La marató en genèric

Sí parlem de córrer maratons parlem de Kenya. :smile:

Ho dèiem l'altre dia.

Ho confirma el quadre dels Top Ten del que va d'any. (Font: diaris esportius)

Kenya 2:04:27 Duncan Kibet Kirong
Kenya 2:04:27 James Kipsang Kwambai
Kenya 2:05:04 Abel Kirui
Etiòpia 2:05:29 Haile Gebrselassie
Kenya 2:05:47 Vincent Kipruto
Kenya 2:06:14 Patrick Makau Musyoki
Etiòpia 2:06:15 Bazu Worku
Kenya 2:06:26 David Kemboi Kiyeng
Etiòpia 2:06:30 Yemane Tsegay
Marroc 2:06:48 Rachid Kisri


Pucu

 

... I parlar de la marató femenina és parlar d’Etiòpia...i Japó  :smile:

Ho confirma el quadre de les Top Ten del que va d'any. (Font: diaris esportius)

Japó     2:23:42 Yoko Shibui
Etiòpia 2:24:02 Bezunesh Bekele
Etiòpia 2:24:18 Teyba Erkesso
Etiòpia 2:24:42 Atsede Baysa
Etiòpia 2:25:02 Aselefech Mergia
Etiòpia 2:25:17 Atsede Habtamu
Kenya   2:25:35 Helena Loshanyang Kirop
Etiòpia 2:25:37 Robe Tola
Japó     2:25:38 Mizuho Nasukawa
Japó     2:25:40 Yukiko Akaba



Pucu

Dels 10 maratonians europeus amb millors temps aconseguits en el que va d’any, 4 són espanyols, entre ells dos catalans, Rios i Càceres. (Font: diaris esportius)

2h10:08 Larbi Es Raidi FRA Utrecht 13 d’abril
2h10:36 José Rios ESP Otsu 1 de març
2h10:39 James Theury FRA París 5 d’abril
2h10:41 Mikhail Lemayev RUS París 5 d’abril
2h11:44 Oleksandr Kuzin UCR Daegu 12 d’abril
2h11:51 Rafael Iglesias ESP Sevilla 22 de febrer
2h12:10 Pedro Nimo ESP Viena 19 d’abril
2h12:21 Yuriy Abramov RUS Houston 18 de gener
2h12:39 Gunther Weidlinger AUT 19 d’abril
2h12:40 Ignacio Cáceres ESP Rotterdam 5 d’abril


Pucu

PD/ Atenció a Pedro Nimo, el gallec de 28 anys que en la seva primera marató el diumenge passat a Viena, va fer el temps que va fer.

Una foto de fa 100 anys! L'atleta que apareix és en James Clark (USA) que el 12 de febrer de 1909 establia un nou rècord mundial en la marató. El temps de 2:46:52.6 prou bo si mirem en deteniment el calçat, es va realitzar a la marató de Brooklyn (que va anar de Brooklyn a Coney Island i tornar)
Avui fa 100 anys, Clark perdia el rècord a mans d'Albert Raines (USA) a la marató del Bronx per només uns segons, 2:46:04.6

Del grup que conformen les maratons històriques amb més edicions celebrades, en destaca una que ja no es celebra i que organitzada a Anglaterra pels Polytechnic Harriers va presentar al llarg de les dècades un historial de rècords del món que ni tan sols avui poden ostentar maratons tan prestigioses com Berlín o Londres. La 'Poly' que era com sempre s'ha conegut era fa un temps un referent anual junt amb les poques maratons importants que també hi havia: Boston, Kosice, Yonkers, Fukuoka o Otsu i quan tocaven, les maratons olímpiques i els campionats europeus o els de la Commonwealth. La qüestió es que abans-d'ahir va fer 100 anys de la primera edició de la Poly que va tenir lloc des de Windsor fins a Stamford Bridge. Tot això alhora connecta amb el fil que vaig penjar fa un any recordant el centenari de la marató olímpica de Londres 1908 que va comportar l'establiment anys després de la distància oficial de 26.2 milles o 42.195 km. El teniu aquí: www.corredors.cat/index.php?option=com_j...dex.php&topic=3811.0

En aquella cursa, que ja va estar organitzada pels Polytechnic Harriers, els representants locals amb els qui s'havien posat moltes esperances d'assolir els primers llocs, van tenir un paper poc lluït, i el millor lloc que es va obtenir va ser el 12è d'en William Clarke. Aquesta desfeta va motivar que un diari 'The Sporting Life' oferís un trofeu de plata valorat en 500 £ al guanyador d'una marató anual que organitzarien, després del bon paper organitzatiu a la marató olímpica, els Polytechnic Harriers. La prova va arrelar molt i a partir d'aquí i produint-se alguns salts es van celebrar fins a 82 edicions essent la darrera de del 2002.

En la primera edició, celebrada el 26 de maig de 1909, ja es va establir el primer rècord del món millorant les marques que anteriorment havien anat establint diferents atletes dels Estats Units. Harry Barrett un atleta local va superar els 67 adversaris i va entrar a la meta a l'estadi d'Stamford Bridge en 2: 42:31.


Barrett 1909

L'any 1913, l'atleta suec Alexis Ahlgren va regalar el segon rècord mundial de la Poly acabant-la en 2:36:06 rebaixant en un parell de minuts el rècord del món que havia establert en Harry Green (GBR) donant voltes a la pista precisament d'Stamford Bridge.


Ahlgren 1913

De les edicions que van seguir anys després cal destacar la sèrie de vuit victòries de Samuel Ferris (GBR) en les nou edicions que van anar de 1925 a 1933. En aquella època la Poly ja tenia oficialment l'status de campionat nacional.


Ferris i l'enorme trofeu al darrera. Any indeterminat

En l'edició de 1926 va participar una dona de manera oficial, un fet inusual i alhora històric, la britànica Violet Percy va acabar en 3:40:22 i aquesta marca va romandre com a rècord del món gairebé 40 anys bàsicament per la dificultat que van patir les dones per participar a les maratons. Aprofitant que enguany es celebraran els 25 anys de la primera marató olímpica femenina tinc previst fer pels volts d'agost un article sobre la incorporació de la dona a les curses de marató.

Tornant a la Poly. Al llarg dels anys 30 l'arribada va canviar a White City i després a Chiswick. És en aquesta darrera població on la Poly va viure les edicions més glorioses amb les victòries de James Peters (GBR) els anys 1951-1954 on es va baixar per primer cop de les 2:20. Cal fer un esforç i pensar que en aquella època aquests registres eren realment espectaculars. La progressió de Jim Peters va ser lloable. El 1952 va rebaixar el rècord establert a Boston per Yiun Bok Suh (KOR) de 2:25:39 en 2:20:42. La fita òbvia era baixar de 2:20 l'any següent i així ho va fer, 2:18:40. Mesos després encara rebaixava la marca a la marató de Turku (Finlàndia) i a Chiswick un cop més el 1954 amb 2:17:39. En aquesta època Peters anava per davant de la resta de maratonians en sis o set minuts i això inclou noms il•lustres com Stanley Cox (GBR), Reinaldo Gorno (ARG) o Veikko Karvionen (FIN), uns temps on en definitiva baixaven de 2:30 uns 20-25 atletes cada any.


Peters Primer sub2:20

Després d'un petit buit provocat per la retirada de Peters , el 1955 es va guanyar amb només 2:36, va arribar la segona època daurada amb nous atletes i registres.


La princesa Alexandra passant revista abans de la sortida de 1956

Concretament els tres anys que van anar de 1963 a 1965 es va rebaixar de nou i consecutivament el rècord que la Poly havia perdut a mans entre d'altres d'Abebe Bikila als Jocs de Roma'60. Els consecutius nous recordman mondials van ser al 1963 Leonard 'Buddy' Edelen (USA), 2:14:28, 1964 Basil Heatley (GBR) 2:13:55 i Morio Shigamatsu (JAP) 2:12:00. Aquesta va ser la darrera gran marca de la Poly (rècord de la prova fins que es va deixar de fer)


Morio Shigamatsu

Els anys que van venir després ja van anar de baixada. Alguns guanyadors il•lustres, Kenji Kimihara (JAP) 1965, Don Faircloth (GBR) 1970 i 1972, Akio Usami (JAP) 1974 i Ian Thompson (GBR) 1977 i ja poca cosa més. Pel que fa a la participació femenina aquesta no va tenir lloc oficialment fins el 1978 i el 1982 Kathryn Binns va establir el rècord de la prova amb 2:36:12. A partir d'aquí, canvis de circuit i la competència amb la marató de Londres va acabar amb la Poly.
 

Amb 2:08:33 fa quatre dècades entraves a la llegenda. I així va ser. El 30 de maig de 1969, dissabte vinent farà quaranta anys, l'australià Derek Clayton en una marató realitzada a Anvers rebaixava encara més el seu propi rècord del món de 2:09:36 de Fukuoka'67 i passava a ser l'únic sub2:10 per partida doble. Considerant que els temps habituals dels altres millors corredors de marató de l'època rarament eren per sota de 2:12, les sospites que la marató era curta van aparèixer ràpidament. Avui no aclarirem res, la Federació d'Atletisme Belga no va exigir mai remesurar la distància i a dia d'avui cadascú diu la seva.
En Clayton era un atleta particular. Nascut a Anglaterra (1942), criat a Irlanda del Nord i emigrat a Austràlia quan tenia 20 anys, no era un atleta ràpid, media 1.87 m i pesava 72 Kg: el futur com a maratonià no era doncs la millor opció.  Però ho va fer. El seu caràcter en cursa agressiu, la poca relació amb els contrincants - no els donava la mà abans de la sortida encara que clarament li fessin el gest - i un salvatge autoentrenament de fins a 320 km setmanals el van forjar com un personatge tan enigmàtic com respectat.
La història comença però, a la marató japonesa de Fukuoka de 1967. Era la seva primera cursa internacional i Derek Clayton es presenta amb una millor marca de 2:18. Fukuoka era aleshores considerada una mena de campionat del món anual i els adversaris eren forts. Poca cosa a fer més enllà que agafar experiència i mirar de fer marca. El dia ennuvolat i benigne feia intuir grans fites. Cap però tan magistral com baixar per primer cop, no de 2:12, ni de 2:11 sinó per primer cop a la història de 2:10.

Curiosament en Clayton va explicar que no tenia conciència de la marca fins que un jutge li va donar un paper a l'arribada amb la marca realitzada. Havia rebaixat la marca vigent des del 1965 del japonès Morio Shigematsu de 2:12:00 en més de dos minuts.
Després d'aquesta cursa el nostre protagonista ja no mirava de reüll els propers Jocs Olímpics de Mèxic sinó que clarament aspirava a l'or. Malauradament el seu règim d'entrenament i laboral -en aquella època no era estrany veure atletes punters que treballessin 40 hores- ajuntat a poc descans -dormia unes sis hores diàries- van desencadenar el seu via crucis de lesions. Clayton va córrer a Mèxic amb un quist al genoll i només va poder ser setè en la cursa guanyada per l'etiop Mamo Wolde
L'any següent, 1969, la única fita que es proposà va ser rebaixar encara més el rècord del món. Després de fer una marató de tempteig el 19 de maig a Turquia en 2:17 va enfilar cap a Anvers (Bèlgica) on tenia la marató escollida només nou dies després, per provar de rebaixar el seu temps. La marató tindria la sortida a les 19h moments abans d'un partit de futbol a l'estadi Beerschot amb la idea que l'arribada es produís en acabar el partit.
Els contrincants mai van ser prou forts per en Clayton que sobre el km 6 encara el perseguien a ritme de 3 el quilòmetre.

Després de parcials de 30:06 (10 km) i 45:17 (15 km) ja es trobava sol. La mitja ja va ser un bon indicatiu que tot anava bé (1:03:49) i ho va reforçar el 30 en 1:30:56. En aquest punt ja començava a fer-se fosc i els records d'en Clayton barrejaven la foscor amb ciclistes, motoristes, gent cridant parcials en flamenc que no entenia i uns parcials en qilòmetres que no li eren tan familiars com en milles.

No estant segur de quin ritme final tindria va apretar tant com va poder fins arribar a l'estadi on havien 40.000 persones. El temps final de 2:08:33 va ser una marca que no per esperada era increible. Aquest registre ja destacava molt per sobre de la resta de marques fins aquell moments realitzades. El segon millor atleta era Bill Adcocks (GBR) amb 2:10:47 de l'any anterior i el tercer Seiichiro Sasaki (JAP) que amb 2:11:17 havia entrat segon després de Clayton a Fukuoka el 1967.
Des d'aquell moment es va demanar un remesurament però els organitzadors (de fet un club, no pas la Federació) al·legaven que ja s'havia fet correctament quatre cops en cotxe amb odòmetre. Mai es va poder concretar més.
A favor podien dir que els parcials van ser prou consistents encara que també hi ha la possibilitat que hi hagués un error constant en cada quilòmetre i per tant no s'apreciés en la cursa. Un detall que sempre s'ha fet notar és que el plusmarquista ja havia demostrat la seva categoria a Fukuoka en una cursa indiscutiblement ben mesurada i que a Anvers la resta de corredors van fer marques variades dins el seu rang i va ser només Clayton el qui va excel·lir. Així, el segon en arribar Akio Usami va fer marca personal en un parell de minuts (2:13 a 2:11) i encara va baixar-la l'any següent a 2:10 demostrant que aquells 2:11 eren possibles. Finalment es va afegir més pompositat al gran esforç relitzat per Clayton al fet que trigués mesos a recuperar-se i que va estar uns quants dies orinant sang i traient esputs negres.                             
La marca va romandre anys i anys com no es veia des dels anys 40 degut a la Segona Guerra Mundial. Finalment el 1981 un compatriota, Robert de Castella va demostrar que es podia córrer per sota: 2:08:18. Encara que no es va saber fins després, en una edició de la marató de Nova York, curta per 148 metres, Alberto Salazar (USA) havia corregut uns dies abans en 2:08:13 i en definitiva els anys posteriors ens han demostrat que encara hi havia molt més marge per davant.
Derek Clayton mai va tornar a ser el mateix i trinxat per les lesions i operacions no va poder fer un bon paper als Jocs Olímpics de Munic 1972. Poc després es retirava als 31 anys.

Danili ets un llibre obert  :surprised:.
Espectacular la història d'en Derek Clayton i, com no, de la 'Poly'.

Es fascinant llegir totes aquestes històries sobretot per lo ben documentades i redactades que estan :yes:

Com sempre, esplèndida història, danili. Gràcies per compartir els teus coneixements.

Per cert, crida l'atenció que fa 40 anys (quan això del GPS devia ser ciència ficció) ja hi havia polèmiques sobre curses curtes...

I d'altra banda, trobo brutal que algú sigui capaç d'entrenar 320 km setmanals!! Això són més de 45 diaris (entrenant 7 dies...)  :surprised:

Fins aviat!

Danili, em trec el barret! Quin article tan interessant i ben documentat. M'ha fet pena el final de l'atleta, trinxat de sobreentrenament i lesions, als 31 anys!

Merci a tots! Sense lectors no tindria sentit escriure res!
Sempre hi ha aniversaris per recordar: aviat farà 25 anys de la primera marató olímpica femenina. Tinc ganes de fer un bon article no només d'aquella cursa sinó dels impediments que va tenir la dona per poder participar en la distància. El primer cas documentat d'impediment és del 1896!
A l'octubre, aquesta efemèride ja més desapercebuda, farà 50 anys de l'assassinat de Boughera el Ouafi, algerià de naixement que va ser or als JJOO d'Amsterdam 1928 i que encara que representava a França pot considerar-se el primer or africà de la història.
Com sempre amb tantes fotos com trobi!

A la informació d’en danili (magnífica) sobre del que va ser capaç de fer en Derek Clayton a Anvers fa avui, 30 de maig, quaranta anys, afegeixo una cosa més, que té a veure amb el tipus d’entrenament que feia.

Se sap que en Clayton va ser un pioner en fer molts quilòmetres per entrenar la marató. Una cosa que avui no està de moda per a ningú... Normalment feia entre 190 i 260 kms per setmana, amb alguna, com diu en danili, de fins i tot 320. 

He trobat (en un bagul que tinc :smile:) un quadre que correspon a una setmana d’un dels seus programes:

Kms	Dilluns	Dimarts	Dimecres	Dijous	Divendres	Dissabte	Diumenge	Total setmana
Matí	10	10	10	10	10	7	30	87
Tarda	27	19	22	22	16	40	16	162
	37	29	32	32	26	47	46	249

Nota: Òbviament, el ritmes eren diferents a l’entrenament del matí –més suau- que el de la tarda –més ràpid- i alguns dies amb pujades. I la fitxa indica que els 40 kms del dissabte havien de ser realitzats en 2h20.

Sense comentaris. :oh:

Pucu

Pues me he encontrado esto, que seguro que hace las delicias de los lectores de este fil:

blogs.heraldo.es/tinta/?p=881

Podría comentar muchas cosas....pero sólo voy a comentar una. Ójala hoy tuviésemos periodistas capaces de hacer este tipo de crónicas.

Una crónica estupenda. Totalmente de acuerdo en tu apreciación sobre las crónicas deportivas.
Por cierto me imagino a un colega nuestro, Antoniogla, avituayándose con unas chuletas de ternaskiko y un palmero de tintorro en su próxima aventura en NY  :mdr:

Zésar, boníssima la crònica: et fa viure els moments crucials de la marató, amb un nervi viu i brillant del que veu en directe els fets i els reviu a l'instant.

Pues me he encontrado esto, que seguro que hace las delicias de los lectores de este fil:

blogs.heraldo.es/tinta/?p=881

Podría comentar muchas cosas....pero sólo voy a comentar una. Ójala hoy tuviésemos periodistas capaces de hacer este tipo de crónicas.

Molt bona aportació, Zesar.



Pucu

Esplèndida crònica, Zesar. Gràcies per fer-nos-la arribar.

Es podrien explicar tantes coses del món del córrer a l'Aragó i a totes les comarques banyades per l'Ebre...! Tots els estius corro "pollos", i cada any descobreixo noves meravelles d'una pràctica, el pedestrisme, anterior a la invenció de l'atletisme.

no podriem clonar aquest periodista?


salut i kms

Danili, no havia llegit fins ara els dos articles que vas publicar el mes de maig. Molt interessants. Gràcies per compartir-ho amb nosaltres.

En Keizo Yamada, un mite del Japó, ha decidit no fer més maratons.

Ho ha decidit als 81 anys.

El seu és un currículum envejable: va córrer la seva primera marató als 21 anys, i als 23 va participar en el Jocs Olímpics de Hèlsinki’52; va guanyar la marató de Bòston del 53 en 2h18’51” i la de  Fukuoka del 56  en 2h25’15”...Ja de veterà, l’any 2003, quan en tenia 75, va córrer la marató de Bòston en 4h10

Al Japó l’anomenen “L’home d’acer”. Enguany ha participat en tres maratons, la darrera de les quals la de Tòquio, en 5h34.

“Seguiré corrent 20 km cada dia per diversió i per estar en forma, però no vull córrer més curses de 42 quilòmetres", va manifestar ahir a un diari japonès.

Keizo Yamada, de 81 anys, apunt d’acabar a l'abril d’enguany la marató de Bòston, una prova que va guanyar fa 56 anys.


Pucu