La marató en genèric

He rebut una newsletter que publica RPM, els organitzadors tècnics de la marató de BCN, en la qual hi ha una entrevista a un corredor italià que va fer la marató de l’altre dia  descalç.

No és que particularment m’interessi molt aquest tipus de “proeses” perquè sempre m’han semblat que són més de cara a la galeria que altra cosa (per sortir per la tele, vaja), però penjo l'entrevista per sí algú la vol llegir. 

El passat 1 de març, Francesco Arone va córrer la Marató de Barcelona. Però la particularitat que el diferencia de la resta de corredors, va ser que Francesco, com ja ha fet en més ocasions, va fer la Marató de Barcelona sense sabates.

1.Ens pot explicar perquè córrer sense sabates? Ho fa per algun motiu en especial?
“Els motius pels quals corro sense sabates són molts. Però probablement el més significatiu sigui que ho faig per conèixer els meus límits. Perquè m’entengui, per a mi és una forma de competició, vull descobrir fins a on sóc capaç de suportar el dolor i la fatiga extrema. A més a més, hi ha un segon motiu que em va fer decidir a córrer maratons sense sabates. L’any 2000 vaig fer la meva primera cursa sense sabates,una carrera de 8km. Després de veure el resultat tan positiu que vaig aconseguir, vaig pensar que havia de provar-ho en una cursa de 10km, després una mitja marató i finalment, una Marató.”

2. Segueix algun pla d’entrenament especial per adaptar els seus peus a l’asfalt?
“Sempre m’entreno descalç per habituar el meu peu al dolor físic i mental.El meu programa d’entrenament és idèntic al de qualsevol maratonià: faig repeticions, sèries, etc... Un matí el dedico a sortir a córrer i l’altra faig natació, d’aquesta manera l’aigua em serveix de cura per les ferides del dia anterior.”

3. Ha realitzat un total de 10 maratons al llarg de la seva vida. Què ha representat cadascuna d'elles per vostè?
“Efectivament. A Barcelona he fet la meva desena marató descalç, tot i que n’havia fet sis més amb sabates. De la Marató de Nova York en destacaria l’emoció que vaig sentir a l’arribar a meta i de la Marató de Barcelona, els ànims del públic 3km abans de la meta, ja que gràcies al seu suport vaig treure forces per acabar la cursa".

4. En alguna ocasió ha trobat més gent que corria sense sabates?
“Sí. A Roma i a Pisa, hi havia més gent que corria sense sabates com jo, ja que l’organització m’ho va comentar abans de començar la carrera. Però crec que finalment l’única persona que va aconseguir arribar a meta descalç vaig ser jo.”

5. Li demanen alguna cosa en especial els seus peus després de córrer?
“Normalment no prenc cap tipus de mesura quan acabo una cursa. En alguna ocasió però, com va ser el cas de Venècia, vaig haver de posar-me crema als peus perquè els tenia cremats. Quan em desplaço fora d’Itàlia per córrer una Marató, aprofito per fer turisme: a Barcelona, després de cursa vaig anar a visitar els principals punts turístics de la ciutat i l’endemà vaig anar caminant fins al  Tibidabo i a Nova York, el dia després de la Marató, ja era al Canadà veient les Cataràtes del Niagra”.

6. Va participar a la Marató de Barcelona. Quines sensacions va tenir?
“A Barcelona m’hi vaig trobar molt a gust. La gent no va parar d’animar-me fins al final de la Marató, realment els ciutadans estaven molt entregats. Vull agrair especialment, el suport d’un ciclista que em va fer nombroses fotos i em va animar força estona. També em va agradar veure banderes italianes entre el públic, cosa que em va fer il•lusionar i em va donar forces per continuar corrent fins al final.”

7. Com dèiem, Barcelona ha estat la seva última marató. Quina serà la pròxima?
“Estic pensant de córrer la Marató de París el pròxim 5 d’ abril. De totes maneres, si em trobo bé, m’agradaria fer abans la Marató de Roma el 22 de març. Posteriorment, seré a Torí, corrent la Marató de casa meva.”.

                                                    - - - - - - - - - - - - -

(Al marge: desconec el temps que va fer aquest corredor perquè no  està en la classificació oficial, ni tampoc en la llista d’inscrits)

La foto de l'esquerra acompanya la newsletter però no és de la marató de Barcelona de l'1 de març. Les dues de la dreta si.

Pucu

Pucurull per lo que es veu  a la foto porta chip al turmell .
Perquè no surt a les classificacions oficials?

Pucurull per lo que es veu  a la foto porta chip al turmell .
Perquè no surt a les classificacions oficials?

Jo també li duia en un portaxips per triatló i surto a les llistes, de fet des de novembre que ho faig així i cap problema 

Pucurull per lo que es veu  a la foto porta chip al turmell .
Perquè no surt a les classificacions oficials?

No ho sé, maricel. Però no surt.

Pucu

D'altra banda, si penseu que us ha passat l'edat d'aconseguir baixar de 3 hores, esteu equivocats! El canadenc Ed Whitlock va fer 2h58... als 74 anys!

Posats a parlar de proeses d'atletes veterans (o ultra veterans...) el rècord del món de marató que figura en el rànquing dels atletes de 72 a 76 anys d'edat, va ser obtingut de forma continuada des de l'any 2003 al 2007 per ell, a més, amb uns registres impressionants:

Edat.......Temps.......Atleta...........País.........Data..........Marató
72 anys...2:59:09...Ed Whitlock (CAN)...28 Sep 2003...Toronto
73 anys...2:54:48...Ed Whitlock (CAN)...26 Sep 2004...Toronto
74 anys...2:58:40...Ed Whitlock (CAN)...10 Abr 2005...Rotterdam
75 anys...3:08:34...Ed Whitlock (CAN)...24 Sep 2006...Toronto
76 anys...3:04:53...Ed Whitlock (CAN)...15 Abr 2007...Rotterdam


Ed Whitlock

Pucurull per lo que es veu  a la foto porta chip al turmell .
Perquè no surt a les classificacions oficials?

Ves que no fos el cas que se saltés algun control de pas 

Hola nois , com ací heu parlat del tema del test de 6000 i no trobo la resposta, algú hem podria dir quan temps es descansa entre el primer i el segón 6000?

Hola tonivet1

El descanso entre las dos series de 6000 es de 90 segundos.

Un saludo.

Gracias sergio, es que hace 2 años que no la he hecho y no me acordaba

tonivet1

Supongo que lo has entendido, pero por si acaso te aclaro que el símbolo  es por los 90 segundos no por tu pregunta.

:wink2:

Jo recupero 500 metres trotant suau.

Quan faig aquest test, normalment corro 17 kms: 2,5 d'escalfament; el primer 6.000; 500 metres de trot; el segon 6.000 i 2 de refredament.

Transcrit del diari Marca

Sexe: la millor preparació per a la marató

És el sexe la resposta? Aquesta és la pregunta que es fa el Times  en la seva edició online, i de segur que més d'un també ens ho hem plantejat alguna que altra vegada al llarg de les nostres vides. Una qüestió que duu a reflexionar sobre els diferents estudis que exposen els beneficis de practicar sexe abans de competir.

Més enllà d'aquells que afirmen que practicar sexe disminuïx el rendiment esportiu, no és d'estranyar trobar-se amb esportistes que pregonen l'abstinència sexual durant la competició, està l'altre corrent que defensa la millora en l'esport després de tenir relacions sexuals. Des de la Queens University Belfast es va arribar a afirmar que "per cada hora de relacions sexuals s'arribaven a cremar 300 calories", gairebé tantes com les que es cremen corrent durant 20 minuts. I un doctor canadenc va al•legar que córrer millora notablement la salut vascular, la qual és imprescindible per a una vida sexual sana.

Part fonamental en el rendiment físic la té la testosterona, que al marge d'ajudar en la reproducció també estimula el creixement muscular. L'hormona varia segons els entrenaments esportius, ja que s'eleva a l'iniciar l'activitat i arriba a el seu punt màxim després dels 30 o 40 minuts, descendint a continuació. Una mica similar ocorreria amb les pràctiques sexuals, és a dir, que amb relacions de durada similar es generaria la quantitat idònia d'hormones que influirien directament en el rendiment esportiu.

L'estudi del que es fa ressò The Times  continua exposant, per tant, els beneficis de tenir un orgasme la nit abans de la competició, fent especial èmfasi en la prova de marató. En aquest cas, a més, exposa que aquest benefici és major en les dones que en els homes. Durant l'acte sexual el cervell allibera hormones que beneficien posteriorment el rendiment muscular.

De totes maneres la conclusió general és que en cap cas és perjudicial, i no és mal al•licient si a l'endemà cal córrer durant 42,195 quilòmetres.

VÍCTOR JORDÁN.
Marca -Madrid 18/03/09

Aquest es un copiar i pegar, d'un comentari que vaig posar, alla pel febrer del 2008:

"Avui per la tarda veient "El Club" parlaven si es bo o dolent fer l'acte sexual abans d'una competició, i el resultat ha estat que pels homes es dolent, i en canvi per les dones es bo.

Això perquè...? doncs perque, es veu que com els homes tenim els nivells de testosterona molt alts, es contraproduent ja que fa l'efecte contrari, i a les dones, al tenir menys, fer l'acte provoca que aconsegueixin nivells de testosterona més alts."

Aquest tema tira, perquè en poques hores es van omplir dos fulls.  :biggrin:

Des de la Queens University Belfast es va arribar a afirmar que "per cada hora de relacions sexuals s'arribaven a cremar 300 calories", gairebé tantes com les que es cremen corrent durant 20 minuts.

1 hora ?? uffffffff!!!!  per cada dia son 2.100 calories a la setmana però no tinc tant de temps, prefereixo córrer 20' cada dia  :mdr: :mdr:

Sí parlem de córrer maratons parlem de Kenya.  :smile:

Sens dubte, des de fa anys, el domini dels corredors kenyans en les curses de llarga distància és inqüestionable.

El diumenge es va disputar la Marató de Rotterdam, on va vencer Duncan Kibet, de Kenya (segona millor marca de la història: 2h04:27). Per darrere d’ell es van classificar Kwambai, Kirui, Makau, Kipkoech, Kering ... els sis primers, de Kenya!

En la Marató de París va vèncer Kipruto, de Kenya, amb 2h05:47. I el tercer, el sisè, el setè, el vuitè, el novè, el desè...dels deu primers, set eren kenyans!

També el diumenge es va disputar la Mitja Marató de Berlín. Va guanyar en Bernard Kipyego, un corredor de Kenya. El segon va ser un altre atleta de Kenya, el tercer també, el quart, el cinquè, el sisè ... els deu primers eren atletes de Kenya!

Ah, i en la Cursa de Bombers, quatre dels deu primers eren de Kenya començant pel guanyador, en Kiprono Menjo, que també és maratonià de 2h07.

Diuen els metges que el secret està en la seva genètica: tenen una elasticitat del tendó d'Aquil•les major que la resta dels mortals, i un menor pes dels bessons; com sí no en tinguessin.

Pucu

Sense oblidar les enorms i llargues cames que solen tenir aquests corredors.

Sense oblidar les enorms i llargues cames que solen tenir aquests corredors.

Tens tota la raó, Kilometer.

Quan em miro les meves cames, i el bessons -que són com dues ampolles de cava- veig clar que mai hagués pogut ser un atleta de nivell...i em conformo.

Ells tenen avantatges, i així qualsevol els atrapa.
:smile:

Pucu


 

La teoria que es basa en paràmetres morfològics com els bessons prims i uns tormells molt forts poden explicar part de l'èxit però no ho és tot. També hi ha l'alçada en la que viuen, la dieta, el fet que l'atletisme els doni una sortida per tenir una vida millor (a Kènia hi ha un 50% de la població que viu per sota del llindar de la pobresa i la taxa d'atur és del 40%) i sobretot una voluntat i capacitat de realitzar entrenaments de molt volum.

De totes maneres s'aprecia ràpidament que hi ha altres ètinies genèticament properes però que políticament no pertanyen a l'estat de Kènia, que hi ha altres pobles que arreu del món viuen a alçada i que hi ha pobresa a molts altres llocs. La suma d'aquests factors fa que a Kènia els bons corredors siguin tan nombrosos que alterin els rànkings de llarg. Això no ve de sempre. Ha estat molt recentment i els que seguim les maratons d'uns anys cap aquí hem vist com els keniates (agrairia si algú em comfirma que el gentilici dels habitants de Kènia és aquest o bé kenià o ambdós!) han anat entrant als rànkings. Així si avui 8 d'abril mirem el rànking (sempre en marató, però podem atrevir-nos en mitja o en 3.000 obstacles perfectament) tenim que de les 100 millors marques (96 atletes), 57 corresponen a atletes keniates, però que anys enrera (ho poso de deu en deu) la cosa anava així:
1999: 41 de 83 atletes  100 millors marques
1989: 3 de 81 atletes  100 millors marques
1979: cap atleta entre les millors 100 marques ( 75 atletes)
Això ens indica que anys enrera el potencial hi era però no s'havia explotat.

De les dades d'enguany també us puc dir que amb els tres mesos que han passat, si ets keniata i tens 2:10:00 saps que davant teu tens ja 23 compatriotes (imagineu-vos a 31 de desembre)
Conclusió: si vols triomfar a Kènia millor que corris i molt ràpid. Els keniates en cursa són de caràcter molt ambiciós i consideren que poden guanyar a qualsevol i a qualsevol ritme. Un europeu canviaria de prova, un keniata ha de sobreviure.

D'aquesta darrera apreciació i extret del llibre 'More Fire' de Toby Tanser (també recomanable  'The Training Secrets of the Kenyan Runners' de Jürg Wirz, tots dos els teniu via Amazon o Alibris, això sí en anglès) destaco el cas de Robert Kipkoech Cheruiyot. Ha guanyat Boston diverses vegades, té 2:07 però és una persona que ha passat gana i va estar a punt de suicidar-se anys enrera en no veure un futur millor. Entrenant en unes condicions pèssimes va acabar fent, no em pregunteu com,  28'06'' en 10 km en ruta a l'alçada de Kènia! Aquesta fe, aquest sobreviure al dia és el que fa que aquests atletes siguin tan grans.

Un darrer apunt. En categoria femenina aquest patrimoni en els rànkings de fons no és ni de lluny tan destacat. Hi ha noms importants: Ndereba, Kiplagat (actualment holandesa), Chepchumba, Wanjiru, Okayo, Cheromei, Jeptoo, Komu, Kosgei... però bàsicament factors socials fan que de moment hi hagi moltes atletes sense descobrir.  Tot arribarà....

Una curiositat:

Fa anys  era freqüent veure els corredors de marató amb un mocador al cap per protegir-se del sol, a l’igual que els paletes o treballadors del camp. En recordo a més d’un en les primeres maratons de Barcelona dels anys vuitanta.

El maratonià de la fotografia és el nord-americà Clarence de Mar.

La qüestió del mocador és pura anècdota comparada amb el següent: Clarence de Mar va ser el guanyador de la marató de Boston del 1911. Li van fer un reconeixement mèdic i li van trobar el cor gran -el que s’anomena ara com a “cor d’atleta”- i com que en aquella època la medicina ho considerava una malaltia, els metges el van obligar a deixar de córrer.

Va estar 11 anys sense competir. Després d’aquest temps va tornar a participar en proves atlètiques i va tornar a guanyar la marató de Boston...sis vegades més, entre el 1922 i el 1930.


Pucu

Una bona recuperada!

deMar 'Mr deMarathon' com l'anomenaven els diaris és un dels grans dels anys 20! Malgrat el temps que no va córrer, va fer més de 100 maratons entre els anys 1910 i 1954 i va ser olímpic en tres ocasions en edicions a més no consecutives: 1912, 1924 i 1928. L'any 1916 no es van celebrar els Jocs per la Guerra Mundial i el 1920 va coincidir amb l'època que no corria i on hauria tingut moltes possibilitats de fer-ho bé tot i que va coincidir també en uns anys on va dedicar gran part del seu temps a la religió. Aquest espai de 16 anys entre les participacions olímpiques és que jo recordi únic. A la marató de París 1924 quan ja tenia 36 anys va ser bronze.

Sobre recuperar temes i perquè el Pucu no es trobi tan sol en aquestes batalletes   :wink2:, en breu us penjaré un petit article que estic fent sobre el centenari de la marató dels Polytechnic Harriers. Per descomptat amb fotos de l'època i memorabilia!