La marató en genèric

Bon article Miquel 

Aquest "mano a mano" amb en danili és excel·lent!!!  :yes:

Espero que tots aquests articles es mantinguin en la nova web 

Miquel,

Ets tremendo! Ara sóc a la feina però me'l llegiré amb molt interès en arribar a casa.

Gràcies, amics curat, koldo, danili...

Espero que tots aquests articles es mantinguin en la nova web 

koldo,

Fa uns mesos, en el fil Requeriments nova web vaig preguntar a l’Spiderz  si seria possible. 

Suposo que està previst:

A mi m'agradaria que fos possible penjar articles o escrits que no necessàriament siguin motiu de debat en el fòrum, per a que quedessin a la web de manera permanent. En el ben entès, naturalment, que el contingut fos acceptat pels administradors.

Pucu

I la resposta va ser aquesta:

Completament previst

Tranquil doncs.

M’agradaria que fos així, i que els articles es poguessin mantenir en el temps i trobar i consultar si interessen, perquè d’aquest mateix darrer assumpte de les maratonianes pioneres a Catalunya i Espanya no hi ha  cap recopilació enlloc més. O molt poca cosa que jo sàpiga.
:^^:

Pucu

Tot just que hem vist com les maratons (i les proves de marxa) del recent mundial d'atletisme de Berlín no han acabat a l'estadi, una mesura presa per agilitzar el programa de les proves i que ja veurem com afectarà als propers europeus a casa nostra; recupero un pòster on es pot veure una curiosa proposta de circuit de marató olímpica que feia l'ajuntament de Barcelona el 1986 quan la ciutat era encara ciutat candidata als JJOO del 92. El circuit que no s'assemblava gens al que finalment va ser escollit amb sortida a Mataró, sí compartia, no sé si dir lògicament, arribada a l'Estadi.
Encara que sigui per curiositat no estaria malament esbrinar si els i les atletes que hagin de participar als Europeus prefereixen evitar la pujada a l'Estadi o gaudir de la sortida i arribada habitual. Lògicament no serà vinculant perquè el circuit estarà decidit molt abans que les respectives federacions hagin seleccionat els seus atletes.
Jo encara recordo amb il·lusió, tot i els minuts que em retallava a la marca, les arribades de les maratons de Barcelona a Montjuïc, un fet que per cert, els correcats no veterans no han pogut gaudir perquè ja fa un grapat d'anys que la marató acaba a l'avinguda Maria Cristina.

Hola!

Us convido a llegir l'article que La Vanguardia dedica avui (el el marc d'un reportatge més ampli sobre el "boom" de l'atletisme popular), a l'atleta manresà Josep Perramon, un autèntic il·lustre del nostre esport que, per exemple, va participar en 25 maratons de Barcelona consecutives, amb resultats excel·lents.

Els manresans (i jo crec que el conjunt del país) el considerem un autèntic mestre. Curiosament, és gairebé coetani del nostre estimat Pucurull. Aquí el podeu conèixer una mica més:

www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/...y-tambien-corro.html

Miquel,

que la teva filla va ser una gran maratoniana ja ho sabia.... Però entre les precursores del 1981 que cites hi ha també la teva dona, oi?. Això sí que és nou....

Caram quin ambient a ca teva !. .

Moltes gràcies per aquestes històries tan interessants i ben documentades que expliqueu !. 

Salut.
Màrius.

Ostres,la Quima...
Encara me la trovo tot sovint cada diumenge fent curses a la catalunya nord...,i el darrer cop,el mes passat a la cursa popular de PortBou!
Cada cop que la veig,em venen ganes de fer-li reverencies...! :surprised:

MESTRE,has anomenat noms dels quals m´he emocionat,com el de la Conxita Clemente,fa anys varem compartir un munt de curses,i la veritat es que feia uns temps espatarrants! (2H 48 en marató,1h 17 en mitja...)feines tenia a agantarli el ritme!!!

Per cert MESTRE,no coneixereu pas un matrimoni d´atletes veterans,que també varen començar en aquella fornada,que es diuen Bonaventura Pregones,i Conxita Gost?

Hola!

Us convido a llegir l'article que La Vanguardia dedica avui (el el marc d'un reportatge més ampli sobre el "boom" de l'atletisme popular), a l'atleta manresà Josep Perramon, un autèntic il·lustre del nostre esport que, per exemple, va participar en 25 maratons de Barcelona consecutives, amb resultats excel·lents.

Els manresans (i jo crec que el conjunt del país) el considerem un autèntic mestre. Curiosament, és gairebé coetani del nostre estimat Pucurull. Aquí el podeu conèixer una mica més:

www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/...y-tambien-corro.html

Si, Joan. L'admirat Josep Perramon és coetani meu.

Ara feia temps que li havia perdut la pista (no sabia que s'havia mort la seva dona fa tres anys, com diu en l'entrevista) però les seves marques, de senior i de veterà, eren extraordinàries. Quedava sempre per davant en qualsevol cursa, i quan tenia 62 anys era capaç de fer una mitja en 1h25. A més a més, el recordo amb un estil de córrer magnífic.

No el vaig tractar gaire, però sempre em va semblar que és un esportista exemplar en tots els sentits.

Interesantíssim el que diu, i molt alliçonador.

Gràcies, Joan, per l'aportació.

Pucu

   

Miquel,

que la teva filla va ser una gran maratoniana ja ho sabia.... Però entre les precursores del 1981 que cites hi ha també la teva dona, oi?. Això sí que és nou....

Caram quin ambient a ca teva !. .

Moltes gràcies per aquestes històries tan interessants i ben documentades que expliqueu !. 

Salut.
Màrius.

Si, Màrius. La Felicitat Caldentey que figura en la relació com a pionera de la marató a les nostres contrades és la meva dona. Va fer la primera l'any 1981, i després de fer-ne sis, va fer la darrera a Nova York el 1988.

Va continuar participant en mitges i en altres proves de veterans -de fet encara en fa alguna- però la marató se li feia massa llarga.

Pucu

Per cert MESTRE,no coneixereu pas un matrimoni d´atletes veterans,que també varen començar en aquella fornada,que es diuen Bonaventura Pregones,i Conxita Gost?

senglar,

Els recordo molt bé. Bona gent, com es diu ara.

Em sembla que són de Portbou. M'equivoco?

Coincidíem sovint en alguna cursa.

Pucu

Efectivament,MESTRE,son de PortBou,i ara deu fer uns 3 anys que ja no van a curses,ja que ell,va caure malalt,i van decidir,deixar de "viatjar" cada diumenge...
Per cert,vaig tenir la sort d´estar un cop a casa seva,i la veritat,es que es "el museu del trofeu",impresionant!!!
Molt bona gent!

Senglar,¿no te referiras al matrimonio de Portbou..?que recuerdos con estas fotos en la de la Quima de Barna 85 fui con ella casi toda la carrera incluso dandole agua, luego me dejo tirado como una colilla...

Al admirado Perramon antiguamente ni lo veia.. en carrera,el año pasado competí con el en un 800 y un 4x100 en el caMpeonato de cataluña de club veteranos y aun me dio pal pelo y eso que me lleva bastantes años, creo que es el modelo a seguir..se puede ser feliz haciendo esto hasta los ultimos dias.

Resulta curiós saber que fa setanta anys, la marató era una prova atlètica molt discutida a  les nostres contrades.  Potser per aquesta raó, en aquella època només se’n celebrava una cada any a tot l'Estat (el campionat d'Espanya) i en prou feines.

I tenia molts detractors que criticaven especialment la llarga distància de la prova. Un d’ells un cronista esportiu que escrivia a La Vanguardia, que l’any 1936 va publicar aquest inefable article:

"Hace más de cinco lustros que venimos dedicándonos a la actividad y a la propaganda deportiva de nuestro país, y en todo este tiempo hemos oído asegurar que la carrera a pié, conocida por Marathón, debe este nombre al homenaje que los deportistas mundiales dedican, desde fines del siglo XIX, al soldado griego que se hizo famoso en el año 490 a. de I. C. y que la distancia actual de su recorrido, aceptada internacionalmente por todos los atletas de gran fondo y por todas las corporaciones deportivas del mundo, sin excluir, naturalmente, los comités organizadores de cuantos Juegos Olímpicos se han sucedido desde su reinstauración en 1896, es de 42,195  kilómetros.

Por nuestra parte siempre hemos sido contrarios a la ejecución de esta clase de carreras tan poco higiénicas y tan poco deportivas como son todas las de. gran fondo, y preguntamos:

¿Por qué esa distancia tan larga, precisamente?

¿Por qué la Marathón no tiene un recorrido, pongamos por ejemplo, de 25 Kilómetros, ó 20, ó 30, etc.?

Es evidente que los atletas, en general, aceptan el recorrido de la Marathón como un dogma deportivo y nadie se ha dignado investigar el por qué de esta distancia tan exagerada y tan poco favorable a la constitución física del individuo.

Los dirigentes del atletismo, ni los del olimpismo, tampoco se han distinguido mucho en intentar justificar la razón de tan dura prueba, y la aceptan y organizan, todavía hoy, como una cosa natural, porque forma parte del programa deportivo de los Juegos Olímpicos mundiales. Sin embargo nosotros opinamos que es hora ya de desbarbar el deporte, es decir, de separarle todas aquellas pruebas cuya violencia sea notoria y su práctica resulte nociva para el organismo del atleta.

La carrera Marathón, tal corno se practica hoy, a nuestro entender, entra de lleno en el caso que comentamos y creemos que sería un acto de buen gobierno el que las altas esferas del Olimpismo internacional se preocuparan del asunto y tomaran el acuerdo de modificar la carrera Marathón, dejándola en el punto justo y humano de una carrera higiénica, deportiva y apta para el desarrollo físico del corredor a pie.

(…) Nosotros opinamos que debemos hacer algo para separar del atletismo las violencias y los actos contrarios a su racional desarrollo, y teniendo en cuenta que, como hemos dicho antes, esta carrera no reúne las condiciones de higiene y salubridad que deben exigirse de todas y cada una de las pruebas deportivas que integran el programa de la educación física en general, y de la pureza olímpica en particular, creemos llegado el momento de denunciar esta clase de carreras de gran fondo para que quien tenga autoridad para ello las condicione hasta rebajarlas al mínimo de su recorrido.

Pasemos por la realización de la carrera de la hora, y por la de fondo de diez kilómetros, pero una carrera de mayor distancia es un absurdo y un contrasentido que deportivamente, médicamente, no debe aceptarse.

Ahora bien, si por excepción se quiere honrar la memoria del famoso soldado de Marathón, ¿por qué no se recurre a establecer una prueba cuyo recorrido sea igual, o lo más aproximado posible al recorrido que hizo notable a aquel valiente, yendo con la palma de laurel hasta Atenas para llevar a esta ciudad el grito, que para él fue el postrero, de la victoria alcanzada por los helenos sobre los persas?

Hemos quedado que la distancia referida era de veinticuatro kilómetros. Organicemos, pues, la Marathón a base de 24 kilómetros y así se honrará, con más realidad histórica, la gesta del primer corredor marathoniano del mundo, y, además, se sustuirá una prueba olímpica que un error hizo poco deportiva por otra más humana y más en consonancia con la cultura física actual y con los deportes ligeros de nuestra época."

EMILIO PELLICER
La Vanguardia/domingo, 29 de marzo de 1936

:smile:

Pucu

Si aquest senyor aixequés el cap...

i veiés la teva signatura... :rofl:

diria que no ets "salubre ni higiénico"

Deberia ser un señor muy "pulido.." en aquella epoca y el las distancias mas cortas, tambien se sudaria no?de todas formas pasarian muchos años para que el boon de la maraton se acercase a tal y como lo conocemos hoy,es mas,hace algo mas de 25 años si que proliferaban carreras " ideales" de 20/25 o 30km asi que el hombre al fin y al cabo sabia lo que se decia, refiriendose claro está a la distancia y a lo medicamente peligroso,( para la epoca..) luego en años venideros se seguiria escribiendo bastante mas...

Ningú espera morir d'un tret. Imagino que tampoc ho esperava Boughéra el Ouafi quan en va rebre un de mortal el 18 d'octubre de 1959 (diumenge vinent farà 50 anys) quan es trobava a l'habitació d'un hotel. Lluny de voler celebrar aquest fet, aprofito l'aniversari per recordar un dels campions olímpics de marató, ho va ser a Amsterdam el 1928, més oblidats. Encara que és cert que fa molts anys d'aquella marató i el temps obliga en aquests casos a tirar d'hemeroteques, és també sorprenent perquè representava a França i aquest sempre ha estat un país que li ha costat ben poc enorgullir-se i perpetuar els seus triomfs. Una victòria que potser en el fons no consideraven seva donat que El Ouafi era nascut a Algèria, aleshores colònia francesa.

El Ouafi és per altra banda el primer atleta africà que va guanyar una medalla d'or en els Jocs Oímpics. Aquest és un fet que ha passat molt desapercebut i que erròniament ha estat atribuit habitualment a l'etíop Abebe Bikila que va guanyar el seu primer or el 1960 a Roma- l'any vinent farà 50 anys i segurament caurà també un article- L'impacte mediàtic que va crear aquella victòria d'un atleta descalç va establir de facto aquesta primícia quan de fet i de manera molt aillada ja s'havia produit més de trenta anys abans.

Com és habitual en aquests casos no se sap exactament quan va néixer El Ouafi . Oficialment es cita el 15 d'octubre de 1898, però altres fonts parlen de 1899 o de 1903. El que sí és cert és que va nèixer a Ouled Djellal prop de Biskra i més tard va anar a viure a Alger. Ja al 1923 i realitzant el servei militar, un superior es va adonar de les seves qualitats atlètiques i el va enviar a participar als campionats militars que es celebraven a França. Els resultats van ser excepcionals, els seleccionadors el van agafar i donat el seu talent natural en pocs mesos acabà participant en la marató dels Jocs Olímpics de París de 1924 on va finalitzar en una fantàstica setena posició.

Vivint en una època amateur que impedia als atletes beneficiar-se econòmicament dels seus èxits, El Ouafi va passar els següents anys, com altres nombrosos immigrants treballant per l'empresa Renault i competint més aviat poc.  Durant aquests anys va tornar a Algèria per combatre en la guerra contra Abd El Krim i quan els propers Jocs Olímpics s'apropaven va tornar a motivar-se per córrer de nou la marató. Sense problemes va guanyar en 2h20'03'' la cursa classificatòria sobre 38.5 km feta a Melun el 8 de juliol, menys d'un mes abans de la cursa olímpica que es celebraria el 5 d'agost.

La marató olímpica partia amb 69 participants. La majoria europeus (51) on entraria políticament El Ouafi i nordamericans (13) Els restants 5, eren 3 japonesos, 1 sudàfricà (d'origen europeu) i 1 xilè.
Els favorits eren per una banda els atletes finlandesos ( Martellin, Korholin-Koski ), un país amb llarga tradició atlètica, el Regne Unit ( Ferris, Harper, McLeod Wright ) i els Estats Units ( Ray, Michelson, deMar ) El Ouafi no era ni de lluny favorit com tampoc ho eren els desconeguts corredors japonesos i el xilè.



Sortint de l'Estadi Olímpic: 461 Ernest Harper (GBR), 607 Leon Broers (BEL), 622 Joseph Marien (BEL), 619 Jean Linsen (BEL), 746 Franz Wanderer (GER), 735 Hans Schneider (GER) 796 Marti Marttelin (FIN), 264 Kanematsu Yamada (JPN), 452 Samuel Ferris(GBR), 69 Marcel Denis (FRA) Amb molta vista es pot veure dins el túnel el guanyador El Ouafi

Les primeres edicions olímpiques d'acord a la situació mundial de l'època havien tingut majoritàriament presència europea i nordamericana i consegüentment els primers llocs de les seves maratons havien estat copades per atletes d'aquests àmbits geogràfics.

Els resultats de la marató van ser però els següents:

1- Bouguéra el Ouafi (FRA) 2:32:57
2- Manuel Plaza (CHI) 2:33:23
3- Martti Marttelin (FIN)   2:35:02
4- Kanematsu Yamada (JPN) 2:35:29
5- Joie Ray (USA) 2:36:09
6- Seiichiro Tsuda (JPN) 2:36:20

L'estupefecció dels seguidors i experts va ser important. Els quatre primers corredors provenien de quatre continents diferents i a més del guanyador d'origen àrab, la plata anava a un sudamericà (desconegut a Europa però no al seu continent) i apareixien dos japonesos en els llocs capdavanters quan aquest país tot just començava a mostrar la devoció per aquesta prova que encara es manté. La percepció indiscutible de la supremacia europea o d'origen europeu trontollava.

Curiosament la premsa no se'n fa un ressó especial i això va incloure diaris tan importants com 'Le Miroir des Sports' o 'Match Lintran' on en els seus respectius números del 7 d'agost l'inclouen en portada (amb fotos de la cursa classificatòria de Melun) a les pàgines interiors no en diuen més. (el primer) i poquet (el segon). Un diari com 'L'Humanité' titulava: 'Enfin une victorie française! c'est...ô ironie...celle de l'Arabe El Ouafi' i no comentava gran cosa més ni aportava els resultats de la cursa. Aquesta marginalització va ser curiosament compensada per diaris americans dut per afroamericans i de tendència nacionalista panafricana com 'The Negro World' aprofitaven la victòria de Bouguéra el Ouafi per qüestionar la percepció occidental de la superioritat de la raça blanca.


Arribada a meta d'El Ouafi

El Ouafi com insistien els diaris era un francès gairebé adaptat considerant que havia arribat a França el 1923 i havia estat descobert i entrenat sota francesos. La victòria de El Ouafi apuntava doncs més cap a un reforçament del colonialisme.

Unes propostes que arribaven d'Amèrica van portar a El Ouafi a fer el salt a l'altre continent i esdevenir professional. Va competir contra altres atletes també professionals i dins el circ nordamericà també contra cavalls i altres animals. Allà i abans de tornar a França va guanyar alguns diners però no suficients per retirar-se. Quan va tornar les veus crítiques per deixar de ser amateur van ser majoritàries. En aquesta època va invertir en un cafè que no va prosperar i víctima d'enganys i apropiacions, finalment va acabar en plena indigència i total anonimat.


Marató en pista coberta a Nova York. D'esquerra a dreta: Joey Ray (USA) 5è a Amsterdam'28, Arthur Newton, Richman, Nasluck, Umeck, Juri Lossman (EST) plata a Anvers'20,  El Ouafi, Wantinnen, Willie Kolehmainen (FIN) (no confondre amb el seu germà Hannes, or a Anvers'20) Donant la sortida, Johnny Hayes, or a Londres'08. Va guanyar El Ouafi

Un parèntesi a la seva vida es va produir quan la seva figura es va reivindicar el 1956 per part d' Alain Mimoun també algerià de naixement i que competia per França, quan va guanyar l'or olímpic en la prova de marató a Melbourne.

Tres anys després i en uns fets gens aclarits, o bé una disputa d'herència familiar o bé combatents del Moviment d'Alliberament Algerià que no van trobar el seu suport, El Ouafi va trobar la mort en un hotel a Saint-Denis (10, rue de Landis) on es trobava en aquell moment.

Sense més ressó va ser enterrat al cementiri musulmà de Bobigny. Si algú s'hi apropa, la seva tomba es troba al carrer 5 bis, línia 2, tomba 48. Sembla ser que l'estat general es força degradat.

danili no deixas de sorprendre'm ,gracies per donarme la oportunitat de coneixer aquest atletas.....
Coi quina documentacio....

A mi m'ha anat bé... em comptes de veure "Sin tetas...", m'he il·lustrar-me una estona. Mercès  :yes: