Quasi conte de Nadal
El meu germà gran… Bé, qui no ha desitjat mai tenir un germà gran, una persona de qui aprendre mentre creixem? Fins i tot la meva filla, que encara té l’edat de fer vessar llàgrimes a les copes de xampany quan s’alça a la cadira per recitar un poema de Nadal, s’ha inventat una germana gran que, curiosament, viu en una altra casa amb els seus pares.
Com deia, doncs, el meu germà gran -aquell a qui hauria d’envejar la seva facilitat de paraula, la seva facilitat per convèncer la gent, els seus cabells llargs i la decisió amb que es relacionava amb les noies-, tenia pensat dur a terme el seu primer cop d’efecte davant de tota la família.
Aquell any -un de tants que hi va haver fa temps-, ja no li caldria enfilar-se sobre el tamboret de la cuina per tirar un petó -amb el seu inqüestionable aire torero, heretat d’un rebesavi valencià que pintava aquarel•les del noble arte de la lidia-, a la congregació familiar que s’havia d’asseure al voltant de la taula de Nadal, i així ho va comunicar uns dies abans. Ningú sabia a què es referia l’anunci.
Per a ell, el dia de Nadal era una data molt especial. Com no podria ser de cap altra manera -caldria conèixer tota la història familiar per entendre-ho-, va néixer un vint-i-cinc de desembre, en una nit especialment estrellada. Va venir al món en una barca turística dins de les coves de la Vall d’Uixó, després d’un difícil part que va durar des de la tarda fins la mitjanit del vint-i-quatre, sense la més mínima possibilitat que traslladessin la mare a un lloc més adient, i gràcies a l’assistència d’una senyora de Burgos que ja n’havia parit mitja dotzena i sabia de què anava la cosa.
El nen va sortir una mica fallero; potser animat pels aires de la terra que va acollir el seu naixement. No hi crec, jo, en la predestinació: ni els astres, ni el lloc on la teva mare et deixa anar entre esglais, no haurien de tenir la més mínima relació amb la personalitat d’una criatura. Però aquell projecte de germà va fer, abans de néixer, un curiós recorregut iniciàtic. Una heroica i festiva gestació que he sentit narrar dels llavis de la nostra comuna progenitora pel cap baix tantes vegades com anys fa que m’arrossego pel planeta.
Van ser nou mesos d’aquell any de glòria -si s’ha de donar crèdit a la crònica-, que va començar amb la fi de les cartilles de racionament i va acabar amb la presència sobre la terra d’un nadó marcat per les fites més extravagants de la cultura mediterrània.
La panxa de la mare va créixer, saludable, al compàs -i cito de memòria i sense ordre cronològic-, de les comparses de moros i cristians de la ciutat d’Alcoi; dels acords místics del Misteri d’Elx i de les salutacions al vent de les palmeres de l’Hort del Cura; de les falles valencianes, les traques i les mascletàs, i sota el baptisme de l’orxata a la vila d’Alboraia. La darrera setmana de gestació fou a Penyíscola, a l’empara del castell del Papa Luna, on -explica la mare-, les puntades de peu del fetus semblaven les d’una bestiola indignada. I va ser per aquest motiu que van abandonar la ciutat i visitaren les esmentades grutes on havia de néixer el meu germà gran. “És que tenia un antull”; i avui encara riu, la mare.
Així, doncs, no hi hauria tamboret, ni sobresortirien d’arran de taula aquells mitjons amb borles que al meu germà li arribaven fins el genolls i que jo havia d’heretar l’any següent, apedaçats, i que tants problemes haurien de causar a la meva dignitat masculina d’infant que no podia suportar l’afició de les mares a afegir boles, volants, llaços i colls de mariner a la roba i a llepar-nos els cabells amb colònia a granel.
La família entenia que l’anunci del meu germà tenia una significació especial. Esperaven un esdeveniment. Potser el nano volia demostrar que s’havia fet prou gran com per regalar-nos amb una exhibició de les seves habilitats recitatives i oferir-nos una peça d’alta qualitat literària i no només una nadala d’infant. Jo no ho veia massa clar.
L’àvia deia: “Segur que s’ha après el Poema de Nadal d’en Sagarra!” Però jo comptava: vuitanta-cinc versos i molts hendecasíl•labs; i feia que no amb el cap. Si no era capaç de resar seguit el parenostre -no sé per què, però li agafaven convulsions quan arribava a allò de “glòria al Pare”-, em semblava més que dubtós que recités un poema que per a qualsevol criatura podia tenir dimensions èpiques. Però l’èpica sempre ha estat el tret més característic dels gens paterns i, per tant, cabia esperar qualsevol sorpresa: era el meu germà gran!
La casa era un neguit. Tot eren anades i vingudes, comentaris a cau d’orella i somriures de complicitat. Per primera vegada -i no havia de ser l’última: la nostra personalitat es va forjar a cops; a cops d’inspiració i d’enginy-, la nova anunciada a la llar ultrapassava les expectatives de l’escudella, la carn d’olla i de qui seria el campió d’hivern de la lliga de futbol; tema, aquest darrer, que feia creuar apostes entre tots els homes de la família i un cunyat de Tortosa que era del Real Madrid.
Jo mirava per la finestra del menjador indiferent a l’enrenou familiar -el que hagi de ser, serà-, i resignat, com cada any, pel que feia referència al futbol -el que havia de ser, era, per a més alegria del cunyat tortosí.
La finestra donava a diversos patis. Un d’ells pertanyia a la polleria que hi havia sota casa, on uns galls més aviat esquifits dormien sobre els pals de galliner. La seva migradesa de carns els havia salvat d’anar a parar a l’olla o al forn en un dia de festa gran. Però això no els estalviava cap patiment, només retardava el destí d’anar a parar a la cassola d’algun veí en una data menys assenyalada.
Se’m començava a obrir la gana tot pensant en aquelles bestioles i ja m’imaginava el plat amb la carn d’olla, amb aquells esplèndids talls de pilota i de cansalada. Cap neguit valia tant com un bon plat de sopa de galets o com el torró de crema cremada.
L’àpat de Nadal em deixava ben tip. Les meves digestions eren lentes com una processó de Setmana Santa i només em quedaven les forces justes per poder interpretar el meu recital anual i monòton de simbomba i pandereta. Espectacle que em permetia passar el platet entre els familiars i recollir ofrenes en forma de monedes de cinc duros.
Els preparatius de l’àpat es van reproduir amb l’exactitud religiosa de cada any. Amb l’ordre malaltís d’uns rituals més propers al paganisme que a la celebració de la data concreta.
La deglutició de l’àpat va discórrer, malgrat l’ansietat creada pel meu germà, amb la recreació gustativa dels sentits de les ofrenes nadalenques, de les primícies familiars. Al voltant d’una taula en què, en un dia tan assenyalat, s’hi deixava una cadira buida per a un pobre simbòlic, que mai s’hi va arribar a seure per compartir la festa amb nosaltres, però que feia molt cristià: no era bo oblidar-se del tot dels necessitats ni dels morts de gana perquè havien d’heretar la terra -o potser eren els pacífics?-, i qui sap si ens podrien buidar el rebost si no ens mostràvem generosos.
I van arribar els torrons. Va arribar l’esclat del tap de l’ampolla de xampany; el sortidor d’escuma -“alegria, alegria”-; les bombolles arrapant-se al duralex; l’estrèpit dels brindis -“alegria, alegria”. I un munt d’ulls i ulleres es dirigiren cap a la criatura -que prometia canviar la calça curta per la muntera-, amb les mans i les copes alçades, oferint-li un inarticulat suerte maestro.
Era el tret de sortida.
El meu germà gran es va dirigir cap el bufet i s’hi enfilà amb l’ajut d’una cadira.
- Nen! -va increpar el pare davant de la bretolada del fill. Baixa immediatament del moble!
-Trenta segons, només, i no us en penedireu -va respondre el
