Enric59

Hola, Enric!

Es la primera vez que he visto una Media Maratón y el poder acompañaros 
en los dos últimos Kms. me gustó tanto que tengo que repetirlo.

Veros a los tres corriendo ha sido emocionante!
Seguid así!

Tenía muchas ganas de verte correr. También de hablar contigo, pero todavía no domino tan bien como RunnerSantBoi eso de correr, hacer fotos y charlar.

Sigue escribiendo, nos encanta.

Mjmarillion.

Hola, Enric!

Es la primera vez que he visto una Media Maratón y el poder acompañaros 
en los dos últimos Kms. me gustó tanto que tengo que repetirlo.

Veros a los tres corriendo ha sido emocionante!
Seguid así!

Tenía muchas ganas de verte correr. También de hablar contigo, pero todavía no domino tan bien como RunnerSantBoi eso de correr, hacer fotos y charlar.

Sigue escribiendo, nos encanta.

Mjmarillion.

Ocasiones habrá para compartir asfalto, charla y emociones atléticas. Y gracias por echarnos una mano en Mataró.

Seguiré escribiendo; seguro.

Hola¡Enric, ante todo feliç any 2009
Ayer, buscando unas fotos que no encontraba, por fin aparecieron estas de la milla de Cornellá de hace unos 4 años, donde se aprecia que vas  en cabeza de carrera y a mi de azul y con gafas unos metros detrás,de millas ya hemos competido unas cuantas veces,aunque no lo recuerdes, por eso te dejo estas fotos para el recuerdo.
Bona tarda campió

[...]

Ojos verdes, verdes como la albahaca.
Verdes como el trigo verde
y el verde, verde limón.
Ojos verdes, verdes, con brillo de faca,
que están clavaítos en mi corazón.
Pa mí ya no hay soles, luceros ni luna,
no hay más que unos ojos que mi vía son.
Ojos verdes, verdes como la albahaca.
Verdes como el trigo verde
y el verde, verde limón.

[...]

Rafael de León

Aquellos ojos verdes
de mirada serena
dejaron en mi alma
eterna sed de amar.

Anhelos de caricias
de besos y ternuras
de todas las dulzuras
que sabían brindar.

Aquellos ojos verdes
serenos como un lago
en cuyas quietas aguas
un día me miré.

No saben las tristezas
que en mi alma han dejado
aquellos ojos verdes
que ya nunca besaré.

Lletra: Ibrahim Ferrer
Canta: Nat King Cole

Poca gent sap que Nat "King" Cole era un excel·lent pianista de jazz. Hi ha pocs discs seus com a "only pianista", però son notables...

I sobre ulls, veig que és el tema del mes... 

(fin de la incursión)

Poca gent sap que Nat "King" Cole era un excel·lent pianista de jazz. Hi ha pocs discs seus com a "only pianista", però son notables...

I sobre ulls, veig que és el tema del mes... 

(fin de la incursión)

Enric, com portem les bledes?

Tus ojos verdes...ay...ay...ay tus ojos
parecen luciernagas de luz incandescente
que brillan en las noches reluciente
y en contraste con tus labios rojos
te hacen entre todas diferente.

Tus ojos...¡verdes como la pradera!...
dos luceros de mágicos destellos
tus ojos verdes, ¡ay...si yo pudiera!
estar junto a tí la vida entera...
para la vida entera mirarme en ellos.

Tus ojos verdes...como el verde del mar...
verdes como el verde de las palmas...
ojos brujos de mágico mirar
que penetran tan hondos en el alma
que al alma la invitan a soñar.

Tus ojos verdes...bellas esmeraldas...
que brillan con mágico derroche!!
dos perlas luminosas...dos guirnaldas
que el cofre de tu cara guarda...
dos luceros escapados de la noche.

Tus ojos verdes...ay...ay...ay yo los deliro
cuanto quisiera de cerca contemplarlos...
meterme dentro de ellos, y entre suspiros...
BESARLOS...BESARLOS... Y BESARLOS

FELIX PAGES

De máscares i vels

Ha passat el carnaval, amb el seu joc de màscares i de vels, però res ha canviat. Acostumats a caminar amb el vel a la cara, la disfressa acaba formant part de nosaltres mateixos i la por s’instal•la en el nostre gest. El gest d'apartar el vel de la cara.

Avatar, personatge, persona, tots, amb els seus vels, som una mateixa cosa i només les paraules ens poden acabar traint: desvelant. Velem (posem el vel) per revelar (mostrar què hi ha darrere) indirectament. Fins i tot la imatge més realista, una simple foto, és un transsumpte del personatge real. És el que realment pretén el vel en la tradició oriental, mostrar més que no pas amagar.

Amb els textos, amb les nostres intervencions, passa moltes vegades el mateix. Missatges i cròniques a banda (que també!), quantes indirectes, dobles sentits, jocs... Quanta fascinació hi ha en alguns de nosaltres, i entre alguns de nosaltres, per dir sense dir! Quanta intriga! I quants ulls llegint, especulant, inventant... o descobrint!

La realitat i les persones som complexes, i només la indirecció ens pot salvar de ser maldestres quan volem dir jugant. La indirecció és una estratègia narrativa que ens permet esquivar l’objecte i el subjecte prenent carreteres secundàries. Introdueix el misteri, però sobre tot la llibertat de qui llegeix (o escolta). Suscita ambigüitat i, per tant, possibilitat oberta d’interpretació. A qui narra, aquesta indeterminació dels personatges i de l’objectiu perseguit li permet la llibertat de recrear-se en una narració infinita.

Les el•lipsis, tot allò que el narrador oculta o obvia voluntàriament, impedeixen saber el contingut real o total del que s’explica; què hi ha de veritat en els personatges i en la història. El lector es troba en una posició inferior, evidentment, a la del narrador i a la dels personatges; les dades no li permeten sortir de la incertesa, amb la qual cosa ha de ser ell qui decideixi el sentit i el grau de veritat.

Per altra banda, la metalepsi, és a dir, els indicis que permeten reconèixer personatges i història, evita haver de fer res explícit. Es manté el misteri i, sense negar-li la intel•ligència al lector, se li dóna la llibertat d’interpretar. Es produeix una distància entre el que es diu i el que es vol comunicar que fa que el lector mantingui viva l’emoció. Sovint ens trobem amb el recurs de la cita (fragments narratius, de cançons, poemes...), amb el recurs de l’apropiació d’un text aliè, que ajuda a discernir sense explicitar.

Treure el vel, desvelar, pot desfer la intriga, el morbus, ens pot ajudar a descobrir la veritat. Però qui vol saber la veritat? És aquest el veritable plaer, el veritable premi? I després? Què ens quedarà, després? Realment volem saber qui s’amaga darrere els vels i les màscares dels personatges dels contes? En els contes tradicionals és necessari saber la veritat perquè sense ella no hi ha missatge moral; no hi ha codi de conducta. Però a la vida real, cadascú és cadascú hi hagi o no hi hagi relació, contacte o coneixement bíblic; i el joc de màscares és això: un joc.

I ara que som a la Quaresma, realment volem desvelar els misteris? Jo m’esperaria a l’estiu, que amb la calor ens començarem a treure roba. O potser miraria si la dansa dels corredors en una cursa o en un entrenament es compon només de l’esperit de l’esport.

Però també hi ha una altra raó per deixar els vels al seu lloc. Correrem el risc de descobrir que darrere de la màscara no hi ha res? O, pitjor encara, que hi ha una calavera?

Si esperàveu que digués que darrere del vel hi havia un gripau, us heu equivocat: el gripau és de veritat.

I no esperàvem menys de tu. La imatge del gripau és tan contundent com la solidesa del teu bon discurs  Ja saps que et seguim amb passió i sempre esperem els teus monòlegs  :love:

Els viatges d'aprop


Mirar sota els llençols per descobrir qui hi ha més enllà de la forma que el vostre cos ha dibuixat sobre el matalàs. Ho heu provat? Heu traspassat els marges, la frontera, els límits? A vegades t'endús sorpreses. El somni de la vigília dorm sota l'olor del cotó acabat de planxar i l'aroma dels cossos tebis amara la foscor. Que bé a la teva dreta. Que bé estimar a la teva esquerra!

Viatjar al voltant de la taula, mirar els ulls dels amics i descobrir que dins hi ha un món per explorar. Us heu deixar endur per la seva mirada? Heu mirat amb els ulls de l'altre? Heu fet el curt viatge que hi ha entre vosaltres i l'altre i mirar-vos?

Heu vist la seva pell d'aprop? Sabeu de què està feta? L'heu tocat i us heu deixat transportar per la seva escalfor? Sabeu quin gust tenen els seus llavis?

Heu viatjat a través de les seves paraules? Us heu adonat de com construeixen la realitat? De com ens construeixen?

Que de tot això ja en teniu de fa temps i no cal buscar-ne més...! Potser sí. Però ja sabeu qui era aquell que hi havia a la taula del costat? I amb qui us heu creuat pel carrer? Ja sabeu qui ha pel davant quan correu? I qui pel darrere? Ja heu mirat qui està trucant a la porta de casa?

L'altre, el desconegut, el que està fora de nosaltres. El que no coneixem, el que no et coneix; o potser sí. Aquell que ens és aliè perquè està més enllà de la nostra pell.

Però, de vegades, l'altre és un mateix. Perquè és capaç i en som capaços de mirar a través dels seus ulls, de sentir a  través de la seva pell, d'escoltar el seu ritme i sentir el seu aroma com a propis.

L'altre. Tu mateix. Quina és la diferència?

Els viatges d'aprop tenen el component òptic específic que permet focalitzar l'objectiu en el detall, de manera que confons els límits del teu propi cos. Quan mires el detall el món s'ha d'aturar i la proximitat et porta l'experiència sensitiva del tacte, del gust i de l'olfacte i tot esdevé una simfonia.

Els viatges d'aprop remeten a la conversa poderosa al voltant d'una taula, amb l'alteritat  perquè és l'altre qui explica històries, però és un mateix que les pot viure i, si som prou crèduls, ens les fem nostres i la nostra vida es multiplica per dos, per tres, per set, per mil,....

I si encara volem viure més vides, el viatge d'aprop el podem fer a l'ampara d'un llibre que ens transporta a temps i llocs propers i remots, o qualitativament diferents si és el mite que ens acompanya, perquè no estem fets de la pasta dels déus i dels herois, però alguns poetes ens ho han fet creure.

El viatge d'aprop pren cos quan mirem un pel·lícula, d'aquelles que realment et creus perquè mostren el límits morals en què es mou l'ànima humana, quan el protagonista no sap, pobre mortal com tu mateix, què pot fer en una situació determinada, o al contrari quan actua per esma  i  heroicament perquè la realitat l'aclapara, o quan espera que els altres li diguin què ha de fer i tu voldries ser-hi per dir-li-ho.

La veritat és que no m'imagino tan sola abandonada a la meva pobra vida, sense els meus viatges d'aprop.

Roses obertes

Els meus llavis sobre els teus llavis;
als meus llavis, pètals de rosa obrint-se;
llavis com pètals, rosa als meus llavis.
Als meus llavis, la rosa estremint-se.
Rosa mullada com pètals i rosada.
Als meus llavis, rosada de rosa mullada.
Olor excitada; aroma de marinada.
Sobre els llavis de la teva rosa rosada,
el meu petó i la humitat de la matinada.

Roses obertes

Els meus llavis sobre els vostres llavis;
als meus llavis, pètals de rosa obrint-se;
llavis com pètals, rosa als meus llavis.
Als meus llavis, la rosa estremint-se.
Rosa mullada com pètals i rosada.
Als meus llavis, rosada de rosa mullada.
Olor excitada; aroma de marinada.
Sobre els llavis de la vostre rosa rosada,
el meu petó i la humitat de la matinada.

Jo només puc dir, emprant les paraules del poeta-pastisser:

Oh! Si prudent i amb paraula lleugera
Sabés fixar l'imperi de la ment,
I amb hàbils mots, la passió naixent,
Del meu estil pogués fer presonera;

[...]

Saber narrar, en llenguatge vigorós
Deler i desig, i plers, i, sense esforç
Rimar bells mots amb el ritme dels cors
Amants o folls; i, gens fantasiós,
Oh dolç fallir!-, coronar de lluors
Éssers de carn, tot oblidant els morts
I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
Reprendre el tot vital i rigorós.

Si una paraula, una sola paraula escrita o sortida dels nostres llavis arriba a tenir sentit en ser llegida o escoltada, el món pren sentit, i amb aquest sentit, les coses prenen vida i, amb ella, la nostra vida pren sentit.

És a l'origen: en arjé, jó logos (sense abecedari sona més groller  :he:)

  Quan parleu sobre el valor i el significat de la paraula, de la paraula escrita i de la paraula que surt de dintre, m'en recordo del meu profesor Jose Maria Valverde, en les clases d'Estètica, on ens feia enbadalir a tots plegats, malgrat l'hora de la classe -les 4 de la tarde; un hora massa propicia per a badallar... amb ell mai fou així-; l'aula era plena del tot; amb companys drets fins i tot, prenent apunts i escoltant bocabadats a aquell mestre de la "paraula", especialment de la "paraula dita".
I aprofitant la ben entesa, deixeume colocar aquí uns versos d'aquest mestre i poeta...

SALMO DE LA RAÍZ DEL AMOR
........
La Fuerza se desliza siempre por las tinieblas.
Está en nuestras cavernas ignoradas y horribles,
tiene serpientes turbias en lo hondo de los vientres,
ataca por la espalda, nos arrastra de pronto.

La Fuerza llega al hombre cayendo desde arriba.
Le es ajena, y en todos es la misma; por eso
tiende a pasar bajando, como un río en cascadas,
a través de los hijos, rumbo a un mar ignorado.

Empezó con el tiempo. Dios la infundió en el hombre
con su soplo a través. Por eso se anonadan
los cuerpos con placer bajo su puño oscuro,
liberando ese impulso que tenían cautivo.

Ved los hombres llevados a rastras por su viento.
¿Qué somos en sus manos? Lo que creemos nuestro
no es más que la obediencia a un oscuro destino.
Pasa, y de nuestra fuerza sólo quedan cenizas.

Ved la sangre incendiada subiendo a las montañas,
empujando las ruedas, cabalgando los vientos,
amargando los mares y tiñendo las nubes.
Es la Fuerza, esa Fuerza única y sobrehumana.

Ved los ojos ardiendo del hombre enamorado,
con la ansiedad a cuestas de su sed sin descanso.
Es la Fuerza, cortada en mitades que cantan
y quieren proseguir las unas por las otras.

Ved al hombre gemir como un niño en la noche,
vedle doblarse, frágil, como flor agostada,
vedle temblar, llorar, igual que un desterrado
a orillas de ese mar nocturno de la Fuerza.

Mirad hombre y mujer cayendo como montes,
como torrentes ciegos uno en brazos del otro.
El mundo se vacía y se cumple en su abrazo,
mediodía de vida, éxtasis, plenitud.

El hombre no la entiende. No es suya. Va de paso.
Y grita allá en lo oscuro, como un pájaro ciego,
y aplasta, y quema, y ruge, y marchita lo verde,
y reseca la carne con su soplo de llama.
............

  Quan parleu sobre el valor i el significat de la paraula, de la paraula escrita i de la paraula que surt de dintre, m'en recordo del meu profesor Jose Maria Valverde, en les clases d'Estètica, on ens feia enbadalir a tots plegats, malgrat l'hora de la classe -les 4 de la tarde; un hora massa propicia per a badallar... amb ell mai fou així-; l'aula era plena del tot; amb companys drets fins i tot, prenent apunts i escoltant bocabadats a aquell mestre de la "paraula", especialment de la "paraula dita".
I aprofitant la ben entesa, deixeume colocar aquí uns versos d'aquest mestre i poeta...

SALMO DE LA RAÍZ DEL AMOR
........
La Fuerza se desliza siempre por las tinieblas.
Está en nuestras cavernas ignoradas y horribles,
tiene serpientes turbias en lo hondo de los vientres,
ataca por la espalda, nos arrastra de pronto.

La Fuerza llega al hombre cayendo desde arriba.
Le es ajena, y en todos es la misma; por eso
tiende a pasar bajando, como un río en cascadas,
a través de los hijos, rumbo a un mar ignorado.

Empezó con el tiempo. Dios la infundió en el hombre
con su soplo a través. Por eso se anonadan
los cuerpos con placer bajo su puño oscuro,
liberando ese impulso que tenían cautivo.

Ved los hombres llevados a rastras por su viento.
¿Qué somos en sus manos? Lo que creemos nuestro
no es más que la obediencia a un oscuro destino.
Pasa, y de nuestra fuerza sólo quedan cenizas.

Ved la sangre incendiada subiendo a las montañas,
empujando las ruedas, cabalgando los vientos,
amargando los mares y tiñendo las nubes.
Es la Fuerza, esa Fuerza única y sobrehumana.

Ved los ojos ardiendo del hombre enamorado,
con la ansiedad a cuestas de su sed sin descanso.
Es la Fuerza, cortada en mitades que cantan
y quieren proseguir las unas por las otras.

Ved al hombre gemir como un niño en la noche,
vedle doblarse, frágil, como flor agostada,
vedle temblar, llorar, igual que un desterrado
a orillas de ese mar nocturno de la Fuerza.

Mirad hombre y mujer cayendo como montes,
como torrentes ciegos uno en brazos del otro.
El mundo se vacía y se cumple en su abrazo,
mediodía de vida, éxtasis, plenitud.

El hombre no la entiende. No es suya. Va de paso.
Y grita allá en lo oscuro, como un pájaro ciego,
y aplasta, y quema, y ruge, y marchita lo verde,
y reseca la carne con su soplo de llama.
............

Quan feia COU, el JMa Valverde em va ensenyar en una conferència el valor de la paraula. Va començar, i encara me'n recordo, comentant la frase de l'evangelista Joan En arkhé jo logos (al principi, la paraula). Aquest meste amb una sola xerrada va ordenar tot un apartat del meu coneixement (brillantíssim)  (vull dir el mestre  :intello:)