TCS New York Marathon 2017 (5/11/2017)

Mooooltes felicitats!!! Sembla que heu fet molt bones curses! Darth Vader una molt bona cursa! I en Joan3 una cursa genial!

Moltes gràcies, companys!

enhorabona, companys!!!

Enhorabona a tots !!

Gràcies a tots!
Un any més, i ja en són 16 més el del Sandy, he pogut gaudir de Nova York i la seva marató. I una vegada més, vam fer pinya els catalans. Una salutació a tots els que ens vam veure i els que no...
Espero que els que vau venir al dinar del Tony's ho gaudíssiu, tot i que personalment tinc la impressió que aquest any el nivell de servei i la quantitat de menjar va baixar una mica...
Us passo el perfil de la marató que m'ha sortit amb el meu Polar perquè veieu que és veritat quan us diuen que la marató de Nova York és dura i no s'hi pot fer marca.

Bona tarda

els que heu anat a new york, perque la cataloguen com la millor marató del món?; tinc entès i pel que dieu que el circuit es duríssim, estàs tirat quatre hores abans de la sortida esperarant apropet de la sortida amb un fred que pela, i crec que al finalitzar has de anar al altre punta a buscar la bossa, semblen fets irrellevants, però pels que busqueu marca crec que són condicionants determinants; si aixó li afegiu el jet lag, doncs no cal dir res més.

Del ambient tothom en parla meravelles, i no ho dubtoperò alguna cosa postiva més? i no em refereixo a conèixer a la ciutat, sino que em refereixo estrictament a la marató;
ÉS un tema de marketing, o la fama és merescuda, m´agradaria saber opinions dels experts, i els novatos debutants que ús ha semblat la marató.

A mi a data d´avui no m´atrau gens

A mi sincerament,

Caram Eric gairebe podriem dir el mateix de la Behobia no?

no hi estat a la behovia, però frotem 15 setmanes de entreno i factors externs que fan que no pogui assolir un resultat, per fets que jo no puc controlar, i que són al-liens a mi doncs a mi personalment em sabria greu.

Jo nomes l'he fet un cop però ja fa mes de 30 anys que la volia fer!

Aixo vol dir que es la mes antiga o una de les mes antigues, i ningu que hi va ho fa per a fer marca, per aixo m'imagino que normalment anem "veterans" a fer-la jeje.
I si l'ambient és potser el factor més important a l'hora d'anar; no et nego que el fet que et demanin una marca mínima li dona més morbo. Pel sol fet de tenir que fer una minima encara en tens més ganes!

De totes maneres l'arcadi o en cachirulo que l'han fet unes quantes vegades et podran donar més arguments.

Salut!

El jet lag no es nota gens, al contrari no et costa gens matinar. El jet lag es nota molt quan tornes a casa

Ya estoy de vuelta. Mi crónica en el hilo kanyero,no os aburriré en este.
Pero me paso a responder a Eric aunque mi supuesta experiencia se limita a tres participaciones. Arcadi nos puede dar un Master.
Maratón durísima,cuestas tremendas, jetlag(afecta menos),espera de antes de la salida, maratón para salir, difícil hacer marca. Es la antítesis de lo que yo busco en una carrera, y encima llevaba años sin hacer una maratón. Y voy y vuelvo. No sé explicarlo, quizá era el reto de intentar una vez más el hacer sub3h en esta ciudad. Pero cuando decido volver a la distancia podría haber planteado Chicago que es plana y no lo hice. Este año y comparando con los demás he visto muchísima más animación sobretodo en Brooklyn.
Resumiendo, si quieres saber que la hace tan especial, córrela y nos lo cuentas.

Ah, Behobia no llega ni a hermana pequeña de NY en animación. Desde el punto de vista organizativo para la salida,bolsas y demás,de 10.

A veure Eric... Com t'ho diria... En primer lloc penso que la marató de Nova York no s'ha de plantejar mai per aconseguir-hi marca personal, ni tan sols per fer una marca propera a l'habitual. Jo no faria mai un entrenament "seriós" de tantes setmanes com dius, perquè les possibilitats que et surti bé són ínfimes. Si et serveix d'exemple, jo baixava de les 3 hores entre el 1988 i el 1994. Vaig arribar a fer 2:53 a Sevilla i a Lisboa. En aquell període de temps, la millor marca que vaig fer a Nova York va ser de 3:06...

Són diversos els condicionants que fan difícil fer un bon temps a Nova York. Una mica ja els has dit: el jet lag, el turisme previ, les poques hores de son, l'espera a la sortida (que es pot complicar si plou o fa molt fred), l'estona dret al corral, els desnivells del circuit (bàsicament els 5 ponts que es passen i els turons del Central Park), l'asfalt més dur que l'europeu...

Aleshores, què hi trobem en aquesta marató? Per què cada any tenen 300.000 sol.licituds de dorsal per 50.000 places per córrer? Per què la gent es gasta el doble de diners per anar-hi per agència davant la impossibilitat d'aconseguir plaça per marca o per lotery? Bé, jo l'he fet 16 vegades i si pogués hi aniria cada any. És difícil d'explicar, però gairebé tothom que hi va hi vol tornar. Suposo que és per l'ambient durant la marató, per l'atractiu de la ciutat, i potser també perquè t'adones que formes part d'un col.lectiu universal, que comparteixes la passió per una cosa tan simple com córrer maratons amb gent de tot el món.

Jo crec que un dia o altre ho has de provar. És com la Meca per als musulmans. Un cop a la vida s'ha de fer. I aleshores podràs jutjar i, evidentment, pot ser que t'enamoris de la cursa o que pensis que no n'hi ha per tant i que no val la pena tornar-hi.

Una cosa sí que t'aconsellaria. Quan hi vagis, no la preparis al màxim, per no tenir una decepció si no et surt bé. Córrer per sensacions, mirant, sentint, vivint la prova i el seu peculiar ambient. Que no t'importi fer un quart d'hora més del què fas habitualment. I no t'estiguis de fer el turista els dies previs per esgarrapar dos minuts al rellotge. No val la pena. Disfruta de la ciutat tots els dies que hi siguis...

gràcies, arcadi, cachirulo, tonivet per les explicacions, potser caldrà anar-hi un cop per experimentar-ho i treure conclusions

Eric,
per a mi el que marca la diferència a la marató de NY és, sense cap dubte, l'ambient i la increible quantitat de gent que anima, i cóm anima. Els nord-americans no es caracteritzen precisament per ser discrets, i quan animen ho fan a lo gran.
Hi ha llocs"especials" - clarament a la sortida del Queensboro bridge, enfilant la 1st Avenue, per posar un exemple- que són de pell de gallina a tope.
Desprès de NY qualsevol altre marató et sembla, que té poca animació, potser exceptuant Londres, que ha estat l'únic altre cas que he trobat que se li pot comparar.

Ja fa dies que vam fer la marató de Nova York. He anat fent la crònica a estones. M'ha sortit llarga, ja em perdonareu!

...


No sóc persona de marcar-se reptes atlètics. M’encanta aquest esport i gaudeixo molt corrent, ja sigui pels camins de Fonollosa, per l’entorn de Manresa o pels Camps Elisis de París. Però córrer la Marató de Nova York sí que era una il·lusió que, des de fa anys, tenia clar que un dia m’agradaria fer realitat.

Per una qüestió de caràcter, en general sóc incapaç de fer previsions a mesos (o anys!) vista. Ni en curses ni en res. En aquest cas he fet una excepció i a casa hem preparat tot amb moooooolt de temps. Insòlit en nosaltres. L’engrescada inicial és conjunta amb l’Estanis, company de fatigues l’any passat a la marató de Copenhagen, però ell és baixa finalment. Nova York l’espera un altre any. Jo tiro endavant. 2017 doncs és l’any de la NY City Marathon. Sí, la il·lusió es farà realitat.

Amb la part ‘senzilla’ (però cara!) lligada amb temps (inscripció, vols i allotjament), queda la feina principal: entrenar! El punt de partida és molt precari. Cap marató sortint a competir des de fa un any i mig, poques curses, poquíssim volum d’entrenament i, com a únic element mig destacat, la feina de llebre sub3h a la marató de Barcelona, que havia afrontat amb evident manca d’entrenament, però que vaig poder complir, i encara gràcies.

S’hi afegeix un esguinç de turmell en una curseta de muntanya a final de març, que m’obliga a aturar-me uns dies i que costa una mica de curar: el juny me’n sento força encara. Sortosament, a partir de llavors el dolor desapareix del tot. Misteris del cos humà.

En baixa forma, doncs, però amb ganes (requisit imprescindible) em planto a 1 d’agost i començo el pla personal. Al meu aire com sempre, sense seguir cap planificació. Autoentrenament, que no vol dir anarquia. Tinc la meva pròpia disciplina. Queden tres mesos: em plantejo l’agost (vacances, platja, calorades) per començar a posar-me les piles, sense pressió de ritmes ni volum. Entrenaments de 10-12-15 km, progressius dels que m’agraden, ni una sèrie. Objectiu, començar a acumular i recordar a les cames que, després de tant temps, és possible tornar a córrer 60 km setmanals.

Setembre i octubre seran els mesos centrals. La mitja de Sabadell (1h19 i bones sensacions) és el punt de partida de la part seriosa de tot plegat. Passem l’Onze, comença el “curs” i, ara sí, toca arremangar-s’hi. Llebre 37’ a la Mercè, entrenament de qualitat, i comencem a augmentar volums. Setmanes de 70, de 80 i de 90. No recupero com abans, després d’un dia dur em costa més. Vaig cansat. L’edat i les obligacions no perdonen. Però vaig complint. La gran novetat d’aquesta preparació és que els entrenaments són sempre a primera hora del matí. Llevat d’alguna escassíssima excepció, cada dia em llevo d’hora i entreno. Feina feta cada dia abans de dur nens a escola i a treballar. Fa mandra, però el cos s’hi acostuma. Passar d’estar dormint profundament a, deu minuts més tard, estar corrent ja a ritmet. És possible, sí. I esplèndida sensació quan acabes l’entrenament de bon matí i ha sortit bé. Injecció de moral.

Durant el setembre i l’octubre recupero la volta a Manresa, que equival a una ‘mitja’ (bé, ara ho deixo en 20 km) cada dimarts; faig dues tirades de 24 km, una de 25, una de 29 (ben acompanyat de Koldo, Khryz, Guissona i altres) i una de 30 km, en solitari, la setmana -3 (la que em surt millor de totes). Alguna sèrie els dimecres (no gran cosa, a les 7 del matí...), molts progressius, i gairebé cap entrenament de només rodar. M’agrada fer pocs km però a ritmets. Crec que em va bé fer-ho així. Competeixo a la Mitja de Mollerussa a falta de 15 dies. Potser és massa justet... Però no he fet cap mitja test i no em sembla esbojarrat comprovar com estic. Em trobo molt bé, faig tota la mitja amb un company, gaudeixo com mai i acabo en 1h15. Ho remato amb un 36’ sense sensació de forçar als 10 km de Manresa, el diumenge anterior. Massa ràpid, també. Però ara ja paro. A descansar. La setmana prèvia surto 2 dies. 20 km i prou.

La sensació és que he anat posant-me en forma. Sóc optimista, no he tingut cap incidència, he complert l’entrenament i les sensacions són bones. L’objectiu inicial de no sortir a cap marca en concret queda esborrat. Sé que a Nova York és un perfil complicat. Sense ser suïcida, buscaré una marca digna.

A quin ritme, doncs? La decisió clau, sempre. Ser honest amb un mateix, tenir el cap fred, no deixar-se vèncer per l’eufòria. D’entrada crec que no és exagerat mirar d’anar a l’entorn de 3’55”. Però ja ho veurem.

...

...I mentrestant... Vivim la jornada històrica de l’1 d’octubre (l’únic diumenge en molts mesos que no entreno; hi ha altra feina), i després arriben jornades convulses, amb els sentiments a flor de pell, daltabaixos emocionals. Per qüestió de feina i personal, ho visc amb molta intensitat. La cosa es complica més, i més, i el moment culminant arriba justament quan s’acosta la marató. Admeto que hi ha dies que tot trontolla. Arribo a pensar que no sé si podrem fer el viatge. Estic nerviós. Segueixo entrenant, però no les tinc totes. La situació general m’afecta. Però també, com mai, sortir a córrer m’allibera de les tensions. Arriba l’empresonament de mig govern la vigília d’agafar l’avió. La tarda anterior. El país en xoc i nosaltres fem les maletes cap a un altre món. Tenim el cor encongit, estem tristos. Però alhora, creiem també que no podem deixar escapar aquest viatge, fa mesos que està planificat, la marató està entrenada. Però és una merda marxar en aquest moment.

Perquè, a més, deixem els nens aquí. Una decisió difícil i meditada, Però estan en bones mans. Tenim una família que val un imperi.

...

Som divendres 3 de novembre al matí i som a la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona. Semblava que no arribaria mai aquest moment. Ens hem acomiadat dels de casa, dels nens... Hem vessat alguna llàgrima. Maletes facturades, control de passaport superat. Fem un cafè. Coincidim amb el Cachirulo, l’Anfeca i companyia. Just en el moment que comentem de fer-nos una foto a la nostra porta, amb la tele de “New York” de fons, s’acosta un treballador de Delta. “Vuelo cancelado”. Com? Sí, les dues paraules ressonen de nou: Vol cancel·lat. Un dels pilots està malalt i no hi ha possibilitat de substituir-lo. Crec que les pulsacions se m’acceleren com si fes una sèrie de 500 a tope. El vol que ens ofereixen és l’endemà (dissabte, vigília de la marató), a les 3 de la tarda. 27 hores més tard. Impossible. No arribem. Impossible.

Jo em poso molt nerviós. Ens diuen que tornem als taulells de facturació a intentar recol·locar-nos. Sortim i, com si el viatge ja s’hagués acabat, recuperem les maletes a la cinta, sortim per la porta d’arribades, on la gent espera familiars i amics, i tornem a començar. Pinta malament. Ens diuen que avui ja no hi ha cap més vol directe. No serà fàcil. La Rosa i jo tenim la immensa sort que, suplicant (perquè d’entrada ens deien que el vol estava ple) podrem volar, via Amsterdam. Arribarem força més tard del previst, però arribarem. El Cachirulo i companyia no tenen la mateixa sort i no poden volar fins l’endemà. La raó és tan atzarosa com aquesta: la nostra maleta ha sortit ràpid per la cinta i hem anat dels primers al taulell a negociar una recol·locació. Ells queden més enrere, en una cua de 300 persones. Amb tot, seguim en contacte per Whatsapp, també amb tot el grup de catalans, i ens calmem quan sabem que el Cachi i companyia, tot i que justet, arribaran a temps d’agafar el dorsal.

Ho deixo aquí escrit. La companyia aèria que ens cancel·la el vol quan ja som a la porta i ens n’ofereix un altra 27 hores (sí, 27 hores) més tard és Delta. La que ens permet recol·locar-nos (amb un noi al taulell de facturació que no oblidarem, que fa l’impossible per trobar-nos plaça) és KLM. Gràcies.

Amb una escala inesperada d’un parell d’hores a Amsterdam, a darrera hora del vespre arribem al JFK. Cap a l’hotel. En sortir del metro aixequem el cap. Gratacels. Manhattan. Son les 11 de la nit (les 4 de la matinada per a nosaltres). Quin dia tan llarg. Però som a Nova York. Per fi.

...

Dissabte volem llevar-nos tard però amb el jet lag és impossible. Hem dormit poc, sensació general de cansament, però mirarem de tenir un dia menys estressat. Al matí anem cap a la fira: monumental, impossible veure-la tota. Només la part dedicada als productes promocionals de la marató (de NB, patrocinador) és enorme. Hi trobem el Pol Guillén, que hi és per feina, i fem la xerrada. Ell flipa també de la gentada impressionant de la fira. Aquí tot és a l’engròs. No visitem ni una quarta part de la fira. Jo no tinc ganes de gastar energies, aquí et descuides i et fas un fart de caminar. No cal.

Dinem al Tony’s, a tocar de Times Square, i passem una estona molt agradable amb el grup de correcats i altres catalans (prop d’una cinquantena). Moltes gràcies, Arcadi i Cris per tota l’organització. Una feinada.

Jo des del dia anterior estic constipat. Una mica de tos. Potser en part és psicològic. Però a mig dinar comencen els efectes d’una afonia que, en qüestió d’hores, em farà perdre la veu. Del tot. Curiosament, en la marató de Copenhagen, l’última que havia competit, em va passar el mateix. Afònic just el dia abans. No tinc mai aquest problema, però en canvi en les dues darreres maratons m’ha passat. Ni idea dels motius. Els nervis? Sigui el que sigui, m’intranquil·litza. A Copenhagen la cosa va acabar en retirada al km 36, amb males sensacions. També és cert que allà, més que constipat, tenia sensació de mal d’ossos, com si comencés a tenir febre. I durant la cursa vam tenir una calorada inesperada. A Nova York res d’això. Costipat i afonia però cap sensació de grip. Tot i així, fa ràbia pensar que, després de tant entrenament, circumstàncies d’aquest estil puguin fer trontollar el tema. Passa pel cap algun pensament negatiu però miro de foragitar-lo. El que sí decideix, amb tot plegat, és que sortiré conservador. Però, si no hi ha una problema molt greu, em conjuro per acabar la marató.

A la tarda, a Times Square, tot el grup fem la foto de conjunt, amb estelades i cartells de #LlibertatPresosPolítics i #LlibertatJordis. Al·lucinant la difusió que té la imatge a les xarxes i alguns mitjans. El tema polític està en efervescència a casa nostra, i la foto ha tingut èxit. Jo tinc decidit, des de Manresa, que entraré a l’arribada amb l’estelada. Tenim el govern de casa nostra a la presó i sento la necessitat, gairebé l’obligació, de fer un gest reivindicatiu i solidari, en un esdeveniment tan universal com aquest.

...

Diumenge, 5 de novembre. Dia D. La cursa comença a les 9.50, però comença la ‘marató prèvia’. A les 4:30 de peus a terra. Hem tingut una hora més, però. Hem fet el tercer canvi horari en una setmana (aquí es fa una setmana més tard). Ja no sé si és d’hora o tard, però en llevo i no em costa. El jet lag ajuda. He descansat prou bé. Quan dic “bon dia” ja veig que l’afonia és gairebé total. Però vaja, he de fer servir les cames, no la veu. Em trobo força bé. Una mica nerviós. Tinc ganes de començar d’una vegada.

Tenim l’hotel ben situat. Caminadeta de 10 minuts i, poc després les 5:30, l’hora que m’havien atorgat, sóc a la Library del centre de Manhattan (cantonada 42th st amb 5th Ave), d’on surten els busos. He dit adéu a la Rosa a l’habitació, i pràcticament no parlaré amb ningú més fins després de la marató. Vaig sol. Però m’agrada. Rumio, em faig la idea d’on sóc, em concentro. Estic bé.

Tenia mooolta por de l’estona d’espera prèvia a la marató, després d’haver sentit moltíssims comentaris i escoltat consells (tindràs fred, se’t farà pesadíssim, ui si plou, passaràs hores a la intempèrie...). Potser pel fet d’anar tan mentalitzat (i dur quilos de roba d’abric) se’m fa tot molt, però molt lleuger. A la Library, després de fer una cua molt ben organitzada, pujo al bus de Manhattan sobre les 6.15, i el trajecte fins a Staten Island dura ben bé 1h45’, perquè hi ha trànsit i molts busos. Francament no sabia que fos tan llarg. Però ja va bé. Vaig molt còmode. Descanso, esmorzo durant el trajecte (entrepà de pernil, no falla), bec força aigua, em relaxo, mig m’endormisco. Hi ha retencions (quants centenars de busos fan el mateix camí?) però no em neguitejo gens. Com més triguem a arribar, menys estona esperarem a l’aire lliure.

A les 8 tocades arribem a l’entorn del pont de Verrazano. Control policíac d’accés a la zona de sortida, força àgil. Molta gent informant, molta. Policies, voluntaris. Quina gentada mou aquesta marató. Cua (també escassa) per fer un riu. Tot ben senyalitzat, ben organitzat. No hi ha aglomeracions enlloc. Com tot el que m’he trobat fins ara. Tot el muntatge és espectacular. A les 9 em tanquen el calaix. Hi arribo 10 minuts abans. I ja només queda una hora per començar.

Tenim la sort que no fa fred (no hauria calgut dur tres capes de roba, però qui ho sabia! Val més prevenir, sobretot els fredolics com jo). Està núvol i havíem patit per la previsió de pluja, però de moment ni una gota. Ja al meu ‘corral’, hi ha estona encara per seure a la gespa. Hi ha lloc de sobres. No ho dubto. Molts fan com jo, però hi ha gent que ja escalfa. Té sentit escalfar una hora abans d’una marató? En fi, cadascú sap què li va millor.

He tingut temps de rumiar el ritme de sortida. M’agradaria no fer gasosa. I a qui no, oi? Per això crec que em convé sortir amb molt seny. Sé del cert que estaré lluny de les millors marques, de manera que decideixo sortir a 4’/km, o fins i tot uns segons més. Sé que és un ritme que puc portar. Si puc apretar al final, ja ho faré. Decidit.

Última visita al wc, i roba fora (esplèndida iniciativa la de col·locar contenidors ben organitzats i donar la roba a projectes solidaris. En deuen recollir tones!). Em quedo amb la samarreta correcat* i un jerseiet a sobre, que llençaré a l’últim moment. Queda mitja hora i, ara sí, obren la part davantera del corral i ja ens adrecem, aprofitant per escalfar una mica, al punt de sortida, a l’accés del pont, on esperarem els últims minuts.

*Corro amb la samarreta correcat. Sí, la de sempre. La MATT de la primera equipació. Em fa molta, molta il·lusió ser aquí, a Nova York, a punt de travessar al costat de milers de corredors el pont de Verrazano, amb la mateixa samarreta que vam estrenar els correcats fa 10 anys (el setembre de 2007). La mateixa amb la qual vaig córrer la meva primera marató sub3, a Venècia 2007, ara també fa deu anys i pocs dies, en una inoblidable expedició correcat que alguns antics de la casa recordaran. Des d’aleshores, en totes les maratons (llevat de les 4 que he fet com a llebre) m’ha acompanyat la mateixa samarreta. Quantes emocions enfundat en aquest tros de roba.

***

9.45. Cinc minuts i comencem. Atapeïts ja, a punt de sortir. Envoltat d’atletes de tot el món. Un parell de koreans al costat, amb rellotges i altres gadgets d’última generació. Uns italians se senten de lluny (els tòpics no fallen). Tinc un grup de tres corredors de Boston davant. I al seu costat, un australià alt com un sant pau. Això és una autèntica torre de Babel. No sé veure cap més català.

M’he pogut situar prou bé, només tinc alguns pocs centenars de corredors davant. A 25 metres d’on sóc, una cantant interpreta ‘a capella’ l’himne nord-americà. Moment emotiu per als que el senten com a propi. Però ara la veritat és que ja hi ha ganes de començar. A més comencen a caure gotes. Anem per feina, va.

Sona la canonada. I el “New York, New York” del Sinatra. D’això n’havia sentit tant a parlar que m’ho esperava més emocionant. Amb més volum, més espectacular. En fi, és igual. Som-hi.

Surto per la part de dalt del pont. Queda tot més obert, visió espectacular, però es nota molt el vent. Per sort n’hi haurà aquí, no pas durant la marató. No puc parlar exactament de ‘salida limpia’ com l’amic Cachi. Els metres inicials, a l’accés al pont, avanço i mig m’entrebanco amb gent que objectivament és més lenta. D’on han sortit aquests? Sembla que s’hagin colat. Semblava que sortia força endavant, però ara tinc la sensació d’estar endarrerit. No ho sé.

Som al pont de Verrazano i no puc evitar recordar els milions de vegades que m’he imaginat aquest moment. Sóc un dels més de 50.000 corredors, sóc un dels punts que formen la massa humana que les fotos aèries deixaran immortalitzada, una vegada més. Avui, un d’aquells sóc jo. Estic sol entre la multitud i penso quants milers d’històries personals, arribades de tots els racons de món, conflueixen avui i aquí, en un mateix lloc i un mateix moment. Quina munió de persones amb maneres de ser, de races i d’ideologies diverses passen tots pel mateix ‘embut’ i, durant unes hores, deixen de banda tota diferència i comparteixen un objectiu: arribar a la milla 26,2, a Central Park. La marató ens iguala.


A córrer. Impossible sortir a ritme, el primer quilòmetre coincideix amb el primer tram del pont, que puja força. Estan marcades les milles i cada 5 quilòmetres, tot i que jo porto el ‘lap’ al rellotge cada quilòmetre. El primer surt a 4.37. Uf! Però vaja, ja recuperarem.

Efectivament el segon quilòmetre ja comença a baixar (3.55) i el tercer és tota la part descendent del pont (3.43). “Welcome to Brooklyn!!!!!”, crida a ple pulmó una noia a la sortida del pont. Efectivament hem deixat Staten Island, i ja trepitgem el segon districte novaiorquès. El terreny ja és planer, les avingudes molt i molt amples i és hora de posar pinyó fix, ritme de creuer.

Però no em sento del tot còmode. He escalfat molt poc i no corro amb soltura. Què deu passar? Sé que sovint costa una estona agafar el to muscular, però em neguitejo una mica. Miro de quadrar el ritme de 4/km i no estressar-me. Això acaba de començar.

Passo el km 5 a 20.09, dins del previst. Són 2/4 de 10 encara no, però l’ambient ja és espectacular. Com crida la gent. I això serà així fins al final, gairebé a tot arreu.

Som a Brooklyn, sí. Potser el Paul Auster ens mira des de la finestra mentre fa el cafè (t’imagines?). Jo vinc d’un carrer estret, d’un barri modest, d’una ciutat mitjana, d’un país petit. I sóc aquí corrent per l’amplíssima i llarguíssima 4a avinguda de Brooklyn. Quan hi rumio em sento una mica aclaparat. Però continuo a ritme, i el km 10 també sobre el previst: 40: 18 (clavo el mateix parcial de 20:09 els segons 5 km).

Ara em costa explicar la sensació, però són quilometres en què no gaudeixo especialment. No corro còmode, encara. No tinc cap problema concret, puc portar el ritme perfectament, però vaig com feixuc. Com que falta molt, no puc evitar estar una mica neguitós. Espero que millori!

Fins passat el km 10 no s’ajunten els corredors, fins ara encara separats encara en dos recorreguts paral·lels, que provenen de la sortida en dos nivells. Ens ajuntem i la tirallonga de corredors es fa més espessa. Jo no comparteixo grup amb ningú, però gairebé mai no vaig sol. No som multitud però sempre tinc company de cursa. Anem fent. Veig la Cris i companyia que animen. Gràcies!

Km 15 i primera hora de cursa. 1.00.32. He perdut alguns segons respecte el ritme de 4’ però no em preocupa. M’anima pensar que hem superat el terç de la cursa i vaig bé de cames, bé de cardio, regular de sensacions. Ja hem fet aquells km que senzillament s’han de fer, sense estridències. Vaig bevent dos glops a cada avituallament, que són cada 2 o 3 km i estan ben muntats, amb got, però a mi no em molesta. També en això crec que l’organització és molt bona. Molts voluntaris repartint gots o bé escombrant ràpidament els que hi ha per terra. Un 10 a l’organització. Només bec aigua, com sempre. Reivindico com sempre que és possible fer maratons sense gels.

Aviat serem a Queens. Tercer districte que trepitjarem avui. Passo el km 20 en 1:20:40, sempre a 4’ i poc/km. Se m’escaparà el sub2h50 si segueixo així, però queda molt. A veure. Mitja en 1h25.06. Ja descomptem. I aviat arribarem a Manhattan i veuré la Rosa. Som-hi.

Sóc a Long Island, a Queens. I travesso el tram més crític de la meva marató. Em sembla que em ve flato. Merda, no pot ser. Això em va tirar per terra una marató, més o menys a aquesta alçada, per aquí ja hi he passat. Sembla mentida que, a un ritme còmode i abans del 25, tingui males sensacions. Faig grupet amb un atleta molt jove, molt alt, durant uns quants quilometres. Fins que arribem al pont de Quuensboro.

Tenia ganes d’arribar a aquest moment. Passarem el pont sobre l’East River i ja serem a Manhattan, quedaran els últims 16 km, pujar al Bronx i tornar a baixar. Però quin pont. La pujada del tram inicial se m’entravessa. Se’m fa dura, em costa avançar. No és pas una rampa duríssima, però marco el km 25 en 4.53 (!!!) i aquest parcial (km 20-25) a 20’30”. He perdut 30 segons més en 5 quilòmetres. Ai. Ai. Mals pensaments.

Però tot el que puja baixa. I de quina manera. Avall, que fa baixada, la segona part del pont. Em deixo anar. Relaxo braços, respiro fons. Entrem a Manhattan. I veig la Rosa (per fi, en tenia ganes), que fa un crit entre la multitud increïble que hi ha en aquest punt (un mèrit fer-se sentir entre la cridòria). M’hi acosto, li dono el buf i la gorra (la duia perquè va plovisquejant a estones, però poc, i vaig millor sense), em fot quatre crits d’ànim. M’anima molt.

I aquí és on es gira la truita, del tot. Som al km 26, enfilem la llargíssima 1a avinguda i, no sé per què, el panorama fa un clic. El doloret al pit que semblava flato ja no hi és, i començo a trobar-me cada cop millor. Em sento còmode, em trobo bé. Molt bé. Començo a riure per dins. I crec que també per fora. Va, és la meva!

Km 30 en 2.00.52. El parcial ja per sota de 4’ (19.43). Fem un bon tram junts amb dues noies del mateix club. Curiós que a aquestes alçades dues companyes de club vagin juntes, i a aquest bon ritme. I aparentment tan còmodes. La gent les anima moltíssim. Quina cridòria.

La cridòria, sí. Aquí la gent anima diferent. N’hi ha molts que criden, simplement criden, fan un soroll agut i llarg. No diuen noms ni paraules concretes. Fan una mena d’esgarip continu. Combinat amb el so d’una mena d’esquellots. L’ambient és espectacular. I si vas bé t’emociona com mai. Si vas malament, crec que et deu atabalar una mica i tot.

En aquest punt ja sé que acabaré la marató en bones condicions. Sé que vaig bé, sé que no petaré. Al capdamunt de la primera avinguda, per entrar al Bronx, travessem encara un altre pont. El Willis Avenue Bridge. La veritat és que aquest no el tenia controlat. I també puja, com tots. Però és més curt. I jo em sento bé.

Al km 32 veig caminant l’amic David Guiamet. Va David!! Després sabré que s’ha lesionat. Almenys acabarà. Ànims, campió. Km 35 en 2:20:50, parcial encara per sota de 4’., i ara sí que ja enfilem el tram final. Cinquena avinguda avall i cap a Central Park. Aquí és on sempre, sempre, m’agrada tibar del que jo dic “dòping emocional”. Penso en els nens, que em segueixen des de casa els tiets, per Internet. Ui ui ui, m’emociono massa. Pell de gallina. Prou, prou. Penso en les hores de son sacrificades per entrenar, en els quilometres fets. Ara estic gaudint del premi.

Ja al recinte de Central Park, el km 38 (la coneguda milla 24) és un últim regal en forma de rampa dura. La supero bé i arribo al 40 en 2:40:41. Fins aquí no havia fet números. La veritat és que pensava que anava encara per fer 2h50. Però aquí ja tinc clar que baixaré d’aquesta marca. Em queden més de 9 minuts per fer els 2.195 metres. Ho faré.

Difícil explicar l’emoció dels últims metres. Al km 41, al lloc acordat del carrer 59, quan sortim de Central Park per vorejar-lo pel sud i tornar a entrar, fins a l’arribada, la Rosa m’espera. Em crida i em dóna l’estelada. Fa un vídeo d’aquest moment, que guardaré sempre com un record impressionant.

I els últims metres són un autèntic regal. A Central Park, amb bones sensacions, amb bon ritme i culminant la marató de Nova York. Estic molt content. Molt.

Aixeco l’estelada en entrar. Per primer cop a la vida entro en una arribada amb una bandera. En record al meu país, el meu govern legítim.

2:49:16.

He pogut fer la segona mitja un minut més ràpid. He anat de menys a més, en ritme i en sensacions. L’última hora de cursa és una de les que més he gaudit corrent de la meva vida.

Em col·loquen la medalla, és preciosa. Estic emocionat. Agafo fred, em posen el ‘pontxo’, em diuen ‘congratulations’ milions de cops. Són macos, aquesta gent. Ens retrobem amb la Rosa. Buf, emoció. Li vaig a dir alguna cosa. Hòstia, no tinc veu. Ja no me’n recordava.


***

Tinc sort de la Rosa, que no corre però m’entén i m’acompanya. I tinc sort dels de casa. Sense ells no podria fer-ho.

La resta del viatge mereixeria una altra crònica, però no cal. Per força m’he de sentir agraït de tenir l’oportunitat de viure coses com aquesta. Em sento realment afortunat. Tant de bo que sigui per molts anys.

Si heu arribat fins aquí, us felicito!

Que bé que escrius, podrit.
I com corres.
I com controles.

M'encanta l'apassionat que ets amb cada cosa que fas. No canviis.

Per molts anys poguem compartir aquesta afició tan maca que tant ens ha donat.


Enhorabona MATTman

Gran crònica Joan!

Avui també he acabat la meva. Molt diferent, és clar. Per mi era la setzena vegada, per tant, sensacions molt repetides, però comparteixo moltes de les teves emocions, com l'entrada amb l'estelada. He penjat la crònica, com sempre, a la meva pàgina web, amb fotos incloses. Si preferiu llegir-la allà, aquest és l'enllaç:
www.arcadi42.cat/index.php/croniques-recents/384-ny17-2
Si us va millor, la podeu llegir aquí:

Trenta-quatre anys després de la primera participació a la marató de Nova York, el 5 de novembre del 2017 vaig córrer per setzena vegada la marató més important i coneguda del món. Com sempre, un plaer córrer pels cinc districtes de la ciutat, i aquesta vegada, a més, amb la Fiona per primera vegada donant-me suport.

Només feia dues setmanes que havia corregut la marató de Venècia, i em vaig situar un cop més a la línia de sortida del pont de Verrazano. Les sensacions no eren les millors per córrer una marató perquè portava uns quants dies fent el turista amb la Cristina, la Fiona i l’Agustí i la Mercè, dos amics que ens van acompanyar en aquest viatge, que va incloure una petita ruta cap al nord dels Estats Units i el sud del Canadà, abans d’arribar a la Big Apple.

Els dies previs a la marató, al marge del turisme, vam repetir el ritual dels últims anys, amb la desfilada al Central Park el divendres al vespre, sopar a casa de l’amic Joan Carles Fonoll, dinar de catalans al Tony’s di Nàpoli –aquesta vegada ens vam reunir una cinquantena de persones entre corredors i acompanyants– i fotografia a Times Square, com sempre reivindicativa i aquesta vegada encara més per la situació política a Catalunya.

El diumenge al matí em vaig llevar d’hora, com sempre a Nova York, i vaig començar el ritual d’agafar el metro fins el punt de sortida dels autobusos cap a Staten Island, amb la inevitable cua al voltant del Bryan Park. Tot i que la marató de Nova York ha anat creixent fins els 50.000 participants, l’organització de les cues continua sent modèlica, i tothom pot pujar a l’autobús i fer assegut el trajecte fins al punt de sortida de Fort Wadsworth, a l’extrem del pont de Verrazano situat a Staten Island.

Aquesta vegada estrenava condició de corredor “Streaker 15+”, que és el nom que es dona al grup de corredors que han superat les quinze participacions a la marató de Nova York. Això atorga alguns privilegis, que ja vaig veure el divendres a la desfilada de la cerimònia inaugural, on el grup té una visibilitat especial, al marge de tots els països que desfilen.

A la zona de sortida de la marató és on més vaig notar aquests privilegis. Gràcies a un braçalet especial de color blau, vaig tenir accés a un gimnàs del Fort Wadsworth, amb tot el què això significa. Ja se sap que un dels inconvenients més grans que tothom comenta quan parla de la seva experiència a la marató de Nova York és la llarga espera a la intempèrie, que s’agreuja si fa fred o plou, abans de la sortida. Els veterans del grup “Streaker 15+” tenim l’avantatge d’esperar dins del gimnàs, amb totes les comoditats i sense cues per accedir al cafè, aigua, menjar i lavabos. Tot un luxe.

A les 9 en punt del matí, quan s’acabaven de tancar els corrals de sortida de la primera onada, un membre de l’organització ens va venir a buscar i ens va portar fins a la porta de l’últim corral, el de la lletra F. Allà, mostrant el braçalet blau, vam poder entrar, passant per davant dels corredors que ja feien cua per accedir a la segona onada.

Casualment, el corral F del color blau, era el que tenien assignat els meus amics Jaume Soler i Joan Carles Fonoll, dos catalans que ja fa molts anys que viuen a Nova York. Tots tres volíem fer la marató a un ritme similar, i la sort va fer que ens poguéssim trobar fàcilment al corral F i ens vam situar tots tres al pont, preparats per a la sortida.

El fet de ser a la cua de la primera onada i sortir amb relativa tranquil·litat va fer que al mig del pont anéssim pràcticament sols i vam poder fer unes fotografies insòlites. Semblava increïble poder córrer sense empentes, lluny de la típica imatge del pont de Verrazano atapeït de gent.
El pas del pont va ser complicat per culpa del vent, però quan vam entrar a Brooklyn ja no el vam tornar a notar. La idea era córrer al voltant dels 9 minuts la milla i, tot i que la primera va sortir un minut més lenta per la pujada del pont, de seguida vam ajustar el ritme. Com se sap, en els quilòmetres múltiples de 5 també es col·loquen catifes de control, cosa que va molt bé per als corredors europeus per confirmar si el ritme que es porta és el desitjat. Pel quilòmetre 5 vam passar en 29:15 i pel 10 en 56:56. Tot en ordre.

De mica en mica ens acostàvem a un dels punts més espectaculars de la marató, el pas per l’avinguda Lafayette, amb un ambient i animació que posen la pell de gallina. Allà ens esperaven la Cristina, la Fiona, l’Agustí i la Mercè, i vam fer una breu aturada per saludar.

Em costava seguir el ritme del Jaume i, sobretot, del Joan Carles, que estava excitat pels ànims que ens anava donant constantment el públic quan advertia per les nostres vistoses samarretes que érem catalans. Allà vam tenir la constatació que la situació política que es vivia a Catalunya havia deixat de ser un “afer intern” i que tothom n’estava al corrent. Una quarantena de corredors catalans vam lluir la samarreta amb la inscripció “Republic of Catalonia”, i certament no vam passar desapercebuts. També vam haver de passar per situacions si més no curioses quan espectadors espanyols ens identificaven i ens deien algunes coses, no totes agradables. Vam sentir molts “Viva España”, i fins i tot un “Viva el Rey”, però en general sense frases ofensives.
Vam deixar enrere Brooklyn pel costerut Pont de Polaski, al final del barri polonès, i vam passar la mitja marató en 1:59:09. En teoria, doncs, podíem baixar de les quatre hores, però jo ho veia força complicat, sobretot per les experiències dels últims anys. El temps no m’importava i bàsicament tenia ganes d’arribar sencer al Central Park i no tenir problemes físics.

Al pont de Queensboro, el que porta els corredors de Queens a Manhattan, va passar el què em temia i el Joan Carles i el Jaume se’m van escapar. A partir d’aquell moment vaig haver de fer la marató tot sol. El primer objectiu era arribar a l’alçada del carrer 86 de la Primera Avinguda, on teníem la segona trobada familiar. Quan hi vaig arribar no vaig veure els meus. Fins i tot em vaig aturar, però vaig haver de reprendre el camí, decebut per no haver pogut veure la Cristina i la Fiona. Vaig suposar que havien tingut algun problema amb el metro, com així va ser. Es van quedar molta estona aturats dins d’un túnel i quan finalment van sortir al carrer ja van veure que no valia la pena anar cap a la Primera Avinguda i ja van tirar cap al Central Park, al tercer punt de trobada.

Vaig passar el km 30 en 2:49:58, encara amb temps per mirar de baixar de 4 hores. Vaig començar a fer números quan pujava pel pont que ens portava al Bronx. Si no punxava molt fort, ho podia intentar...

Després de deixar enrere el Bronx i tornar a Manhattan per Harlem West, vaig decidir que no valia la pena. Preferia assegurar acabar bé, sense problemes, i poder perdre el temps que calgués en la trobada familiar. Si arriscava, el més probable és que acabaria fent 4 hores i un o dos minuts. No valia la pena.

Així, poc abans de la milla 24, a l’alçada del Metropolitan Museum, vaig trobar la família. Bé, em van trobar ells perquè jo ja passava de llarg... Em van explicar el què havia passat amb el metro i ens vam poder fer unes quantes fotos. D’allà fins a l’arribada em quedaven una mica més de tres quilòmetres, que vaig poder fer sense molèsties musculars. Quina diferència amb els últims tres anys!

Exhibint l’estelada vaig creuar la línia d’arribada amb un temps real de 4 hores, 8 minuts i 44 segons, en el lloc 17.021 d’un total de 50.773 acabats. A la meva edat, no està gens malament...
Després de sortir del Central Park tan ràpidament com vaig poder, vaig arribar a l’habitual punt de trobada que tenim establert amb la Cristina des de fa molt anys, al peu de l’estàtua del cavall que hi ha davant de l’entrada del Museu d’Història Natural. Després de les fotos, elles van entrar al museu amb l’Agustí i la Mercè i jo vaig agafar el metro per tornar a l’hotel i ficar-me a la banyera.

Unes hores després teníem l’habitual trobada de catalans a l’Hotel Roger Smith, a Lexington Avenue. L’Institut Català d’Amèrica hi organitza cada any una castanyada per als corredors i les seves famílies, i allà fem sempre la foto de grup amb les medalles.

Córrer la marató de Nova York és un clàssic a la meva carrera maratoniana. Ja van 16 vegades. Evidentment no m’ho imaginava quan la vaig córrer per primera vegada, el 1983. Han passat 34 anys. Curiosament, aquest any vaig fer encara 14 minuts menys que la primera vegada. No em puc pas queixar...

Joan crònica de pell de gallina, espectacular! La prèvia, tots els problemes just abans de començar la marató, les sensacions no massa bones als primers kms... i tot i així et casques un sub2h50' a la marató de NY! Ets d'un altre planeta, estàs fet d'una altra pasta, ets un crac! La meva més sincera enhorabona i admiració absoluta!

Arcadi ja ets un corredor de la casa, referint-me a NY. Et coneixes cada pas, des dels dies previs amb totes les trobades fins a cada retomb de la marató, passant també pel post-marató. Amb la Cristina feu una dupla envejable per la marató de NY. I a més aquest any ja s'hi ha afegit la Fiona, que aviat també s'hi farà una incondicional, com vosaltres dos. Tens molta sort Arcadi, poder fer tants cops aquesta mítica marató i tan ben acompanyat. Enveja (sana!) absoluta! A seguir gaudint de la teva distancia amb excel·lent claca!

Sou molt grans

Espectaculars cròniques del Joan3 i del Arcadi42. Enhorabona!!

ERIC, si has llegit la crònica del Joan, no et venen ganes de còrrer aquesta mítica marató?
L´ambient i la cridòria de la gent la fan especial.

molt bones cróniques, Joan i Arcadi, en un moment históric molt especial.
Enhorabona, novament!!!