Enric59

Nick: Enric59
Nom: Enric Hernández March
D'on: El Clot, Sant Martí de Provençals

Cursa d'Osona (Manlleu-Vic 2008)

Publicat el 25 de maig de 2008 a  [url=http:// www.corredors.cat/index.php?topic=3201.msg152173#msg152173]CoRReDoRS.CaT [/url]

No em digueu que no us ha agradat aquest paisatge de diumenge? El gris de les immenses rectes de la carretera que es perdia en el gris plom del cel, i al voltant, el verd intens dels prats; i la pluja regalimant, dolça, per la cara; i aquesta sensació de córrer en un túnel, amb el cel baix, i el soroll de la pluja i l'impacte dels peus al tolls d'aigua, esquitxant, com quan érem petits; i aquesta olor fresca que fa el verd; i l'olor de terra mullada; i el Collsacabra, amagant-se dins dels núvols; heu vist el Ter baixant ple, a glopades, amb set? I els rentadors de Manlleu, vessant al canal sota les pèrgoles del passeig? Heu sentit la remor de l'aigua? Heu vist aquest quadre de diumenge, com rere els vidres entelats d'una finestra? Algú no s'ha mullat? Algú s'ha quedat a casa?

Ha mort Paul Newman

Hi ha persones la mor de les quals em produeix un especial dolor, malgrat no ser ni amics, ni parents, ni ningú a qui hagi conegut en persona. M'ha passat poques vegades. La més dolguda va ser la de Vázquez Montalbán, per moltes i moltes raons que ara no tinc temps d'exposar aquí; però qui em coneix pot imaginar-se fàcilment per què.
En el cas de Paul Newman, les raons, òbviament, són molt diferents. Potser més íntimes i menys racionals. Fa uns minuts li deia a una amiga que la part femenina que hi ha dins meu estava profundament enamorada d'aquest home. I si alguna dona està llegint aquestes ratlles, és més que provable que estigui d'acord amb aquesta afirmació. El recordeu a La gata sobre el tejado de zinc, al costat d'una bellíssima Elizabeth Taylor?
Com a gran actor, en parlarà tothom. Res afegiré. Però sí que vull dir que estic trist perquè ha mot un ésser bell. I vull creure que ho era per fora i per dins. Un ésser bell; apol·lini. Tant com dionisíaca era Ava Gardner.

M'afegeixo al teu comentari sobre el Pau Newman. Hi ha molts homes a qui els fa una vergonya extrema parlar sobre l'aspecte físic d'altres homes. Es pensen que dient que en Paul Newman era un tio ben plantat i atractiu, els altres el consideraran gay. És la típica resposta: "Jo no puc opinar sobre això, ja que a mi m'agraden les dones".
Veure el cos nu d'un home ben format, musculat amb mesura (no un culturista) i amb un rostre interessant (no un "guaperas") a mi em produeix satisfacció. De vegades la meva dona s'en fot de mi quan ens creuem un corredor i li miro les cames!
Sense ànim de comparar, és una satisfacció similar a la de veure un animal bonic.

Saluatacions.
Salutacions.

Una hipòtesi

Per què corro? No ho sé. La veritat és que no ho sé. O sí?

Sempre m'ha agradat l'atletisme, i aquesta és la imatge més antiga que tinc al cap, més marcada que la de Bob Beamon saltant 8,90 o que la de qualsevol cursa:

Al carrer sempre corríem. I competíem a fer voltes a la mançana. No teníem massa oportunitats de veure atletisme a la tele, però els jocs olímpics eren cita obligada. I ho eren també els crossos i el Mariano Haro (no oblidaré mai aquelles matinals del diumenge compartides entre els crossos i la pilota basca; o les tardes del dissabte amb el rugbi: una debilitat que va més enllà de l'esport).

Però no va ser fins finals dels 70 que l'atletisme va prendre una dimensió que mai havia calculat fin aleshores. Un duel em va marcar per sempre: Steve Ovett vs Sebastian Coe. Però no era un duel només atlètic. En aquella època estava molt ficat en política i el duel entre aquest dos grans atletes era alguna cosa més: representava la lluita de classes. M'emocionava veure el vell Ovett lluint la seva samarreta vermella gastada i plena de forats, una samarreta soviètica, enfrontant-se a la pulcra imatge de sir Sebastian Coe.

Un amic i jo vam començar a anar al vell estadi de Montjuïc per córrer a la pista de cendra. Corríem, però de fet el que volíem era amarar-nos de l'esperit: Estar entre aquelles ruïnoses pedres ja ens feia sentir bé. En cap moment se'ns va passar pel cap competir: l'atletisme era pels atletes. En tot cas, jo desconeixia que existien les curses populars (començaven en aquella època).

Com a cosa excepcional, vaig fer la meva primera cursa l'any 1983, la d'El Corte Inglés. No hi vaig tornar a pensar fins a la mateixa cursa de l'any següent. Al setembre del 84 feia la Mercè, i a partir d'aleshores vaig començar a competir habitualment. No em plantejava per què corria: era una activitat més que compartia amb d'altra gent: uns anaven a missa, d'altres rentaven el cotxe en un descampat, jo corria. Em feia gràcia tanta gent fent una cosa que de fet només tenia sentit pels privilegiats, pels qui s'hi dedicaven de veritat. No veia que aquells populars, a la seva manera, s'esforçaven tant com els professionals.

Va ser l'any 85 que em vaig plantejar de veritat per què corria. Va ser al cros Antoni Amorós, a Santa Coloma de Gramenet. Fins aleshores jo només havia corregut curses urbanes, en un circuit d'una sola volta. Però en un cros es fan voltes a un circuit, i si no corres prou, et doblen. I aquí la vam liar. A la darrera volta, José Manuel Abascal em doblava. I no em doblava un atleta qualsevol, em doblava un atleta que era capaç de disputar la victòria a Ovett, Coe i Cram.

Amb això en vaig tenir prou. No volia que em tornessin a doblar en un cros. Ara sabia perquè corria. Corria perquè volia córrer molt. Tant com pogués. Per desgràcia, com diu la dita: Quod natura non dat, Salamantica non praestat. Esforçant-se el mateix, cadascú arriba on arriba.

Vaig arribar a rodar al costat d'Abascal a les pistes universitàries. He corregut 42 vegades el 1.500 i 73 la milla, i he sentit la sang a la gola i el dolor a les cames. Corria per agafar aquella samarreta vermella.

Ara corro perquè les cames ja van soles. I em fa sentir bé, malgrat que quan no fa mal una cosa, fa mal una altra. Però estàs envoltat de gent i la gent empeny; i mentre vas, vius. Més enllà d'una arribada n'hi ha una altra, i mentre no arriba el final, ets etern.

Un conte

Les cames van lleugeres. Sobre el cap, la línia del cel (Urà); sota els peus, la línia de la terra (Gea). Una pista. Una línia recta. A l'infinit (ho deia Tales) cel i terra es trobaran: Urà i Gea. I de la unió dels dos déus, naixerà un tità: Cronos. Les cames van lleugeres, però mai prou lleugeres. Cronos acabarà devorant els seus fills.


Un epíleg off topic

A la samarreta vermella d'Ovett hi ha una falç, com la que Cronos va fer servir per tallar els testicles al seu pare. I dels testicles d'Urà i l'escuma del mar, va néixer Afrodita.

Dels rivals: Cap a Ítaca


Les rivals, elles, no són l'objectiu. Són l'obstacle, aparent, més enllà del qual hi ha alguna cosa que no sabem ben bé què és. Per gaudir corrent només cal calçar-se les sabatilles i sortir a córrer sense cap altre objectiu que deixar que tot en el nostre cos es vagi posant a lloc.

Si ens fiquem en una cursa, amb ànim de competir, l'objectiu canvia: volem fer-ho bé. Aquest "bé", però, només es concreta al final, després de l'arribada: abans, només és l'abstracció d'un futurible. Cadascú sap si ho ha fet bé o no sense que hi hagi cap paràmetre extern que ens ho mesuri. Els rivals no són rivals en el sentit estricte; ho són s'hi t'hi jugues alguna cosa: diners, un campionat, un podi, la vanitat... Si no és això, els rivals són la referència que et du a preguntar què hi ha més enllà de cadascun d'ells. No són l'objectiu: l'objectiu ets tu. Els companys de cursa són les referències cronogràfiques que et permeten reconstruir la història de la cursa, perquè, si no, no seria una cursa.

Aquesta experiència només la pots tenir competint. Si ho intentessis tota sola, l'objectiu estaria en un lloc que pertorba: l'infinit.

N.B.: La mística que molts hi veuen en la marató està en la recreació de l'infinit, en el valor numéric 42,195. Un valor cronogràfic, no pas mètric: si només fos mètric no tindria interès perquè recòrrer aquesta distància no té res d'excepcional en ella mateixa. L'objectiu es vesteix de mite perquè la història de cada marató vol explicar la història d'una superació individual i del camí que ha portat a aquesta superació. Tot plegat ens porta al tema del viatge. Carreguem les naus amb la intenció d'arribar a Ítaca, però tots volen ser Ulisses, i la recompensa final només té sentit si realment hem sabut ser Ulisses i vèncer tots els obstacles.


D'Ítaca a Ítaca

I el mite d'Ulisses és un mite de nostoi, és un viatge de retorn, de retorn a la pàtria, que no és altra que la infantesa, el paradís perdut. Per mi, la competició té quelcom d'això. Hi ha quelcom d'essencial en el córrer i en el competir, que fa que hi hagi més d'una història darrere de cada corredor i, fins i tot, de cada competició. En el córrer hi ha el retorn a allò que és essencial en un mateix. L'objectiu no és només superar obstacles, és el recorregut i l'aprenentatge; és la superació, sovint més cerebral que altra cosa, però dins d'uns paràmetres assequibles, d'acord amb les pròpies possibilitats, que es van reconeixent en el decurs dels quilòmetres. La qüestio és tenir objectius i moltes Ítaques on retornar. Si una es fa massa comuna i no motiva les aventures, el recorregut, l'aprenentatge, se'n cerquen d'altres (el mar Egeu és ple d'illes).

Tot plegat és per dir que no m'agraden les quimeres. M'agraden els reptes, però no les quimeres. Ulisses no era quimèric, era astut, ple de recursos, però mai quimèric. A més, era un heroi més còmic que èpic. L'heroi èpic era Aquiles, i aquest sí que no estava per brocs i anava per feina, sense pensar-hi gaire. S'ha de ser més burleta i enganyar el cervell quan el cap et vol portar a l'hort. I si no, un altre dia serà, que Ulisses es va passar 20 anys per fer-se una Ítaca.


Ítaca dins del mirall

Avui corrent, pensava en això que havíeu escrit, i tot i que hi estic d'acord, crec que en el córrer i en el competir a més de retorn a allò essencial de cadascú hi ha una bona quantitat de construcció d'identitat. Vull dir que ens fixem objectius i correm per arribar a l'ideal de nosaltres mateixos; i competim per la mateixa raó, i per la raó afegida de veure'ns a través del reflexe que ens proporcionen els altres. Ítaca, de fet, som nosaltres mateixos, en futur.

Enric ,

Felicitats per aquet fil no ser com definir-lo tant profund,  poètic… Es nota molt ,jo ja et conec, que estimes molt l’atletisme.
Itaca per mi com dius  cada entrenament  i sobre tot cada cursa , sobretot la marató es una viatge a Itaca.. per mi una tirada preparant la marató ja es una part del viatge…
Encara que a vegades hem discutit les diferents visions que tenim del córrer, crec que no estem tant allunyats .
Perquè correm?, busquem els nostres límits?, a nosaltres mateixos?, el nostre destí ?, qui sap..., jo crec  que ens fa sentir amb harmonia amb la natura...

Jo les primeres imatges que recordo son les de la final de Munic 72 la final del 10000 Mariano Aro  que vaser quart , Lasen Viren primer...Recordo que em va saber molt greu que quedes 4 i el meu pare em va tindre que consolar.
Ja m’atreia la marató , em fascinava les imatges del Bikila ...

Hola ¡Enric, encantado de conocerte, aunque como ya te he comentado en Mataró hemos competido en más de una milla juntos, aunque yo solo veia tú estela.

Quiero agradecer el gran detalle que has tenido con nosotros por hacer de llebre en Mataró en especial en compañia de Zenon, ya que nos has llevado en volandas, marcando un ritmo suizo que lo has clavado a la perfección, espero que el día  de hoy  sirva de una buena amistad entre corredors,hoy se ha demostrado que los buenos atletas son grandes personas, aunque el resto, me incluyo en el cajón también lo somos, el atletismo tiene estas cosas, el atletismo es grande.
Muchas gracias Enric y hasta la próxima

Gracias Enric otra vez , ya he visto que los pasos por kms. fueron perfectos, pero el de 5´22" seria más largo, yo el último km. ni lo miré aunque con Mjmarillion fuimos a tope hasta la meta, so sé igual a 4´pelao.
bona nit

Bones Enric 1959!

He estat llegint el teu fil, es nota moltissím que t'agrada molt aquest esport, aquest tipus de vida i que disfrutes molt en el què fas.

els teus  escrits fan reflexionar i  que t'imaginis la forma en què vols veure l'atletisme.

Gràcies per fer-nos gaudir 

Montse

Bones Enric 1959!

He estat llegint el teu fil, es nota moltissím que t'agrada molt aquest esport, aquest tipus de vida i que disfrutes molt en el què fas.

els teus  escrits fan reflexionar i  que t'imaginis la forma en què vols veure l'atletisme.

Gràcies per fer-nos gaudir 

Montse

Gràcies a tu, Montse. Mentre hi hagi algú llegint-me, aniré escrivint.

Bones Enric 1959!

He estat llegint el teu fil, es nota moltissím que t'agrada molt aquest esport, aquest tipus de vida i que disfrutes molt en el què fas.

els teus  escrits fan reflexionar i  que t'imaginis la forma en què vols veure l'atletisme.

Gràcies per fer-nos gaudir 

Montse

M'afegeixo al que diu la Montse i, a més, es nota que t'agrada escriure i ho fas molt bé. Continua, continua. Escriu en el teu propi fil les reflexions que portes al cap. Ens agrada molt llegir-les. Comentar-les ja és una altra història, perquè no sempre se està a l'altura del que escrius.  :smile:

A la vostra salut!

Je, je, per paradoxal que sembli, l'Enric s'ha quedat sense paraules!  :rofl:

Je, je, per paradoxal que sembli, l'Enric s'ha quedat sense paraules!  :rofl:

"sense paraules" però segur que amb moltes idees al cap!

Som uns quants els que et llegim en silenci.....

no deixis mai d'expressar el que sents amb l'escriptura, una de les formes més "belles/velles" de fer-ho.

Estic sorprès; us ho dic seriosament.

Gràcies per fer-me companyia.

El cap sempre bull, a vegades fins a extrems anataràxics. Avui és un d'aquells dies en què les paraules em són més necessàries que mai. No tinc sensació d'haver dormit, però no estic cansat. Estic fluix. Que les paraules ressonin, sisplau!

Les paraules

L’escriptura és la teràpia que permet convertir la vida en metàfora i la metàfora en una imatge de la realitat desitjada o somniada. Darrere d’una paraula hi ha un concepte; darrere d’un sintagma hi ha una al•legoria que, més enllà del context, pren sentit en la lectura o en ser pronunciada. Compartint les paraules, pren sentit el text. L’altre les fa seves; les transforma. I les impregna amb els seus sentits. És en tornar-les que el receptor percep el so; o el silenci. És aleshores que es produeix la màgia de la literatura: els textos posats en contacte creen una realitat universal que és possible compartir: des d’una tauleta de fang sumèria fins un “em regales deu minuts i fem un cafè?” en un sms. I quan això és així veiem l’aroma de les paraules. La sinestèsia és la borratxera dels sentits. Ebris de desig, les paraules ens acompanyen per sempre més. I és en el silenci dels amants on les paraules es fan interjecció: frases sense sintagmes que amaguen l’esclat últim de les paraules escrites sobre la pell.

En el meu llit he cercat, durant la nit,
el qui estima la meva ànima;
l’he cercat i no l’he trobat.
M’alço i faig un tomb per la ciutat;
pels carrers i per les places
cerco el qui estima la meva ànima!
L’he cercat i no l’he trobat.
M’han trobat els guardes que ronden la ciutat:
«No heu vist el qui estima la meva ànima?»
Tot just els havia deixats,
trobo el qui estima la meva ànima.
L’he agafat i no el deixaré,
fins que l’hagi introduït a la casa de la meva mare,
a la cambra de la qui m’ha concebut.

Càntic dels càntics 3,1-4

Hola Enric 1959, mi liebre de lujo, me he leido todo el hilo y como han dicho no se como definirlo pero engancha y hasta que no terminas no lo dejas.

Por otro lado estoy de acuerdo con lo que ha dicho RunnerSantBoi y también te agradezco lo que hiciste y más aún la generosidad en tus comentarios  .