.


Barcelona'92. D'esquerra a dreta: Mig tapat Jan Huruk (POL), per darrera d'ell 1152 Wan-Ki Kim (KOR), 1147 Young-Cho Hwang(KOR), per darrera Jae-Ryong Kim (KOR), 1088 Takeyuki Nakayama (JPN), 1177 Thabiso Moqhali (LES) (?), Ibrahim Hussein (KEN), 1230 Dionicio Cerón (MEX), Antonio Pinto (POR), Steve Moneghetti (AUS), Stephan Freigang (GER), 470 Abebe Mekonnen (ETH), Rex Wilson (NZL), Koichi Morishita (JPN), 419 Diego García (ESP) i Gyula Borka (TCH) (?)

En aquest cas l'or quedava a només 39 segons (Hwang - KOR) i el bronze a només dos, resultat de l'esprint que va perdre amb l'alemany Freigang que va ser la sorpresa de la marató. En l'enllaç del video de youtube podeu veure el final d'aquesta marató i el de la marató d'Atenes 2004 que enllaça amb el nostre segon personatge: el galès Jonathan Brown



Jonathan Brown ha estat un corredor de marató olímpic molt eficaç si considerem el seu bagatge de només 6 maratons que jo tinc computades com acabades en la seva etapa de professional. Mai no en va guanyar cap. Ni va quedar segon, ni tampoc tercer. El seu millor lloc va ser quart que els va reliatzar a Londres 1999 i en les seves sengles participacions olímpiques on va participar amb una no excessivament notòria millor marca de 2:09:44. Un atleta en resum molt eficaç.
A diferència de Nakayama, Brown només va tenir a  tocar el bronze a Sidney'00 on va quedar a només set segons de l'etíop Tola. Allà l'or va quedar lluny (Abera- ETH a 1'06'')


Brown: Primer quart lloc a Sidney 2000

Quatre anys després a Atenes'04 va repetir plaça i hauria estat injust que li hagués pispat el bronze al brasiler de Lima, que va arribar 15 segons per davant de Brown, atés que  aquest va ser agredit durant la marató per un forassenyat que pretenia publicitar-se.

Malgrat que no hi ha més casos de maratonians i maratonianes que hagin doblat en aquest quart lloc i s'hagin retirat sense medalla, existeix un cas realment insòlit que s'apropa d'una corredora dels Estats Units. En aquest país abans de cada gran campionat es realitza una prova prèvia (els Trials) inexcusables per optar a la selecció nacional. Els tres primers arribats són els escollits i no hi ha excepcions. Si un està lesionat, malalt o baix de forma i falla als Trials es queda a casa. Imagino l'excepció davant un imprevist majúscul d'un company seleccionat que pugui ser substituit per aquell que va quedar quart. Potser això va desitjar d'amagat Lisa Larsen Waldebach fins a tres cops perquè aquesta corredora ni més ni menys, va entrar quarta a tres Trials successius dels repectius JJOO de Los Angeles '84, Seul'88 i Barcelona'92. Mai cap companya no va fallar i Larsen Waldebach mai no va ser olímpica. Es dóna la circunstància que aquesta esportista tampoc va aconseguir anar JJOO de Moscú'80 en una prova de natació en la que s'havia classificat pel boicot que va fer els EEUU en aquells Jocs.


Guanyant a Boston 1985. La darrera nordamericana que ho ha fet

Lisa Larsen-Waldeback (més tard Rainsberger) va quedar a distàncies raonables del tercer lloc en els tres Trials i no va arribar a patir l'angoixa d'un sprint. De fet als Trials que es van fer a Houston per anar a Barcelona va arribar a  entrar a gairebé tres minuts de la tercera. Deixava enrera un altre quart lloc realitzat a Olympia (per anar a Los Angeles'84) que va perdre per 44 segons i el de Pittsburgh per anar a Seul'88 per 38 segons.

Larsen Waidenbach no es va desanimar i va rendir bé al circuit internacional. Es va retirar amb victòries tan destacades com les de Boston (1985) i Xicago (1988 i 1989)

M'agraden molt aquestes recreacións q fas de la memoria. Amb una postal tornes a contar una historia.
I las bicis ? Oih!! q al principi acompanyaben i molt als corredors ...

Aquesta postal m'agrada molt! Estic molt content d'haver-la aconseguit i a més a bon preu.
Les bicicletes d'organització o d'espontanis sempre han estat presents. Oficialment per exemple ja vas veure les imatges dels JJOO de Londres 1908 amb el Dorando Pietri i allà cada corredor tenia dos ciclistes d'assistència. A nivell de seguidors des de les maratons més antigues n'han aparegut i ja més recentment s'ha hagut de posar una mica d'ordre perquè tothom volia estar prop dels primers, era caòtic i podien provocar accidents.

Doncs no està tant malament aquesta idea de recuperar les bicis en contra de les motos...

Dos executius del món de la publicitat, un de Barcelona i un altre de Madrid, s'han embardissat en un curiós repte entre els dos per a la marató d'aquest diumenge, 29 de novembre.

El que faci pitjor temps "es convertirà en becari de l'altre". :smile:

El desafiament l'exposen en una web força original i divertida. :smile:

Veureu que, després de conèixer-los pel que expliquen i pels diferents links que han inclòs, es pot  votar a l'un o a l'altre respecte de qui hom creu que farà millor temps. I amb els vots rebuts, poden guanyar uns segons d'avantatge  de sortida.

www.dueloenlaarena.com/

(Extret de la web de runner's)

Pucu

Per primer cop des del 2004 en Haile Gebrselassie no encapçalarà la millor marca de l'any en marató. Ho havia fet per primer cop l'any el 2005 amb els seus 2:06:20 d'Amsterdam i ja successivament els 2006-2008 amb les seves tres maratons a Berlin. La de l'any passat de passada la millor marca mundial absoluta de tots els temps.
Enguany en Geb malgrat els seus bons 2:05:29 fets a principis d'any a Dubai ocuparà només la vuitena posició. Ja se sap que aquest any de bojos amb 20 corredors per sota de 2:07 (i 25 marques que 5 d'ells, entre ells Gebrselassie han doblat!) ser el primer era molt difícil i finalment el rànking 2009 l'encapçalarà en Duncan Kibet (KEN) amb els 2:04:27 de Rotterdam. El seu compatriota James Kwambai que va entrar rera d'ell també se li atorgarà el mateix temps.

Amb tot això en Gebrselassie tanca l'any amb una interessant llista paral•lela amb les seves millors marques (4a i 6a enguany) que és just oferir:

1   2:03:58   Berlin 2008                               
2   2:04:26   Berlin 2007                               
3   2:04:53   Dubai 2008                               
4   2:05:29   Dubai 2009                               
5   2:05:56   Berlin 2006                             
6   2:06:08   Berlin 2009                             
7   2:06:20   Amsterdam 2005                           
8   2:06:35   Londres 2002 (debut)                             
9   2:06:52   Fukuoka 2006

De moment en Gebselassie sí manté una clara hegemonia en el llistat de millors temps personals. Fa dotze anys el rècord del món era de 2:06:50 i ell ja l'hauria batut fins a 8 cops. No trobareu ara per ara cap atleta amb una millor 3a marca de 2:04:53 o una cinquena de 2:05:56. Realment fantàstic!                         

En aquest fil fa ja força temps que tant en Pucurull com jo mateix vam arribar a fer menció de la celebració de la primera marató feta a Catalunya que va tenir lloc a Barcelona el diumenge 30 de gener de 1910 i de la que en breu es celebraran 100 anys. El fet està documentat i és entre els estudiosos conegut però és molt probable que l'efemèride passi totalment desapercebuda arreu. He volgut fer una recerca tan exhaustiva com m'ha estat possible per saber-ne més: la localització, els protagonistes, l'impacte que va tenir... i lògicament ho vull compartir aquí a corredors.cat. Que jo sàpiga és el primer cop que es fa un apropament tan detallat d'aquesta marató.

A la Barcelona de principis del s.XX, com a gran part d'Europa, l'interès pels esports estava a l'alça. Lluny encara d'arribar als moments dolços dels anys 20 i 30, apareixien els primers clubs esportius i les competicions es reglamentaven. El nom dels seus practicants, anomenats 'sportsmen', ens revelava un origen basat en la tradició dels models anglesos esportius. Creixien també alhora els esdeveniments esportius que com a espectacle passaven a formar part del dia a dia dels ciutadans i a voltes els associava i cohesionava. Els noms d'alguns esportistes, especialment ciclistes començaven a ser força coneguts. Tanmateix es consolida la publicació de setmanaris i diaris esportius especialitzats i s'amplia la secció esportiva dels diaris de temàtica general.

L'atletisme també apareix amb força essent de fet un dels pilars de la cultura anglosaxona. Malgrat que la Federació Catalana d'Atletisme encara no existia i els primers campionats d'atletisme de Catalunya (tant els d'aire lliure com el de cross) no van celebrar-se fins el 1916, tenen lloc pels carrers encara lliures de cotxes, curses 'pedestres' organitzades sovint pels diaris esportius amb l'anim d'atreure el màxim de gent. ¹ . Una força destacada de 9.5 km la va organitzar 'El Mundo Deportivo' el 1907 en el seu segon any de vida amb presència de 67 inscrits alguns d'ells provinents de Madrid, València i París i Burdeus. En aquests anys el 90% de les curses a nivell estatal tenen lloc a Barcelona.² Sovint tenen lloc desafiaments al Parc de la Ciutadella i aquests s'anuncien als diaris. Són enfrontaments que van des dels 100 metres als 1.500-5.000 metres. Per altra banda el juliol de 1909 es constitueix al Gimnàs Solé el 'Solé Pedestre Club' que també organitza curses.

A casa nostra malgrat que no es realitzaven cuses més llargues com les maratons que sí havien tingut lloc a altres països (especialment EEUU, Canadà i França) l'interès existeix. Així a l'Eco de Sports' (v.I, n.11, 29-11-1909) signat per Fano-Sports trobem:

'El guante lanzado por el corredor del << Catalá S.C. >> , señor Santos, á los corredores españoles para establecer el record español de la Murathón, [sic] ha sido recogido por el no menos notable corredor don Conrado Miquel, del Club << El Pedal >> de Tarragona.
Es casi probable que tan importante prueba se corra en la pista del velódromo Parque de Sports.' ³

Curiosament a Catalunya l'any 1909 encara no s'havia organitzat cap marató. La prova que es va instaurar als primers Jocs Olímpics l'any 1896 va arrelar ràpidament a molts països però el detonant mundial va tenir lloc després de la mediàtica marató dels Jocs Olímpics de Londres de 1908 en la mítica cursa que va guanyar Johnny Hayes (USA) després que l'italià Dorando Pietri fos desqualificat. ⁴ De sobte aparèixen maratons a llocs tan distants com Sydney (12-05-1909). El boom de la marató és extraordinari i sembla lògic que tingués ressò tard o d'hora a casa nostra.

El Velòdrom 'Parque de Sports' que fa menció era un velòdrom que es va construir el mateix 1909 i que estava destinat a ser dels millors del món. La curta corda de 285 metres no impedia que s'agafessin velocitats de fins a 110 km/h. Entre les llotges i tribunes es podien acollir fins a 8.000 espectadors ⁵ i seguia l'estètica del conegut velòdrom de Buffalo a París i disposava de vestidors ('cabinas' a la referència citada), farmaciola i taller de reparacions entre d'altres. ⁶Estava situat al carrer Muntaner i ocupava les illes dels carrers de Muntaner-París (aleshores Indústria)-Casanova i Londres (aleshores Coello) en uns terrenys on el F.C. Barcelona havia jugat durant els anys 1905-1909. El camp no era de propietat i el Barça després de jugar un parell de partits a la Fuixarda va acabar jugant a només un parell d'illes d'on ho havia fet, París-Urgell-Londres-Villarroel, en el que seria el seu primer camp de propietat, 'L'escopidora' inaugurat el 14 de març de 1909. ⁷

El velòdrom que havia de ser inaugurat al març de 1909 va patir successius ajornaments entre d'altres pels retocs del grau d'inclinació dels revolts ⁸ Finalment el diumenge 28 de març s'inaugurava amb la presència de ciclistes catalans (Comes), francesos (Hourlier) o motociclistes (Boudelocque). L'entrada general valia 1 pesseta i la més cara 35. ⁹

Malauradament les successives curses ciclistes que oferien els diversos i interessants programes no van atraure el públic ¹⁰ i el velòdrom després d'una ràpida decadència va tancar. Una nova empresa portada pel ciclista italià retirat, Francesco Alberici se'n va fer càrrec ¹¹ i es va anunciar la reinauguració el 30 de gener de 1910 amb la presència dels sprinters italians Carlo Messori i Portioli i del motociclista Bussat ¹²

En aquesta reinauguració tenim doncs el repte de córrer una marató que llença en Santos (Juan/Joan?) No he trobat cap altre lligam i desconeixem si la competició hauria tingut lloc en un altre emplaçament en cas de no haver-se mantingut en funcionament el velòdrom.

El programa de la inauguració que bàsicament incloïa curses ciclistes i de motos a partir de les 15:30, contemplava com a primera prova la marató amb sortida a les 11 hores. Els participants finalment serien: Conrado (Conrad?) Miquel de Tarragona, Juan (Joan?) Santos, Robert Boix i Francisco (Francesc?) Túnica, entenent que els tres darrers vivien a Barcelona, tot i que en Boix era d'origen francès. ¹³ El guanyador i tots aquells que en acabar el primer portessin recorreguts com a mínim 25 quilòmetres, rebrien de la Direcció del Velòdrom una medalla de plata com a premi-record. L'entrada general valdria 0,50 ptes, els viratges 1 pta, la tribuna de preferència 1,50 ptes, els seients numerats de llotja 2 ptes i finalment les llotges de vuit seients 15 ptes. ¹²

La marató pel que sembla aixecava certa expectació (encara que com veurem després en les imatges l'assistència de públic va ser molt escassa), els participants s'entrenaven constantment fent un pronòstic molt incert i esperant-se unes marques no molt inferiors a les que realitzaven en aquells moments a França, Itàlia, Estats Units o Anglaterra. ¹³ Els millors registres a principis de 1910 eren de 2:40 en els amateurs i de 2:37 en els professionals.

Els quatre participants ja es coneixien. Boix era el més destacat i havia guanyat dos mesos abans el 'Campionat de Barcelona' organitzat pel diari 'Eco de Sports' sobre la distància de 5 km. Si la cursa estava ben mesurada, el registre de 15'16'' es pot considerar excepcional i més tenint en compte que l'atleta va arribar animat i somrient. ¹⁴

En aquesta cursa havia coincidit amb dos dels altres tres adversaris que tindria a la marató, mancaria Miquel de Tarragona, que es van classificar tercer, Túnica en 16'00'' i quart, Santos del Catalá SC en 16'05''. ¹⁵

Finalment diumenge, 30 de gener de 1910 a les 11h36' es donava la sortida de la primera marató realitzada a Catalunya. El dia era fred. ¹⁶

La cursa havia de disputar-se sobre 163 voltes per fer un total de 42 km 194 m. ^16,17 o 42 km i 54 metres. ¹⁸ Si bé  aquesta darrera xifra citada a 'La Vanguardia' en la 'Nota de Sport' signada per A.S cita posteriorment al text a 'Bové' per Boix i a 'Frinico' per Túnica que ens fa pensar en una manca de rigor perodístic, aquesta discrepància és sorprenent i ens obliga a fer els corresponents càlculs. Segons 'La Vida Sportiva' ⁵ i 'La Vanguardia' ⁶ la corda del velòdrom havia de ser de 285 metres. Ràpidament es veu que 163 voltes haurien donat 46.455 metres que supera de llarg la distància oficial de 42.195 metres (42.194 metres aparentment per un arrodoniment de decimals potser provinents de la distància de 26 milles 385 iardes) sobradament coneguda pel boom maratonià del 1908-1909 tot i que la IAAF no la va proposar com a oficial fins força anys després. Això ens porta a fer els càlculs a l'inrevès i dividir els 42.194 metres entre 163 voltes (imaginem que exactes) que ens dóna una corda de 258,86 metres. Si bé perquè les obres finalment van portar a aquesta corda o bé per un error d' una suposada ràpida transcripció periodística es prengué el valor de 258 metres (alteració per altra banda de 285 metres) tindríem exactament els 42.054 metres que també es citen. Veient també la cura dels organitzadors donant els parcials exactes i líders cada cinc quilòmetres ¹⁶ m'atreveixo a concloure doncs que la mesura de la corda era de 258 metres i que es van compensar uns metres (concretament 140) prèviament tal com sembla a la sortida on els corredors miren d'esquenes al peralt del velòdrom quan és de suposar que l'haurien de seguir paral•lelament com s'observarà més endavant en les altres fotos de la cursa.

Els quatre corredors prenen la sortida acompanyats per un ciclista cadascun probablement el seu o un dels seus entrenadors. Masdeu o Rovira en el cas de Miquel, Fernández o Balat per Santos; de Carlos, Calbetó o Nogareda per Boix i Gibert per Túnica

En les primeres voltes Miquel agafa distància i a la sisena volta havia pres ja un quart de volta d'avantatge sobre Boix i Túnica i mitja sobre Santos. Boix i Túnica anaven plegats i van retallar sobre el líder. Mentrestant Santos anava perdent terreny. El parcial del km 5 és de 22'06'', el del 10 de 43'54'' (l'Eco de Sports' diu 17 km però ha de ser un error veient que dóna parcials cada 5 km i que el del 15 seria més ràpid que el del previ 17. ¹⁶ ).

Després del km 15 amb 1h09', tercer parcial liderat per Miquel apareix una discrepància. Per un cantó es cita un avantage a la volta 82 (passada la mitja marató) de Miquel de set voltes d'avantatge sobre els perseguidors Boix i Túnica moment que el líder es fa donar una massatges, ¹⁶ i en la mateixa font es cita el pas del km 20 liderats alhora per Boix i Túnica en 1h33'. En el text diu que Miquel essent líder en la volta 89 (passat el km 23) es retira un moment a fer necessitats i en la 94 (havent cobert 24 km i sense dret a premi) es retira definitivament ¹⁶ aparentment debilitat per una malaltia que havia sofert recentment. ¹⁸ Per la seva part, Santos que era el corredors que havia llençat el desafiament ¹⁹ després d'haver perdut moltes voltes, s'atura a descansar en les voltes 104 i 109, i a la 114 (necessàriament ja el km 29 tot i que l'Eco de Sports' diu que eren 28 ¹⁶ ) definitivament es retira acusant una mala preparació. ^16,18

Els parcials del 25 l'havien fet plegats Boix i Túnica amb 2h05'03'' i el 30 ja essent els dos únics participants que restaven en cursa, en 2h33'03''. L'esgotament era evident quan el km 35 el passaren en 3h04' (31' el darrer 5.000). En el següent punt i havent fet tota la cursa plegats van passar el km 40 en 3h40'30''¹⁶

Arribats a la darrera volta Boix pateix una punxada a la cama que aprofita Túnica per agafar uns 40 metres d'avantatge ¹⁶ Boix fa un esforç desesperat ¹⁷ i coix atrapa Túnica just abans de l'arribada i el guanya per 2 ¹⁶ o uns 4 metres ¹⁷
per entrar en un temps final de 3h52'28'' ¹⁶ o 3h52'04'' ^17,18

En les cròniques mencionades i malgrat els temps pobres registrats ,els diaris fan elogis de l'esforç dels corredors. Una anàlisi dels parcials de la cursa ens porta a la conclusió que els corredors malgrat haver demostrat la seva capacitat en distàncies inferiors anaven mal entrenats per afrontar tota la distància. Sorprèn a diferència d'altres maratons internacionals de l'època que el ritme escollit inicial fos lent i necessàriament còmode. El km 5 es va passar a 4'25'', el 10 en 4'23'' i el 15 en 1h09' a 4'36''. Els trams encara inicials per a un maratonià del 15 al 20 ja són escandalosament a 4'48'' (aquests corredors podien córrer normalment a 3'30''. Encara que desestimem els 15'16'' dels 5 km de Boix per ser possiblement curta, ¹⁴ Boix tenia el rècord del Parc, 1.777,50 metres ben mesurats en 5'28'', a una mitjana de 3'04'' ¹⁹ ) Finalment dels km 30 al 35 requereixen de fins a 35 minuts (a 7 minuts per quilòmetre) per realitzar-los.

Un detall també interessant veient les fotos és la manca de públic. Aquells que havien adquirit l'entrada tenien dret a veure la marató. Les proves ciclistes estaven previstes que comencessin a les 15:30 i com la sortida de la marató va ser a les 11h36' és lògica l'absència d'espectadors entenent que s'havia de dinar per anar a la tarda a veure les proves principals (al cap i la fi es disputaven en un velòdrom) La prova però es va allargar 3h52' que ens porta a una hora de la finalització de les 15h28' tot just abans de l'horari previst de les proves ciclistes i on hauria d'haver necessàriament públic malgrat que les fotos no el mostrin.

El velòdrom va tenir una vida efímera. Pocs mesos després tancava i el febrer de 1911, només un any després de la reinauguració i de la prova de marató, el seu espai va passar a ser ocupat com a camp de futbol per l'Espanyol ²⁰

Daniel Justribó
(CC) BY-NC-SA pel text

Dels nostres protagonistes, excepte d'en Santos, es troben referències puntuals.
 
Miquel atleta tarragoní el trobem poc citat a la premsa barcelonina. Sabem que també alternava proves ciclistes. Anteriorment a la marató havia quedat segon en una competició a Tarragona sobre 50 km el 1907 ²¹ i després d'aquesta va seguir involucrat en el ciclisme com a organitzador i director d' 'Sport' una revista esportiva il·lustrada d'aparició quinzenal que va aparèixer a Tarragona el 1919. ²²

De Túnica tenim més informació d'abans com de després de la marató. Havia quedat tercer en la cursa de 5 km prèvia a la marató que va guanyar Boix i el trobem posteriorment en alguna cursa el 1910 ²³ però especialment en diferents competicions ciclistes. Les més destacades com a guanyador de la cursa de neòfits de la U.V.E ('Unión Velocipédica Española') el 1912 ²⁴ i com a quart classificat a la 'Volta a Catalunya' del 1913 ²⁵

El rastre d'en Boix no és difícil de seguir essent com era un destacat atleta. El trobem en una cursa de demostració contra el francès Ortègue ²⁶ i guanyant de nou el segon Campionat de Barcelona per davant del debutant Pere Prat ²⁷ Amb aquest corredor té lloc un repte traslladat a la premsa tal com era habitual a l'època que ens permet saber que Boix va deixar Catalunya. En un primer document en Prat s'adreça al 'Mundo Deportivo' al febrer de 1911 per desmentir que hagués creuat cap aposta amb Boix o Túnica a l'hora de mirar d'establir un nou rècord de marató (per cert a l'abast de les seves capacitats) i que simplement els havia convidat a córrer amb ell. Aclareix que la sortida seria a les 9 h i no a les 8 h, i que no serien 23 voltes sinó 22. ²⁸ Aquesta cursa tindria lloc al 'Parque' i podem pensar que es tractaria del circuit de 1.777,50 m del Parc de la Ciutadella amb gairebé 24 voltes. Aquesta cursa no es va a arribar a celebrar mai.
Un segon escrit aparegut també al 'Mundo Deportivo' al setembre de 1911 signat per Boix comunica que davant el silenci de Prat respecte el repte que també havia aparegut en aquest diari per disputar una prova de quilòmetre o bé una volta al Parc, i considerant que havia de marxar a França el següent dia 25 (-09-1911) entenia que si per aquella data no havia acceptat el desafiament, era degut a que Prat es considerava inferior a ell. ²⁹ Així doncs, Boix havia de marxar i sembla ser que no va tornar tal com apareix una altra cita del febrer de 1913, on parlant de les fites de Prat, el periodista (sense signar) es lamenta que els enfrontaments Prat-Boix no tinguessin continuïtat degut a que el segon havia deixat Espanya i des d'aquella època Prat no tenia rival. ³⁰   Desconec si Boix va seguir competint.

La marató va quedar temporalment oblidada fins que Prat (un grandíssim atleta que també mereixerà un futur article) en va córrer una en solitari el 1913 als 21 anys en 2h47'. Tot es posava al seu lloc.


Referències citades  

1 'El Mundo Deportivo', 27-06-1907, p.2, 'El Sport por las calles' signat per Narcís Masferrer

2 'El Mundo Deportivo', 01-02-1906 p.6 'Pedestrismo' 

3 Els noms en negreta són meus

4.Podeu saber-ne més a: www.corredors.cat/index.php?option=com_j....msg168212#msg168212

5 'La Vida Sportiva', n.1, 10-02-1909, p.5

6 'La Vanguardia', 12-02-1909, p.4 'Notas de Sport'

7 Comunicació personal amb el responsable del Centre de Documentació i Estudis del FC Barcelona (13-01-2010)

8 'Eco de Sports', n.6, 17-03-1909

9 'La Vanguardia', 28-03-1909, p.13 'Velódromo Parque de Sports'

10 'Eco de Sports', n.22, 7-07-1909

11 'Los Deportes', n.530, 15-11-1909, p.340

12 'Eco de Sports', n.19, 24-01-1910, p.1

13 'Eco dels Sports', n.17, 10-01-1910, p.1 'Ciclismo' signat per Mano

14 'Los Deportes', n.531, 30-11-1909, p.375

15 'Eco de Sports', n.9, 15-11-1909

16 'Eco de Sports', n.20, 31-01-1910

17 'El Mundo Deportivo', 3-02-1910, p.2 reproduït amb cita a 'Los Deportes', n.536, 15-02-1910 suplement XXIV

18 'La Vanguardia' 1-02-1910, p.4

19 'Eco de Sports',n.11, 29-11-1909

20 'La Vanguardia', 12-02-1911, p.6

21 'El Mundo Deportivo', 11-07-1907, p.5 signat per Guillermo Tarín

22 'El Mundo Deportivo', 24-02-1910, p.2

23  'El Mundo Deportivo', 31-07-1919, p.2

24 'Stadium', n.19, 15-02-1912

25 'Stadium', n.51, 15-09-1913

26  'El Mundo Deportivo', 24-11-1910, p.4

27 'Eco de Sports',n.64, 5-12-1910

28  'El Mundo Deportivo', 23-02-1911, p.4

29  'El Mundo Deportivo', 21-09-1911, p.4

30 'Eco de Sports',n.183, 6-02-1913

Daniel Justribó
(CC) BY-NC-SA pel text

Aquest article es publica amb llicència Creative Commons 3.0. Es permet la còpia o difusió per qualsevol mitjà sempre que es citi l'autoria, no se'n faci un ús comercial i els materials derivats operin sota les mateixes condicions d'aquesta llicència.

Per possibles al·legacions de drets d'autor de les fotografies escriviu si us plau a djustribo arroba hotmail punt com

Molt bon article per començar l'any Danili.

Haurieu d'anar agafant algun d'aquests articles i fer un especial "MARATO" i penjar-los als files de la web 

Enhorabona per la currada. Gr[acies.

Mira que m'ho passo be llegint aquest fil.
Danili company ets un crack

danili,

Felicitats per la investigació  i donar-nos-la a conèixer 

per aquests dies de resopón... a mi m'ha anat de conya  :glasses:

Magnífic treball, danili. Interessant i molt ben documentat.

Et felicito.



Pucu