Enric59

Evolució, reflexió i paradoxa

Avui es compleixen 150 anys de la publicació de l’Evolució de les espècies. 100 anys abans (els números rodons tenen quelcom de cabalístic) que la necessitat, que no pas l’atzar, em portés a emetre el primer crit de dolor. El coneixement del món em començava a produir dolor i començava a asfixiar. Sense consciència, però ja un individu.

En el moment que el primer individu va estampar la seva mà a la paret d’una cova, naixia la consciència que va dur aquell home primitiu a enterrar els seus morts: a reconèixer l’altre com a part d’un mateix i a valorar la transcendència.

La mà representada a la paret, com un senyal d’stop, aturava l’evolució. Ens acabàvem de convertir en una espècie estranya entre les espècies. Parafrasejant Jorge Wagensberg, ens confeccionàvem un abric: ja no calia que ens sortissin plomes per a no tenir fred. La cultura determinava que la selecció natural fora intranscendent.

Amb la consciència -en un llarg camí que ens porta fins avui-, va néixer la subjectivitat i l’autocomplaença. Entre moltes d’altres coses, ja no mengem només per subsistir, sinó pel plaer de menjar. Ja no s’escull parella per assegurar una bona descendència, sinó per deixar-hi una llavor molt més immaterial: viure en la consciència de l’altre. Una manera de ser immortals. O, des d’un punt de vista més lúdic, pel pur plaer egoista d’autoconsciència, tot transitant per aquest camí que és la vida, sempre amb la intuïció de trobar-se a la vora d'alguna cosa nova... o del paradís. Vida que, paradoxalment, ho és des del moment que la reproducció va fer necessària la mort i que la cultura ha fet innecessària la reproducció.

L’abric que ens protegeix del fred no evita que un calfred recorri el nostre cos cada cop que pensem; que ens pensem.

Què faríem sense les paradoxes...!

Epa, Enric! No m'havia assabentat de la teva lesió. Desitjo et recuperis aviat i ens tornis a marcar el camí al capdavant de les curses, campió!

Epa, Enric! No m'havia assabentat de la teva lesió. Desitjo et recuperis aviat i ens tornis a marcar el camí al capdavant de les curses, campió!

Gràcies, Carmeta. Ja estic millor, però hauré d'endarrerir la meva tornada un temps encara.

Evolució, reflexió i paradoxa

Avui es compleixen 150 anys de la publicació de l’Evolució de les espècies. 100 anys abans (els números rodons tenen quelcom de cabalístic) que la necessitat, que no pas l’atzar, em portés a emetre el primer crit de dolor. El coneixement del món em començava a produir dolor i començava a asfixiar. Sense consciència, però ja un individu.

En el moment que el primer individu va estampar la seva mà a la paret d’una cova, naixia la consciència que va dur aquell home primitiu a enterrar els seus morts: a reconèixer l’altre com a part d’un mateix i a valorar la transcendència.

La mà representada a la paret, com un senyal d’stop, aturava l’evolució. Ens acabàvem de convertir en una espècie estranya entre les espècies. Parafrasejant Jorge Wagensberg, ens confeccionàvem un abric: ja no calia que ens sortissin plomes per a no tenir fred. La cultura determinava que la selecció natural fora intranscendent.

Amb la consciència -en un llarg camí que ens porta fins avui-, va néixer la subjectivitat i l’autocomplaença. Entre moltes d’altres coses, ja no mengem només per subsistir, sinó pel plaer de menjar. Ja no s’escull parella per assegurar una bona descendència, sinó per deixar-hi una llavor molt més immaterial: viure en la consciència de l’altre. Una manera de ser immortals. O, des d’un punt de vista més lúdic, pel pur plaer egoista d’autoconsciència, tot transitant per aquest camí que és la vida, sempre amb la intuïció de trobar-se a la vora d'alguna cosa nova... o del paradís. Vida que, paradoxalment, ho és des del moment que la reproducció va fer necessària la mort i que la cultura ha fet innecessària la reproducció.

L’abric que ens protegeix del fred no evita que un calfred recorri el nostre cos cada cop que pensem; que ens pensem.

Què faríem sense les paradoxes...!

Oblidaríem la paret, la mà, i tornaríem a les cavernes :jap:

De metàfores i dolor. La insuportable lleugeresa del no-ser

Jo sí que faré servir la metàfora. L'he de fer servir perquè els meus mals no són res en ells mateixos, per tant tenen sentit en un context racional molt més ampli.

Una lesió, la meva lesió, no ho és perquè no em deixa córrer. Jo em puc reconstruir, i si no puc córrer, puc fer altres coses. La construcció personal està feta d'equilibris i compensacions que tenen a veure amb la química del cos i basteixen l'anàlisi racional que puguem fer després.

Però això forma part del que pensem. I no ho som tot només com a idea. Hi ha també el que diem, el que expressem, la imatge exterior que donem als altres. I també hi ha el que fem; allò que ens identifica com a valor d'ús entre els altres. No és arquitecte qui té el títol d'arquitecte, sinó qui n'exerceix. Qui basteix edificis.

La meva lesió no té més importància si només es considera des d'un punt de vista atlètic, però extrapolant l'anècdota al que jo sóc, avui, a la Jean Bouin, jo no era. Tots ocupem el nostre espai i dins d'aquest espai, i només dins, som. Som perquè se'ns identifica. No n'hi ha prou amb saber-se un mateix. Cal ser identificat. Aquest és el valor d'ús, en un sentit laxe, si es vol.

La lesió no és l'únic problema que em treu el son. Però això ho deixarem per a més endavant. En tot cas, allò que remou la teva vida et fa pensar (i jo tinc el vici de pensar massa, ho sé). Al final, el que pensem i el que expressem, no és res si no hi ha algú que li doni el valor d'ús de què parlava més amunt. Hem de ser llegits, interpretats i assimilats. No hi ha novel·la sense lector. No som res sense l'altre.

Si no podem oferir res, no n'hi ha prou amb la nostra imatge. Fins i tot diria que no n'hi ha prou amb els sentiments. Pots estimar molt algú, però també pots estimar el seu record. No hi ha diferència si no hi posem la pell entremig. Qui deixa de veure-hi, viu el record de la llum, del color; però deixa de relacionar-s'hi. Qui perd les mans, pot viure el record del tacte, podrà percebre, fins i tot, el calfred del record; però no tocarà pell.

És la síndrome de l'amant castrat. És un castrat, però ja no un amant.

Si es deixa de córrer, si es perd el tacte, si es deixa de veure-hi, no és un problema en ell mateix. Ens podem reinventar a nosaltres mateixos. Però quina mandra haver-se d'explicar un altre cop. I a més... explicar-se a qui? Perquè quan deixes de ser alguna cosa, una part del món deixa de ser. L'amant castrat deixa de ser amant. Però les amants també deixant de ser.

"Si un problema tiene solución para que te preocupas y si no la tiene para que te preocupas"

Llegint diumenge, recordant ahir i rellegint amb deteniment avui el que escrius, responc dient, aprofitant finalment el moment que m'atorga la gentilesa de plegar tard i deixar cansat per demà l'entrenament, que l'ontologia em mostra, identifica si es prefereix, un atleta de cap a peus, coix o bípede tant se val. Espero que ajudi i si avui he perdut un entrenament potser he guanyat un somriure.

Has guanyat un somriure. Hem guanyat un espai de complicitat.

Jo sé que aquest fil es llegeix perquè el nombre de visites així ho confirma. El meu objectiu és que se'm llegeixi perquè amb els meus escrits vull propiciar la reflexió: aquest és el seu valor ontològic, la seva propietat essencial. Sé també que, com que gasto el to que gasto, hi deu haver gent que no s'atreveix a intervenir. I per això agraeixo les teves paraules i el teu descans atlètic.

Aquest escrit és la primera part d'un altre que escriuré un dia d'aquests. Un escrit que té a veure amb el dolor, amb el no-ser i amb una altra simetria que no és precisament la de les extremitats inferiors. Qui hagi estat atent al meu perfil, algú com tu, per exemple, potser se'n faci una idea.

Però no avancem esdeveniments. Quedem-nos amb el somriure que ens hem regalat. I gràcies un altre cop, Danili.

P.S. Tenim pendent el cine-fòrum que vas proposar. A veure si el tirem endavant.

Espero doncs la segona part!
Això del comptador de visites (tots fem una ullada per vanitat) i les respostes, també ho noto quan escric al '5 cèntims de diumenge' que tot i no ser un fil diguem-ne, nominal, puja de visites i per la manca de respostes em pregunto quines cares deuen fer els lectors del més enllà!

Espero doncs la segona part!
....... em pregunto quines cares deuen fer els lectors del més enllà!

Jo tinc una cara barata, però no sóc gaire enllà.

Ser o no ser ?. Un atleta aturat per lesió, és un atleta. Les lesions formen part de l'esport.

Un atleta A de 35' el 10.000 aturat per lesió, és molt diferent d'un B de 56' que estigui igualment aturat. "Els tercers" identifiquen clarament les diferències entre un i altre i en conseqüència, tant A com B segueixen sent i ambdós són de manera completa encara que no corrin.

É um passo, é uma ponte, é um sapo, é uma rã

Hi ha la part literal. Que sí, també: É um espinho na mão, é um corte no pé.

L'any passat, desembre va dur regals: É o projeto da casa, é o corpo na cama. El d'aquest any ve a cobrar-se la felicitat: É pau, é pedra..., però no serà o fim do caminho.

Passarà el gener, el febrer... i vindran les pluges de març: São as águas de março fechando o verão. I l'esperança: É a promessa de vida no coração.

Jim, gràcies per la bossa nova... i gràcies, Jobim.

É um passo, é uma ponte, é um sapo, é uma rã

Hi ha la part literal. Que sí, també: É um espinho na mão, é um corte no pé.

L'any passat, desembre va dur regals: É o projeto da casa, é o corpo na cama. El d'aquest any ve a cobrar-se la felicitat: É pau, é pedra..., però no serà o fim do caminho.

Passarà el gener, el febrer... i vindran les pluges de març: São as águas de março fechando o verão. I l'esperança: É a promessa de vida no coração.

Jim, gràcies per la bossa nova... i gràcies, Jobim.

Enric, com tu matiex dius no és el final del camí; és una aturada, passatgera, per recobrar forces. Ànim!  :smile:

Viatges, metàfores i paradoxes


Diumenge passat vaig córrer el cros contra la violència de gènere al Parc de l’Escorxador. No deixa de ser paradoxal (o no) córrer festivament, després d’un al•legat contra la violència, pels terrenys on van estar ubicats els pavellons en què van ser sacrificats milers i milers d’animals pel consum humà. A cent metres de la plaça de toros de Les Arenes; a cinc-cents de la presó model. Hi ha llocs, espais, que no són neutrals. Hi ha llocs que et transporten.

Els crits dels bens tancats dins dels camions em van despertar molts matins de la meva infantesa; abans que el tic-tac del pèndol del rellotge de paret; abans que el grinyol del vell balancí; abans d'haver acabat el darrer somni. En un viatge sense tornada, els bens eren conduïts, carrer València enllà, cap a l’escorxador. Grassos i plens de vida, el seu destí s’ajustava a la paradoxa del gall dindi, que va desenvolupar Bertrand Russell per refutar el principi de causalitat de Hume. Si cada cop que veiem foc després veiem fum, tendirem a pensar que sempre que veiem foc després veurem fum.

El gall dindi de Russell, intel•ligent i molt interessat a saber com funcionava el món, va observar tot el que s’esdevenia en el seu dia a dia feliç a la granja on vivia. Cada matí a les nou, el granger li portava el menjar, i va acabar inferint inductivament que cada dia menjaria a les nou. Però la vigília de Nadal el granger no va venir amb el menjar, sinó amb una destral.

El nostre enteniment tendeix a crear expectatives de futur quan veu dos fenòmens que es donen simultàniament en el temps. És una forma de prejudici. Però ja deia Simone de Beauvoir que era del tot impossible encarar-se a cap problema humà amb una ment absent de prejudicis.

En tot cas, el viatge dels bens era un viatge cap el futur encara que fos un viatge sense retorn. Més paradoxes. Ho seran tots els viatges cap el futur? Fugir?

A l’altre costat del balcó, que mirava cap el vèrtex que unia València amb avinguda de Roma, al peu de Calàbria (un altre lloc en el mapa), el tren viatjava a l’aire lliure. Trens en una mateixa direcció en sentits contraris (dos punts units entre si estan en la mateixa direcció; el sentit el posa fer camí cap un punt o cap a l'altre; o la nostra mirada). On anaven, els trens? Anaven i tornaven? Acostumat a viatjar sobre els mapes, sobre els atles, sobre els llibres, acostumat a veure passar els trens, la imatge del viatge sempre m’ha quedat com anar a enlloc, com anar allà on no hi ha futur: el viatge del bens cap a l’escorxador.

Però deia també Simone de Beauvoir (la llum) que viatjar era tornar allà on tu ja hi ets; i explicar-ho; i compartir-ho. No és anar, és tornar. Viatjar és trobar-te als carrerons del teu barri (al Clot, dins del clot, a l'úter), entre les roques de la teva platja, al costat de la Vila Vella, amb la sal als llavis; veure la teva ombra pels carrers del ghetto de Roma, per la Zlatá ulicka de Praga, de Kafka, amb olor de cervesa de Pilsen; i el Gòlem; és el Jeu de Pomme de parets bigarrades de pinzellades impressionistes; és entrar a la llibreria Minotaure, Jarry, i sentir l’olor de pols patafísica; és caminar entre pedres i sorra i topar, de cop, amb Petra, majestuosa al capvespre; el Sinaí; el convent de Santa Catalina; és sentir Gardel, entre Almagro i Balvanera (Corrientes tres cuatro ocho, segundo piso, ascensor); és l’Alhambra, la vega de Granada, els jardins del Jeneralife; és Fuente Vaqueros, romancero, lluna (Huye luna, luna, luna. / Si vinieran los gitanos, / harían con tu corazón / collares y anillos blancos); és Toledo, la sinagoga del Tránsito, Santa María la Blanca; els balcons de flors d’Hervás; Sevilla, clavel, albahaca, hierbabuena, azahar... Sevilla; és la llum blanca, siciliana, mediterrània, de Corleone; és el basar egipci, l’olor del mercat d’espècies, la porta d’Europa, Istanbul; és el Prater de Viena, en blanc i negre, les clavegueres, la mirada de Welles, la música de Karas; és Soria i Colliure -españolito que vienes al mundo-; Tacita de Plata; és la plaça de Djemà-el-Fna; un sopar en una platja del Marroc, amb el sol morint a Occident; la Marquesa, els Eucaliptus, el Trabucador, els Alfacs; és el Minotaure, el fil d’Ariadna, el laberint - veles blanques, veles negres-; és una haka maorí; Serrat, entre versos -verso a verso-; és el Raval, Carvalho; és la Llacuna Blava de Grindavik; Palabras para Julia, les bombes, els refugis; és Penélope, fent, desfent; el Mar Mort, Jerusalem; les caravanes del desert; la ruta de la seda; és el dia fent-se nit en un pati de butaques; els dits dibuixant un mapa a la teva pell; l’Orient-Express; és un tramvia per l’Alfama, l'Atlàntic; la Rioja, Borgonya, Banyuls, copes de vi negre; l’espígol de la Provença i les aigües del Loira; és un viatge al cel, a l’infern, al fons dels teus ulls, de la ment; és allà on em portis. És Moguer:

Cuando yo era el niñodios,  era Moguer, ese pueblo,
una blanca maravilla;  la luz con el tiempo dentro.
Cada casa era palacio y catedral cada templo;
Estaba todo en su sitio,  lo de la tierra y el cielo;
y por esas viñas verdes saltaba yo con mi perro,
alegres como las nubes, como los vientos, lijeros,
creyendo que el horizonte era la raya del termino.
Recuerdo luego que un dia en que volví yo a mi pueblo
después del primer faltar, me pareció un cementerio.
Las casas no eran palacios ni catedrales los templos
y en todas partes reinaban la soledad y el silencio.
Yo me sentía muy chico, hormiguito de desierto,
con Concha la Mandadera, toda de negro con negro,
que, bajo el tórrido sol y por la calle de enmedio
iba tirando doblada del niñodios y su perro:
El niño todo metido en hondo ensimismamiento,
el perro considerándolo con aprobación y esmero.
¡Qué tiempo el tiempo! ¿Se fué con el niñodios huyendo?
¡Y quién pudiera ser siempre lo que fue con lo primero!
¡Quién pudiera no caer, no, no, no caer de viejo:
ser de nuevo el alba pura, vivir con el tiempo entero,
morir siendo el niñodios en mi Moguer, este pueblo!

J.R.J.

M'agrada viatjar, tot i que quan ho estic fent rondino massa. Crec que m'agrada més el que queda del viatge, que potser el viatge en sí.

I em quedo amb les olors que van sortir de la bossa quan vaig tornar del Marroc, o el gust del peix que em prenia compulsivament per esmorzar a Oslo aquell estiu quan l'inici de l'embaràs em va provocar una tempesta de sensacions. La olor i el gust del Gluhwein a Vienna o a Nuremberg, la pluja a Hamburg, l'explosió de colors al mercat de plantes a Amsterdam. La humitat i la olor a tatami a Fukuoka, el gust del misoshiru ....

De cop quina nostàlgia. Em sembla que ja va sent hora de tornar a buscar nous records que emportar-me a les butxaques, i tornar a trobar-me de nou, o a recrear-me, de nou. Si és amb companyia, millor.

De entrada, comunicarte que acabo de arrojar a las llamas un libro del único autor de culto que te conozco: "Pompis fúnebres"   Esto es burda copia de Pepe Carvalho pero yo también en mis años mozos me he pateado la calle Robador en busca de inspiración patafísica, ¿pasa algo? He puesto también unas cuantas fulles de eucaliptus para crear una atmósfera balsámica y brumosa que me ayude a invocarte. Así que haz el favor de rodar y rodar Parnaso abajo hasta las cloacas que te esperamos las ratas.
El Sindicato me la trae floja porque desde que me he hecho técnico en fontanería, a instancia tuya, menjo en platito de fantasía y rodeado de princesas. Ya no me reflejo en el espejo: no consto en el Censo. No obstante, este ramillete de caprichosos lirios gonorreicos necesita un poeta que les revele, a golpe de alejandrino, los misterios del alma humana, y de paso, y  por el mismo precio, que les instruya en ciertas disciplinas más pedestres que ellas mismas te susurrarán al oido. Y ahí te veo, Tadeo. Este es el gran bisnis. ¿Qué creias, que solo tenías que esperar en la puerta con el motor en marcha? Pues no, demasiado vulgar para ti. Querido compañero de cambios de ritmo: La vida no es, ni más ni menos, que una larga convalecencia, como alguien dijo en alguna parte. Y si vas a estar siempre enfermo, que ya es aburrido, al menos que unas manos suaves te limpien el culo con gel de trufas. Venga, Petronio59. Hay cientos de papiros a tu disposición y un lúgubre castillo con muchos pasadizos secretos, y un laberinto de cristal ,y un tigre que acecha, y un perfume dulzón al despertar,y...  Y todo lo que les cuentes, después... ellas me lo contaran a mí.

Muy borgiano estás tu, así que, o tiras de memoria o aún te quedan libros por quemar. Pero tranquilo, que el invierno se presenta crudo y hara falta hacer un buen fuego. Las ratas te lo agradecerán.

De la calle Robador aún resuenan en mis oídos las voces de las princesas que, cual Sherezade, vomitaban historias que no cuentan los libros. Tú, que me has oído hablar de viajes en mís páginas, sabrás que en su piel hay dibujados más mapas que los que incluye un atlas porque los mundos que habitan están en el alma. Y hay más almas en las cloacas, lúgubres castillos (¡qué bien sienta el aroma de H.P.L.!) que en los cementerios.

Los espejos no devolverán tu imagen, pero yo sigo viéndote desde el otro lado. No les des nunca la espalda. El peaje que tuve que pagar es la enfermedad de no morir nunca. Cierto. Es aburrido; como aburrida es la eternidad.

Mañana pensaré en ti mientras doy vueltas si el frío no me hiela las pituitarias.

Ah! Los vapores de eucaliptus van bien para la bronquitis. No es necesario que me invoques... yo siempre estoy. Ese es mi castigo. Así que... ponte buenesito, que es lo prinsipal, que yo dejo el coche con el motor en marcha. Soy de la vieja escuela, y a un colega no se le deja nunca en la estacada.

He estat esperant el moment oportú. Hi havia moltes coses a fer, a posar a lloc, a reflexionar... Us he estat marejant (als que teniu el costum de llegir-me) amb les meves lamentacions, metàfores i paradoxes. Tot plegat, retòrica; perquè, de fet, el que us vull explicar no té vores ni dobles lectures. Us ho he d’explicar per respecte a la comunitat, a corredors.cat. Us n’acabaríeu assabentant igualment, però no voldria deixar de banda el que de personal i emocional té aquest fòrum. La majoria dels que transitem per aquesta web ho fem amb la convicció que som alguna cosa més que nicks i avatars i, de fet, amb alguns de vosaltres m’hi uneixen sentiments profunds. Hi ha un espai d’amistat i d’afecte que crec que es mereix que em dirigeixi directament a tots vosaltres. Tot i així, vull que sabeu que sento un cert pudor al fer-ho.

Suposo que algun de vosaltres s’haurà preguntat què us he volgut dir amb els meus escrits d’aquestes darreres setmanes. Han sortit lesions (ja curades), dolors, espines, el ser i el no-ser, i viatges. Algú, potser, s’haurà preguntat el perquè del meu peculiar avatar.

Aquest darrer any ha estat un any de gran felicitat, d’emocions, de sentiments molt profunds, però el destí, per dir-ho d’alguna manera, ve a espatllar-ho una mica.

Ha mitjans del mes de gener m’han d’operar. M’han diagnosticat un tumor a l’ull esquerre. Un melanoma a la retina. Una forma rara de tumor. M’hauran de col•locar una placa d’or amb llavors de iode 125; un isòtop radioactiu que servirà per atacar les cèl•lules cancerígenes del tumor. Si no hi ha cap sorpresa, es tracta d’un tumor primari; és a dir, que no és producte d’una metàstasi i sembla que no s’ha estès a cap altra part del cos. Fins l’any 1992 l’única possibilitat que hi havia de curació era extirpar l’ull. En aquest sentit, tinc sort . Bé, tinc sort en més d’un sentit perquè estimo i sóc estimat, i sense aquestes persones que m’estimo, res seria igual.

Ens veurem, potser, un altre cop demà a les 24 Hores, a la Copa Nadal, a Lloret i a la Cronoescalada de Montjuïc. No em vull deixar anar i estaré actiu fins el darrer moment. Després estarem un temps desconnectats. Però si els metges m’ho permeten, vindré al sopar. No me’l perdria per res del món. No sé quan em podré calçar un altre cop les sabatilles, però ho estaré desitjant, i ja tinc unes sabatilles noves esperant-me.

Jo em trobo bé; estic bé; no em fa mal res, i sóc molt optimista. Això només serà un petit parèntesi, que em servirà per descansar i tornar amb energies renovades.

Amics, companys... fins ara!

Enric,

jo no hi crec en el destí. En la felicitat que ens expliques no hi havia un destí amagat amb un tumor a la butxaca. Això és només un parèntesi. Fixa't si ho veig com un parèntesi, que em segueix sobtant quan dius "estic malalt". Cada vegada em trasbalsa una mica.

Diga'm ingènua, o optimista (ja saps que jo, optimista, no ho sóc) però sempre que ho dius penso "però si no estàs malalt! només tens un tumor". El tumor marxarà i tu seguiràs sent el mateix; amb un parèntesi.

Aprofita el parèntesi, i torna amb energies renovades. Afila les sabatilles noves; t'estarem esperant, tot i que comptem amb acompanyar-te en el camí, company.

Que les meves paraules facin possible l'abraçada sempre que sigui necessària i volguda.

Enric,

Seria una frivolitat dir-te que, degut a la teva fortalesa física,  el que tens s'arreglarà en  dos dies.

El que ens has explicat és colpidor. Però no hi ha dubte -estic convençut- que aquesta fortalesa física, i sobre tot la mental que tens, t'ajudarà moltíssim a passar el tràngol, i en molt poc temps et tornarem a veure, passada l'operació, al cap davant de qualsevol cursa.

Moltes gràcies per voler compartir-ho amb tots nosaltres.

Considera'm un amic, que estarà pendent de com et va tot.

Miquel

Enric,

Una cursa més que de ben segur guanyaràs.  :yes:

Una abraçada.

Pere